El guitarrista mexicà Santana va ser un dels músics pioners en la fusió de la música llatina i el rock. Amb deu premis Grammy i tres Grammy Llatins, i amb gairebé 100 milions de discos venuts, es considera un dels millors guitarristes de la història, i compta amb alguns discos icònics com Santana (1969) i Abraxas (1970) que van donar la volta al món.

Santana compta amb una discografia espectacular que es divideix en una sèrie de discos amb el seu grup Santana, amb el que es va donar a conèixer i amb els que va enregistrar fins el 1982, i una altra fase com a solista que va començar el 1973 i que encara segueix viva avui dia. Us recomanem remenar tot el seu repertori perquè val molt la pena. Nosaltres avui escollim el seu disc “Guitar heaven” (2010), un heterogeni treball de versions de clàssics del rock que comença amb un tema original de Led Zeppelin, que en aquest cas compta amb la magnífica col·laboració de Chris Cornell, vocalista de Soundgarden, malauradament desaparegut fa uns anys: “Whole lotta love”.

The Strokes és una banda fruit de la casualitat. El seu cantant, Julian Casablancas, i el seu baixista, Nikolai Fraiture, es van fer amics en un institut de Suïssa on van estudiar-hi durant un temps. Anys després, ja de tornada a la ciutat de Nova York, es van trobar pel carrer, descobrint que vivien en el mateix lloc, un davant de l’altre. Els dos van acabar compartint apartament, i van acabar fundant un nou grup, The Strokes, l’any 1999.

Durant dos anys es van fer populars fent concerts a diverses sales de Nova York, fins que el 2001 van publicar el seu debut, “Is this it”, que va rebre molt bones crítiques amb cançons com “Last night”, amb aquesta enèrgica i divertida fusió d’indie rock, garage i post-punk que va revitalitzar l’escenari musical nord-americà del moment.

Després de diverses gires, The Strokes tornaven amb el seu segon disc “Room on fire”, només un any després del seu debut. Aquest va ser el disc que els va consagrar. Un dels talls més coneguts és aquest, “Reptilia”.

Els suecs Roxette van tornar a fer visible la música feta des de Suècia, anys després de l’èxit dels Abba. Marie Fredriksson i Per Gessle, que ja havien tingut èxit cadascú per la seva banda en grups diferents, van decidir unir el seu bon fer el 1986 amb un grup orientat al rock, però amb una clara base pop, una fórmula que els hi va donar molt èxit, en especial després de la publicació del seu tercer disc “Look sharp!” (1988), que els va portar al primer lloc de les llistes nord-americanes l’any 1989.

La discografia de Roxette és àmplia i interessant, i com sabeu la història del grup va acabar després de la recent mort de Marie a causa d’un càncer. El que us proposo avui és fer un zoom en el moment en el que una còpia de “Look sharp!” ho va canviar tot. Un estudiant nord-americà va fer un intercanvi a Suècia, i quan va tornar cap al seu país va deixar una còpia d’aquest disc de Roxette a una emissora nord-americana. Va ser així com es va donar a conèixer el grup suec i, en concret, com un dels seus singles va arribar l’abril de 1989 al més alt de les llistes nord-americanes. Sabeu quin va ser el tema que els va portar a ser la banda europea més famosa del moment, i del qual en van vendre 10 milions de còpies? “The look”.

Una de les bandes britàniques més conegudes i influents de tots els temps és Led Zeppelin, banda fundada a Londres el 1968 pel guitarrista Jimmy Page, que va estar activa fins a la mort del seu bateria, John Bonham, l’any 1980. La formació, complementada pel vocalista Robert Plant i pel baixista i teclista John Paul Jones, ha venut fins ara més de 300 milions de discos a tot el món, aconseguint un gran nombre de premis i reconeixements.

No sé si és necessari que us digui gaires coses dels Zeppelin a aquestes alçades. La seva capacitat interpretativa era brutal, amb uns concerts que van marcar una època. Els seus primers quatre o cinc discos són imprescindibles, amb molta inventiva tema a tema i disc a disc que els va portar a publicar quatre discos en només dos anys, i amb un gran nombre de gires (amb excessos inclosos a causa de les drogues).

Un dels seus temes més coneguts és el que avui destaco perquè és una autèntica joia, inclòs en el seu quart disc, un treball sense títol anomenat popularment “Led Zeppelin IV”, publicat el 1971, i que és el més conegut de la banda, i a la vegada un dels més venuts dels anys 70, concretament el tercer, per darrera de “The dark side of the moon” i “The Wall” de Pink Floyd. El tema es diu “Stairway to heaven”.

Jeff Buckley, cantant i guitarrista nord-americà, va ser un músic de rock alternatiu i folk rock que es considera una de les millors veus de la música. Amb un extraordinari rang vocal de quatre octaves i mitja, una gran capacitat interpretativa i una destacada sensibilitat, el fill del també cantant Tim Buckley va iniciar una prometedora carrera musical que va acabar sobtadament el 1997, quan va morir ofegat al riu Wolf, a Tennessee, en circumstàncies desconegudes.

La primera aparició pública de Jeff Buckley va ser una actuació en una església de Nova York el 1991, on va cantar dos temes com a homenatge pòstum al seu pare, que van deixar en un absolut silenci als assistents. Dos anys després publicava el seu primer disc, un EP de quatre temes enregistrat en viu, i el 1994 publicava el seu primer i últim llarga durada publicat en vida, “Grace”, un treball alabat per tothom, fins i tot per reconeguts companys de professió com Bob Dylan, Jimmy Page, Robert Plant, Thom Yorke o Paul McCartney. El disc és molt conegut per l’exitosa versió del clàssic “Hallelujah” de Leonard Cohen, però té 9 talls més de diferents intensitats que són espectaculars.

Jo vaig escoltar per primera vegada a Buckley poc després de la seva mort, i vaig quedar molt parat. He escoltat desenes de vegades les seves gravacions, i no me’n canso. Avui et punxo el tema que donava títol al seu primer LP, “Grace”. Us recomano aixecar tot el que us sigui possible el volum del vostre equip de música!

L’escenari musical britànic es va revitalitzar a mitjans i finals dels 90 amb bandes com Muse o Coldplay. Muse es van formar el 1994 de la mà de Matt Bellamy (veu i guitarra), Dominic Howard (bateria) i Christopher Wolstenholme (baix i teclats) quan encara eren estudiants. Després de diversos concerts durant 4 anys, el 1998 van treure el seu primer EP, i un any després el seu primer llarga durada, “Showbiz”.

Des del primer moment, Muse van sorprendre per l’energia i dots interpretatives dels seus integrants, que en ocasions ens recorden a altres formacions com Nirvana, Radiohead o Jeff Buckley, entre altres, sense oblidar a compositors clàssics com Rajmáninof o Chopin. La veu de Matt Bellamy, amb un registre ampli i potent, i la velocitat de les seves interpretacions, tenen pocs rivals. Sens dubte que, si encara no els coneixes, la primera escolta de la seva música no et deixarà indiferent.

Tot el seu llegat no té pèrdua, però si hem de quedar-nos amb un disc per a mi aquest és “Origin of simmetry”, el seu segon llarga durada, que va aparèixer el 2001. Després d’un sobri primer disc, Muse van començar a experimentar amb instruments com el mellotron o òrgans d’església. El disc va tenir excel·lents crítiques i va donar a conèixer la banda anglesa a tot el món. El disc comença amb aquest brutal “New born”.

El 1990 va néixer i morir a la vegada un projecte musical del cantant i guitarrista Mark Knopfler, al costat de sis músics més, que duia per nom The Notting Hillbillies. Es tractava d’una puntual trobada de vells amics que servia d’una banda per a allunyar-se del terreny comercial, i d’una altra banda per a disfrutar interpretant temes clàssics d’estil country i folk, a més de composar tres temes nous del mateix estil.

El grup només va treure un disc, “Missing… Presumed having a good time”, tot i que en diverses ocasions els seus integrants es van reunir per a oferir petites gires de concerts, algunes d’elles de caràcter benèfic.

D’aquest projecte, destaquem l’únic tema original escrit per Mark Knopfler, “Your own sweet way”.

La Buena Vida va ser un grup d’indie pop de la ciutat de San Sebastián, al País Vasc, que va començar la seva activitat el 1988 i que va acabar abruptament la seva trajectòria el 2011 quan el seu baixista, Pedro San Martín, va morir en un accident de trànsit als 40 anys d’edat.

Tot i no ser una banda molt coneguda pel gran públic, van arribar a enregistrar set àlbums i 14 EP’s. amb un estil sempre proper a l’anomenat “soft rock” que ens recorda en ocasions a la chanson francesa, amb un to melancòlic i un posat sempre elegant. Aquesta elegància es va reforçar quan van començar a utilitzar arranjaments orquestrals en els seus discos, que en combinació amb les seves lletres cada vegada més madures donaven com a fruit uns enregistraments molt recomanables.

Com a exemple del seu bon fer, us porto el tema que donava títol a un dels seus EP’s publicat l’any 2001, “Qué nos va a pasar”. Us deixem amb l’enigmàtica i relaxada veu de Irantzu Valencia i de Mikel Aguirre.

La música de finals dels 80 i principis dels 90 no s’entendria sense l’aportació d’INXS, banda australiana de rock que va néixer a finals dels 70 i que va tenir molt èxit fins a la mort de Michael Hutchence, el seu carismàtic cantant i principal lletrista del grup, que el 22 de novembre de 1997 va aparèixer mort en una habitació de l’hotel Ritz Carlton de Sidney. La formació va continuar amb vocalistes substituts, però finalment es va disoldre el 2012.

65 milions de discos venuts durant tots aquests anys, indiquen la popularitat de la banda de Sidney. Tenen alguns discos molt interessants, i una col·lecció de singles difícil de superar. És d’aquelles bandes en les que hom sempre pensa què hauria passat si haguessin continuat actius amb Michael Hutchence, perquè disc a disc s’anaven reinventant i adaptant-se a les noves modes musicals. Un exemple de la seva bona música i de la seva capacitat per a crear tonades enganxoses és el tema “Mystify”, inclòs en el seu sisè àlbum “Kick”, que va sortir a la llum el 1987, una espècie d’híbrid rock-dance-funk molt interessant.

José María Sanz Beltran és el nom real de Loquillo, cantant barceloní que va liderar durant 25 anys la formació Loquillo y Trogloditas, amb la que va tenir una exitosa trajectòria en el panorama rock and roll nacional.

El cantant del Clot, tot un personatge amb un caràcter propi molt fort, va crear des de Barcelona molts temes al costat del principal lletrista del grup, Sabino Méndez, i amb el suport musical de Ricard Puigdomènech (guitarra), Jordi Vila (bateria), Josep Simón Ramírez (baix), i Sergio Fecé (teclats). La discografia dels Trogloditas és força extensa, basada en el rock però també amb alguns tocs eclèctics de punk i fins i tot de música de cabaret. Hi ha un gran nombre de bones cançons que podríem escollir, avui ens quedem amb el single “El rompeolas”, inclòs en el seu cinquè disc “Morir en primavera”, publicat el 1988, enregistrat a Eivissa però amb el cap posat, com gairebé sempre, a Barcelona.