Janet Jackson no és solament la “petita dels Jackson”, és una brillant cantant, actriu i ballarina nord-americana que es va convertir en un referent del R&B fusionat amb el pop a mitjans dels anys 80.

Janet va iniciar la seva carrera amb només 10 anys d’edat al costat dels seus germans, amb l’agrupació The Jacksons, i va iniciar una exitosa carrera en solitari el 1982, amb un disc de debut que va arribar al número 6 de la llista Billboard d’àlbums R&B.

4 anys després, i amb un èxit cada vegada creixent, Janet va decidir separar la seva vida artística de la familiar, escapant del control del seu pare amb moltes dificultats. Per al seu tercer disc, “Control”, Janet es va envoltar de nous compositors i productors musicals, escollint finalment Jimmy Jam i Terry Lewis, que van dissenyar una novedosa fusió de R&B, funk, disco i rap que, mesclada amb percussió sintetitzada, van crear una base per a la música que triomfaria el que quedava de dècada. Aquell 1986, Janet Jackson, que també va participar en la composició de la majoria de talls de “Control”, va donar a conèixer el millor de si mateixa i va aconseguir la cima de l’èxit amb el que es convertiria amb un dels discos més influents dels 80. D’aquest disc, destaco el que va ser el sisè single, “The pleasure principle”.

Alicia Keys és una compositora, cantant i instrumentista nord-americana de R&B i soul molt reconeguda a tot el món. Compta, entre molt d’altres, a,b 15 premis Grammy, tres American Music Awards, i unes vendes de més de 45 milions de discos.

Tot va anar molt ràpid quan, amb només 13 anys, Alicia estava actuant amb dues noies més, i un caçatalents va quedar gratament sorprès escoltant-la i veient les reaccions del públic a l’escoltar la seva veu. Alicia Keys va tenir la sort de comptar amb un equio de col·laboradors que van deixar-la formar i inspirar-se amb total llibertat, fins que 7 anys després va publicar el seu disc de debut, “Songs in A Minor”, molt aclamat tan pel públic com per la crítica.

La producció de Keys no ha sigut abundant, però val la pena bussejar pels seus discos perquè tots tenen temes interessants, amb una inèdita fusió de jazz, blues, soul, R&B i música clàssica que enamora. Des del meu punt de vista, el seu disc més complet i sorprenent és el segon, “The Diary of Alicia Keys”, publicat el 2003, que vaig poder escoltar en viu uns anys després junt amb els clàssics del seu primer disc en el concert que va oferir al Poble Espanyol de Barcelona. D’aquest disc, destaco el single “You don’t know my name”, on la seva veu transmet tan bé els seus sentiments i sensacions que pràcticament no caldria conèixer anglès per a entendre el que vol expressar.

Els britànics Dire Straits van néixer en un moment en el que la música britànica estava volcada completament cap al punk, i aportaven un so força jazzy i un estil que semblava venir d’una altra època. Ningú s’esperava que amb el seu primer disc de títol homònim, “Dire Straits”, l’any 1978 arribessin als deu primers llocs de les llistes britàniques, però ho van fer i la seva popularitat no va fer més que créixer, arribant a vendre en dues dècades més de 100 milions de discos, convertint-los en una de les formacions britàniques més exitoses.

No podem atribuïr l’èxit del grup al seu cantant, Mark Knopfler, qui sempre ha reconegut que té “una veu horrible”. En canvi, la tècnica del músic escocès amb la guitarra elèctrica, tocant sense pua, es va fer famosa, al costat de l’alt nivell instrumental del seu germà David Knopfler (guitarra rítmica), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria).

A finals de 1984, els Straits iniciaven les sessions de gravació d’un disc llegendari: “Brothers in arms”. La recent tecnologia Compact Disc va permetre a mig món disfrutar de la meticulosa producció de Mark Knopfler, amb unes peces llargues, varietat de ritmes i sons, i amb riffs de guitarra que ens remeten a altres èpoques. Com a curiositat, recordem que aquest disc és la primera referència de la història fonogràfica en la que les vendes en format CD van superar les del format vinil.

Dire Straits va ser una de les bandes que més estadis va omplir durant els 80, en llargues gires mundials que arrasaven. La llàstima és que no van treure cap més disc d’estudi fins més de mitja dècada després, el 1991, amb el sureny “On every street”, amb el qual van tornar a la carretera. Però mai més van tornar a tenir l’èxit de temes com “Walk of life”.

El tema que destaco de la seva discografia és “Sultans of swing”, del seu disc de debut, que també apareix en el seu primer disc doble, el directe “Alchemy”. Escoltarem la versió en viu d’”Alchemy”, amb uns impressionants 10 minuts que demostren el bon fer a la guitarra de Knopfler, amb un solo final de més de 3 minuts per a treure’s el barret.

Sade és una banda britànica formada a Londres el 1983, capitanejada per la cantant i compositora que li dóna nom, Sade Adu, i que sempre ha comptat amb els músics Stuart Matthewman, Paul Spencer Denman, i Andrew Hale. És una de les bandes angleses de R&B més conegudes i amb més èxit comercial i de crítica, que també utilitza elements de soul, funk i jazz en el seu repertori.

El grup es va donar a conèixer oferint actuacions en diversos locals de Londres, i en molt poc temps el nom de Sade va córrer com la pólvora per tots els circuïts de moda londinencs a causa de l’enigmàtica i característica veu de Sade Adu, i de la conjunció entre la cantant i els músics, sense oblidar el magnetisme i la bellesa física de la cantant, que encara avui dia enganxa.

El 1984 van publicar el seu debut, “Diamond life”, que va arribar al més alt de les lllistes britàniques a finals d’aquell any. I a finals de 1985 van treure “Promise”, un llarga durada que per primera vegada va arribar al top de les llistes d’àlbums tan de Gran Bretanya com d’Estats Units. Des del meu punt de vista, aquest és un dels seus millors treballs, amb temes com el que ja sona i que obre el disc: “Is it a crime”.

https://youtu.be/_Ee9f-vAPhY

Creedence Clearwater Revival va ser una popular banda californiana de rock, que sense cap mena de dubte és de les més influents i respectades de la història del rock. Sense ells no s’entendria el rock inspirat en la música tradicional nord-americana, l’anomenat actualment estil “roots rock”.

La banda, formada pels germans John i Tom Fogerty, Doug Clifford i Stu Cook, van publicar set discos d’estudi en el seu període d’activitat, però concentrats en només quatre anys, entre 1968 i 1972. Disposen d’un catàleg de hits espectacular, que passa per temes icònics com per exemple “Proud Mary, “Bad moon rising” o “Travelin’ band”, entre molts d’altres. Si teniu curiositat, us proposem bussejar per tot el seu repertori perquè no té cap mena de pèrdua. Va ser una veritable llàstima que el grup, degut al rol de mànager desenvolupat per John Fogerty, a les constants gires mesclades amb parades per a la gravació de discos, i per problemes amb la seva discogràfica

És ben curiós que just en el moment de més tensions en el si del grup, durant les sessions de gravació del seu cinquè disc “Cosmo’s Factory”, arribessin a un interessant moment creatiu i a un nivell de gravació molt elaborat. Per aquests motius, crec que és de justícia posar de relleu aquest treball per sobre de la resta de la seva discografia. El disc comença amb un llarg tema amb una part central instrumental que va marcar tota una època: “Ramble tamble”.

Jarabe de Palo, una de les formacions espanyoles més éxitoses de la darrera dècada, és l’alter ego musical de Pau Donés, cantant, guitarrista i compositor barceloní que ens ha deixat recentment. Pau va formar part d’un parell de bandes des de l’adolescència, i va mantenir el seu hobbie mentre va treballava en una agència de publicitat.

Però un viatge a Cuba ho va canviar tot. El seu periple per les Antilles el va inspirar, moment en el que va escriure el que seria el seu primer gran èxit, “La flaca”, que també donava títol al seu primer disc, publicat el 1996. Però el disc va tenir un ressò molt discret, fins que un any després “La flaca” va començar a sonar per tot arreu després de ser la cançó escollida en un anunci de televisió d’una marca de tabac (fixeu-vos si fa anys d’això, que encara s’anunciava tabac per la tele!).

Pau Donés i els seus companys van demostrar amb el seu segon disc, “Depende”, de 1998, que el seu èxit no va ser només fruit d’una enganxosa cançó d’estiu. El grup se’n va anar a Londres durant dos mesos amb el productor Joe Dworniak, que anteriorment havia treballat amb Radio Futura, i va aconseguir un fantàstic i rodó segon disc que contenia temes com “Adiós”. Descansa en Pau.

Phil Collins, bateria dels Genesis i també cantant i principal compositor després de la marxa de Peter Gabriel, és un dels artistes britànics de música moderna que ha tingut més èxit. La seva tècnica com a baterista es va fer famosa durant l’etapa de rock progressiu de Genesis, però també ha sigut elogiat per les seves dots de composició i per la capacitat d’adaptar el rock progresiu de Genesis als nous temps, orientant el so seu cap al pop dels 80 amb molta elegància. Durant els 80 i 90, va guanyar fins a 7 premis Grammy, tot un rècord.

De fet, Collins no va abandonar Genesis, ja que la seva carrera en solitari va coexistir molts anys amb la de la seva banda d’origen. El 1981 va enregistrar i publicar el seu primer disc com a solista, “Face Value”, que és el que avui vull destacar. L’àlbum ja marca amb la seva portada un clar trencament amb la tradició de Genesis, donat que hi apareix en blanc i negre tan sols el rostre de Phil Collins. El primer tema (i també single) d’aquest disc és un obscur tema que fa referència a la traumàtica separació amb la seva muller, dos anys abans. La cançó impressiona per l’atmosfera creada amb tan sols un sintetitzador, una guitarra elèctrica, un baix, una caixa de ritmes i una bateria que apareix de sobte cap al final de la cançó: “In the air tonight”.

Lenny Kravitz és un exitós artista nascut a Nova York, que toca diversos instruments, disposa d’una veu totalment reconeixible per a qualsevol mortal, i és l’autor de diversos hits que van popularitzar-se especialment durant la dècada dels 90.

Kravitz va començar la seva carrera adoptant un look semblant al del cantant i guitarrista Prince, un dels seus ídols, però veient que cap discogràfica s’interessava per ell, va decidir canviar cap a un aspecte més rocker, inspirat en músics dels anys 70 com Led Zeppelin, Queen o Jimi Hendrix. I així sí que va cridcar l’atenció a una discogràfica, en concret Virgin, amb la que va publicar el seu disc de debut el 1989, gràcies al qual va arribar ràpidament als capdamunt de les llistes d’èxit.

Lenny Kravitz va voler-se assemblar tant als rockers dels 70, que va arribar a comprar tecnologia de l’època per a enregistrar els seus discos, perquè sonessin autèntics. En aquestes condicions tan particulars, va enregistrar el seu tercer llarga durada, que probablement és dels més complets de la seva discografia, i que va donar-li definitivament la popularitat arreu del món, aconseguint números 1 a Austràlia i Regne Unit. El disc comença amb aquest rock en estat pur que dóna títol al treball: “Are you gonna go my way”.

Els californians Green Day va ser una de les bandes que va revitalitzar l’escena pop punk i punk rock a principis dels 90, al costat d’altres grups com The Offspring i Rancid. La banda va començar la seva activitat el 1986, i va enregistrar el seu primer disc el 1990, i posteriorment alguns EP’s i un segon llarga durada, tots publicats per una discogràfica independent, fet que cal destacar perquè amb molt pocs recursos van ser capaços de donar-se a conèixer als Estats Units.

El trio composat per Billy Joe Armstrong, Mike Dirnt i Tré Cool, va saber agafar la inspiració suficient de bandes punk com Bad Religion, Ramones, The Clash o Sex Pistols, i fusionar-la amb un pop festiu propi de Green Day, convertint-los en una banda diferent i reconeixible des del primer moment. La seva discografia comença a ser força extensa, i amb un nivell de composició i producció cada vegada més elaborat i interessant. Però si hem de triar un disc, ens quedem amb el seu tercer llançament, que va ser el primer per a una discogràfica gran i que els va donar a conèixer a tot el món. El disc es diu “Dookie”, i inclou un dels seus temes més coneguts: “Basket case”.

Rage Against The Machine és una banda nord-americana de rap metal que van fundar el 1991 Tom Morello (guitarrista), Zach de la Rocha (vocalista), Tim Commerford (baixista) i Brad Wilk (baterista). El grup va començar oferint concerts en clubs situats als voltants de Los Ángeles, mentre que enregistraven una maqueta de la qual van vendre 5.000 còpies en poc temps. Després d’actuar com a teloners de Porno for Pyros, van aconseguir actuar al festival de Lollapalooza, on un caçatalents els va veure i els va fitxar.

L’èxit de Rage Against The Machine va ser immediat a partir del seu primer disc, i van estar immersos en diverses gires mundials multitudinàries des d’aquell mateix moment. La seva fusió entre hip hop i rock dur va influir molt la primera meitat dels 90, però la seva activitat va disminuïr progressivament, i finalment es van separar l’any 2000, tot i que anys després van reunificar-se fins a dues vegades.

De la seva discografia, el seu disc imprescindible i que, sens dubte, us recomano de totes totes, és el seu debut de títol homònim, “Rage Against The Machine”, publicat el 1992.. I el seu tema estrella és el que va ser el seu primer single, “Killing in the name”.