Rammstein és de les poques bandes alemanyes que ha triomfat a nivell internacional utilitzant l’alemany com a idioma principal en les seves cançons. El grup de metal industrial amb tocs de música de ball es fa formar el 1994 de la mà de Till Lindemann, Richard Kruspe, Oliver Riedel, Paul Landers, Christian Lorenz i Cristoph Schneider. Han estat nominats un parell de vegades als premis Grammy, tot i que no han aconseguit cap premi, publicant en 25 anys set discos d’estudi i quatre en viu.

Rammstein va enregistrar una maqueta amb quatre temes per a un concurs de bandes novells de Berlín, i va guanyar. El premi consistia en una setmana en un estudi de gravació professional, fet que van aprofitar per a enregistrar el seu primer disc, el 1995.

Però la fama els hi va arribar amb el seu segun disc, “Sehnsucht”, dos anys després, que és precisament el disc que avui volem recordar, i que els va permetre fer una gira que va recórrer Europa i fins i tot realitzar alguns concerts als Estats Units. El seu single més conegut i contundent és aquest: “Du hast”.

Els nord-americans The Black Crowes van néixer a mitjans dels 80 a la ciutat d’Atlanta, la capital de l’Estat de Geòrgia, de la mà dels germans Chris i Rich Robinson, vocalista i guitarrista, respectivament.

El grup va aparèixer en el moment de màxim auge del rock alternatiu, fet interessant perquè venien a cobrir el buit del blues i hard rock que hi havia en aquells moments. En certs moments, podríem dir que els Black Crowes venien a ser el que els Led Zeppelin van representar per a la música dels 70, incloent també un cert descontrol a causa de les drogues i l’alcohol. De fet, la connexió amb els Zeppelin resulta total l’any 2000, quan el guitarrista de Led Zeppelin, Jimmy Page, va acceptar fer una gira junt amb els Black Crowes com a guitarrista convidat, en la qual van tocar molts èxits de la mítica banda britànica, tal i com es pot escoltar en el doble treball discogràfic “Live at the Greek”.

La discografia dels Black Croews va començar amb un nivell altíssim en els seus primers tres treballs, i poc a poc va anar decaient. El seu treball més fresc, directe i sense embuts és el primer, “Shake your money maker”, publicat el 1990, que a més a més es tracta del seu disc més exitós. És un disc molt rocker amb tocs de blues, que també té lloc per a alguna balada, com aquesta que va ser un dels singles que els va portar a l’èxit: “She talks to angels”.

Massive Attack és el grup britànic que popularment s’ha considerat la banda pionera del trip-hop, tot i que també utilitza elements de jazz, rap, soul i música electrònica. La formació va néixer a finals dels 80 a la ciutat portuària de Bristol, al sud-oest d’Anglaterra. El nucli dur el formen Robert del Naja i Grant Marshall, i ha comptat amb moltes i diverses col·laboracions de cantants com Shara Nelson, Tricky, Tracey Thorn, Björk i Sinéad O’Connor, entre d’altres.

La discografia de Massive Attack compta amb només cinc discos d’estudi, però cal tenir en compte que han realitzat un munt de remescles per a altres artistes i que el seu so forma part de la història musical de les darreres dècades. La seva influència és reconeguda per a molts artistes, i ha arribat a parcel·les com les bandes sonores de pel·lícules, com per exemple el tema “Dissolved girl”, del disc “Mezzanine”, que apareix a la popular pel·lícula “The Matrix”, en aquest cas en la primera entrega de la trilogia.

Un dels seus discos més elaborats és el segon treball “Protection”, que van publicar el 1994. Un dels temes destacats del disc és “Better things”, que compta amb la col·laboració de la cantant d’Everything But The Girl, Tracey Thorn.

A mitjans dels anys 90, va néixer a Londres Morcheeba, una de les bandes representants de la corrent trip-hop, estil genuí de les illes britàniques que comptava amb reconegudes formacions com Massive Attack o Portishead. Morcheeba està formada pel DJ Paul Godfrey, pel seu germà multi-instrumentista Ross Godfrey, i per la vocalista Skye Edwards.

El 1996 van publicar el seu disc de debut, i en poc temps van adquirir molta popularitat a Europa. No obstant, després de 4 àlbums, la vocalista Skye va abandonar Morcheeba, iniciant una carrera en solitari que ens ha proporcionat tres discos. Morcheeba va continuar el seu camí amb una nova cantant, Daisy Martey, amb la que va enregistrar només un disc, ja que tan les males ressenyes dels crítics com el descontent dels fans del grup van comportar la sortida de Martye, i la posterior tornada de Skye.

Tots els discos de Morcheeba són molt agradables d’escoltar, tan per la relaxada i inconfusible veu de Skye com per la qualitat dels seus músics, que actualment són Steve Gordon al baixm Richard Milner als teclats i Jaega McKenna a la bateria. Un exemple del seu bon fer és el seu quart disc “Charango”, publicat el 2002, que comença amb aquest fantàstic “Slow down”.

Metallica és, probablement, el grup més conegut del trash metal, i sens dubte una banda molt influent i amb una extensa discografia que arrenca el 1983, que va ser força prolífica durant els 80 i que en canvi va venir precedida d‘uns 90 i primers 2.000 amb una activitat molt més espaiada. La banda nord-americana està integrada des dels seus inicis per James Hetfield (veu i guitarra) i Lars Ulrich (bateria) com a únics membres originals des de la seva fundació, pel guitarrista Kirk Hammett i pel baixista Jason Newsted. Newsted, per cert, va ser rellevat al baix per Robert Trujillo, ja durant el segle XXI.

Metallica han fet arribar a les orelles de tot el món més de 120 milions de discos, i se’ls considera els pares del trash metal junt a altres grans grups com Megadeth, Slayer o Anthrax. Han aconseguit nou Grammys, dos premis de la MTV, dos premis de la prestigiosa revista Billboard, i pertanyen al Rock and Roll Hall of Fame.

La desena de treballs de Metallica no tenen pèrdua. Des del mític “Master of Puppets” (1986), passant per l’enèrgic i brillant “Deat Magnetic” (2008), cada disc té memorables temes vigorosos, i també balades que posen els pèls de punta. Però si ens hem de quedar amb un disc, jo escullo “Metallica”, l’anomenat popularment “Black Album”, que va suposar un canvi d’inflexió pel seu so brillant produït per Bob Rock, i que compta amb l’ús d’instrumentació clàssica en molts dels seus temes. No és fàcil escollir un dels seus temes, ja que hi ha cançons excel·lents que us convidem a redescobrir, però una de les més impactants i conegudes i versionades del grup és la balada “Nothing else matters”, tema inspirat en les últimes paraules de l’avi del cantant James Hetfield abans de morir.

Bob Dylan va ser el primer poeta del rock. El músic, compositor i cantant nord-americà és una de les figures més influents de la música popular del segle XX, amb incursions a la música folk, blues i rock, i amb unes lletres dignes d’un dels millors poetes nord-americans de les últimes dècades. L’artista ha sigut guardonat amb un gran nombre de guardons, com el Premi Pulitzerm diversos Grammys i Globus d’Or, el Premi Nobel de Literatura o la Medalla Presidencial de la Llibertat.

La discografia de Dylan és molt extensa, amb més de 40 discos publicats des del 1962, i amb un gran nombre de recopilatoris i caixes de versions inèdites. Té discos interessants a totes les dècades, amb un acompanyament d’instrumentistes canviant però sempre de gran qualitat. Avui ens fixem amb un dels seus treballs més emblemàtics, “Desire”, publicat la vigília de Reis del 1976, i que compta amb la col·laboració en la composició de la majoria de temes de Jacques Levy, i de les coristes Emmylou Harris i Ronee Blackley, entre d’altres. Un dels trets característics del disc és l’utilització del violí com a instrument en algun dels seus temes.

El disc va situar-se al primer lloc de les llistes dels Estats Units durant cinc setmanes consecutives, gràcies a temes com el que ja sona, que és el que obra aquest fantàstic disc i que es diu “Hurricane”.

Bruce Springsteen és un dels músics nord-americans més famosos del rock. El Boss va començar la seva carrera a finals dels anys 60 com a músic de diverses formacions, però el 1973 va treure el seu primer disc com a solista. La seva carrera és espectacular: compta amb més d’una vintena de discos, i dels quals deu han arribat al número u de les llistes nord-americanes, dels quals se n’ha venut més de 120 milions de còpies, a més d’haver ofert un nombre espectacular de concerts arreu del món.

Parlar del Bruce és parlar també de la E Street Band, la banda de músics que ha acompanyat al compositor i artista durant la major part de la seva carrera. Alguns dels seus components ja no en formen part degut a la seva mort, com Danny Federici o Clarence Clemons, però d’altres com Farry Tallent, Roy Bittan, Steve Van Zandt, Nils Lofgren o Patti Scialfa continuen formant-ne part des dels anys 70 o 80. A ells es deu, en gran part, l’èxit del Boss, amb un recolzament instrumental de gran qualitat als discos i una força molt intensa en els concerts.

La discografia de Bruce Springsteen és impossible de resumir, però en essència la majoria es basa en el rock, i compta amb incursions sense la E Street Band en la música folk i fins i tot pop. Ara bé, si ens hem de quedar amb un disc i amb un tema, per a mi la tria és molt clara: el que va ser el seu quart disc d’estudi, publicat el 1978, que ha estat tocat íntegrament en directe en diverses ocasions. Aquest és el tema que tancava el disc i que li donava títol: “Darkness on the edge of town”.

Els gironins Sopa de Cabra van ser uns dels principals representants del corrent musical anomenat Rock Català, que va començar a finals dels 80 i que va viure un quinquenni d’or junt amb altres grups com Sau, Els Pets, Sangtraït, Brams o Lax’n’Busto, per citar-ne només alguns. La banda es va formar el 1986, i tres anys després van publicar el seu primer disc, del qual es van vendre 10.000 còpies, tot un èxit en aquella època per a un primer disc d’una banda catalana cantant en català.

Amb aquest bon inici de carrera, Gerard Quintana, Josep Thió, Joan Cardona, Francesc Lisicic i Josep Bosch, van començar a realitzar un nombre de bolos cada vegada més gran que els hi va donar experiència i popularitat. Van ser uns anys esplèndids pels de Girona, que segur que la majoria dels que m’escolteu els teniu a la memòria.

Un dels discos més sonats va ser el doble directe “Ben endins”, publicat el 1991, enregistrat a l’antiga Sala Zeleste de Barcelona, l’actual Razzmatazz, i amb la producció del guitarrista Marc Grau. Va ser el primer disc en viu del Rock Català, i va batre tots els rècords de venda d’un disc en català, superant les 100.000 còpies, una xifra que va desbordar totes les previsions, incloses les de la discogràfica que editava el disc, Salseta Discos.

Però a banda de 14 temes en viu, els gironins tancaven la cara B del segon disc del “Ben endins” amb cinc temes nous enregistrats a l’estudi Aurha. D’aquests temes ens quedem amb el que tancava el disc, un dels més emblemàtics de la seva carrera: “Podré tornar enrera”.

La formació britànica The Police és una de les referències músicals més notables de la música dels 80. El trío format pel cantant i baixista Sting, el guitarrista Andy Summers i el baterista Stewart Copeland, va aparèixer en el moment de màxim auge del punk amb una curiosa fusió entre pop, punk i reggae que va marcar tota una època. El seu so, amb el toc de guitarra inconfusible de Summers i l’alt nivell tècnic Copeland, els va convertir en un esdeveniment únic que va influir a diverses generacions de músics.

The Police només van publicar 5 discos d’estudi, però això sí, concentrats en cinc anys molt intensos. Les diferències entre els seus components van provocar tensions, que van acabar amb la dissolució del grup, tot i que mai es va publicar cap comunicat al respecte. Posteriorment, es van reunificar per a celebrar amb una gira mundial els 30 anys de la publicació del seu primer single, “Fall out”, una gira que, per cert, va passar per l’Estat espanyol, però els anys no han passat en va per a ningú i queda clar que les coses ja no són el que eren.

Tots els discos dels Police tenen temes interessants, però si n’hem de destacar un aquest és, sens dubte, el tall que obria el seu segon disc “Reggatta de Blanc”, publicat el 1979, i que segons els propis integrants de Police és el seu tema preferit: “Message in a bottle”.

Els britànics Everything But The Girl van iniciar la seva activitat el 1982, i van enregistrar 8 discos de pop intimista durant una dècada, que van tenir força èxit a Gran Bretanya. Però el duet format per la vocalista i guitarrista Tracey Thorn, i pel guitarrista, teclista i vocalista Ben Watt, va fer un canvi d’estil el 1994 amb el seu novè disc “Amplified heart”, que contenia l’èxit “Missing”, orientant-se cap a la música electrònica i de ball. De fet, d’aquest tema la versió més coneguda no és la original inclosa en aquest disc, sinó la que estem escoltant de fons remesclada pel famós productor de house Todd Terry. Després d’aquest disc de transformació, el duet encara va publicar dos discos d’estudi més, a banda de diversos discos recopilatoris i de remescles, fins a l’any 2000, moment en el que van decidir aturar la seva activitat i centrar-se en la seva vida personal (Tracey i Ben, a més de ser parella artística estan casats i tenen dos fills), tot i que els dos components han tornat ocasionalment a l’actualitat musical publicant discos en solitari.

La metamorfosi de la música pop intimista cap a la música electrònica es va completar amb el disc “Walking Wounded”, publicat el 1996, que és el que us portem avui. El disc és un mix de música electrònica, amb estils com el trip hop o el drum and bass, amb la producció de Ben Watt i Todd Terry, entre d’altres. Aquest és un dels seus temes: “Wrong”.