Els més joves dels que m’esteu escoltant, segur que coneixeu els britànics Coldplay. Imagino que la imatge sonora que teniu d’ells és la d’una formació de música pop o fins i tot dance, que és l’estil musical que essencialment estan treballant des del seu disc “Mylo Kyloto”, aparegut el 2011. Però hi ha uns altres Coldplay que van iniciar la seva activitat com a banda el 1996, i que van treure quatre discos la primera dècada del segle XXI que eren molt més rockers que els actuals.

Volem donar a conèixer aquest Coldplay als més joves, i fer recordar vells temes als de més edat. Hem seleccionat el segon llarga durada de la banda formada per Chris Martin, Jonny Buckland, Guy Berryman i Will Champion, que duia per títol “A Rush of Blood to the Head”, publicat el 2002, i que van tocar en viu a Barcelona, concretament al Palau Sant Jordi, en la gira del següent LP “X&Y” del 2005, al qual vaig tenir la sort de poder-hi assistir.

Des del meu punt de vista aquest és el seu disc més complet, i demostra una maduresa notable tractant-se d’un segon disc.

El tema que us punxem és el que donava títol al disc: “A rush of blood to the head”, un tema de rock èpic amb un so deliciós que no deixa indiferent.

Personalment, moltes vegades faig un paral·lelisme entre Leonard Cohen i Joaquín Sabina, això sí, salvant les distàncies. Estem davant de dos poetes nats, amb una capacitat impressionant per a escriure versos i transmetre idees. En el cas de Cohen són idees profundes, en moltes ocasions amb referències religioses, i en canvi les de Sabina són històries més terrenals, divertides i sornegueres. I estem també davant de dos cantants realment molt dolents, un amb una veu profunda però de limitat rang vocal, i l’altre amb una veu destrossada per la seva mala vida. Però són dues veus inconfusibles i dos artistes de cap a peus.

En aquesta ocasió, parlem de Leonard Cohen. El poeta canadenc ens va proporcionar una dilatada carrera discogràfica de 15 discos d’estudi i 9 en viu, i ha sigut protagonista de molts homenatges per part de companys de professió, entre els quals 5 homentages en forma de disc de versions dels seus temes més coneguts.

Cohen va tenir notable èxit durant els 70, i també durant els 80, amb produccions molt senzilles on el protagonisme és pels poemes, cantats per la seva vellutada veu. Bona part de la dècada dels 90, el cantant es va retirar de la carrera musical, iniciant una reclusió monàstica budista que va aturar quan es va veure ecomòmicament arruinat a causa de les irregularitats financeres portades a terme per la seva representant.

Un àlbum imprescindible de la seva discografia és l’últim que va enregistrar, “You want it darker”. Ja feia temps que degut a problemes físics no podia oferir concerts, però es va veure amb ànims d’enregistrar al saló de casa seva, junt amb el seu fill Adam Cohen, un disc diferent. Segons el mateix Cohen, per primera vegada podia concentrar-se només en enregistrar el disc tal i com volia, repetint una i altra vegada la gravació fins a aconseguir la presa perfecta.

El tema que escollim d’aquest disc es diu “Steer your way”, un poema que anima a seguir el camí personal més enllà de les riqueses i pobreses materials, dia a dia, pensament a pensament.

Una de les poques coses bones de la desaparició d’un artista, és l’anàlisi de la seva obra en profunditat, sobretot amb l’avantatge de poder-ho fer amb la perspectiva del temps. Un anàlisi d’aquest tipus la podem fer a la discografia de Queen, banda britànica que es va quedar sense el seu carismàtic cantant i líder Freddy Mercury el 1991, quan va morir per les complicacions originades pel SIDA, amb 45 anys, després de compartir 21 anys amb el guitarrista Bryan May, el baterista Roger Taylor, i el baixista John Deacon.

La discografia de Queen ens va portar moments estelars memorables, amb uns anys 70 molt rockers i uns anys 80 més dance-pop i d’èxit massiu en les seves darreres gires. Quan la malaltia de Freddie va empitjorar el seu estat de salut, mantenint a Queen fora dels escenaris per sempre, el cantant no es va rendir, i va concentrar tots els seus esforços en enregistrar tot el que fos possible. Amb moltes dificultats, després de tot un any de sessions de gravació van aconseguir publicar el 1989 “The Miracle”.

Tot i la ràpida progressió de la malaltia, Freddie va continuar insistint en gravar nou material a l’estudi. Entre 1989 i 1990, Mercury i els seus companys van aprofitar els breus moments en els que el cantant podia estar a l’estudi per a enregistrar els 12 temes que composen el darrer disc publicat en vida de Freddie, “Innuendo”.

Avui ens fixem en un dels talls d’aquest disc que ens porta a les orelles una veu de Freddie molt diferent, adaptada a les circumstàncies del moment, que aconsegueix transmetre molt sentiment en quatre paraules. Endavant Freddie, amb “Don’t try so hard”.

Van passant els anys, i Bob Marley segueix sonant fresc, autèntic, vanguardista i únic. El cantant jamaicà, que va morir a causa d’un càncer amb només 36 anys d’edat, és una referència imprescindible tan de la cultura jamaicana com de la occidental que segueix viva i present.

Marley va tenir uns primers anys de vida molt durs, primer a la seva nativa Nine Mile, al nord de l’illa de Jamaica, i posteriorment a Kingston, la capital. En condicions molt austeres, la primera aliniació dels Wailers ja va sorprendre, fins i tot al productor Clement Dodd, que va ser qui va promocionar el seu primer single el 1963. Entre 1965 i 1973 van publicar 4 discos, que van tenir molt èxit a Jamaica però que no van traspassar fronteres.

Però les coses van canviar a partir d’aquell 1973. Els Wailers van viatjar per primera vegada a Londres per a promocionar un single, però no van tenir gaire èxit. Desesperat, Marley va visitar al fundador d’Island Records, Chris Blackwell, que en aquells moment era l’única discogràfica europea que apostava pel reggae. Blackwell va tirar-se a la piscina i va assumir el cost de l’enregistrament del que seria el primer llançament internacional de la banda jamaicana, “Catch a Fire”, que és el disc que avui volem recordar.

No obstant, avui no us punxaré un tema d’aquest disc publicat el 1973, sinó una peça que no es va publicar fins l’any 2001 en la reedició de luxe de “Catch a Fire”. Un any abans que sortís a la llum aquest disc, enregistrat a Londres, els Wailers ja l’havien enregistrat a Kingston. Nou d’aquests temes van tornar-se a enregistrar per a l’edició internacional del disc, però algunes cançons finalment no van aparèixer. El tema que ja sona és precisament una d’aquestes gravacions inèdites, una cançó dolça que parla d’amor i d’amistat: “High tide or low tide”.

La banda Sangtraït, nascuda a La Jonquera a principis dels 80, era la formació de rock català més diferenciada de la resta. Sonaven autèntics, contundents, recuperaven històries medievals que recordaven als Iron Maiden, i animaven als seguidors en els seus concerts amb una marxa impressionant. Jo els vaig veure en dues ocasions, la primera a mitjans dels 90 en un concert de la festa major del barri de Sant Andreu, a Barcelona, i la segona en un poble de Lleida, en una festa de comiat abans de la dissolució del grup, on el bateria Martín Rodríguez i la guitarrista Lupe Villar van fer-me un autògraf en el meu exemplar en vinil del seu “Terra de Vents”.

La banda catalana, formada també pel baixista i cantant Quim Mandado, el guitarrista Josep Maria Corominas i el saxo i harmònica de Papa Juls, s’anaven superant disc a disc. Després de l’èxit del concert al Palau Sant Jordi, junt amb Sau, Sopa de Cabra i Els Pets, van publicar el seu exitós “Contes i llegendes”, deixant el llistó molt alt. Però encara que semblés impossible, en plena crisi del rock català els jonquerencs seguien sorprenent.

L’últim cant del cigne, “L’altre Cantó del Mirall”, publicat el 1999, és probablement el disc de Sangtraït que més he escoltat i disfrutat. A diferència dels discos anteriors, abandonaven les reminiscències medievals, i parlaven de temes mundans més actuals. Amb temes ràpids i fins i tot podríem dir divertits, i amb un so espectacular que també portaven a la perfecció en els seus directes, els Sangtraït eren genials. Com a exemple del seu ingeni, us punxo el tema que donava títol al disc, “L’altre cantó del mirall”, que comença amb un sampler del loop de bateria del tema “When the leeve breaks”, de Led Zeppelin, interpretat pel mític John Bonham, bateria que, esperem, s’hagi trobat al més enllà amb el bateria de Sangtraït, que malauradament ens va deixar el 3 de gener de 2020. Llarga vida als discos de Sangtraït!

Els 40 anys de vida de John Lennon van ser molt prolífics. I amb la perspectiva del temps, hom s’adona que aquest membre fundador dels Beatles tenia un talent enorme, i una ment privilegiada que no parava de treballar.

Amb els Beatles encara vius, entre 1968 i 1969 John Lennon i Yoko Ono van publicar tres àlbums experimentals, que no van tenir gaire repercussió. Després de la separació dels Beatles, aquell 1970 Lennon enregistrava i publicava, amb la co-producció de Phil Spector, el mateix Lennon i Yoko Ono, el seu primer disc d’estudi en solitari, l’aclamat “John Lennon/Plastic Ono Band”.

Tan John Lennon com Paul McCartney van començar les seves respectives carreres en solitari amb la necessitat de marcar distàncies respecte els Beatles, i amb la voluntat de treure pit i marcar encara més el seu ego, aquesta vegada sense restriccions per part dels col·legues de grup. AIxò es nota en els temes del disc, que en molts moments reflecteixen dolor i ràbia. El so del disc, auster i directe, amb l’acompanyament de Ringo Starr a la bateria i de Klaus Voorman al baix, deixen al descobert totes les històries personals de l’ex-beatle amb una cruesa que sorprèn, sobretot després de l’elevat nivell de sofisticació i complexitat tècnica dels darrers discos dels Beatles. De fet, segons explica el mateix Klaus Voorman, la majoria dels temes del disc es van gravar amb només una o dues preses, pràctica a anys llum de l’època dels Beatles, on eren necessàries habitualment més de 20 preses per tema en el millor dels casos.

El tema que he seleccionat d’aquest disc, que obria la cara B del LP i que va ser enregistrat just el dia del 30 aniversari de John Lennon, té un títol bastant eloqüent: “Remember”.

Els Californians Red Hot Chili Peppers ens han portat discos memorables, sobretot durant els anys 90. El seu estil musical ha canviat molt des del seu híbrid heavy-rap dels 80, i tot i que durant una dècada el guitarrista i vocalista John Frusciante s’ha absentat del grup, recentment hem conegut que s’ha reincorporat a les files de la banda, una fantàstica notícia que celebrem.

No obstant, durant l’absència de Frusciante els Red Hot van continuar fent música interessant. Un exemple és el seu disc “I’m With You”, publicat l’any 2011, una autèntica brisa d’aire fresc per al grup. Aquest va ser el primer disc gravat amb el guitarrista Josh Klinghoffer, amb un so que fa venir ganes d’aixecar-te i moure’t allà on siguis, amb temes com el que ja sona, “The adventures of Rain Dance Maggie”. Per cert, et recomano veure el video, a YouTube el trobaràs, els veuràs tocant al terrat d’un edifici davant de la costa californiana.

El nom de la cantant britànica Amy Winehouse va fer córrer fa alguns anys rius de tinta i posteriorment moltes llàgrimes, laments i elogis , quan va morir amb només 27 anys d’edat fruit d’un perillós còctel d’addicció a les drogues, fama i depressió.

Precisament per això, avui no parlarem de les dificultats i desgràcies de la vida d’Amy, avui només parlarem de la seva música. Amb només 14 anys va començar a tocar en bars de Londres, als 16 anys va signar el seu primer contracte discogràfic, i als 20 anys ja va llençar el seu primer disc. En aquell moment va començar un èxit que va créixer com l’escuma.

La història d’Amy tots sabem com va continuar, si sobretot com va acabar. El que potser molts no saben és que la cantant i guitarrista va deixar un munt de material inèdit, del qual s’ha publicat molt poca cosa per exprés desig dels seus pares, per a mantenir elevat el nivell de qualitat dels seus dos discos publicats en vida. De fet, només s’ha publicat un disc pòstum “Lioness: Hidden treasures”, del 2011, que és el que us portem avui.

Un dels talls d’aquest disc és “Like smoke”, enregistrat el 2008 a duet amb el raper Nas. És de les poques cançons que coneixem d’Amy on hi apareixen versos rapejats mesclats amb la veu de la contralt, i potser és aquest contrapunt el que fa que sigui una peça única. Us deixem amb l’excel·lent producció de Salaam Remi, que ens porta el so de les cordes vocals d’Amy com si vingués del cel. Un record per a Amy, sigui on sigui.

El cantant anglès Morrissey es va donar a conèixer amb The Smiths, una exitosa banda que només va estar cinc anys en actiu però que va crear una música totalment diferent de la que es comercialitzava en plena efervesència del pop i dance vuitanter.

No obstant, el camí dels Smiths va durar poc temps. Les tensions entre Morrissey i el guitarrista Johnny Marr van comportar la separació de la banda, just després d’haver finalitzat la gravació del seu darrer disc, el 1987. De fet, quan es va publicar el disc “Strangeways, here we come”, la banda ja s’havia disolt.

Com a solista, Morrissey ha tingut una carrera molt irregular. Va començar amb molt d’èxit el 1988 amb singles com “Suedehead”, però durant els anys 90 va treure discos de menys qualitat que no van ser exitosos. En canvi, amb el canvi de mil·leni les coses van canviar i el baríton ens ha regalat uns treballs espectaculars. Hi ha molts bons discos i temes de Morrissey a escollir, avui us en portem un inclòs en el disc “Swords”, del 2009, que és un recopilatori de les cares B dels singles dels seus tres àlbums anteriors, i que ens dóna una idea del seu prolífic talent a l’hora de composar i enregistrar cançons sempre brillants i sorprenents. El tema es diu “Ganglord”.

Guns n’ Roses van començar amb molta energia la seva carrera. El 1985 van començar a oferir concerts, a finals del 86 van publicar un EP, i el 87 ja van publicar el seu primer LP, “Appetite for Destruction”, que és el més exitós de tota la seva discografia.

Més de 3 dècades després i superades les diferències personals entre els seus integrants i després d’un silenci discogràfic prolongat , els Guns contiuen en actiu, girant en viu els seus temes arreu del món, com si el temps no hagués passat.

Un dels temes que sempre interpreten en els seus concerts és el que us porto avui. El seu segon llarga durada sortia a la llum a finals de 1988, es diu “Lies”, i ens porta un tema acústic deliciós, composat per Izzy Stradlin i tocat només amb 3 guitarres acústiques. És una balada que duu per títol “Patience”.