Els nord-americans Aerosmith van tenir un èxit notable durant els anys 70, amb recordats temes com “Sweet emotion” o “Dream on”, entre molts d’altres, i van convertir-se amb una de les bandes més influents i respectades del hard rock. No obstant, com en tantes altres formacions, l’addició a les drogues i els conflictes interns entre els seus membres van desencadenar en una crisi que duraria més de mitja dècada.

Quan Steven Tyler y Joe Perry van completar la seva rehabilitació, van tornar a tenir èxit. Amb un impuls renovat i bones idees, el 1989 van enregistrar el meu àlbum favorit d’Aerosmith: “Pump”. El grup es va posar a les ordres del productor Bruce Fairbairn, que a més d’aconseguir un so fantàstic, va incloure amb molt d’encert teclats i secció de vents en molts dels temes.

De les 10 cançons del disc, avui et porto el que va ser número 5 de la llista Billboard Hot 100 aquell 1989: “Love in an elevator”. Entres a l’ascensor?

Dave Grohl, bateria de Nirvana, va mostrar inquietuts compositives força abans de la mort de Kurt Cobain. En el darrer disc publicat en vida de Kurt Cobain, “In Utero”, ja va participar com a compositor i cantant amb el tema “Marigold”, que va formar part de la cara B d’un dels singles del treball, i durant aquells anys va anar enregistrant maquetes amb les seves composicions, on ell mateix tocava tots els instruments.

Després de la fi de Nirvana, les maquetes van tenir bona acollida en els seus cercles d’amistats, i va decidir de fundar un nou grup, Foo Fighters, on deixava el rol de baterista i es concentrava en la composició, les veus i les guitarres. El 1995 van publicar el seu primer disc, i des de llavors ja han publicat 9 discos i alguns EP’s.

De la seva discografia, us recomano efusivament el seu únic disc doble, “In your Honor”, publicat el 2005. El primer disc és elèctric, i el segon acústic. Un dels singles del disc elèctric té una energia fora del normal: “Best of you”.

Els granadins Los Planetas van irrompre al mercat nacional com un dels primers grups espanyols de música alternativa. Va ser el 1992 quan van gravar les seves primeres maquetes, que van guanyar diversos premis com els de l’emissora Radio 3.

Els inicis de Los Planetas, ja queden molt lluny, així com els seus 7 discos, l’últim dels quals es va publicar l’any 2007. La banda segueix activa i oferint concerts, però no sembla que tinguin ganes de tancar-se a l’estudi.

Ja que fa tan de temps que no tenim novetats seves, et convido a redescobrir la seva música. Viatgem fins al 1996 per a escoltar un dels seus temes més potents, inclòs en el seu segon disc “Pop”. En aquella època van venir a tocar a la ciutat de Barcelona, jo mateix els vaig veure durant les festes de la Mercè, portant un directe potent, sobri molt interssant. El tema que hem escollit es diu “La máquina de escribir”.

Ben Harper és un cantant i guitarrista californià que ja fa 3 dècades que ens captiva amb la seva música absolutament eclètica, una mescla única de blues, folk, soul, reggae i rock. Harper té una veu inconfusible i un toc de guitarra impecable que enganxa cada vegada més després de cada escolta.

Aquest descendent de diverses generacions de músics, ja ha publicat una desena de discos d’estudi, 5 en viu i moltes col·laboracions amb altres músics. De tot el seu extens repertori, vull destacar en aquesta ocasió un tema que compta només amb la seva veu, la seva guitarra acústica, i una deliciosa secció de corda que acompanya a les paraules de Harper com les onades tocant els peus nus en un passeig matiner per la platja. El tema es diu “Morning yearning” i obre el seu doble disc “Both sides of the gun”, del 2006. Si pots, tanca els ulls i escolta-la sense pensar en res més, i veuràs el matí despertant-se amb els primers raigs de Sol.

Un dels discos més venuts de la història és "The dark side of the moon", de la banda britànica Pink Floyd. Aquest LP és un dels més destacats dels anys 70 per la seva originalitat en tots els sentits, des del disseny de l’art gràfic, fins al so, passant per les lletres. S’han realitzat una gran quantitat de reedicions d’aquest llarga durada, però nosaltres ens quedem amb l’edició del 20è aniversari, del 1993, amb so estéreo convencional. Aquesta edició va suposar la primera remasterització de l’àlbum, la primera oportunitat per a disfrutar de les idees genials de Roger Waters, i de l’elevat nivell interpretatiu de David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright.

És particularment difícil seleccionar un sol tema d’aquest disc, però si n’he de triar un… Per a mi el millor és "Time". Una reflexió sobre el ràpid pas del temps que és totalment atemporània, amb un solo de guitarra de Gilmour marca de la casa que posa la pell de gallina. Tic, tac, tic, tac… És la hora d’escoltar "Time".

El 1994, els nord-americans REM van publicar el seu disc més rocker de tota la seva discografia: Monster. 2 anys després de la publicació d’un dels discos més acústics i reflexius, Automatic for the People, tornaven amb molta energia a sobre, disposats a fer una gira que els portaria durant més d’un any per tot el món, 4 anys després de l’última.

Monster és un disc directe, elèctric, sense filigranes i sense complexes.

25 anys després, i seguint la moda de les reedicions, REM ha tornat a publicar l’àlbum en una edició especial que, a més de l’habitual remasterització i inclusió de temes inèdits, inclou tot el disc remesclat de nou. La mescla, publicada el 2019 en una caixa de luxe, la va realitzar Scott Litt, el productor original de l’àlbum, que és el que més vegades ha treballat amb la banda d’Athens. Si ets fanàtic de REM, no et pots perdre els temes de sempre des d’un punt de vista diferent. El so és molt menys net que l’original, és més descuidat, i es dóna molt més protagonisme a les veus (cosa que s’agraeix per a poder disfrutar de la fantàstica veu de Michael Stipe). En canvi, les guitarres queden en segon pla.

Si vols comprovar-ho, et deixo amb un dels meus talls preferits d’aquest disc, el que hem estat escoltant de fons en la seva versió original de 1994, Bang and Blame, però ara en la seva renovada versió del 25è aniversari.

El cantant i guitarrista nord-americà Tom Petty, malauradament desaparegut l’any 2017, ens va deixar un bon grapat de discos i molts temes que resisteixen molt bé el pas del temps.

Avui ens fixem en el seu disc Fool moon fever, publicat el 1989. Aquest va ser el seu primer disc com a solista, al marge de la seva banda habitual The Heartbreakers. El disc va ser enregistrat amb gran part del personal que va col·laborar l’any anterior en el primer disc dels Travelling Wilburys, una efímera superbanda que integraven George Harrison, Bob Dylan, Roy Orbison, Jeff Lynne i el mateix Tom Petty. El disc va arribar al número 3 de la llista Billboard dels 100 millors àlbums del 1989.

Aquest va ser un dels seus singles: I won’t back down.