L'hora clàssica

El Festival de Peralada porta més de tres dècades oferint cada estiu una programació que atrau públic no només de Catalunya sinó de la resta d'Europa. Una oferta que combina les millors veus de la lírica -Montserrat Caballé va ser una de les primeres impulsores del certamen- amb grups instrumentals de primer nivell i també dansa i altres estils de música. Des de 2023, a més, celebra una edició de Pasqua, una versió reduïda del Festival en què en només tres dies es concentra una enorme quantitat de talent, tot cercant una connexió amb l'espirituralitat pròpia d'aquestes dates.

El director artístic del Festival, Oriol Aguilà, ens visita per parlar de l'estat actual d'aquesta cita ineludible de cada estiu i també dels projectes de futur, que passen per la construcció d'un nou auditori a l'aire lliure.

Aquesta setmana es presenta a Barcelona la biografia "Victòria dels Àngels, tot semblava tan senzill", que publiquen Ficta Edicions i l'Ajuntament de Barcelona i que ha escrit el nostre musicòleg de capçalera, el Pep Gorgori. Avui ell passa de ser entrevistador a ser l'entrevistat, i de la seva mà ens endinsarem en les planes del seu llibre per conéixer a fons la cantant, però també i sobre tot la persona que hi havia darrere d'aquesta veu prodigiosa.

La soprano Victòria dels Àngels (1923-2005) va regnar a teatres de tot el món i aquesta n’és la primera biografia que s’ha pogut elaborar a partir de l’estudi dels seus documents personals i professionals. Això ens permet descobrir ara una dona, Victòria dels Àngels López García, que ens sorprèn i ens fascina tant o encara més que l’artista que creiem conèixer.

Ens els darrers anys, hi ha un cor a Catalunya que ha obtingut nombrosos premis i reconeixements, i ha estat present en produccions destacades, per exemple, del Gran Teatre del Liceu. A més, no és un cor de Barcelona, perquè afortunadament passen moltes coses bones fora de la capital. Es tracta del cor VEUS – Amics de la Unió, de Granollers, un cor infantil que destaca per la seva enorme qualitat musical i per les posades en escena que estan tan treballades com els seus cants.

Amics de la Unió de Granollers és avui una societat coral i escola de música que implica més de sis-centes persones que hi canten o estudien música. Teníem moltes ganes de parlar-ne des de fa temps, i avui ens acompanya el seu director, Josep Vila Jover.

El pianista Ignasi Cambra ha actuat al Palau de la Música Catalana oferint un repertori que inclou obres de Mozart, Schubert, Mompou, i l’estrena absoluta del compositor Ferran Cruixent. És un pianista amb una trajectòria ja força consolidada, que al llarg de la seva formació i la seva carrera professional ha col·laborat amb músics de la talla de la també pianista Maria Joao Pires i del director d’orquestra Valery Gergiev. A més, el seu trajecte vital és també molt interessant, ja que tot això ho ha fet sense el sentit de la vista, ja que és una persona amb una discapacitat visual.

Avui parlarem amb ell de la seva experiència damunt dels escenaris, de l’aprenentatge al costat d’aquestes personalitats, de la llarga tradició que hi ha de pianistes i organistes invidents al llarg de la història i de com s’ho fa, per estudiar partitures sense veure-les.

El català Fabià Santcovsky acaba de guanyar un dels premis de composició més importants d'Espanya, el Reina Sofia, i a L'Hora Clàssica l'hem convidat a parlar de l'obra premiada i dels seus treballs previs, que ja han rebut altres distincions notables. Ha estrenat ja obres a L’Auditori de Barcelona i al Gran Teatre del Liceu, a més d’un bon grapat d’escenaris internacionals. L'obra que ara li han premiat l'estrenarà al mes d'octubre a Madrid l'orquestra simfònica de RTVE. Amb el Fabià Santcovsky parlem de música clàssica, de música contemporània, de música electrònica, de música japonesa, de música pop i fins i tot de marcians.

En la part final del programa repassem la temporada 2024-25 del Palau de la Música Catalana, que s'acaba de presentar i, de retruc, reivindiquem la figura de LES directores d'orquestra, que de tant en tant encara queden misteriosament oblidades.

El “Requiem” de Mozart és una de les obres més fascinants de la història de la música. El compositor la va escriure els darrers dies de la seva vida i, de fet, va quedar inacabada quan va morir. A partir d’aquell moment, van començar a córrer tot de llegendes sobre qui li havia encarregat la partitura, sobre un possible assassinat, sobre fins a quin punt Mozart era conscient que s’estava morint i per tant estava escrivint el seu propi Requiem... 

Tot plegat ha conformat un mite en què es barreja la qualitat innegable d’una composició magistral amb les històries que l’han acompanyat des de fa més de 200 anys. El musicòleg Miguel Ángel Marín acaba de publicar un llibre dedicat al Requiem en què explica tot això i a més analitza com, durant el segle XIX, se’l dona a conéixer a la Península Ibèrica. Avui ens acompanya a L’Hora Clàssica per parlar d’això, del seu llibre, i d’aquesta missa de difunts tan impressionant que es va conéixer ben aviat a casa nostra, i no només en ciutats com Barcelona i Girona, sinó també en d'altres com Olot i Cervera.

Aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu les darreres funcions de “Un ballo in maschera” de Giuseppe Verdi. Es tracta d’una òpera en què conviuen les intrigues polítiques, els amors impossibles i fins i tot conjurs i bruixeria. Tota l’acció acaba esclatant en l’escena final, un ball de màscares on es comet un assassinat aprofitant la confusió pròpia del Carnaval.

Avui nosaltres volem fer una repassada per la gènesi d’aquesta obra de Verdi, que és molt interessant, però ens fixarem sobre tot en les màscares. Són un element que ens permet ocultar la nostra identitat, però també ens dona la possibilitat de ser nosaltres mateixos sense por de ser reconeguts o assenyalats. Més enllà del “Ballo in maschera” de Verdi, les màscares i les disfresses han servit d’inspiració al llarg de la història de la música, i per això avui parlarem també d’aquest recurs i com l’han fet servir creadors de totes les èpoques.

Al final del programa, us fem cinc cèntims de la programació dels Sopars Lírics del restaurant Set Portes, que enguany arriba a la desena edició homenatjant el seu creador, el musicòleg Roger Alier.

El cor i orquestra Balthasar Neumann, que dirigeix Thomas Hengelbrock, és una de les millors formacions musicals del món. Es tracta d’un grup molt especial, perquè té una manera de treballar completament diferent a la d’altres orquestres. Més que anar fent concerts per tot el món, un darrere l’altre, prefereixen fer estades llargues en diferents ciutats, que els permetin assajar, però també involucrar-se en iniciatives socials.

Aquí, a Barcelona, han passat més d'una setmana amb persones en tractament oncològic i amb els nens i nenes que participen en el projecte Palau Vincles. A més, han treballat amb l’Orfeó Català, i els mateixos concerts que fan a Barcelona els faran a la Philharmonie d’Hamburg. Com que fan aquestes estades amb calma i amb temps, nosaltres podem convidar a venir algun dels seus membres perquè ens expliquin la seva manera de treballar, i això és el que hem fet. El convidat d’avui és un dels violes de l’orquestra Balthasar Neumann, Pablo de Pedro Cano.