Libre como el viento

La música es va començar a difondre per megafonia a principis dels seixanta, en la fira de l'avinguda de l'Estació. Al costat de l'església de Crist Rei quedaven les restes de l'estació del Nord que donava nom al que avui és el parc Sant Jordi. No confondre aquella fira amb el centre comercial La Fira, anomenat així perquè es va aixecar on hi havia el pavelló firal ni amb la mateixa fira que, en aquells anys, encara es muntava al Passeig Mata, quedant com a record la font dels dofins que hi ha davant La Palma. Quan dic fira em refereixo a un parc d'atraccions amb cotxes de xoc, barraques de tir, xurreria i el carrusel de cavallets que veiem en la foto. Per l'esmentat equip de megafonia sonaven les cançons més populars d'aquells anys, pop juvenil sense oblidar la comunitat gitana i els emigrants andalusos; quan van desmuntar la fira per a instal·lar l'Expro/Reus, aquell repertori va tindre continuïtat a les tómboles, paradigma de la música comercial.

Des de finals dels seixanta cap aquí, quan els joves ja anaven de discoteca, els guateques es van convertir en un succedani per als adolescents que encara no teníem edat per a entrar-hi. El piscolabis rai, l'important era el tocadiscs i la gràcia, que no hi hagués adults vigilant; podia ser un pis buit, una masia propera o la mateixa llar quan els pares eren de viatge. Animava la festa una col·lecció de singles que reuníem entre tots, adquirits principalment en Radio Televisión Mora, quan encara no hi havia botigues especialitzades. És inevitable que me'n recordi de Ton Sanromà, l'únic que portava artefactes de llum psicodèlica que ell mateix fabricava amb components casolans.

Les sessions eren inconnexes perquè qualsevol dels assistents podia punxar en qualsevol moment, barrejant tota mena de cançons encaramel·lades, balades dels conjunts de música moderna, cançons melòdiques d'artistes espanyols i vells temes de provada eficàcia que anaven del soul al bolero. El comú denominador era que les cançons fossin lentes per a poder-nos abraçar ballant, era quelcom més que una diversió, algunes de les parelles que van ballar juntes per primera vegada en aquells guateques van formar més endavant una família; us ho puc ben assegurar.

Exactament el que diu el títol. Les cançons segueixen una trama que va perfilant un somni eròtic.

Durant més de seixanta anys, entre 1908 i 1972, el cinema Kursaal fou una de les sales més populars de la ciutat. A partir de l'any 1930 es va adaptar al cinema sonor, amb títols com «Doña Francisquita» y «La legión del aire». La cua que es feia a l’entrada serveix de portada a una selecció de cançons cinematogràfiques.

La competència entre el Reus Deportiu i el Club Natació Reus Ploms organitzant les revetlles de les nostres festes majors va donar com a resultat un altíssim nivell de qualitat artística. En aquesta selecció podem escoltar 21 figures que van actuar a Reus en les mítiques revetlles de Sant Joan i Sant Pere dels anys seixanta i setanta. A quantes ets capaç de reconèixer?

Capítol dedicat als Tresors de la música en català. Aquest repertori era el predilecte de la meva mare, ella mateixa tocava sardanes al piano, coneixia un munt de villancets, cançons del tió i tenia discos d'Emili Vendrell (pare i fill), Cayetano Renom i Ramon Calduch interpretant vells tresors en català però, a partir de 1958, s'originà un moviment musical autòcton impulsat per Miquel Porter Moix, Lluís Serrahima i Remei Marguerit. El I Concurs de la Nova Cançó es va celebrar a la Selva del Camp el 1963 i l'any següent el primer Festival al Teatre Fortuny amb l’actuació de Quico Pi de la Serra, Raimon, Josep Maria Espinàs i Delfí Abella, membres dels Setze Jutges que obriren camí als Quatre Gats. Joan Manuel Serrat va preestrenar a Reus el seu espectacle Serrat 68, que nosaltres ja el vam veure el 6 de desembre de 1967, en la companyia hi eren Núria Feliu, Salvador Escamilla i les Germanes Ros. Lluís Llach va venir més tard.

Alguns es preguntaran com és que les primeres llistes d'èxits eren Els 40 Principals. Per què quaranta i no trenta o cinquanta?

Vet aquí l'explicació: A finals dels seixanta es va produir l'explosió del Càmbric de la música Rock. La dissolució dels Beatles i l'aparició d'una nova generació de bandes de Hard Rock i Progressiu va canviar radicalment el panorama de la música pop. Però la televisió i les emissores de ràdio no donaven suport a la moguda... On es va generar aquell moviment? El focus principal de difusió van ser els salons d'oci, a on sonava a tota pastilla en equips que vam conèixer com a Sinfonoles i més endavant, pel seu nom en anglès de Jukebox.

Cada jukebox tenia capacitat per a 40 singles i disposava d'un sistema de comptatge que permetia saber quines eren les cançons que els joves de llavors escoltàvem més sovint, previ pagament d'un duro. Els primers grups que vaig conèixer sorgien dels budells d'aquells jukebox: el del Màtic, la sala de pinballs de l'av. Generalísimo (avui carrer Ample) el del Hobby, a escassos metres d'allí en el carrer Gaudí, més orientat a futbolins, billars i ping-pong i el Club de la Pela, al carrer Alcalde Manuel Sardá (avui Sant Jaume) Aquets tres eren els que més freqüentava, junt amb un altre més modern en el Raval de Jesús.

El moviment yeyé es va generalitzar en 1965 gràcies a l'èxit de la pel·lícula Historias de la televisión on Conchita Velasco interpretava el tema Chica yeyé. L’expressió es refereix a la joventut que estava a l'última en qüestions musicals, els moderns, sorgida de l'abundància de yeah yeah que es cantaven en anglès, tant en el rock d'Elvis com en el Pop dels Beatles. Encara que aviat va passar de moda cantar-ho en les tornades, els seus hàbits van romandre: gust pels balls i indumentàries de moda i predilecció pels músics i estils anglosaxons. La seva estètica va ser reverdida en els 80 per la new wave de grups com B52.

Un altre dels enginys que ens subministrava música antigament era el cinematògraf, abans de l'època més recent dels multisales van estar funcionant uns quants cinemes conjuntament. A principis del segle XX dos locals van instal·lar projectors, un va ser el Teatro Circo i l'altre la Sala Reus, fundada en el solar on després es va edificar el Kursaal, de seguida es va traslladar al Raval des de 1909 lluint aquesta façana modernista que veiem a la foto. Uns altres cinemes van ser el Salón Kursaal (1908), els teatres Fortuny i Bartrina, que van ser condicionats com a cinema quan les pel·lícules encara eren mudes en blanc i negre, el Monterrosa (1945) proveït sempre dels més avançats mitjans d'exhibició i el modest Cine Avenida; a més d'uns altres cinemes més particulars com els teatres de l'Orfeó Reusenc o el de La Salle.

Una selecció de cançons que em recorden la meva infantesa, entre 1954 i ben entrats els seixanta, exactament el mateix lapse de temps en què van circular els biscuters. El Biscuter era un descapotable petitonet que va estar en circulació durant una dècada, fins que aquest simpàtic utilitari va ser superat en tots els sentits pel 600. Encara que tenia volant i quatre rodes, estava més a prop de ser un escúter que un cotxe, ja que portava motor de motocicleta, no tenia portes ni marxa enrere. Tot i que no requeria permís de conduir, aquesta remesa que va arribar a Reus en 1954 es va vendre amb dificultat, no es van veure masses, però un d'ells estava aparcat al meu carrer. Hi acostumava a pujar-me a jugar fins que el seu propietari em feia fora de males maneres per a fer-me entendre que el seu vehicle no era pas una joguina. Quant a la sessió, el "biscuter sound" era ballable, enganxós i tan divertit que va tenir la culpa de la meva afició per la música; segur que farà les delícies dels que tenen la meva edat o la superen. A ells va dedicada aquesta col·lecció d'èxits que fa 60 anys que no escolten.

Latin Combo, José Guardiola, Renato Carosone, Emili Vendrell (fill) amb Cayetano Renom, Hnas. Navarro, Jorge Sepúlveda, Los Wawanco, Antonio Machín, Machito, Perez Prado, Los 5 Latinos, Nat King Cole, Billy Cafaro, Dúo Dinámico i Los 3 Sudamericanos.