Libre como el viento

George Duke va ser integrant de la banda de Frank Zappa, The Mothers, des de 1970 fins a 1975 i encara hi va continuar col·laborant en discos successius, la seva dolça i afinada veu, el domini dels teclats i sentit de l'humor fa que els discos què van gravar junts siguin molt ben considerats en la discografia del geni de Baltimore. Obres com Chunga's Revenge, Waka/Jawaka, The Grand Wazoo, Over-Nite Sensation, Apostrophe, Roxy & Elsewhere, One Size Fits All, Bongo Fury i Studio Tan, són joies que figuren en tota bona col·lecció de discos.

Els discos de vinil van fer la seva aparició en el mercat nacional a mitjans dels cinquanta, el primer va ser una col·lecció de cants flamencs produïda per la companyia francesa Ducretet-Thompson, que es coneix com a Antología Hispavox, ja que aquest segell es va crear per a distribuir-la al nostre país l'any 1956. A partir de llavors es va comercialitzar la gramola, l'aparell capaç de reproduir microsurcos d'alta fidelitat, la qual cosa coneixem com HI FI per les seves sigles en anglès (High Fidelity) Les distribuïa Pintaluba, que fins llavors es dedicava a vendre ràdios i gramòfons i altres botigues com a Radio Bamo o Radio Mora. Els discos senzills giraven a 45 rpm, bé en format EP de quatre temes o single, de només un per cada cara, mentre que el vinil de llarga durada o LP girava a 33 rpm.

Com que ens portaven una dècada d'avantatge, els americans ens subministraven el material, escoltàvem els discos de Glenn Miller, Bing Crosby, Louis Armstrong, Harry Belafonte, Nat King Cole i Paul Anka quan es va produir l'eclosió del rock'n'roll i el twist, que van inundar el mercat discogràfic, superant l'èxit dels ritmes afro cubans de Machín, Cugat i Perez Prado, que també venien dels Estats Units. Aquesta selecció és una mostra de la vida que hi havia abans que els anglesos trobessin el seu lloc amb els Beatles.

La capital del Baix Camp es posa més camp que mai amb aquesta selecció d'èxits d'Abbe Lane i l'orquestra de Xavier Cugat que van actuar en les memorables revetlles dels Ploms. Encara es comenta aquella presentació, però molts ganxets no saben com cantava la preciosa dona d’en Cugui. Encara perdura la cafeteria Cugat, que el famós director d'orquestra va inaugurar en el número 6 de la plaça dels Màrtirs, segur que en ambdues qüestions va tenir molt a veure que el seu representant, el cantautor José Zaragoza Rovira (més conegut com a Álex Zara) fora de Reus. Completen la sessió les veus de Sara Montiel, Olga Guillot, Nuria Felíu, M. Dolores Pradera, les Germanes Serrano i Los Tres Sudamericanos. Per a reconèixer algunes de les cançons cal tenir més de seixanta anys, com és el meu cas.

La fusió Jazz-Rock és un híbrid musical que es caracteritza fonamentalment perquè no li agrada ni als aficionats al jazz ni als aficionats al rock però, si li afegeixes una balada esborronadora i una mica de Progressive, la Suite resultant destil·la un nèctar que és pura ambrosia espiritual per als aficionats eclèctics.

El 2004, Ronald Bruner Jr. va estar actuant en el Teatre Bartina amb el grup de Kenny Garret, des de llavors s'ha convertit en un dels meus bateristes preferits. És de l'estil de Tony Williams, Billy Cobham i Lenny White, d'una tècnica i una velocitat aclaparadores però a més és cantant, amb la qual cosa la seva música és més variada, fluctua entre el pop-rock, el funky-soul i el jazz-fussion... difícil de definir perquè no té límits. Haver-lo descobert és una de les coses que haig d'agrair-li a Jaume Juan Magriñá, ja que el va incloure en la programació del II Festival Internacional de Jazz de Reus. Una altra cosa que haig d'agrair-li és que, per mediació seva, Miles Davis em va dedicar un tema del disc Tutú; em resistia a creure-ho perquè el tall es titula TOMAAS, no és exactament el meu nom però m'he acabat de convèncer quan he escoltat com ho pronuncia Marcus Miller en la presentació en directe. Diu Tomás, la manera d'escriure-ho es deu al fet que en anglès no hi ha accents. Com que Ronnie és el bateria de Marcus Miller, pots escoltar-lo just al final del programa.

Miles Davis va ser, de bon tros, el músic més trencador, més avantguardista i més progressiu del segle XX. Es va fer famós en el si del Bebop, la revolució musical encapçalada per Charlie Parker que va dinamitzar el Jazz; va iniciar la seva pròpia ruptura liderant el moviment Cool, d'ençà que la fredor és sinònima de modernitat; va electrificar el Jazz en el salt al buit més vertiginós del gènere, creant la música de Fusió. De les espurnes de l'experimentació va encendre la foguera de la música creativa actual sent el referent de les darreres generacions d'instrumentistes virtuosos que s'han trobat el substrat ideal per a desenvolupar la seva creativitat de la manera més natural del món. Visca Miles Davis!

El tema “She’s My Sunshine” de la cantautora Celeste dona pas a una borratxera beatle a càrrec de Patáx, el magnífic grup del percussionista madrileny Jorge Pérez. Extret de l'àlbum Patáx Play the Beatles.

Selecció de música característica del Pub Desliz, obert a Salou d’ençà de 1985: U2 · The Cars · Simply Red · Psychedelic Furs · Material · Marcus Miller · Narada Michael Walden · Simply Red · Style Council · Psychedelic Furs · Style Council · Monsoon · Toure Kunda · Dissidenten

Els santaneros fidels estan d'enhorabona, ho he deixat com a nou per a continuar gaudint com la primera vegada d'un dels millors discos de la història del Rock. 53 anys complirà Abraxas i no va ser el primer disc de Santana que em vaig comprar, així que calcula.

Compositor, guitarrista i cantant, va signar el 1976 un dels millors àlbums en directe de la història del Rock: FRAMPTON COMES ALIVE. A les darreries del 2022 encara és viu, malgrat que retirat dels escenaris d'ençà del 16 de novembre. La seva obra es mereix un repàs antològic.