Quan estiga emetent-se esta columna estarà a punt de començar l'última jornada de la IX Trobada d’Investigadors i Investigadores en Càncer Ciutat d’Alcoi.

És una activitat organitzada per +queuntrail i que jo considere cabdal. Perquè l'organització d'una carrera de muntanya com el Trail Solidari d'Alcoi cobra tot el seu sentit.

Fomentar la investigació contra el càncer és, per descomptat, la millor manera d'ajudar els altres perquè la malaltia no cedeix en el seu atac contra l'ésser humà i hem d'estar més que preparats.

Pel CADA d'Alcoi estan passant científics de nivell internacional que ens estan mostrant els últims avanços sobre esta malaltia que, atenció, va afectar 280.000 persones i que es preveu un increment del 3,3% al llarg de 2025.

Afortunadament, gràcies a estos científics la investigació avança i cada volta és més alt l'index de supervivència. I són molt importants els hàbits de vida. No debades estes jornades porten per títol "Impulsant la vida. Metabolisme, exercici i nutrició contra el càncer".

Una reflexió final. Em pregunte a voltes si els alcoians som conscients de la importància d'estes trobades. Si som conscients que Alcoi es posa a l'avantguarda de la investigació nacional i internacional.

Per això, si no som conscients, és hora de ser-ne.

Era evident que hui tocava parlar de llengua.

Era un 23 de febrer ben plujós i jo estava a casa veient informatius. Era el torn de la 1 després d’haver vist el d'Apunt.

La seqüència de l’espanyola en va sobtar. Manifestació en Madrid contra la política educativa d'Ayuso, protesta a Galícia perquè es fomente més el gallec i prèvia sobre la Crida a les falles que es celebrava eixa vesprada.

Ni un segon per contar que ací els pares i les mares havien de votar si els seus fills han d’estudiar en valencià o en castellà. Una mostra més del que importen els valencians a tots aquells que viuen cap a l’oest.

Una consulta ben inútil perquè l’únic que ha demostrat que hi ha zones valencianoparlants que prefereixen el valencià, entre elles la nostra, i zones castellanoparlants que prefereixen el castellà. Quina novetat més gran.

El valencià, tot i les traves i la pressió cada volta més gran del castellà, encara manté una més que acceptable bona salut.

El que sí que m’ha sobtat han sigut els resultats que he analitzat col·legi per col·legi i institut per institut ací a Alcoi.

El valencià guanya per golejada als públics i el castellà guanya per golejada als concertats.

En els salesians, per exemple, valencià, un 24 %; castellà un 76 %; Al Romeral, valencià un 94 % i castellà un 6 %. I així amb tots.

¿Quina és la raó? Jo m’he calfat el cap, però no acabe d'esbrinar la causa d’estes diferències. ¿Serà la classe social de l'alumnat? ¿El pes de la immigració? ¿O l'empatia dels professors? De veres que no ho sé i si algú m’ho pot aclarir li estaria molt agraït.

Del que sí que estic agraït és que, per fi, deixarà d’imposar-se el valencià. Perquè porte anys intentant trobar a Alcoi algú que parle castellà… i xe… no hi ha manera.

En una de les tantes compareixences que ha tingut Feijóo per parlar de la DANA, el vaig sentir dir que s’ha de fer el possible perquè València continue ofrenant noves glòries a Espanya.

És una frase que va dir Feijoo, però que haguera pogut eixir de la boca de Pedro Sánchez, Yolanda Díaz o de qualsevol altre polític a esquerra i dreta que visca cap al nostre oest.

Feijoo no va dir ni més ni menys el que pensa la majoria dels dirigents. Que som indispensables per contribuir. Per a rebre…Bé. Per a rebre ja en parlarem.

La setmana passada fins i tot a la patronal valenciana se li va escapar que tant de bo el nostre País Valencià haguera tingut un partit com el de Convergència i Unió de Jordi Pujol.

¿I per què? Perquè eixe partit creava conflictes polítics.

Els valencians no en creem cap ni un.

Ho va dir també la setmana passada l'escriptor Ferran Torrent. Som massa submisos. I va afegir que si la DANA haguera passat a Madrid, Catalunya o País Basc en un mes tot haguera estat enllestit.

Nosaltres portem tres mesos i encara no hem aconseguit ni traure tot el fang dels carrers ni retirar tots els cotxes.

L’únic que hem aconseguit és desassossegar-se veient les contínues baralles de dos governs, un d'autonòmic i un de central que han convertit la comunitat en un camp de batalla. I els damnificats, per a batalles, no estan.

En definitiva. Que el millor que podem fer els valencians es continuar oferint noves glòries a Espanya perquè és com millor ens ha anat històricament. També en l’actualitat. És una llàstima que no pugau vore la cara d'ironia que tinc en estos moments.

Milers i milers de persones, sobretot joves, han anat a la zona afectada per la DANA i han ofert les seues mans per netejar carrers i cases.

Un gest solidari que significa que la gent no resta impassible davant una tragèdia.

I això està molt bé. És clar que sí.

Però la solidaritat no pot fer-nos oblidar que la responsabilitat de les emergències recau en les administracions local, autonòmica i estatal que han de ser capaces de respondre amb rapidesa i eficàcia.

Perquè el voluntariat no disposa ni del coneixement necessari, les eines o les màquines per alleujar els efectes d'una catàstrofe natural.

En estos últims dies ens han dit fins a estar tips que l'Estat som tots, des de la Casa Reial fins als ciutadans passant per ajuntaments i governs autonòmic i central.

Endevineu qui no ha fallat en la gestió de la DANA.

Per no recordar que porten esperant dos dècades unes infraestructures que hagueren salvat vides.

La DANA de València només ha fet que confirmar la sensació que tinc des de fa temps. Als valencians no ens volen. Bé. Sí que ens volen.

Perquè siga'm sent una potència turística, industrial i agroalimentària que suporte el PIB espanyol.

La meua indignació anava creixent mentre escoltava al Congrés Teresa Ribera i Miguel Tellado.

Que si s'havia firmat l'impacte mediambiental del barranc de Poio i que l'altre havia paralitzat el procés.

Que quan Mariano Rajoy anava a començar les obres, la moció de censura de Pedro Sánchez ho havia paralitzat.

Vergonya, vergonya, vergonya.

Si una infraestructura és necessària per al País Valencià i pot evitar més de 200 morts, no importa si s'ajorna.

Si una infraestructura és necessària per al País Valencià i pot millorar la nostra qualitat de vida, no importa si s'allarga any rere any.

El que no s'ajorna és el pagament d'impostos; el que no avança és el finançament autonòmic, que ens impedeix tindre els serveis que ens mereixem.

Al final PP i PSOE o PSOE i PP. Dos branques d'un mateix arbre corcat que es diu Estat Espanyol.

I els valencians necessitem ja una veu pròpia per decidir quins problemes són els prioritaris.

Acabe de descobrir l'ofici de la meua vida. El que m'alliberarà d'haver de barallar-me amb clients; el que em donarà tranquil•litat de per vida.

Em convertiré en traductor de Vicent Andrés Estellés.

Traduiré la seua obra del valencià... al català.

Sí senyor. Amb un par.

Agafaré versos del mestre de Burjassot, com per exemple:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit”.

I els traduiré i diré:

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit”.

I així un darrere l'altre. Sense parar.

Poca broma que triomfaré com mai s'ha vist.

Resulta que el PSOE va presentar una proposició de llei per commemorar el centenari d'Estellés.

En aquesta proposició deia que es traduïra la seua obra a altres llengües de l'Estat com el castellà, el gallec i el basc i a altres d'Europa.

I ací va el PP i diu que cal introduir en llengües de l'Estat el català.

Doncs això. Amb un par i tan tranquils.

Per això m'he demanat jo ser el traductor d'Estellés del valencià al català.

És una feina ben complicada, que necessita cervells tan lúcids com el meu i que de segur estarà ben pagada.

PD. He enviat a Ràdio Alcoi l'enllaç del diari on he llegit aquesta notícia. No siga cosa que es pensen que és broma i no em publiquen aquesta columna.

https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/pide-traducir-autor-lengua-pp-propone-traducir-poesia-valenciano-estelles-catalan_1_11736531.html

Una persona que treballa a Madrid es passa 12,6 hores fora de casa al dia.

Entre desplaçaments o temps per a menjar quan treballa en jornada partida.

Si a més, és un treballador que viu fora de Madrid, aquest temps augmenta.

Passa alguna cosa semblant a Alcoi. Hi ha molta gent que ha d'agafar el cotxe i desplaçar-se fora. Moltes voltes a Alacant o València.

A mi també m'ha tocat això.

Haver de desplaçar-se per treballar o viure en una gran capital és molt incòmode tot i els avantatges del transport públic que es suposa que és millor que en ciutats mitjanes com la nostra o xicotetes.

Tots aquests inconvenients, creia jo, anaven camí d' alleujar-se en forma de teletreball.

Però va ser un miratge únicament i exclusivament provocat per la pandèmia.

Als empresaris no els fa gràcia que els empleats teletreballen. Ni tan sols les administracions estan facilitant les coses.

L'últim anunci l'ha fet Amazon. A partir del 2 de gener, tothom a l'oficina.

La raó que han esgrimit els d'Amazon es perquè cal preservar la cultura de l'empresa.

Quan hom busca quina pot ser la cultura de l'empresa troba un blanc en la notícia.

Serà la cultura de guanyar més diners? O la de posar-ho cada cop més difícil al treballador?

Clar. Mentre va i ve i pensa com arribar a fi de mes no té temps de recapacitar sobre les malifetes que en fan alguns.

I deixem-ho ací que estic de bon humor

Agafes la publicació que agafes, l'article de diari o el programa de ràdio o televisió que vulgues i tots van a una.

La salut mental és el cavall de batalla. No en el que haurem de bregar hui, sinó en les pròximes dècades.

No es pot rebutjar cap iniciativa que tinga com a finalitat intentar minimitzar les conseqüències que poden provocar les malalties mentals.

Suïcidis inclosos. I incloent també les demències, tot tipus de demències.

Per a lluitar contra la malaltia mental no valen egoismes. Tot el contrari. Cal que administracions, institucions de tota índole i, per descomptat societat civil, es posen d'acord i lluiten en una mateixa direcció.

Molt important és, evidentment, que la sanitat pública, competències transferides a la Generalitat Valenciana, pose tots el recursos necessaris, que no hi haja retards ni en les visites ni en els tractaments.

Però també és important, com deia, coordinar esforços i lluitar des de tots el àmbits de la societat civil.

Ha nascut la Plataforma SEMÉDEM, impulsada pel Rotary Club Alcoi, que ha aconseguit reunir a una vintena d'associacions, al Departament de Salut i a l'Ajuntament d'Alcoi per portar endavant, de moment, tres interessants projectes per cuidar de la salut mental dels habitants d'aquestes comarques.

Donada la gravetat de les malalties mentals, tota iniciativa ha de ser benvinguda.

Aquesta columna és una felicitació i al mateix temps un bonegó sense acritud per a una afició.

L’afició de l’Alcodiam.

És necessari dir alguna cosa d’eixa afició que, amb la seua espenta, va fer que l’Alcodiam es quedara un any més a l’Ok Lliga.

Mira que porte anys veient hoquei patins i mira que mai havia vist un ambient com eixe, un pavelló a vessar.

En el primer partit, on el patiment va durar fins a la tanda de penals i en el tercer, encara més ple el pavelló per ser més decisiu.

Una afició de 10. Una afició que, de cap manera, es mereixia que l’equip baixara a Ok Plata.

L’ambient que van crear va condicionar fins i tot algunes jugades a favor dels nostres.

El factor pista és important, és clar que sí.

Així que enhorabona a l’afició. Molt gran.

Però ara ve el bonegó. Xicotet.

¿Us imagineu on podria arribar l’Alcodiam amb eixe ambient jornada rere jornada i en competició europea?

Seríem equip de Champions, sens dubte.

Però, de vegades, sobretot en partits europeus, la presència de públic no és la desitjada.

Como veieu el bonegó és ben carinyós.

Ara cal fer un equip que no ens done eixos sobresalts. Que d’estar entre els quatre primers acabe jugant el play out, el play off pel descens.

I cal que l’afició continue enganxada.

Almenys este sí que és un equip propietat del socis i aficionats.

Hui fa un mes estàvem en la Filà buidant plats plens d'arròs en llamàntol. Sí a la Filà Xano ens reunim el Dia del Descans i ens posem com el “quico” en el dinar del cartuxer.

No en tenim mai prou.

I després d'un mes em ve molt de gust continuar parlant de Festa.

D'ací a dos anys, 2026. Evident, ¿no?

Però, ¿sabeu que el 2026 es compleix el 750 aniversari de les nostres festes de moros i cristians?

M'ho va recordar Fede, el del Soc Alcoià i bon amic de Ràdio Alcoi, preocupat perquè encara no ha vist cap moviment encaminat a organitzar actes que recorden aquesta data.

A mi, aquest 750 aniversari em porta uns records que em posen els pèls de punta. Perquè jo vaig tindre la gran sort, honor i plaer de ser el glorieret dels Xano el 1976.

Soc el glorier infantil del set-cents aniversari. I això no m'ho llevarà ningú.

Tinc un record llunyà de les festes de 1976. Sé que en lloc de tres dies en van ser 4. Sé que es van fer glòries històriques i un fum d'actes que seria llarg de recordar.

Però el ben cert és que no queda molt temps si es vol commemorar el 750 aniversari com cal.

Estic segur que després de l'elecció del nou president de l'Associació de Sant Jordi es crearà una comissió que comence a enllestir els actes que el poble d'Alcoi es mereix.

Segur que seran grandiosos, a l'altura de la nostra ciutat, a l'altura de les nostres festes declarades d'Interès Turístic Internacional.

El 2006 ja vam celebrar el 750 aniversari de la Fundació de la ciutat d'Alcoi. Doncs ara a commemorar les festes. No hi ha excusa.

Que l'Associació comence a donar notícies que jo em vull apuntar a tot.