Últim programa de l’any, en principi, així com el CLXXX en llibertat, 13è de la 26ª temporada, 49è tercer primer programa de l’any, 30è després de la primera Teoría del Pollo, 29è després de la 2ª, 14è després de la 3ª, 6è després de la pseudo-teoría del Pollo i 10è després de la Meta-teoría del Pollo o Metapollística.

Avui, no sabem ben bé perquè, però la presentació se’ns allarga i hem de passar ja seccions per a més endavant, mentre parlem de canalons, turrons i progs... que tot fa una mica de bola.

La primera secció del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, conté la majoria de novetats que tenim, així de bé acabem l’any, i és que hi tenim als Medina Azahara, als ASP, als Lacrimosa, davant dels qui ens hem de treure el barret per haver aconseguit fer-ho pitjor del que podíem arribar a imaginar, els Autumn’s Child i els Saurom, també coneguts com els Lars Ulrichs espanyols.

Abans de passar a les poquetes novetats digeribles i que no acaben de ser novetats del tot, tot i que les tinguem com a novetats, aprenem una important lliçó de vida, que és: No juguis mai al Risk amb un alemany.

Ara sí, novetats, només dues, que tampoc ho acaben de ser, començant pel directe d’en Serj Tankian, composat bàsicament per cançons velles, que són les bones que va treure.

I l’altra novetat, que tampoc és novetat, si no que és un disc del març que se’ns va passar, sobretot per no tenir una producció prou nazi i tenir-la més pro-nazi a seques, la dels Los Males del Mundo, nom que podria ser millor.

Avui a la secció d’en Sergi sí que fem lleugeres referències cerveseres i geogràfiques, tant que acabem per tenir-lo com a la Madame de la Cervesa.

A la recordamenta, i sense que senti massa precedent, resulta ser una que calia recordar de veres, i és que dels Jet Black Stare gairebé no se’n recorda massa ningú, tot i que no estaven gens malament.

Després de fer un intens, però breu en propòsit, repàs al top10 de 2021, aprenem quin és el joc d’estirar tanques i, molt més important que tot això, que Muuu és Muuu.

La recomanamenta de la setmana és per a(ls) Me and That Men, i en concret, parlem d’un dels mens que surt al disc i que quasi segur que no sortirà al proper, en Hank Von Hel.

Avui la secció cultural passa a ser de tauromàquia, on aprenem que no tots els toreros gaudeixen del tot del seu ofici i alguns ho fan en part o per parts...

I ja és hora del Mort de la Setmana, on hi tenim la població de Serena que podria ser que no fes honor al seu nom... o honor a massa res.

Parlem de death metal, de violacions i de la raó que provoca tot això: la falta d’estudis de diversos tipus a Xile.

Tot això i més, com la gran problemàtica dels carritus de la compra a nivell mundial o com descobrir que un guitarra està deprimit, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXIII en llibertat, 38è aFM, 43è 3er 1er programa de l’any, 29è després de la 1ª Teoría del Pollo, 28è de la 2ª, 13è de la 3ª, 5è després de la Pseudo Teoría del Pollo, 9è de la Meta-Teoría del Pollo i 1er de la teoría que diu que els pollos han après a volar... tot i que aquesta no està en el record de tots els membres o membrets del programa.

La primera secció que avui recuperem després d’una setmana de pausa més o menys involuntaria, la del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui conté només dos grups, als més que inestimables, alèrgics The Murder of My Sweet, i als Lordi, que han decidit fer un disc de thrash per als nostres plaers més íntims.

Després de parlar de pessebres cansins i de sopes de pseudo-humans com en Johnny Knoxville, passem a presentar les novetats del dia, que no són masses i massa destacables, però són.

Tenim dos directes sense públic, per una banda els Love & Death amb una festa de presentació que potser arriba un any tard, i per l’altra, els Behemoth des d’una esglèsia que, curiosament, segueix dempeus.

També tenim a un a qui els seus pares no l’estimaven massa, en Jyrki dels The 69 Eyes i, per tant, es fa dir Jyrki 69, per si algú no ho pillava del tot o va despistat per la vida, tot i que els seus pares ho van compensar un xic amb el sobrenom de El Capullito de Helsinki.

Dins de les novetats hi trobem als Life’s Electric, gent que fan coses, algunes bé i altres no tant, per sort, punxem les que fan bé, no fos cas que l’audiència s’enfadés.

Qui potser sí se’ns enfaden avui són els progs, perquè els anem ficant la punteta i poca cosa més, com és el cas del nou disc dels Mire.

Després de diferenciar clarament Holanda dels Països Baixos i d’aprendre sobre el passat racista de la marca Peugeot, donem pas al nostre webmàster, tot i que avui podria ser que ens l’haguessin canviat... com a mínim el nom no és el mateix.

La recordamenta de la setmana és per als Amorphis, gent que no queda clar què fa ben bé, tot i que sembla que podem prescindir de la etiqueta folk fins que els punxem.

Amb els finesos descobrim que hi ha dos tipus de persones al món: els anti-rastes i els rastrerus, i ja que som a Finlàndia, aprofitem per aprendre a compaginar el folk finès amb la crida típica d’un altre folk, el Andeleeeee.

I la recomanamenta ens torna al bonic món del Thrash, amb una gent que en principi no fa Thrash, però que es veu que sí que n’acaba fent, els Trivium.

Tornem a les novetats, però sense deixar massa de banda l’andeleeeee aquest, doncs ens n’anem de la maneta del Loco Pelón cap a Texas amb els Pissing Razors que tornen després d’anys, però sense ser com avantes.

Passem ja al mort de la setmana, i ens n’anem cap a Venècia on hi trobem el que podria molt ben ser el primer grup no de Black Metal Underground, si no de Black Metal Underwater de la història del món musical.

Allà descobrim moltes coses, primer, quina és la tercera Los Ángeles del Mediterrani, i segon, quins grups de Thrash es podrien dedicar a vendre assegurances de vida si el grup no els funciona prou bé.

Ja que estem tot geogràfics, fem una extensa investigació sobre què té de bo Portugal.

Tot això i més, com una altra tasca investigativa que us demostra fàcticament qui és el Me i qui el That Men del grup Me and That Men, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXII, 11è de la 26ª temporada, 27è aFM, 47è tercer primer programa de l’any, 28è després de la 1ª Teoría del Pollo, 27è després de la 2ª i 12è de la 3ª... a més, 4rt de la pseudo-Teoria del Pollo, i 8è de la Meta-teoría del Pollo... comencem a sospitar què menjarem per cap d’any i què hem de començar a canviar per any nou...

Avui no hi ha el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos... i us preguntareu si no hi ha hagut discos dolents aquesta setmana... pos sí que n’hi ha hagut, no masses, però haberlos haylos, el problema ha estat una sobre-hidratació que ens ha dut a oblidar una de les principals seccions del programa.

Comencem amb les novetats, i no ho posem fàcil, doncs descobrim als Blind Tendril enmig d’una classe de gramàtica anglesa avançada per poder comprendre els seus orígens nominalístics, a més d’una situació incòmoda, doncs a l’hora d’en Bjorn Speed Strid, no apareix en Bjorn Speed Strid...

No tindrem secció al principi del programa, però el que sí tenim és una nova enfocamenta del mapa mundi mundial del món sencer que ens serveix per a repartir pedres arreu del món... amb una mica d’Stoner de fons, però a bon ritme, el dels Spidergawd.

També tenim als Funeral, nom mai vist abans al món del metall i una veu mai abans escoltada, que s’assembla a la d’en Lazare però sense ser la d’en Lazare si no la del seu germanet.

Abans de seguir amb les novetats i abans també de passar al webmàster o a la secció del mort, descobrim que hem tingut morts de la setmana que han anat de compres, no tenim massa clar si han mort abans, després o durant el procés de les compres, però que han mort, en principi ho tenim clar.

Ara sí, webmàster amb la recordamenta que ens porta cap a la mare Rússia i els Gorky Park en el seu millor moment, que va ser fa molts anys tot i que faci poc que van tornar a aparèixer.

La recomanamenta de la setmana a la vora del pessebre avui ens fa unes quantes cobres, i passant de llarg dels Trivium i els DED, acabem recomanant a en Tremonti, tot i que amb diversitat d’opinions sobre Tremonti per se, i Tremonti per Alter Bridge i per Creed.

Tornem a les novetats i ho fem amb un grup que havia desaparegut en el seu moment, i ha aparegut en un altre, havent aparegut amb els Within Temptation bons, i havent reaparegut... ara, els Thalarion.

També tenim nou disc dels Fear of Domination, que xeix tot i que, comparat amb l’anterior disc, pos prou bé, i és que no era pas massa difícil fer-ho un xic millor que aquella cosa.

També tenim single d’un supergrup que li surt millor a en Lluís que va... com va, que a l’Ivan que... en principi no va igual, els The Halo Effect, per acabar amb una altra novetat, els Perseide que... bé, per se, però psé, per seide.

Anem pel mort de la setmana, avui descobrint al quart millor grup de grindcore de tots els temps... almenys havent-ho comptat així com amb presses i sense masses dades.

Programa fàcil, el número CLXXI en llibertat, 10è de la 26ª temporada, 36è aFM, 46è tercer primer programa de l’any, 27è de la 1ª Teoría del Pollo, 26è de la 2ª, 13è de la 3ª, 9è de la metapollística i 3er de la pseudo-teoría del pollo... i día internacional del ninja, cosa molt a tenir en compte.

Avui la corba de novetats va de baixada, com sempre, en contra de la corba de contagis, i, per tant, dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, hi tenim menys grups, que no pas menys coneguts, començat pels The Browning, els Epica que no tenim clar si és un directe o no lo que han tret, els Kadavar i els Elder que han fet als Eldavar... (pausa dramàtica), en Devin Townsend que ha fet dos discos ideals per a progs, un que és un tostón i l’altre que també és un tostón però instrumental.

Per acabar amb la secció dels discos que no posarem, tenim els Volbeat, que el disco no està malament del tot, però al seu moment, los Rebeldes, ho haguessin fet millor.

Tot i no punxar en Devin, sí que estem prou progs avui, segurament no prou progs per a un prog, però sí prou progs en general, i fins i tot, us expliquem històries d’amor progs entre resums de 4 minuts del concert dels Soen.

Anem una mica per a novetats, que avui no n’hi ha masses, començant pels Static Headz, nu metall que en principi no té massa a veure amb els Static-X, però que algo sí que hi haurà por ahí... tot i estar tots vius i portar pentinats més o menys normals.

Hi ha directe dels Sabaton, aquests ja en la seva versió hivernal, que tot i ser suecs, segons què diuen... podrien passar per alemanys lleugerament nazis com algú anomenat Adolf...

Parlant d’alemnays, anem per la secció setmanal de la novetat del Neue Deutsche Härte, avui amb el nou treball dels Erdling... tot i que passem de nazis de veritat a quelcom més VOX.

Tenim single dels Three Days Grace, de qui feia temps que no en sabíem res, i tot i que no tà mal la cosa, tampoc està com per a tirar coets.

Després de descobrir la estreta relació del Paranoia Metal Show amb l’Antàrtica, passem a parlar amb el nostre webmàster perquè ens faci les corresponents sub-seccions dins de la seva secció.

La primera, la recordamenta del dia, recau en els Mob Rubles, grup que s’ha de recordar perquè està comprovat que és fàcil oblidar-se’n d’ells.

La segona subsecció, la recordamenta del webmàster a la vora de l’aire acondicionat, ens porta a parlar dels Ice Nine Kills, grup més de veure que d’escoltar tot i que facin música.

Més novetats encara, els Hands of Despair és la única novetat de metall extrem del día, una mica de black-death-altri, metall extrem del Canadà tot i que resulta que el programa avui tira més cap a Escandinàvia per a temes de metall extrem i altres.

I els Of Mice & Men ens porten a fer una profunda reflexió per a determinar com saber si un grup és prog encara que el mateix grup no sàpiga que és prog.

Abans de canviar de secció, recuperem la vessant més científica i d’investigació profunda del programa per a descobrir l’estreta relació que hi ha entre l’Sludge i les patates Pringles, i en un segon moment ens quedem amb el dubte de què haurà estat de la famosa i incomparable Dama del Viento Estelar.

Avui el mort de la setmana no és mort, si no morta, i és que anàvem faltats de fèmines al programa d’avui, tot i que, en principi, no ens vagi massa la necrofilia.

Parlant del tema, veiem quina és la relació causa efecte entre necrofilia, Kas Naranja i Kas Limón, i cuidadín al resultat que obtenim d’aquesta recerca.

Descobrim el primer i el segon One Woman Project que hem tingut a la secció del mort mentre aprofitem per aprendre correctament el portugués.

Amb un notable al decàleg del bon blackie, Esa o Aquella, triomfen força més per se que el que vol admetre el forense assignat al cas, i és que n’hi ha que no saben fer correctament la seva feina.

Tot això i més, com la nova frase de moda, la de “sorry for the gotelé”, al programa d’aquesta setmana del Paranoia Metal Show.

Programa número CLXX, que sembla fàcil de dir però s’ha de practicar per fer-ho bé, 9è de la 26a temporada, 45è tercer primer programa de l’any, 26è després de la 1ª Teoría del Pollo, 25è de la segona, 12è de la tercera, 8è de la Metateoría del Pollo i 2on de la Pseudo-Teoría del Pollo.

Avui, en un programa de metal, però a més, conegut per la seva tasca divulgativa i els seus espais d’investigació profunds, parlem del quart Bee Gee en comparació al cinquè Beatle, que no és en Ringo Starr, tot i que molts us ho penseu.

Dins la primera secció del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, hi tenim els Avatar, que no són els nostres Avatar, els suecs, aquests són els hongaresos, també els Rhapsody, que no són els d’en Turilli si no els del Fire, en Beto Vazquez Infinity, que ha passat d’infinity a two seconds gairebé, els Black Label Society, que tenen vídeos divertits per cançons avorrides, i els Lordi, que... bueno, fan de Lordi tot i fer de Bee Gees.

Anem ja per novetats, que avui no són moltes ni exactes, com el cas del Fu Manchu, que no són noves cançons però sí nou disc, tot i que no és disc ben bé seu si no d’altri.

Amb els The L.I.F.E. experiment aprenem a aconseguir no comprar el nou disc de nadales de la Mariah Carey quan aneu a la vostra botiga de discos.

I amb els Sweet Needles confirmem que la majoria dels francesos estan malament del cap, però que a vegades les coses rares els queden bé.

El nostre webmàster ens recorda a un grup que ens costa recordar, com són els Virgin Steele, de qui compara a en David DeFeis amb en William Dafoe quan lo més fàcil era comparar-lo amb en Joe DiMaio, en diversos aspectes. I per primer cop ens apareix en Jack Starr, i no pas per ser l’assassí de la setmana.

La recomanamenta avui se’n va cap a Salt Lake City, d’on tenim una dada més important que la dada del grup en sí mateix, que, per cert, són els Late Night Savior, grup amb problemes d’etiquetatge.

Tornem a les novetats, i és que tenim el metal melòdic dels Sinister King, i el death prog suec, tot i que suec de nacionalitat i no d’estil, dels In Mourning.

Amb els Sion descobrim la personalitat més youtubera d’en Howard Jones, ex vocalista dels Killswitch Engage, amb un disc que no es pot començar ni pel principi ni pel final, s’ha de començar a escoltar pel mig.

Una de les coses rares que tenim avui són els Inminence, un post-hardcore de so força típic del post-hardcore però veus no tan típiques del post-hardcore, i un violí que potser tampoc acaba de ser massa típic del post-hardcore.

Acabem les novetats amb els Voices, seguint l’estela de grups rarots, amb un black-avantgarde-prog així com a diferent.

Abans d’arribar a les 9, fem una aturada mental per gaudir d’uns moments de pau interior i tranquil·litat zen que no sentíem feia molts anys.

Parlant de tranquil·litat, anem pel mort, que no mostra massa signes d’estrés, i és que hi tenim un ós panda que, tot i descansar en pau, deixa moltes incògnites per a la policia i per al nostre espai d’investigació, ja que tenim fins a 4 teories perfectament plausibles sobre la seva mort, on hi trobaríem des d’en Johnny Knoxville, possible successor de Jack Starr com a assassí en sèrie, a la familia reial noruega.

Us descobrim el Saab Panda, un nou model d’utilitari per anar a les enceses de torxes nòrdiques, a la vegada que us mostrem quins són els millors mètodes per deixar les drogues segons el país on viviu.

El nostre espai divulgatiu avui dóna de sí com mai, i descobrim una tríada de sis, que podrien ser dues de tres, però que els en falta un per arribar al número desitjat.

Per si no fos poc, avui també és un d’aquells dies on deixem anar idees que podrien convertir-se en productes multimillonaris, com una sèrie factible per a HBO o Amazon, però no per a Netflix.

Tot això i més, com la millor formula per lligar a Noruega, on heu de buscar les millors màquines escura-butxaques d’aquest país, o què té a veure l’UDO amb l’astronomia, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXIX, més fàcil de dir del què sembla, 8è de la 26ª temporada, 34è de la desaparició de les Flos Mariae, 44è tercer primer programa de l’any, 25è després de la 1ª Teoría del Pollo, 24è de la segona, 11è de la tercera i 7è després de la Metateoría del Pollo.

Comencem el programa anunciant que avui no tenim mort de la setmana, tot i tenir un mort aquesta setmana, però no serà de qui parlem, ja que hem de parlar de la investigada de la setmana, que no està morta però sí que en parlem.

Anem per la primera secció de programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi trobem als W.E.B., als Temperance, els Dieversity, als Theatre des Vampires (tot i no saber encara ni perquè en parlem), els Hyde XXI perquè el seu estil no ho peta tot i estar cremat, i els Eldritch, que sí que acaben sortint al programa, però per la versió del disc, no pas per la seva pròpia música de sí mateixos.

El programa d’avui comença potser massa tècnic, primer amb tot un seguit per a idees de negocis, com la que trobarem més endavant al programa encarada a papis blackies.

I després, per si això no fos dens, una intensa i intensiva investigació sobre la rel·lació de la Greta Thunberg amb els calçots, o potser hauríem de dir l’animadversió que hi mostra, així com contra la cultura catalana en general.

Per sort, un que sí que s’alegra de l’inici de la temporada de calçots és en Tom Morello, com demostra al seu nou disc, plagat de col·laboracions, tot i que com la majoria de discos que punxem avui... i és que és això, una plaga.

Anem per novetats, darrerament un xic més rel·laxats que els últims mesos, i, com hem dit, comencem amb els Eldritch, no per se, si no per altri tocat per se, i single dels ultra-comercials Skillet.

Fem un xic el camí invers dels panzers nazis a la II Guerra Mundial, ja que arrenquem a Polònia amb en Nergal, els seus Me and That Man i la dificultat que hi ha en comptar els seus discos, segurament perquè no els han enumerat com cal, en llatí.

I de Polònia, cap a Alemanya amb els Stahlmann de l’Stahlmann, una mica de metall industrial amb una portada que podria ser lleugerament interpretada com a nazi...

Experimentem una mica a nivell musical amb la Chelsea Wolfe i els Converge, si experimenten més enllà de tot el tema musical, ja ho sabran ells.

Avui el nostre webmàster ens recorda a un grup més recordat per altri que va pillar-los-hi el cantant, que no pas per se, tot i que per se també estan bé, tot i que sigui amb altres cantants, alguns dels quals no en teníem ni idea que hi haguessin cantat... efectivament, parlem dels Pink Cream 69.

La recomanamenta de la setmana ens puteja una mica i va a buscar a una tia cabrejada, la que canta i lidera els Employed to Serve.

Tornem a les novetats i aprofitem a tornar a Alemanya a buscar un xic de gasolina pels tancs amb els Obscura, i passem pels USA amb una mica de metall alternatiu i els A Killer’s Confession.

Si tenen passat nazi o no, no ho sabem, ni tampoc si tenen passat thrashie o no, tot i que això darrer ens queda força més clar, igual que el fet que siguin italians i mudernills, els Ultra-Violence.

I per acabar amb les novetats, els The Lurking Fear, que mira que tenen un nom fàcil, però que, per A, per B, o per tonteries vàries, ens costa de presentar.

Avui ja hem dit que no tindríem mort, al seu lloc tenim a la Sophia Urista, que no és casualitat que es digui així, ja que tots sabem què significa “urea”.

La investigació molt centrada en temes i termes d’hidratació, ens alliçona de les principals coses a tenir en compte quan vols hidratar-te en excés, i que us aneu preparant de cares al proper Juliol.

Tot això i més, com quines cançons us vàreu perdre quan vau veure la pel·lícula de El Pacto de los Lobos, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa trencagargamelles número CLXVIII, 7è de la 26ª temporada, 33è aFM, 43è tercer primer programa de l’any, 24è de la 1ª Teoría del Pollo, 23è de la segona, 10è de la tercera, i 6è de la MetaTeoría del Pollo, que serà més que res recordat per la venjança nazi a les crítiques de les gasificacions de jueus...

Al programa d’avui ja anunciem de bones a primeres que no tindrem la secció del nostre webmàster que es veu que està pitjor que de costum (sí, pot ser, no ens pregunteu com, però es veu que sí).

Això ens deixa un xic més de temps per altres seccions, com la de Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, que avui ve repleteta dels grups que no punxarem, entre els que hi ha els singles de Coheed and Cambria, We Came As Romans, The Browning i Amaranthe, i discos sencers d’Enuff Z’nuff, Dawn of Solace, Insania, Emigrate... i de poc també algún altre però que s’acaba salvant perquè aquesta setmana no hi ha massa cosa nova.

Abans d’endinsar-nos a les novetats, parlem de la coincidència en l’inici de la temporada de gòtics amb làtex i de la temporada de calçots, donant-vos alguns consells per a poder combinar ambdues coses amb un mínim de seguretat.

Ara ja sí, comencem amb les novetats, algunes que no ho acaben de ser en la cançó, tot i que és nou saber de qui és la original que fan els No Resolve, i altres que sí, que la cançó és nova, tot i que no el so, com els Wolfmother.

I tirem de singles, doncs tenim single de diumenge xandalero dels Korn, single xeix com tots els singles de Dynazty, i single més putentillu dels Slipknot, als qui atribuïm l’invent de l’inici de la creació de grups a través d’una sopa de lletres.

Anem ja per discos sencers, com el dels Disbeliever, que ens serveixen per poder començar a practicar com enfundar-se el làtex de temporada, amb un gòtic-doom que paradiselosteja força.

Passem al metal industrial o Neue Deutsche Härte dels Schattenmann, molt preocupats per Catalunya tots ells.

Aquí tenim una baixada de potència amb el nou treball dels Eyes Wide Open, que, per sort, podem reconduïr gràcies al disc de duració de maxi dels All Hail the Yeti.

Tornem al bonic món dels singles i ho fem de camí cap a la Índia amb el nu metall ètnic dels Bloodywood tot i que no a tothom li fa gràcia el nom que s’han buscat aquesta gent.

I ens queden dos discos més entre les novetats, els crítics de VOX dels Unleashed i uns que han aconseguit que en Tuomas Holopainen arribi al seu màxim històric d’hidratació, els Darkwoods my Betrothed.

Tornem a insistir en el tema dels noms dels grups, molts dels quals tenen dificultats per no repetir-se o trobar bons noms, aconsellant als grups nous que es posin en contacte amb guionistes de sèries americanes.

Avui el Mort de la Setmana ens recupera la secció internacional de viatges del llibre de propera aparició a totes les llibreries i bars de copes, Fent Amics.

Dins del Decàleg del Bon Blackie avui tenim una fita històrica, per primer cop a la història del programa, tenim un decàleg de deu punts i, per si fos moc de pav, el nostre protagonista del dia els compleix gairebé tots a la perfecció a més d’inventar la mort californiana per altri.

Tot això i més, com el curset express de com diferenciar a un nazi d’un suposat pseudo-demòcrata, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa especial First Dates, mugulló i mig de novetats, moltes d’elles singles, i és que som el puto Tinder del metall...

Costa de pronunciar el número de programa d’avui, el CLXVII, podeu provar-ho, que no serà la única cosa trenca-gargamelles del dia d’avui... també és el 6è programa de la 26ª temporada, 32è aFM, 23è després de la 1ª Teoría del Pollo, 22è de la segona, 9è de la tercera i 5è desde la Metateoría del Pollo.

Insistim en què som l’únic programa que comença anunciant quins grups no punxarà enlloc dels que sí que formaran part del programa, i ho fem amb la secció Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on avui hi tenim als The Darkneeeeeeeeesssss, que encara fan oposicions a escolanets de Montserrat, en David Reece que tothom sap qui és, els Epica que amb les merdes que treuen a més ho fan per parts, els nous Casimiro, els Letzte Inztanz, i els Black Label Society, amb vídeo més divertit de l’esperat d’en Zakk Wylde, però cançó més avorrida del que podíem suposar.

Avui tenim noticia, i és que recuperem la secció de noticies, que no és de noticies sino agenda de concerts... però mira, és el què hi ha.

Anem ja per novetats i comencem pels singles, on hi tenim una versió que mai ningú a part d’uns centenars de grups havien fet abans de la mà dels One Morning Left, i nou single del segon disc després d’anunciar la separació dels jovenets del dia, els Scorpions.

Hi ha singles també dels Hardcore Superstars, que segueixen formant part de la tríada ionkiputera sueca i tot el què comporta, però les drogues no els han sentat tan bé com altres cops... a diferència dels Ghost BC, que aquests recuperen un xic el so d’antany.

Encara més singles, un de primordial per saber si la nena està bé o no, el dels Annisokay, i els Starkill, que no són altri que ex altris, però no s’han de confondre amb els ex altris perquè pots arribar a quedar molt malament.

Ens arriba en Sergi de la mà de la niña de la curva, avui en una versió metacrítica de sí mateix, tot i que amb el seu retard inherent habitual i propi de sí mateix.

La recordamenta del dia avui és per als Dimmu Borgir, gent que costa d’escriure’n el nom, sobretot després de tantes conyes que són ells de fer amb el seu propi nom.

Aprofitem la subsecció per fer una revelació impactant, la de l’estreta relació que té Nicolas Cage amb el món del Black Metall Simfònic.

La segona subsecció del webmàster és la de la recomanamenta de la setmana, no pas encara a la vora del foc, sinó a tocar de quelcom més fred i menys vital.

En Sergi, junt als seus problemes d’etiquetatge estilístic i la falta de comprensió lectora, avui ens recomana als grecs Khirki, una gent que fa molta cosa però sense passar-se de la ratlla.

Tornem a les novetats, i anem ja pels discos sencers... o no, perquè del nou dels Diablo Swing Orchestra no en podem aprofitar ni la tercera part, a menys que estiguem internats en algún sanatori del metall (que potser ens tocaria, però de moment aquí aguantem).

Anem per un directe que es gaudeix més per YouTube que no pas per la ràdio i, tot i així, fem un gran sacrifici radiofònic i el punxem, el directe no directe dels inicis però gravat ara dels pseudo-barcelonins Rotting Christ.

D’aquí ens n’anem a Jerez de la Frontera, on, com no, hi trobem un grup de viking metall tope turisià, que no tunisià, que no és lo mateix, els Frozen Shield.

No tirarem coets pel nou disc dels Omnium Gatherum perquè no s’ho mereixen, ni tampoc pel nou disc dels típics russos 7000$ però en aquest cas, perquè ens podrien treure l’AK-47 i contraatacar.

Tampoc veiem als MØL tirant coets, a menys que sigui una festa hawaiana a la platja en ple estiu i celebrant la nit de Sant Joan.

Per acabar amb les novetats, tenim als Bullet for my Vallentine, amb els que aprofitem per fer re-estrena de la secció de l’agenda... una mica curteta, però com els grans jugadors de fútbol, hem de començar poc a poc després d’una lesió, que per això ens paguen.

El mort avui ens porta a terra de motos japoneses, a Majadahonda, on hi tenim un dels grans influencers que van propiciar l’aparició del black metall noruec més true, el senyor Georges Mayer Dahan, que ja va establir les bases pels grups unipersonals, l’obsessió pels negres i la crema d’esglésies de fusta... trobarem a faltar el teu somriure, sens dubte.

Tot això i més, com la fórmula perfecta per aprofitar nou anys de conservatori de música i que els teus pares estiguin orgullosos de tu, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa especial nit de Halloween, tot i que al final no ens hem atrevit a fer-lo terrorífic del tot i no hem punxat el nou dels Maiden, i tampoc a la secció d’en Sergi que ha perdut molt bones oportunitats.

El programa d’avui és de dificultosa pronunciamenta, el CLXVI, 5è de la 26a temporada, 31è aFM, 41è tercer primer programa de l’any, 22è després de la 1ª Teoría del Pollo, 21è després de la segona, 8è després de la 3ª i quart del dia metapollístic.

Al programa d’avui les seccions curtes acaben essent més llargues i a l’inversa, començant pel Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on avui hi trobem als Lords of Black, singles de Temperance i Papa Roach, discos d’abueletes com els Death SS, Limp Bizkit i Running Wild, i també els nous de Black Veil Brides i Hardline.

Com no podia ser d’una altra forma, la nit del terror la comencem amb el nou disc dels Lucifer, tot i que n’haguem de pujar una mica el volum.

A qui també hem de pujar el volum, en aquest cas de so, perquè pel volum de drogues ja s’espavilen ells, són els Mastodon amb el seu nou treball.

El primer mort de la setmana arriba amb la investigació profunda que ha fet en Chu Li 2.0 sobre els Inner Core, mentre que el tercer és en Manu dels Estirpe.

Avui descobrim els nous deserts de California i de Chicago, i ho fem amb l’Stoner-heavy-prog dels Black Sites que ens ajudaran a què els progs no puguin dormir bé avui, i ho complementem amb uns altres progs però poc progs, els Alvablot.

Amb els War of Ages us donem unes mínimes recomanacions de com anar per damunt de l’aigua i no per sota com altres protagonistes del mort de la setmana que hem tingut al programa.

I parlant del mort, avui ens n’anem a programar el segon (que avui els hem fet en ordre cronològic) a l’illa de Java, on hi tenim un complot del McDonnalds per provar d’enfonsar el Burger King, i no només fent ús del pallaso col·locat.

Ens preguntem si, donades les circumstàncies adequades, un divendres és bon dia per morir o no, tot això juntament a lliçons de soltura consonantística i diferència de base entre un ésser de cotillón o un ésser amb barrigón.

No sabem ni com ni per què, però tot això ens porta a parlar de bars de carretera, de cambrers empalats amb forquilles i de sopes de cadàvers... potser avui era el dia que tocava parlar-ne.

Tornem a les novetats ràpidament, cosa que també degueren dir-se els Archspire a l’hora de gravar el seu darrer disc.

I seguim amb novetats, passant del Black Metal dels Thulcandra al death-prog, un xic més prog que els d’avantes però no tant com per acontentar als progs, dels Be’lakor.

I si teníem black i teníem death, perquè no barrejar-los en simfonia? Això degueren pensar els Zoruheym que són d’aquests grups que s’han posat el nom d’entre les restes que els han deixat els veterans.

Quart programa de la temporada XXVI, número CLXV en llibertat, que no costa tant de pronunciar com podria semblar a primera vista, 40è 3er primer programa de l’any, 21è després de la 1ª Teoría del Pollo, 20è de la segona, 7è de la tercera i 3er de la Meta Teoría del Pollo, i a més a més, 30è aFM, data que aprofitem per fer un repàs de què estan fent tant les Fist of Jesus com les 4HBD, i deixar idees a l’aire per a noves súper produccions de Hollywood.

Comencem amb molta intriga a l’hora d’enunciar les seccions del programa, a la primera de les quals, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, hi trobem als Twelve Foot Ninja, en Jeff Scott soto i a la sorpresa de la setmana, els Toledo Steel.

El programa d’avui s’acabarà caracteritzant per moltes coses, però la principal és un bon grapat de noies canyeres, la primera de les quals ha de tenir molta gana, perquè es menja a en Jorn amb patates al nou disc de Pentakill.

I ja que estem amb novetats, tenim el nou disc dels Lonewolf, però no els Lonewolf de Speed-Thrash-Heavy que tothom volia escoltar, si no als del metall alternatiu.

I a partir d’ara, amb les novetats anem ballant una mica entre l’exèrcit rus i l’alemany, i entre la primera i la segona guerres mundials, fent una primera parada a Tuníssia per descobrir un segon grup anomenat Persona, que no són els americans anomenats Persona si no que són altri Persona.

A Ukraïna hi trobem dues novetats repartides en tres grups, per una banda els blackies-altri dels 1914 que intensifiquen en detallisme de la problemàtica dels wàters a les trincheres alemanyes, i per l’altra un split de mosses, tot i que més que split, és una orgia entre els Ignea i els Ersedu.

Ens unim a la resistència belga per parlar una mica d’Sludge, que darrerament el tenim un xic oblidat, amb uns Hypotraktor que es van haver de quedar amb les sobres un xic de tot.

I ja que som vora dels Països Baixos, ens n’anem cap a Holanda amb els Callenish Circle, la recordamenta del nostre webmàster, ja que no entren a les novetats en portar anys separats i no treure nou material.

La recomanamenta també ens porta a mosses ukraïneses a qui no acaba de simpatitzar el so de les bombes russes sobre el seu cap, són els Jinjer.

Tornem a les novetats, perquè a part de mosses, tenim un grup de nu-core com són els Death Blooms, i un homenatge al gran actor Nick Nolte, els Noltem.

Amb els Cane Hill us descobrim quin és l’orígen real del Nu Metall a nivell mundial i que els Korn són d’on són, però que podrien ser d’un altre lloc.

El enanito chillón també presenta nou disc que es veu que punxem perquè ens sobra temps, no per massa res més, així com punxem single dels Lake Malice en una segona passada dels bombarders alemanys per Gran Bretanya.

Per fi resolem el misteri del mort de la setmana, que avui teníem mort o morta i/o detingut o detinguda, quedant al final en morta i detingut, amb una nova modalitat de mort de la setmana i la explicació científica de l’aplicació pràctica de la cinètica aplicada a armes a distància.

Tot això i més, molt més, entre el que trobem unes lliçons pràctiques de suec i noruec o els materials recomanats per fer presons a Noruega, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana: