Programa rarot de numeració, el CXC, número 23 de la temporada XXV, i desè del 2022, quedant enrere ja l'any de la separació de les Flos Mariae i l'any dels pollos.

No només és dia rarot de numeració, ja que el programa no és del tot normal en cap aspecte... sí, ja sé que ara direu "ni que fossiu massa normals", però avui... com a mínim... anormal. Ja no només per la numeració o el què sigui, si no perquè a més, no comencem ni amb el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, poques novetats i cap que valgui la pena destacar per negativa.

Abans de començar res, descobrim el nou himne de l'excèrcit ucaïnès que, per sort, no han conservat el puto "sobreviviré" dels nassos.

I per compensar la secció geo-política, lliçó d'història moderna i us fem saber com es va inventar la música màquina, i atenció a la dada, seria quelcom que ningú s'esperava.

Anem ja per novetats, dominat el tema pels singles, començant per Papa Roach que sembla ser que ens han fet cas i han decidit drogar-se abans de fer la cançó i no pas després.

La secció especial "recordem tots a Torrebruno" avui compta amb els singles de Wolves at the Gates i de Lions at the Gate, aquests darrers, els Ill Niño però sense els jipis de les timbales.

Però malhauradament i en els temps que corren, hem de seguir parlant de la guerra, i fent un repàs històric a les dues primeres grans guerres i a l'estreta rel·lació entre les drogues i la guerra del Vietnam, presentem el nou disc dels Sabaton en la seva versió més hivernal.

Pausa a les novetats per fer-nos dos preguntes potser massa serioses, com són si algú sap de l'existència de progs intel·ligents i quina connexió hi ha entre ETA, McGiver i la paella valenciana.

El programa d'avui, més que musical, és un magazine d'opinió, i el nostre webmàster no n'és una excepció, recordant als Deep Purple i lo millor que tenen: La sinceritat de les seves portades.

D'aquí passem a la recomanamenta de la setmana, la Lily Löwe, tot i que no ens queda del tot clar si el que es recomana és el disc o la Lily en sí mateixa.

Amb l'esperança de poder veure la propera edició de Eurovisió sense passar vergonya aliena... sempre recordant que no pensem en donar suport a Espanya, tornem a les novetats.

I és que en tenim poques però molones, començant per un altre single, el dels Bleed from Within, i seguint amb disc sencer que s'ha fet esperar lo seu... i lo d'algú més, perquè els The Defaced han trigat uns anyets a treure nou material.

Acabem les novetats amb una altra simpàtica senyoreta a qui li van les coses llargues, la Sylvaine, amb el seu post-black/black-altri.

Amb el mort de la setmana avui descobrim que els amish no són més que cristians extremadament avorrits, i per això tirem d'etimologia amish.

També descobrim que el heavy doom no seria l'estil musical més divertit del món, que Banshee podria ser una metàfora del metal de Pennsylvania i que l'univers està drogat.

Tot això i més, com que per tercera setmana consecutiva constatem que la memòria d'en Sergi no està al seu millor moment, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa ultra-cultural avui, on només als 10 minuts de començar, ja teniu la secció de política internacional on aprenem quina es la rel·lació entre Montilla i Ucraïna i perquè en Lluís no podrà ocupar mai el càrrec d’Alt Representant de la Unió Europea, a més d’agenda de concerts, esports i successos.

En concret és el programa més difícil d’escriure que de pronunciar, el CLXXXIX en llibertat, el 22è de la 26ª temporada i novè del 2022, i que comença tot latino amb els latinos per excel·lència, els suecs Turbonegro.

La primera secció del programa, avui és primera, tercera i quasi cuarta, ja que al Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, s’hi afegeixen amb retard (el propi de sí mateixos) els HammerFall, i ja hi teníem als Dagoba, i als Bad Omens i als Vega que s’han fet un canvi de sexe a nivell musical.

Avui tenim poquetes novetats, sobretot pel fet de tenir masses seccions culturals al programa que quasi bé passa a ser un magazine de noticies i no un programa musical.

Les novetats comencen amb els The Black Canvas, italians i progs, però tot i italians i progs, molons... és difícil d’assimilar, ho sabem, us deixem uns segons per pensar-hi.

També tenim nou disc dels Scorpions, segon després de l’anunci de despedida del grup que es va fer al 2010... i els tenim un xic vells tot i que ara provin de fer doom.

Dels Allegaeon us havíem presentat el single fa unes setmanetes, però no havíem constatat fins ara, amb el disc sencer, si l’evolució cap a bé era evolució cap a B o cap a C, i, per sort, ens quedem amb la primera.

Passem al webmàster, que arrenca compensant una mica el què en Lluís no pugui ocupar el lloc d’en Josep Borrell, i és que també està d’acord en què mereix la Creu de Sant Jordi pels seus esforços vers la pagesia catalana.

La recordamenta del dia és per als danesos Mercenary, gent que fa Death Melòdic i algo més, tot i que l’algo més no estigui del tot clar. El que sí queda clar és que són una gent coneguda i reconeguda per fer tocamentes.

La recomanamenta, per la seva banda, és per al nou disc dels Feuerschwanz, uns alemanys que, d’haver viscut al segle XV podrien haver salvat moltes vides en batalles navals gràcies als seus vídeos de youtube.

Abans d’acabar amb la secció, constatem que en Sergi va a pitjor setmana a setmana, i això que prenem a en Lluís com a referència, cosa que hauria de ser delicte en qualsevol altra situació.

Tornem a les novetats, que en tenim tres més, començant pels ucraïnesos Nocturnal Mortum, gent que va passar de ser del VOX ucraïnià a ser bellíssimes persones demòcrates.

Anem cap als EEUU, on hi trobem els Kill the Kong fent una mescla de metalcore i nu metall que no sóna pas del tot malament.

I la darrera de les novetats és la dels Soliloquim, gent que fa Death-Doom o Doom-Death indistintament, suposem que per tocar la moral, no perquè els agradi.

El mort de la setmana d’avui ens porta al camell d’un artista pòstum del gotelé com va ser Kurt Cobain, que, a més de camell, se li coneixía debilitat per la hidratació i per això va marxar a un país on quasi no es beu per la manca de bars com és Irlanda.

Tot i això, i del fet de ser un negacionista de la pandèmia, al final el noi es va redimir dels seus pecats, va admetre els seus errors, i va morir el dia que assenyalem al programa com el millor per a fer-ho.

Tot això i més, com la raó científica del perquè la Índia és l’epicentre mundial del Nu Metal, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXXVIII en llibertat tot i la dificultat de pronunciamenta que, per sort, anirà a millor a mida que avanci el programa amb les diferents lliçons lingüístiques que tenim al mateix, que resulta també ser l 21è de la XXVIª temporada i el vuitè de l’any.

Abans de començar res, ja donem idees de futurs projectes de cultura popular, com seria una Quina llatina, idea però que es veu lleugerament dissipada pel retard d’en Sergi i comentaris científics sobre els dofins.

El programa d’avui també es caracteritza per tenir el que tècnicament es coneix com a “mugulló” de novetats, començant per dos grups que no fan cançons noves, un les remasteritza i l’altre les regrava, els Static-X, també coneguts com l’Ayuso del nu metal, i els Mortem, no confondre amb els Mordem que, de fet, no sabem ni si existeixen.

Passem a uns que van triomfar ja fa temps a França però, per desgràcia, no a Espanya, com són els Death Kings, seguits dels The Great Discord, res a veure amb el programa de vídeo-trucades, sí amb el metall simfònic, però de la banda dels que ho fan bé.

També tenim als Goodbye June, una penya que ha dit adiosito con el corassón al metall alternatiu per passar a ser una mescla súper original de Greta Van Fleet i AC/DC, per sort ho compensem amb el prog d’en Lucassen i els seus Star One replet de penya desconeguda.

Amb els Black May anem per lo que seria un grup de rock metall alternatiu dels de tota la vida, mentre que els Kuoleman Galleria fan un death’n’roll que no s’assembla a altres grups de death’n’roll, però sí que s’assemblen a grups de folk, això sí, si els traiéssim el folk.

El nostre webmàster es refà momentàniament del seu retard i entra a la seva hora, tot i que no fos la hora prevista perquè entrés, i ens recorda als Insight, que també als Insight After Doomsday, tot i que per ser una secció on es recorden coses, se n’oblida de la meitat.

Després dels diversos errors a les bases de dades, anem per a la recomanamenta de la setmana, que no és altra que els Molybaron, i, tot i que és un molt bon disc, no el recomana per bo si no per falta de memòria, que es veu que avui en va molt faltat.

Tornem a les novetats, i anem a fer turisme internacional, i després d’una lliçó magistral de com lligar en alemany amb noies austríaques, viatgem fins a la Índia perquè ens toquin la flauta amb els Bloodywood.

Seguim cap a Suïssa on hi trobem un grup de gòtic industrial alemany com són els Division:Dark que no són alemanys ni sabem què fa cadascú del grup a part d’intentar lligar amb l’Anneke i fer paelles amb turistes espanyols.

Després en tindríem uns que es van posar molt bé el nom, els Degreed que es van degradant a mida que passen els discos, no pas com els Nightrage que per fi mereixen un punt de la nostra atenció tot i no fer res massa original i ser força poc simpàtics.

El mort de la setmana avui arriba entre classes avançades de llatí i grec, i de la cultura de l’aprofitament en el mobiliari urbà d’Atenes.

Descobrim el perquè hi ha grups unipersonals al bonic món del black, i també que hi ha gent que té un nick que no és nick tot i dir-se Nick, i que podria ser un top 10 dins del bon blackie però es que que s’ho deixa perdre per les festes nazis que es fan a Atenes.

I acabarem amb més novetats, ja que parlant de blackies, tenim als Watain, gent que molt properament trauran la seva propia línia de roba per a dies plujosos o concerts sagnosos.

Acabem les novetats amb els Dagoba que han canviat i no precisament per a bé, i els Immolation, que no han canviat el seu pop-rock-death que tant els caracteritza.

Tot això i més com uns cursets de dibuix tècnic per a nazis, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Dia mundial de la ràdio que celebrem al programa número CLXXXVII en llibertat, 20è de la 26ª temporada, 7è del 2022, i primer on l’Ivan arriba expressament tard per no haver d’escoltar la versió amb la que comencem avui.

Dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui tenim singles d’Arch Enemy i Neurotech, a més del disc dels Mystic Circle, els Logroño del metall Extrem.

També hi teníem a l’Slash i als Once Human, però els acabem rescatant perquè tampoc és que tinguem masses novetats, no pel nivell dels discos en sí mateixos.

Després de fer una repassada a les possessions del Sr. Facebook, ens endinsem al bonic món dels dictadors antropòfags de la mà dels Bokassa i parlem de gent a qui se li han acabat les idees pels noms de discos de merda, com seria el cas de l’Eddie Vedder.

Seguim amb els típics irlandesos borratxos de la Irlanda del Sud... més al Sud que la Irlanda del Sud, en concret, la que està a Austràlia amb els The Rumjacks.

Anem ara per gent simpàtica que no para de saludar, són els Amorphis, tot i que prefereixen fer-ho amb el títol del nou disc que no cara a cara als concerts.

El nostre webmàster avui ens descobreix que, de segons qui, “le cansa el tonito ya de los cojones”, i ens recorda als germans Norman que es van cansar d’un grup de gent cansada com són els Katatonia.

També aprenem com fa un “pah!!” el senyor Retske i el perquè Katatonia no descarten acabar fent la versió del Berberecho d’en Rosendo.

La recomanació de la setmana va per als Drakkars que hi ha aparcats a la platja de la Barceloneta, amb els Frozen Shield, gent que fa molt bé el què fa, tot i que no guanyaran cap concurs per ser els més ràpids en... en res.

Tornem a les novetats, on hi tenim als The Neologist, una gent que saben com aprofitar les sessions de fotos promocionals.

També ens n’anem a escoltar el gospel que surt dels camps de cotó de Lausanne, amb els Zeal & Ardor, a puntet d’aconseguir un nou sabor per a les sals de fruites.

Per acabar amb les novetats, tenim dos EPs per recollir calçots, d’una banda els In Hearts Wake i, per l’altra, els Earth Caller.

Abans d’endinsar-nos plenament al que seria el mort de la setmana, recordem que estem de festa i desfase no només perquè és el dia mundial de la ràdio, si no perquè també celebrem el primer aniversari d’un non stop the party amb les novetats entre els músics morts.

Avui la party en concret és a Nova York, amb el tret de sortida, o d’entrada, segons es miri, a Brooklyn, amb algú que sap en quin dia de la setmana ha de morir.

Això ens porta a una exhaustiva investigació de l’estreta rel·lació que trobem entre el hip hop i el black metal, donant pas a descobrir el decàleg del bon rapero.

Tot això i més, com els problemes estomacals que pateixen els nens d’avui en dia o quins memes triomfaran aquest proper 14 de Febrer, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXXVI en llibertat, 19è de la XXVIª temporada i sisè del 2022, també conegut com l’any I after Pollos i after Flos Mariae, tot i que de pollos avui n’acabarem tenint, siguin per se, per gapo o per grip aviar.

No podíem començar el programa sense fer-nos ressò de la noticia musical de la setmana, i és que ha re-re-reprogramat el concert pendent dels Camela.

La primera secció del programa, la de Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui està força desolada, només amb un single dels Ghost i el nou disc de Saxon com molt bé ha endevinat l’Ivan després d’escoltar-se’l sencer set o vuit vegades.

La Rosalía sota les influències d’en Lluís dóna pas a les primeres novetats del dia, on hi trobem a uns espanyols que, tot i espanyols, no estan malament, almenys si no fan el què fan normalment, que és glam, parlem dels Jolly Joker quan no fan glam.

Al dia d’avui tindrem onanisme per donar i per vendre, ja que ni en Lluís ni els progs tindran moment de descans en grups que els encanten, començant pels prog-thrash lògicament desangelats dels Voivod.

Per als progs un dels nous discos de capçalera d’en Lluís, els Persefone i el seu death-prog cada cop menys prog per al gaudi dels progs però no pas per al de la gent normal.

Molts diumenges parlem de xàndalls però quasi mai els aconseguim classificar adequadament, això avui canvia amb la introducció del xàndall de ionqui de qualitat, cantant de trap i cantant de Korn, i el xàndall del Carrefour dels (hed) p.e.

Passem ja al nostre webmàster, amb qui ens descomptem de subseccions i de persones a sacrificar, començant la primera aportació important amb l’anunci dels Eskimo Callboy de voler presentar-se a Eurovisió per a competir amb la Channel.

A la primera subsecció que li toca cada setmana, ens recorda als/les All Ends, que seguim amb grups que ja ens costa recordar, o ens fem vells, o ell s’està tornant raro... o ambdues coses.

Parlem del nou possible patrocini del programa, perquè a La Berguería li ha sortit la competència de La Pollería, no sabent encara qui dels dos estrenarà el Chochelado aquest proper estiu.

Ara sí, la segona teòrica subsecció del programa, a de la recomanamenta, que avui recau sobre els Malrun, o més aviat sobre el seu cantant, de qui en Sergi sembla que n’està ben enamorat.

Encara amb en Sergi, que sembla que avui no vol marxar, descobrim l’origen del meme de Marilyn Manson/Nicolas Cage, i aprenem què en podem esperar dels discos de Sonata Arctica tant en acústic com en directe.

Tornem a les novetats, on hi tenim dos singles, per una banda els Monuments amb el creador de la música del Doom, no pas Doom en sí mateix, i els Allegaeon que no estan mal tot i deixar-nos la llengua recargolada.

Ara toquen noies emprenyades, amb els raros rarunos Rolo Tomasi per una banda, i els Venom Prison en plan més death per l’altra.

Per acabar amb les novetats, passem a un dels grups preferits d’en Lluís per la seva combinació de Doom melòdic i metall atmosfèric, els Trauma Field.

Al mort de la setmana descobrim més retards a més dels horaris, i aprenem a com ser un Iniesta disfressat i desfigurat.

Avui ens assabentem que la festa del dissabte dia 1 de Gener podria haver estat molt més lluïda de saber que havíem de celebrar més coses com la mort de dos nazis.

Tot això i més, com la fórmula d’un cocktel per als anti-vacunes, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número de difícil pronunciamenta i potser un dels causants de la caiguda de l’imperi romà, el número CLXXXV en llibertat, 18è de la 26ª temporada i 5è de l’any.

Avui ens estructurem més aviat com un telenotícies migdia que no pas com a programa de metal, bàsicament per les novetats i els diferents apartats que tenim, com el que obre el programa, la secció socio-cultural nacional, on exigim més que demanem que en Lluís i les seves calçotades passin a formar part del patrimoni nacional de Catalunya.

Anem per la primera secció del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi tenim els grups que no punxarem al dia d’avui, com serien els The Ferrymen d’en Mike Terrana, els Sonata Arctica, que han fet un acústic, però queda clar que si haguessin fet qualsevol altra cosa, tampoc els punxaríem, els Tokyo Blade, grup que tothom n’ha sentit a parlar però que ningú coneix una puta cançó, i els Ashes of Ares, grup d’en Matt Barlow que no serà el primer cop del dia que no el deixem massa bé.

Comencem amb novetats, que tenim als Crystall Ball que ja porten dos xeixos seguits, a un de ser peli porno, i els Wolvespirit, gent psicodèlica, estonaire i hardrockera que té un toc steampunkero que, tot i no tenir pop, no tà mal.

També amb novetats anem per la primera secció geopolítica del dia, ja que anem cap a aquest país del que no tenim prou coses bones a dir, Xile, d’on apareix el senyor Nasson amb el seu grup Nasson.

Toca ja la secció lingüística i, sí, seguim amb novetats, ja que tenim als The Mist from the Mountains que tenen també un disc amb nom de fàcil retenimenta, i els Voltagehawk, més stoners als qui no falten pedres però potser sí que els sobren consonants.

Arriba en Sergi amb la recordamenta de la setmana, on hi tenim als Saviola del Metal, els Pyramaze, gent que pensàvem que ho feien prou bé fins que els hem punxat, amb un Barlow que per segona vegada apareix al programa sense massa res a oferir.

La recomanamenta d’avui és per als Blood Red Throne, tot i que al final quasi que és una pseudo-recordamenta intentant recordar si els havíem punxat molt o poc.

I no podíem acabar la secció del nostre webmàster sense abans obrir un debat socio-geo-polític sobre el conflicte entre Rússia i Ucraïna per arribar a la conclusió final que tots som uns fills de Putin que no volen quedar-se sense gas tot i que no el facin servir.

Obrim una altra secció que de ben segur ens portarà a ser columnistes de La Vanguardia en breu, la d’art i espectacles, i tornem a les novetats on hi tenim als Seventh Day Slumber, comercialillus, però prou bé per lo comercialillus que són.

Passem ara a la part d’art abstracte i economia avançada del programa amb els The Dali Thundering Concept, amb els qui descobrim dues coses, una que es poden fer featurings xungos i dues, que els francesos tenen un vessant bo, que vindria a ser la pasta que tenen per invertir, no pas el gust que tenen per artistes xungos com en Dalí.

Per acabar amb les novetats tenim a un grup de black metal amb un nom que serà el terror de tots els grups de black metal del món mundial: els Celeste.

Després de descobrir que els Molybaron són en Bunbury amb problemes estomacals, passem a la darrera secció del programa, la del mort, on seguim tenint novetats, tot i que cada cop menys.

Avui marxem cap a Buenos Aires, on hi trobem a un senyor que ha decidit fer un cop de cap per acabar amb la seva patètica vida de pseudo-thrashie.

Tot això i més, com la explicació científica de perquè els punks no patiran mai d’epilèpsia, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXXIV en llibertat, 17è de la 26ª temporada i 4rt del 2022, estrenant nou inici i últim dels nous d’aquest any.

Abans d’arrencar, hem d’avisar que tot i que nosaltres no hem pogut fer calçotada, no per nosaltres si no per culpa d’altri, avui era el dia d’inici oficial dels calçots, i per això creem el lema “Porros no, calçots i calçotets, sí”, no sense abans explicar-vos com heu de combinar el balconing amb les nadales.

Anem ja per novetats que avui n’hi ha forces, començant amb un tiu que van fer fora dels Scorpions com és en Hermann Rarebell que sembla que no ho ha superat, i amb una tia que van fitxar els Battle Beast al fer fora al seu cantant, en aquest cas amb prou encert.

Amb els Red Swamp, gent que barreja Stoner, Groove i Grunge, descobrim que el fet de fer mala o bona música no té res a veure amb ser més o menys aficionats a marihuana i/o cervesa.

Els Kissin’ Dynamite ens presenten un segon disc consecutiu “psé”, per tant, aquest vindria a ser el “psé-psé”, per sort tenim els Ordalia que intenten innovar dins del món prog-power-groove.

I avui és dia de noies emprenyades, perquè també tenim tant a la Tati dels Jinjer com a la vaquera dels SETYØURSAILS, que aquests ens porten nou treball amb poc temps de diferència de l’anterior.

Amb els Cult of Luna aprofitem per recordar-vos les recomanacions a l’hora de fer calçots amb tramuntana i quin és el profit que en podem treure dels nostres amics gòtics, així com quins exercicis heu de dur a terme per escoltar als Cult of Luna, primer grup sludgero del dia.

Passem al webmàster, que està fet tot un virus ell i, com a tal, ens recorda a l’Axel Rudi Pell, aquest senyor que cau tan bé a tothom i que té sort de saber treure-li suc al rompe-bragas que té de cantant, en Johnny Gioeli.

I ja portàvem massa estona sense Sludge, així que la recomanamenta de la setmana a la vora del Covid és la dels Hypotraktor, grup que també té instruccions per escoltar-los al igual que els Cult of Luna, i és que l’sludge s’ha de saber escoltar i, en aquest cas, esquivar en plan Neo.

Tornem a les novetats que en queden unes quantes, entre les que hi ha els monyes dels Skillet, menys monyes quan canta el pavo sol, i els Hanging Garden, gent que no té pas pressa per fer la seva música.

Ara ens trobem amb els Enmy, que no es van posar Enemy per no semblar-se als Cerberus, que ens presenten el seu primer disc que no és el primer si no el segon, i tampoc és un disc si no un EP.

Per acabar amb les novetats, dos singles, els Caliban que ens fan una demostració de què vol dir “el minut de merda”, i els You May Kiss the Bride que acaben essent la última senyoreta emprenyada del dia i, per si fos poc, s’emprenya en turc.

El mort de la setmana avui ens porta a Mexico City, que cal diferenciar clarament de Mexico DF, on hi trobem a en Pablo Jiménez i a en Pablo Jiménez, als dos morts de la setmana per culpa d’un arbre que no es va moure per creuar el carrer.

Tot això i més, com la imatge de com seria el Barça si jugués a Los Angeles, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Programa número CLXXXIII ja dins l’any I aFM i aPP, 16è de la 26ª temporada i tercer de l’any, ja que en Sergi arriba tard a intentar canviar-ho.

Avui moltíssimes novetats, tantes que en queden per la setmana següent, perquè a més, hem de culturitzar-vos un xic d’altres formes, que el Paranoia Metal Show no és tan sols un programa musical.

Després de descobrir que Manowar no tenen l’exclusiva dels taparrabos en el món del metall i que hi ha aplicacions mòvils que, tot i tenir noms xungos, enganxen, passem a les novetats.

I ho fem viatjant a Alemanya, però havent pogut viatjar a Llatinoamèrica o a Xina pel mateix grup, els Voodoma, que resulta que debuten al programa amb un novè disc, tota una fita.

El que no poden faltar un diumenge són els xàndalls, amb nou single de Korn, i els víkings, amb els Ereb Altor que, tot i que víkings, són víkings monyes en termes víkings.

Al programa tampoc hi poden faltar mosses, siguin conegudes o no. Al programa d’avui descobrim a la Lilly Lowe, que no és parenta ni d’en Franco ni d’en Rob Lowe, pel què sembla, tot i que pels crits, diríem que s’acosta més al primer.

En Franco no serà el primer fatxa del què parlarem avui, ni tampoc dels seus efectes, prova d’això són els Molybaron, gent que coneixen prou fatxes com per què els vingui la cagalera.

Passem ja al nostre webmàster, no sense abans aprendre què cal per arrodonir un diumenge en el suposat que no siguis capellà.

El nostre webmàster avui ens recorda als Godsmack entre recomanacions de qui cal jubilar primer d’entre els Metallica.

Després de descobrir quina és la comprensió numèrica mitjana entre els segurates de discoteca, passem a esbrinar quin és el Top3 d’entre el Top10 d’en Sergi.

I el seu top 3 queda així:

1-Tremonti

2-Rage

3-Ice Nine Kills

Tornem cap a les novetats, on, gràcies als Wiegedod aprenem com fa un alemany per resumir el seu propi idioma.

I ja que anem cap a l’est, anem un xic més enllà i ens ubiquem entre Txèquia i Rússia amb els Dymytry.

De les llacunes mentals que té en Lluís diagnosticades gràcies als Fit for an Autopsy, passem al rock alternatiu mony dels Artifas, així, sense més.

Amb els Magnum, el grup, no pas el gelat, les sabates o la sèrie, sigui la nova o la vella, aprenem que en Bob Catley dels Magnum grup té només 74 anys, anant a roda d’en Tom Selleck, en Magnum però de la sèrie, la bona.

Parlant de bons i dolents, tenim single dels Bad Omens, que no massa res a veure tenen amb la sèrie, i els As Within, So Without que fan metalcore prog.

Passem ja al mort, que avui ens porta cap a Atenes, amb els típics bancs d’Atenes que no saps si són bancs o monuments històrics.

Aquí hi trobem un grupet de blackies nazis que ens recorden que el ser nazi no està renyit amb el poder sortir de festa.

Després de descobrir com de cabrons són els pares grecs amants dels dibuixos animats, passem a fer un repàs del decàleg del bon blackie, tot i que sigui més mort californiana que mort per màrqueting blackie.

Tot aixo i més, com la gent que arriba a certa edat per començar a escurçar coses, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Segon programa de l’any, l’any I after Flos i Pollos, 15è de la 26ª temporada i número CLXXXII en llibertat.

Comencem ja forts abans de la primera secció del programa, proposant que els Powerwolf es dediquin a versionar grans èxits del cinema com la banda sonora de Regreso al Futuro.

I anem ja per aquesta primera secció, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi tenim als Crepúsculo del gòtic, els 21st Century Vampires, el Venao dels Mechina, els avorrits dels Letzte Instanz i els dos singles de nintendocore minimalista adobat amb alzheimer dels Sabaton, ara mateix, Pantufleton.

Anem per les primeres novetats, que avui en tenim 6 i una 1/11 part d’una altra, i nem de monyes a potent, començant pels Love Like Gravity de rock alternatiu mony i seguint amb els As I May, modern metal mony.

Amb els Wilderun, uns altres minimalistes, descobrim la paciència i com lligar amb mares cuarentones fans d’en Sinatra i les seves filles fans dels musicals de Disney.

Com a programa de servei que és el Paranoia Metal Show, avui lliçons d’idiomes amb “l’Alemany és Fàcil” i els Schwarzer Engel, els amants de l’Antonio Machín.

Passem al nostre webmàster, no sense abans fer gala d’una gran lliçó d’història i entendre què té a veure el Guirlache amb el Garnatxa, la Corona d’Aragó, el Garraf, el Ruso Negro i el Ruso Blanco.

En Sergi avui ens recorda als Megadeth, gent amant del cristianisme a l’hora que de Halloween, i tot i recordar-nos-ho en Sergi, resulta que ell no recorda què va passar recentment amb els Megadeth i baixistes tot eixerits.

Després d’una classe magistral de com s’ha d’imitar a en Dave Mustaine, passem a la segona subsecció.

El repàs del Top 10 d’avui correspon a l’Ivan, qui ens deixa amb un Top 3 de grups desconeguts enlloc del Top 3 que esperàvem, quedant així:

3-Sol Draconi Septem

2-White Void, grup que havia d’aparèixer als altres top 10 però que per A, per B o per T de Tremonti, no ha aparegut.

1-Hipotraktor.

Tornem al bonic món de les novetats, i ho fem visitant un país del que només en sabem dir coses bones, com és el cas de Xile, on tenen un president d’ascendència catalana i, en homenatge a això, podem punxar als Catalán.

I pel final, que no menys importants, ens queden un parell de fèmines, primer, una fan del programa amb els seus Kickrox i l’EP que ens presenten.

I, en segon lloc, a una que sembla que no ha tingut massa sort darrerament amb els homes, la Lena Scissorhands que, per sort, ens permet veure quina rel·lació té Moldàvia amb Las Vegas, i quina és la connexió entre les Suicide Girls i els At the Gates.

També aprenem quina és la correcta forma de definir Escandinàvia i com referir-se a cada país amb el corresponent respecte que es mereix.

I ja només ens queda el mort, que avui ens porta a visitar Charleston, bonica ciutat on les hi hagi, tot i que tingui baixistes enganyats pel cristianisme.

Tot això i més, com la connexió socio-político-econòmica entre el govern català, l’aragonès i el de Xile, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Primer programa de l’any, any 1 after pollos i flos, número CLXXXI en llibertat i 14è de la XXVIª temporada, que s’ha escurçat força la cosa i ja no tenim temps de fer el café mentre enumerem el programa.

També queda curt avui el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, perquè quasi no hi ha novetats, tenint només en aquest apartat el disc de remescles d’en Mortiis, i deixant en l’aire la inclusió o no del nou disc dels Mechina, que, com cada any, han tret disc l’1 de Gener, però aquest any ha estat amb l’horari de la costa oest i ens ha despistat una miqueta.

Entre descobrir que hi ha gent que es fa dir The Flying Cunts of Chaos i que avui no tenim esma com per envair Polònia, donem pas a les poquetes novetats del dia.

I comencem de bon començament, amb la versió, perquè els vagos dels Sorcerer han fet un EP de versions classicotes, això si, només quatre, no fos cas que s’herniessin.

Qui s’ho curra força més són els Feuerschwanz, no només pel puto nom, si no perquè tenim triple disc una mica a roda de Powerwolf i Saltatio Mortis, també en l’estil musical.

I la tercera i ja darrera novetat del dia, és en PrimalFrost, un tiu que es creu blackie tot i fer death-power, tot i que no el death-power que a tothom li ve al cap quan parlem de death-power.

Abans de passar al nostre webmàster, comencem a donar dades científiques com a bon programa d’investigació profunda, començant per desvelar l’estreta relació entre el fetge d’en Lluís i els jugadors del Barça, per acabar més tard d’establir una directa connexió entre el post-hardcore i l’àvia del rei.

Ara sí, anem a per al nostre webmàster, que avui està a tope i no ens recorda a un grup, si no a uns quants: Muddy Crutch, Big Heat, Stigmata, Stigmata IV, Stygma, Stygma IV, Crimson Cult i, de regal, uns altres Stigmata que enlloc de ser austríacs eren espanyols.

Avui substituïm la recordamenta i el foc pel repàs al top 10 d’en Lluís, de qui acabem descobrint que té molt temps lliure per tot, menys per fer els deures que li tocaven per aquesta setmana.

I del Top 10, ens quedem amb el Top 3, ocupant el tercer lloc els representants dels mudernills de Salt Lake City i del mal gust portadil, els Damn Nation.

En segon lloc hi trobem als Mister Misery, gent que fa coses i barreges rares, però que acaben entrant bé a nivell musical, tot i que no descartaríem la sobre-hidratació com a modificador dels nostres sentits.

I el top dels tops, els Ice Nine Kills, de qui la setmana que ve ens esperem un nou merchandising, descobrint que són molt més frikis del què sembla, i serà que no semblen frikis...

Ens n’anem cap al mort de la setmana, on hi trobem un abeurador pels 80 cavalls d’una moto que va decidir anar a beure al riu, descobrint que l’empara no sempre fa honor al seu nom.

Tot això i més, com la definició exacta i inequívoca de què és el Symphonic Metal, amb gràfiques i exemples pràctics, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana: