Programa número CC o, el que és el mateix, que ja portem 200 programes des del Paranoia Metal Station, 33è programa de la temporada XXVI, 20è del 2022, any I aFM i aPPiPP.

Com no podria ser d'altra forma, és un programa centrat gairebé exclusivament en l'estudi del perquè del tercer lloc d'Espanya a Eurovisió, i la tàctica infalible per a guanyar l'edició del 2023.

En menys mesura que el tema espanyol, seguim parlant d'Eurovisió, de la poc apreciada actuació del capità Pescanova dels The Rasmus, i del possible relleu al capdavant de The Poodles amb la Cornelia, filla d'en Samuel.

Anem ja per la primera secció del programa, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on avui hi tenim els singles monyes de Pop Evil i Nothing More, el nou grup d'en Renan Zonta, els Skills, els pseudo-Hollenthon, els Hollentor, i els JBO, amb cançons de merda però uns vídeos molt divertits.

Abans de passar a les novetats, recordem que ha arribat l'estiu, tant per calor com per guiris a les nostres terres, i no podríem passar sense donar idees per a nous grups britànics de metalcore, els Balcón, que podrien sortir de gira amb els Ventana.

Ara sí, novetats, començant per algú que està a la flor de la vida, en Graham Bonnet, que ha decidit que era bon mombent per començar a fer un metal més contundent.

Passem als Evergrey, disc xeix, però que millora força el que teníem els últims anys, cosa que tampoc era massa massa difícil.

I punxem quelcom que ningú s'esperava que punxéssim per voluntat pròpia: un grup de Thrash, els Anesthesia, però tot i que thrashers, les seves influències són de la part bona del thrash, que es veu que n'hi ha.

També tenim als Katharos, ara que encara és època i més quan es confonen amb tenir una mica de Covid.

Abans de donar pas a en Sergi, hem de fer ressó de les manifestacions a favor de les retallades en la educació musical del nostre pais.

Avui el nostre webmàster arriba on fire, perquè ja estem a un nivell de pistes de 20 minuts d'explicació que acaben amb un "i no serveix com a pista", total, per recordar-nos als Wednesday 13, en estreta rel·lació amb el divendres 13, i una llarga discusió sobre què té de punk el metall atmosfèric.

La recomanamenta de la setmana és per als Miseration, dels quals podríem destacar moltes coses, però el que seria més important és que segurament han fet el disc que han fet per haver-se amonyardat.

Tornem a les novetats, on hi tenim dos singles, els d'uns Five Finger Death Punch que es veu que portem tota la vida pronunciant malament, i els d'uns Soilwork que s'han desmimetitzat respecte als The Night Flight Orchestra.

Passem a quelcom més contundent, com és el cas del Death-Grind dels Misery Index, a més d'uns suïssos Aara, que tot i dir-se Aara, la cançó acaba força més tard.

Per acabar amb les novetats, ens trobem amb uns portuguesos alternatius que no estan malament, els Scar for Life, els quals demostren que tot i no estar molt bé del cap, som prou conseqüents amb nosaltres mateixos.

Ens queda encara la secció del mort de la setmana, avui protagonitzada, com molt bé tothom tenia clar, pel vocalista i líder dels The Black Dahlia Murder, en Trevor Scott Strnad, que a més de les ganes de viure, havia perdut alguna vocal.

Tot i que a en Trevor no, a la resta, la secció ens serveix per aprendre a com defensar-nos d'un punk borratxo i deprimit, o descobrir qui és el Mick Jagger català per excel·lència.

Tot això i més, com quina és la ubicació correcta tant dels bolsagars com dels borlagars, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana.

Programa número CXCIX en llibertat, a puntet de posar-nos escatològics, 32è de la XXVIª temporada, 19è del 2022, tot això de l'any I aFM i aPPiPP, que estàvem discriminant als pobres patos xinos...

Dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, hi tenim els grups que no ens han llamat a nosaltres, els Motor Sister de l'Scott Ian, els Metal Factory, els Held Hostage d'en Ripper Owens, els Jeff Scott Soto d'en Jeff Scott Soto i els Stöner dels Kyuss però cada cop menys Kyuss.

Com no podria ser d'altra forma, el programa comença amb certa pol·lèmica entre abraçadors d'arbres amants del bronzejament anal i el bronzejament testicular de la dreta que ens podria cardar el negoci dels bolsagars enlaire.

D'aquí sorgeix una nova opció per a l'himne espanyol, més acord amb els temps moderns i les noves modalitats que han sorgit de demostrar la espanyolitat de cadascú.

Però anem ja per novetats, amb un grup que avui apareix dos cops, i no per molt bons, si no per la sorpresa de no aparèixer a la primera secció, els Fozzy, amb un tiu grandote que canta amb veu de pito, però que per primer cop ens acaba simpatitzant, tant fent versions com alguna cançó seva.

Després seguim amb coses modernetes, com els Shinedown que, tot i que monyes, es comporten, i els Halestorm, que tenien EPs per despistar, però ja treuen disc com a tal.

Amb tot el carinyu del món, punxem als Crashdïet que d'aquí a poc vindran de concert, grup que va tenir al Sr. Papa Emeritus de vocalista però més coneguts per haver tingut un altre vocalista que va ignaugurar una modalitat de mort que ha quallat força en el sí i el no del programa.

També tenim nou disc dels Three Days Grace, comparable amb un pet amb cua, i dels Saffire, amb els que aprenem català antic i història de Catalunya en general, com a bons suecs que són.

Avui el nostre webmàster arriba tot reaggetonero demanant llepades, mossegades i tot lo de "dame lo mío papi" que ens poguem imaginar, es veu que va faltat el pobre.

La recordamenta d'avui va cap als Saltatio Mortis, que si van saltant potser no ho tenen fàcil per al tema de les mossegades i les llepades, però sí per a fer folk.

La recomanamenta de la setmana és per als Agathodaimon, grup de nom confundible per segons qui que potser no està del tot bé, i recomanable segurament pel tema del nom del vocalista, no pas per la música que fan.

Tornem a les novetats, amb la tènua línia que separa el basc del japonés, i la descobrimenta en plan National Geographic del perquè de les màscares dels samurais, i tot això gràcies als Ibaraki.

Ni que en Sergi hagués sigut la ment pensant per al nom dels Thormesis hagués trobat un nom millor per a aquest grup, i acabem les novetats amb els Upon a Burning Body.

El mort de la setmana avui ens porta cap als Països Baixos a escoltar grups com Nuestros Derechos, en flamenc antic, amb els que descobrim el perquè de la tassa de Covid, el nom original i les bicicletes en aquest país.

Tot això i més, com el conflicte d'interessos d'ous que tenim al programa, o lo poc fiable que és la Nasa, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa número CXCVIII en llibertat, 31è de la XXVIª temporada, 18è del 2022, any I aFM i aPPiPP, i antepenúltim o penúltim abans de la fi del món per l'asteroide que ha d'arribar el 22 de Maig, properament ja us confirmarem a quina hora arriba i si el 22 fem programa o no.

Avui l'inici del programa s'ha extès per diverses causes, com la de no tenir guió o la de com a bon programa divulgatiu que som, fer lliçons premium de mallorquí nivell alt i anglès nivell expert.

En aquest inici també hi tenim el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, on hi trobem els grups que no punxarem, com Citizen Soldier o Poets of the Fall, per haver-se amonyardat, la segona part d'un disc de Michael Romero del qual ja no vam punxar la primera part, els Gathering que no punxarem si no ens patrocina alguna marca de matalassos, i els Rammstein, que acaben sonant, però per novetat i no per disc bo.

Les lliçons de lingüística s'acaben mesclant amb cursos de metafísica i cinema, creant la figura del The Zeaper, sorgit d'un crossover entre Inception, Entrevista con el Vampiro i el Zorro, amb un Antonio Banderas que acaba essent Antonio i Banderas, sense arribar al nivell d'un Miquel Martí i Pol... és difícil d'entendre, d'aquí la part de metafísica.

Seguim tot peliculeros amb El Legado de Bourne i perseguint-nos per tot Europa amb les novetats, entre les que hi trobem els Märvel, gent que necessita ajuda, tant a nivell psicològic com estètic, però van sobrats de recursos per no ser denunciats.

Avui sortim poc d'Europa, i un dels pocs moments és per recordar a aquest pais tant estimat per les nostres parts com és Perú, sense oblidar-nos mai de Xile, on hi tenim una gent que dissimula molt bé la crisis econòmica, els Demonauta.

Anem pel nostre webmàster, avui amb proves fàctiques del fet que està descentrat, i més quan pel dia de la mare ens ve a recordar als Ill Niño amb un argument lògic d'una lògica més aviat rarota.

La recomanamenta de la setmana és pels Battle Beast, tot i no recomanar-ne massa el disco, ni els músics, ni la capacitat d'actuar de la Noora Louhimo, brasilera de la part de Finlàndia.

Abans de recuperar les novetats, fem un incís al bonic món dels Borlagars i els Bolsagars, a la recomanació d'incorporar-los a la vostra vida paulatinament, i fem atenció a la dificultat de coordinació que suposa fer-los anar tots de cop.

Més novetats encara, tenim un grup de hard rock com els Lazarus Dream que no estan malament i, total, si hem punxat als Rammstein, perquè no a ells? També tenin a un grup one man project que, tot i ser one man, són forces més a l'hora de gravar el disco, els Pure Wrath.

Anem per la recomanació en l'intercanvi de rols en la vida sexual de les parelles, musicat pels Gladenfold, i parlant de sexe, l'onanisme prog del dia, els Origin of Escape.

Per al mort de la setmana viatgem cap a Ukraïna, on tots nosaltres i més en Putin, sabem que hi ha molt nazi, tot i que el mort no queda al 100% clar que ho fos, però no deixarà de ser sospitós de ser-ho.

Tot això i més, com les possibilitats i impossibilitats d'una nit de festa a Sant Jordi Desvalls, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa de ressaca de St. Jordi, el número CXCVII en llibertat, 30è de la temporada XXVI, 17è del 2022, any I aFM i aPPiPP, i primer amb el compte oficial del Tik Tok.

Avui, dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, hi trobem una magnífica elegía a la passió de Crist per part dels Golgotha, el vibrant directe dels Vola, els My Name Is Dorothy que no són pas la Dorothy i les fantàstiques coreografies i ballaruques de l'UDO.

Bé és cert que, si fos per en Lluís, els Audrey Horne haurien d'aparèixer en aquesta secció, deixar de fer discos i dedicar-se a lligar amb ovelles vikingues, però acaben apareixent com a novetat del dia.

Per altra banda, de ser per l'Ivan, els que fins ara assajaven a casa seva, els Caliban, també haurien d'haver aparegut a la primera secció del programa i no com a novetat, però vaja, podria ser que no hagués encertat amb la cançó a escoltar.

El programa però ja sabeu que no només és musical, avui també tractem de gastronomia, com es pot veure al menú de la nostra plana de Google Business, o quan parlem de la piràmide alimentaria que té en Lluís i que no vindria a ser la d'una persona normal.

Abans de tornar a més novetats, insistim en les seccions d'investigació del programa i us descobrim l'estreta rel·lació entre l'esglèsia catòlica, l'UDO, en Frank Sinatra i les galetetes d'esmorzar.

Ara sí, reprenem les novetats, i les reprenem amb la Dorothy, que sí que es diu Dorothy, no pas com els My Name Is Dorothy que no es diuen pas Dorothy.

Seguim amb una gent que no fila massa bé, amants del folk, l'avantgarde, el prog i la llepamenta de gripaus, els Klabautamann.

Entre demostracions de lo soferts i dedicats al programa que som, connectem amb el nostre webmàster, en Sergi, amb una secció que comença explicant el perquè de la impossibilitat d'un vermut vegà.

Avui ens recorda als Dragonland, no per bons i per famosos, si no per la tonteria del drac i Sant Jordi, això podent haber recomanat als Artrosis que, com tothom sap, el seu nom és una mescla d'Art i Roses.

La recomanamenta també apareix entre nombroses dades d'interès. entre personals i referides a l'Stoner en sí, amb els Voltagehawk.

Encara ens queden un parell de novetats, començant pels Miseration, un dels grups d'en Christian Älvestam, que, com tots els grups que té, van amb la calma traient discos.

I la darrera de les novetats és la dels Die Apokalyptischen Reiter, el retorn a les drogues d'avantes amb un disc que torna a estar escoltable i entendible.

Anem ja pel mort de la setmana entre dubtes de com vam començar a recomanar ciutats pels seus bancs i moltes frases d'estima cap al Grindcore i altres coses similars i pareixides.

El nostre mort d'avui estrena subcategoria, doncs dins la mort californiana, hi trobem la mort californiana per desorientació, cosa que tampoc ens sorprèn massa en tractar-se d'un grindcore amant de la poesia.

Tot això i més, com el perquè els grondcores no fan discos o un anàlisis exhaustiu de grans portades fetes amb photoshop, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa número CXCVI on recuperem per fi vocals, 29è de la temporada XXVI, 16è del 2022, any I aFM i aPPiPP, en el qual anunciem la recuperació de la secció de l'agenda de concerts i, a més a més, anunciem que enunciarem una nova modalitat de mort.

La primera secció del dia, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui és prou extensa com perquè altres programes de metall facin el seu programa sencer amb els discos nous que nosaltres no punxarem, com Ronnie Romero, Axel Rudi Pell, Manegar, Crisix, Shaman i un dels dos Monuments del dia, els Monuments a seques tot cridaners.

Abans de passar ja a les novetats musicals, tenim novetats en el terreny de l'I+D del programa, amb un nou producte complementari als borlagars, que són els bolsagars, també de temàtica vikinga tot i que encara per determinar la decoració final.

Passem ja a novetats, tot i que algunes no siguin novetats del tot, com el segon directe en poc temps d'en Sergi, no el nostre, sino en Tankian, que es veu que s'escolta el programa (no com el nostre Sergi), i ha rectificat el què li vam criticar a l'anterior directe.

I si tenim en Serj Tankian, també tenim als seus imitadors, els Manapart, amb un EP i certes dificultats geogràfiques primer per part de l'Ivan i després per part d'en Lluís, i és que costa situar primer la Índia a la vora de Finlandia i després St. Petersburg en línia amb Figueres.

Abans de seguir amb més discos ben calentets, anem per un baixista que ja no ho està gaire, i és que si HBO i Netflix fan documentals d'investigació històrica, nosaltres no som pas menys, i us descobrim els motius de la mort de Cliff Burton: va morir per mala educació vers nens, persones petites i alcaldes de Madrid.

Parlant de coses calentes, tot i fer black i ser nòrdics, els Greve fan gala de tenir foc al cos i els agrada refregar-ho per la cara dels seus simpatitzants.

De black a death melòdic-metalcore prog un xic gojinil de la mà dels Atlantis Chronicles, tot i no ser ni de Baiona i d'Atlantis... i tot i ser francesos.

Passem ja al nostre webmàster, ésser que és més de billar que de trivial i de qui ens comencem a preocupar per la seva davallada mental mostrada als darrers programes, avui no essent-ne pas cap excepció.

Ens descobreix la possibilitat de jugar al billar mentre et tallen el cabell fora d'hores i ens fa saber que València ha anat de baixada desde la ruta i la rita.

La recordamenta del dia és per als Raintime, italians que feien algo que ningú no sabía què era, només en Lluís, etiquetador oficial del supermercat del programa, encerta.

Podríem haver fet una segona subsecció molt curta recomanant a l'Eddie Vedder, però enlloc d'això, ens explaiem un xic més amb els Ghost, i, ja que tenim etiquetador, provem d'etiquetar-ne les diferents etapes.

Tornem a les novetats que encara en queden un parell, dos grups de metalcore melòdic, uns més monyes que els altres, els Silence in Solitude i els Monument of a Memory, que avui ja us hem dit que parlaríem de més d'un monument.

El mort de la setmana avui ens du a viatjar entre Beirut i el Caire, mostrant-vos quina és la veritable connotació del nom de la sala Luz de Gas.

Tenim indicis d'un màrqueting blackie per part de gent més simfònica i la revel·lació que ja portem més de 700 morts, en plena preparació d'una festa de borlagars quan arribem als 1000.

Tot això i més, com la descobrimenta que la tramuntana sembla que fa que Figueres no giri amb la resta del globus terraqui, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa que en teoria era de ressaca però al final resulta que encara no hi érem a temps, però per compensar, a més de les dades tècniques i científiques que normalment us oferim per poder jugar als trivials i quedar com uns mestres, us prometem un estudi a fons i complert, teòrico-pràctic, sobre quins són els millors llocs per anar a dormir borratxo.

Programa número CXCV en llibertat, 28è de la XXVI temporada, 15è del 2022, any I after Flos Mariae (aFM) i after Pollos i Patos (aPPiPP), i més important encara, programa on us descobrim què heu de ficar al buscador del SALT per trobar-nos: Not Nude but with Viking Borlagars.

La primera secció, la del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui destaca amb els Destruction que no sabem si el disco és millor o pitjor que els anteriors, però sabem que és de Thrash, el nou grup d'en Harry Hess, els First Signal, el tercer single dels Clawfinger i el disc dels Papa Roach que apuntem en aquesta secció per decisió unànim i coral.

Avui hi ha poques novetats, i la majoria no són ni discos, com l'EP dels The Veer Union, que tot i que hi hagi grups que amb 7 cançons diuen tenir disco sencer, ells són més honestos.

Qui no són massa honestos són els Viscera, gent que diu tenir un EP quan en realitat té un puto single dels de tota la vida. És bo? Sí, però no és pas un EP.

I els qui diuen tenir single, que sí que tenen single, perquè és una sola cançó de menys de 4 minuts i seria difícil fer-la colar com a res més, són els ara anomenats Electric Callboy.

Abans de passar a més seccions, anem per la part educacional i cultural del programa, on demostrem a la praxis que si portes xàndall no pots ser aliè a les drogues, i us ensenyem com diferenciar entre progs flipats i gent normal amb una vida i amics però a qui li agrada el prog.

I arriba el nostre webmàster parlant de tendències estètiques, tot recobrant el tema dels xàndalls, però arribant a mescles que no ens atreviríem mai a fer.

Entre desfasses i retards mentals, i el descobrir que la setmana santa ja ha començat, arriba la primera subsecció, la recordamenta de la setmana, on descobrim dues coses essencials dels Ministry: Que l'Steve Lee dels Gothard potser no està del tot mort i que Ministry només agrada a la gent de ciutat que han anat a viure al camp.

A la recomanació del dia, avui en Sergi ens ve a intentar convèncer que el nou disc dels Saxon és bo, no aconseguint el seu objectiu i per contra carregar-se tot el bon rotllo i positivitat que fins al moment regnava al programa.

La seva intervenció acaba amb quelcom interessant que, lògicament, no sorgeix de les seves parts, i és la recomanació per al futur màrqueting del nostre patrocinador, la cervesa CDR, que a més de samarretes pensin en fer borlagars amb càrrega de USB.

Ara sí que tenim novetats en quant a discos sencers, i és que sembla que dins del metall extrem s'ho prenen més seriosament, tot i a vegades tenir tints progs com és el cas dels Crown Compass.

Qui no es va prendre seriosament el fet de posar-se el nom són els Cailleagh Calling, nou grup d'un bateria ukrainés amb sort pel fet d'haver-se fet oaklainés sense haver canviat d'estil musical.

Arriba el mort de la setmana i, un programa més, amb novetat, també en la modalitat del mort, en una ciutat fins i tot més perillosa que Sao Paolo i on no serveix ni córrer en ziga-zaga.

Descobrim que l'ucrainés és fàcil, que hi ha nacionalistes nazis i nacionalistes del renaixement (segurament també nazis), i que els poetes no són persones que sortegin massa bé les bales.

Tot això i més, com els nous complements alimenticis de la dieta mediterrània, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa molt geogràfic, tot i que no ens oblidem de totes les altres disciplines que solem tocar a un programa tan cultural com és el Paranoia Metal Show, que arriba a la seva edició número CXCIV, 27ª de la temporada XXVI, i 14ª del 2022, encara a l'any I aFM i aPP.

Avui comencem rarots, ja que la primera secció, el Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, és i no és, és a dir, per a en Lluís són els Hellacopters i els Meshuggah, però això és perquè en Lluís és de lletres, per això no entèn als Meshuggah, tot i tenir dificultats per a escriure'n el nom, i els Hellacopters, que es veu que no s'hidraten tant com ell i els hem de buscar la part positiva.

Comencem parlant del tribut a en Leslie West, personatge que, com tots molt bé sabeu, només té un hit a la seva discografia amb els Mountain.

No sabem perquè, però d'aquí passem a parlar de les diferències culturals entre Empuriabrava i Texas, que es veu que són algunes, i esbrinem quin és el lema del programa per al grup que té a l'app del SALT: We are not putills, we are christians.

Amb els Lake of Tears parlem dels possibles toppings que poden portar els gripaus i que dónen pas a altres drogues i novetats com la dels Dirty Shirt, coneguts gitanos romanesos.

Seguim amb drogues i novetats, perquè tenim als the Violent Inzident, un suposat o sospitat supergrup de gent malalta.

Dins de les novetats, també tenim als Islander, una gent que no són bons per se, si no per altri, quelcom que creiem que fins ara no s'havia donat el cas concret al programa.

Passem al nostre webmàster, que avui no té un dia massa inspirat ni poètic, però que compensem amb la inspiració excelsa de la resta de l'equip que, juntament a una gran visió de màrqueting, aconseguim idear les mugroneres amb borles vikingues, properament a la venda sota el nom de "Borlagar".

La recordamenta de la setmana, i mai millor dit, és per als Eyes of Shiva, una gent que intentant imitar a Angra, van acabar imitant a Iron Savior.

A la segona subsecció, la recomanamenta de la setmana, descobrim que en Sergi seria complidor si tingués memòria, i que per això ens acaba recomanant un disc que no li ha agradat, com és el dels Ereb Altor.

Tornem al bonic món de les drogues i països de poc visitar, com serien els Windrunner del Vietnam, el bressol del metalcore-prog-folk amb veus femenina i masculina.

Amb els Kampfar descobrim que hi ha EPs que no són per als fans del grup, si no per a les bones persones com nosaltres.

I acabem amb les novetats amb els Disconnected, una gent que comparteixen el problema de la memòria d'en Lluís, tot i tenir-ne un de més greu pel fet de ser francesos.

Anem ja cap al mort de la setmana que, tot i dir-se així, avui no és singular, i ens arriba amb un blíster extret per pur marqueting.

Descobrim que la Illa de Java, a més de ser el lloc on van a morir els informàtics desfassats, també seria la California d'Indonèsia on, com gent raonable que són, no es maten a esbrinar les causes de les morts dels baixistes, però si dels músics.

Tot això i més, com quins són els estils adients per tocar a Java i quins són massa perillosos, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa número CXCIII en llibertat, 26è de la 26ª temporada, 13è del 2022, i tot això temporalment ubicats en l'any I aFM i aPP.

Després de constatar que al Garraf no en tenen ni punyetera idea de posar noms, i encara menys de llegir-los, anem pel Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, que avui està protagonitzat pels Manzana, King Crown, Crystal Viper i Altzi, a més dels Shining Black, amb l'Olaf Thorsen (res a veure amb la Lola Flores), i en Mark Boals, a partir d'ara amb complexe una mica Paquito Franco, perquè el deixarem amb una pilota sola que és ell mateix, en Marc Pilota.

Comencem amb la primera novetat, una colla d'amics que molt bé es fan dir Circle of Friends, però serien amics de l'Inserso, a repartir entre MILFS i iaies del rock, amb especial atenció a en James Christian, que encara no sabem com aquesta mescla de Camilo Sesto i les iaies de Puerto Urraco, pot estar casat amb la Robin Beck.

Amb els Hardcore Superstar ens preguntem si el disc es pot considerar novetat o no, quan fa un any que ja punxem la mateixa cançoneta, per sort també tenim single que, tot i sonar no massa nou, sí que ho és, el dels retornats Skid Row.

Amb en Lazare li proposem nous color i temàtiques en concordància per als propers noms de grups, i amb en Sakis Tolis retornem a la música que feia de jovenet amb el seu germà, en Themis Tolis.

I ja que estem a Grècia, ens informem del perquè hi ha tants de grups d'Stoner que sorgeixen d'aquest país, i ens centrem amb l'exemple de la setmana, els King Mountain.

Arriba el nostre webmàster entre aranges, festucs i la CDR patrocinant-nos tot i que entre estafes i errors de lectura que resulten no ser estafes.

Ja hem parlat de fisiologia humana, economia, canvi climàtic, unitat familiar, geografia... i un llarg etc... per tant, ens quedava encara parlar de cura personal, centrant-nos en els tints capilars, així que, lògicament, ens veiem abocats a recordar als Lullacry i a les seves Tanies.

La recomanamenta de la setmana va per als Magnum, amb un Lluís que incomprensiblement, sota les seves condicions físiques i mentals, aporta dades interessants.

Tornem a les novetats i a les polèmiques, amb una de clara: Què queda més Víking i pagà, Bjornfoot o Kvaen?

Recuperem les simpàtiques senyoretes amb la Elli Berlin, cantantessa dels NullPositiv però que aquí la trobem pel seu compte intentant entrar en un club exclusiu d'homes.

I encara ens quedava parlar de tecnologia i informàtica, amb uns At the Gates que no es posicionen clarament per un cercador o un altre, però sí que tenen clar quin és el que no hem d'utilitzar, tot i que deixarem que algun grup prog ens amplïi la informació.

Abans de marxar cap al mort, parlem de fauna, flora i biodiversitat, descobrint-vos les raons reals i veritables del perquè es considera a l'Abbat el rei dels pandes.

Ara sí, el mort de la setmana, amb una sorpresa sorprenent que ningú no s'esperava pas, a més d'altres descobrimentes impactants com el saber que Foo Fighters és un grup no unipersonal que té més d'un membre, tot i que ara un menys.

Gràcies a la música dels Foo Fighters i a les seves cançons emblemàtiques que tothom coneix, fem una petita crida a animar els finals de les conferències científiques i més si hi ha oradors en cadira de rodes.

No podíem acabar el programa sense fer més amics dels que tenim, i en concret avui fem especial atenció als enginyers de so o, millor dit, als del so.

Tot això i més, com la composició del Brunch típic a Bogotà o què perdura un grammy a mans d'un rockero, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa especialíssim perquè es veu que comença la primavera el dia que no toca segons qui ho digui, i dia marcat per les profecies que semblen confirmar les previsions de la NASA de la propera fi del món aquest proper mes de maig.

Per tant, estaríem parlant del programa número CXCII en llibertat, 25è de la temporada XXVI, 12è del 2022, i any I i potser darrer aFM i aPP.

Dins del Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos, avui hi tenim als Svarsot, als Nekrogoblikon que ja s'ho podien haver currat més amb la feina que vam tenir a pronunciar el nom, els singles d'Alexisonfire i de Lethal Injektion, i als LANDMVRKS, es pronuncïi la cosa aquesta com es pronuncïi.

Abans de començar a parlar de novetats, ja tenim forma per a què en Lluís pugui intentar lligar amb les ex-Flos Mariae que quedin solteres, i és que ja existeix una app per a lligar entre cristians de pura mena.

Ara sí, novetats, començant amb noies que fumen coses i acaben fent música psicodèlica, les Children of the Sun.

Seguim amb uns monyes per compensar l'entrada a primera hora de metall extrem, i és que tenim als Stabbing Wesward, malotes de nom, no pas de música.

En Sergi avui entra abans d'hora, tant d'hora que el pillem pixant tot i que no disposem de proves gràfiques ni auditives suficients com per a penjar-ho al nostre canal d'onlyfans.

Parlem de les novetats de la CDR, que es veu que encara ens patrocina, i parlem de les novetats en la seva gran infraestructura de distribució, així com les noves cerveses que preparen.

Però anem ja per seccions, on en Sergi ens recorda que fa uns dies que va ser St.Patrick i qui millor que els Alcoholika la Christo per parlar del tema... una gent que no sabem ben bé què toquen ni tan sols si són bons o no, però a Bolivia se'ls estimen (com si tinguéssin massa res més per estimar-se).

A la recomanació de la setmana ens apareix en Manel, amb la cara pintada de negre i recollint cotó mentre fa uns blast-bits, i és que els Zeal & Ardor, no confondre amb el restaurant Cen & O, són la proposta d'avui.

Abans de reprendre les novetats, fem una de les nostres seccions d'investigació científica, i avui us revelem com saber que un camp espanyol és prou espanyol i no pas dels Països Baixos que no pas Holandès.

Ara sí, més novetats, i anem per gent que s'ho pren amb calma, com els Agathodaimon que portaven 9 anys per treure disc, tot i que aprofiten per recuperar un exvocalista que no il·lusiona tant com el Barça.

Els Týr presenten directe de nou prou correcte segons les mesures establertes per als noms dels directes de l'Ivan.

Uns altres que s'han près el seu temps són els Dark Funeral, no tant com els Agathodaimon, però déu ni do, per sort, ja tenim banda sonora per a la aplicació de contactes cristians.

I acabem amb els Awake Again, que es van decidir a col·laborar amb la Lena i no pas amb en Bjorg pel tema capil·lar, no pas per cap altre.

Anem ja amb el mort de la setmana, i ens n'anem a Estocolm a l'espera que algú els invaeixi i els canvïi el nom.

Entre terres nevades aprenem quina rel·lació hi ha entre una cervesa argentina i Ikea.

Així mateix, aprenem quina és la diferència entre tenir una rentadora al bany a Suècia o tenir-la a Filipines, i és que és quelcom de vital importància saber-ho, i mai millor dit.

Tot això i més, com la recuperació dels dilluns com a millor dia de la setmana per a morir gràcies al Country, o el segon espai d'investigació científica on us descobrim perquè Fear Factory fan Groove Industrial, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana:

Programa especial sobre la crisis de l'oli de girasol al món del metal, que ha sacsejat des del hard rock al metall més extrem, el número CXCI en llibertat, 24è de la XXVI temporada i 11è de 2022.

Només començar us recordem que som l'únic programa que té 8 entrades diferents i que, a més, un com hem entrat, enlloc de presentar-vos el contingut que tindrem, us enunciem el que no tindrem al Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos.

Avui, en aquesta primera secció hi trobem als Kuloemanlaakso que es veu que era massa difícil pronunciar Swallow the Sun, els Clawfinger i els Crowbar, ambdós en la línia desdibuixada que els caracteritza, els Dare, que s'atreveixen a fer només mig country quan els convenia sencer, els Wolves at the Gates que ens van enganyar amb el single, i els Dawn Zero que és el cantant que va enganyar als Killus o killacus.

I la primera cançó ja és novetat, o no, depèn de com es miri, perquè la Beth Hart fa quelcom tan extraordinari com original, que és fer un disc de versions dels Led Zeppelin.

Abans de començar amb les novetats noves de veritat, fem un altu per fer una secció de geopolítica-turisme-esports i economia, donant solucions per al turisme ucranià a la vegada que solventem el problema dels camps de golf sense focus per poder jugar de nit.

Ara sí, novetats noves, tot i que la primera hem hagut d'investigar per veure si era nova o ens l'havien colat doblada els Dog Fashion Disco amb la seva música paranormal.

Els Ghost celebren l'ascensió del Papa Emeritus al nivell de frikisme IV amb nou disc que està prou bé, però sense estar tan bé com el que diuen que està.

Arriba el nostre webmàster entre problemes de radiografies d'aeroport i cossos estranys tant a l'interior com a l'exterior d'un ésser humà... sí, avui en Lluís podria ser definit com a tal.

La recordamenta de la setmana ens porta cap a California però amb un grup que ni fa música californiana ni té cap mort californiana a les files del seu grup, i és que fan Thrash, i no són els alemanys Kreator si no els californians Testament.

La recomanamenta a la vora de les tones d'oli de girasol avui ens segueix confirmant que en Sergi cada cop està pitjor. Si les darreres setmanes havia demostrat que la seva memoria encara estava pitjor que la d'en Lluís (que és molt greu), avui li descobrim un buit mental de les darreres dues setmanes...

I mentre tothom pensa per dins en com pot comprovar-se si ha estat objecte d'una sonda anal alinígena, ens recomana als Bullet for My Valentine que ens ajuda a aprendre a parlar amb propietat de les coses.

Les darreres novetats del dia ens porten als dos extrems del Black Metal, tot i que tots dos siguin amants dels logos entendibles, avui tenim uns post-blacks com els Besna i uns black épico-medieval-gabatxil dels Véhémence.

Així de passada aprenem a arrossegar vocals i, per acabar, nou single dels teòricament caballerosos Miss May I, tot i que depenent de l'entonació i el contexte.

El mort de la setmana d'avui ens porta cap a la dona de l'Albert al Canadà, on hi tenim un blackie equivocat (que s'explica pel fet de ser baixista) amb múltiples personalitats.

No ens acompleix ni de lluny el decàlec del bon blackie, i tampoc en el punt final del màrqueting blackie perquè, com hem dit, era baixista i, per tant, també s'equivoca en això.

Tot això i més, com la millor forma d'omplir el cupo de hard rock i fèmines a un programa de metal, al Paranoia Metal Show d'aquesta setmana: