Primer programa de tornada a la anormalitat de la nostra normalitat, o a la normalitat de la nostra anormalitat, segons es miri, amb tothom allà on ha de ser, amb aquest programa de difícil pronunciamenta, el LXXIII.

Avui tornem a donar-vos els consells proto-científics i pseudo-educatius que de ben segur ja trobàveu a faltar, com el mètode que han de fer servir les gogós per mantenir el distanciament social o com detectar a un fan de Camela segons els símptomes del Covid-19.

I ja que estem d’aprenentatge, us dirigim al curs online de Barrio Sésamo per a usuaris de Tinder, per així poder trobar el nostre canal amb més facilitat.

Després d’alguna falta de coordinació poc prog, i alguna errada tècnica degut a que hi ha part de l’equip tècnic que també ha estat confinat, passem a les novetats, on seguim amb les pronunciamentes difícils després de conèixer als Woodscream i als seus títols en rus.

I seguim amb coses dures de dir sense entrebancar-se, com és el Neue Deutsche Härte, on hi tenim un single especial coronavirus dels Eisbrecher i el disc dels Die Kreatur.

Tenim un EP rarot tot ell menys una petita part, dels Hanging Garden, i el disc de no-novetat, que després resulta que sí, i al final que no, dels Cellar Stone.

El 16 ens presenten una nova modalitat de títol de cançó en bucle, com es nota que són de California i que els camells ja estan tots ben desconfinats, i ho amanim amb una mica de Fear of Doomination per completar aquesta visió de la cultura espanyola des de fora.

Per acabar amb les novetats, els fans més fidels d’AC/DC, els Currents, tot i que ens quedem amb el dubte de si són més de la primera època o de la segona.

Avui en Sergi ve a putejar a tope, i per conmemorar l’estat físic i psíquic d’en Lluís, ens recorda les bones èpoques dels Buckcherry, fent aquells vídeos amb uns efectes especials tant agradables a la mirada.

A la recomanamenta del webmàster a la vora del foc, avui hi tenim als Dynazty, grup que fa que l’Ivan sigui de sucre quan li convé, i que no s’aclaren si fan hard rock, power metall o nightwishegen de mala manera, però la cosa és que estan bé.

Passem ja al mort de la setmana des de la Meca dels mecànics, McAllen, on trobem un dependent amb tres noms tant complementaris com Joe L. García, Satanic LT Commander Warwolf i Lord Pykos, de can Pykos de tota la vida, que per algo serà que es diuen així.

Repassem el decàlec de cinc punts del bon blackie i parlem de les morts per cinètica, molt importants en el món d’avui en dia.

Tot això i més, com els diferents mètodes per desfer els grumolls que queden al fons del tinteru, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

A punt d’entrar a la fase 2 de desconfinament, nosaltres seguim amb el teletreball, per una banda perquè el programa és considerat d’alt risc, i per l’altra, perquè no hi ha prou espai físic per l’Ivan ara que han tornat les gogós, com a primer pas cap a la normalitat normal d’avantes.

Programa número LXXII que comença a ser difícil de pronunciar sense fer-se mal, cosa que ja preveia Google Bussiness quan no deixa de preguntar-nos què tal estem i de preocupar-se per la nostra salut.

Anem ja per les novetats del dia, que mantenen la corba en el cas del metall extrem, però comença a remetre en el cas dels discos més melòdics.

No Name Faces treuen single, i Behemoth treuen EP tot i que no tingui massa cosa bona, però vaja, ja que avui no tindrem mort de tinteru, doncs cançonetes del tinteru.

Avui aprenem francès amb els Boisson Divine, i cançons com Lo Péla Pórc que tantes bones estones ens fan passar cada dia, ja donant per suposat que tothom sap què vol dir.

També tenim dia tope de suec, tant de novetats com d’altri, i ens n’anem al epic doom metal dels Sorcerer al nou fitxatge de la mal comptada tríada ionkiputera sueca, els Highride.

També són suecs els Harkla, una gent que fa djent, valgui la rebundància.

Variem una mica de país, tot i seguir cap amunt d’Europa, amb els Rannoch, que fan un death metal progressiu, i els Sinister, uns altres clàssics que tornen, aquests en millor forma que els Centinex, cosa que tampoc era massa difícil.

Avui el nostre webmàster, com a penitència per haver estat impedit de fer la seva secció el dissabte passat ens records als Eldritch, grup que va estar impedit d’anar al Wacken.

La recomanació de la setmana és el nou disc de l’Ozzy... per què? No ho tenim massa clar, i menys després de sentir una de les millors cançons del disc, però així és el nostre webmàster i ens l’estimem igual... o potser no.

A la secció del mort de la setmana, aprenem com els colonos ficaven els noms als pobles, i com hi ha pobles on l’artesania del banc es converteix en tot un art.

La secció avui ens serveix per descobrir a quants anys d’humà equival un any de punky, i quina és la famosa California de l’estat de Washington.

Tot això i més, com la putada de no tenir membre i ser de Fatal Erection, al programa d’aquesta setmana.

Programa número LXXI en semi-llibertat, i edició Jü-ichi del confinament, donat que la perillositat del programa el fa que estigui remarcat com a reducte de la fase 0 a les comarques gironines.

Comencem amb la noticia de què se’ns ha passat una noticia, la de la nova modalitat de concert en streaming dels Green Carnation presentant el seu darrer quasi nou últim quasi treball.

Després de confirmar que la corva de les novetats s’està aplanant definitivament, passem a presentar-vos-en algunes, com els singles de Rise to Fall i Enslaved.

També tenim directes de fa un temps, com el fantàstic i mai millor descriptiu concert dels Pretty Maids celebrant el 30è aniversari del Future World.

I si fa unes setmanes us presentàvem als The Alligator Wine, avui anem per un altre duet, els Gold Miners Night Club, que venen a confirmar el què tothom ja sabia, la prescindibilitat dels baixistes.

Si no fos perquè són texans, podríem dir que els RLNT són ben catalans, a més d’ultra-cristians, molt estalviadors en el tema de les vocals.

Ara sí que anem cap a la mediterrània amb els Cellar Stone, grecs hard-rockeros amb un puntet mulón, com es diu en català antic del d’avantes.

Per fi des de l’estranger es reconeixen les virtuts d’en Falete, amb el seu grup tribut, els Féleth, que, com no podria ser d’altra forma, també es dediquen al bonic món del Death Metal.

I seguim amb el tema del death, uns de més classicons, com els Centinex, i uns que ho barregen amb recollida de cebes glasgowenques, els Bleed from Within.

Dins del mort de la setmana, avui ens n’anem cap a la Omaha de Nebraska, no pas l’altra, coneguda per ser la ciutat dels cuquis dels bancs, o dels bancs cuquis.

Aquí, a més de descobrir la magnificència del Black Noise, avui descobrim a quina velocitat has d’estampar-te contra el formigó per morir-te, però sense morir-te de cop, amb la primera mort de doble causalitat, mort per prova de moto i mort per baixista.

Per fi recuperem l’agenda de concerts des de l’inici de la pandèmia, tot i que en versió ultra-reduïda i de concerts confinats.

Tot això i més, com l’estudi de com fastidiar als veïns de Vox amb metall i rock català, i les possibles combinacions i variants, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Nova i potser darrera edició confinada, ja veurem com van les coses. De moment, el que sí sabem és que recuperem l’agenda de concerts, tot i que de concerts no presencials si no confinats i online.

I comencem amb discos homònims que no són homònims però que poden batre el rècord de discos homònims sense ser homònims, com són els Lucifer, uns que són força aprop de ser australians sense ser-ho massa.

I comencem amb alegria i desparpajo, i és que tenim als Katatonia, també coneguts com els reis dels chiqui-parks, amb tota la festa i disbauxa característiques de l’inici del programa.

Comencem amb les novetats, i ho fem tot singlaires, perquè tenim anticipamentes dels modernills Add1ction i de la ex nena Disney, els The Pretty Reckless.

Més singles, uns que estarien menys centrats que no pas la mitjana de la humanitat, són els Avatar, que també ens presenten nou single anticipatori, tot groovero.

De singles evolucionem cap als EPs, on, d’una banda hi tenim als Chaos Magic, gent de mal fer logos, però de bon contractar penya, i els Behemoth... gent.... gent xunga fent coses menys xungues.

Ara sí que anem per uns australians d’Australia, com són els cangunerus progs Caligula’s Horse.

I més animals, els Horisont, que ja que no els ha quedat el disc del tot bé, com a mínim no han maltractat la vaca de la que han tret l’esquella.

I tornem als progs, aquests no són del tot dolents tot i ser francesos i tenir cançons massa llargues, són els Equals Infinity, tot el contrari dels Horn, pagans víkings.

Programa fet en confinament tot i el desconfinament general de la música, molts discos, masses han quedat desconfinats aquesta setmana i ens han saturat el programa a més no poder.

Abans d’anar per les novetats, però, anem per noticies de darrera hora, com és la fi del món, tot i que només a Girona capital, que el dia de la mare se’ns en va de mare o la discussió sobre la legalitat dels bars en l’etapa 0 del desconfinament.

Ara sí, anem ja per les novetats que, en haver-n’hi tantes, ho farem per categories:

- Faldillerus o el que també es pot arribar a conèixer per folk metal, on hi tenim ja només de començar, singles d’Ensiferum i d’Alestorm.

També tenim nou disc d’In Extremo que millora la última dècada, cosa que tampoc era massa difícil, i els Aether Realm, una mescla dels Turisas amb una caravana de l’oest tocant el banjo mentre són perseguits pels indis en ple desert de Nevada, o el que seria Viking Redneck metal.

- Black Metal, on hi trobem varietat estilística i pinturística, passant dels Winterfylleh més normals, als Assemblut més conscienciats amb els problemes telefònics en èpoques de confinament.

- Discos de desconfinament, de gent que estant a casa enclaustrats, han recordat que tenien un grup fa anys, i s’han decidit a treure disc, com els Naglfar (suecs o noruecs? Suecs o noruecs?.... Noruecs), o els ...and Oceans, que baten el rècord de temps d’espera amb 18 anys des de l’anterior disc.

Uns altres que han trigat força són Green Carnation, sí que si comparem, 14 anys no són tants, però només han aconseguit fer 3 cançons noves en tot aquest temps.

- Apartat femení: Com els de les faldilles però sense fer mal a la mirada, on hi tenim els Secret Rule que, tot i grup de metall melòdic, fent versions són més originals que molts grups, i els Smackbound, grup liderat per la Netta que no sabem si és molt o poc neta, sí sabem que és de patir molt la calor.

- Discos megamix total, on s’hi barregen coses i/o estils, com vindrien a ser els Paradise Lost, que barregen els Paradise Lost de la primera època i els Paradise Lost de la segona època, o els Mean Messiah, que barregen lo que vindria a ser l’escola Fear Factory amb la paranoia devintownsiana.

- Progs, que van des del death melòdic prog dels Senescere, al millor prog de la història de la mà dels alemanys Cryptex.

El nostre webmàster avui també està tope de faldilleru, i ens recorda les èpoques daurades dels Suidakra, gent que agraden a l’Ivan sense que ell ho sàpiga perquè no hi ha parat mai prou atenció.

A la recomanamenta de la setmana, hi tenim disparitat d’opinions en diferents sentits, que, ja que hi som, podríem també fer-ne una taula classificatòria.

- Opinions sobre si un disc homònim cal que sigui homònim. Si un disc homònim per grup és bastant i fins i tot massa o en poden tenir diversos. Si un grup que publica un disc homònim ha de morir cremat a la foguera dels folkies...

- Opinions sobre si el disc de H.E.A.T. és bo, és bo perquè serveix per anar a córrer, si és bo però menys que tots els altres que tenen, si és bo però no tant com alguns altres que tenen...

Sobre el que no hi ha dubtes amb els H.E.A.T. és que no tenen portada decent ni mirable a la seva discografia, són els Turmion Kätilöt del hard rock.

I si en Sergi s’ha ficat folkie amb el mort de la setmana fent honor a les categories del dia, el mort de la setmana també era d’una de les categories, la dels blackies.

Aquí ens preguntem si un decàleg ha de tenir forçosament deu punts, i si un black a Rússia ho és per voluntat o per necessitat pràctica. Del que no hi ha dubte és que no pots tenir millor productora que Chupacabra Productions si tens un grup de música.

Tot això i més, com quants rublos calen per ser un satànic autèntic, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

Nova edició del programa, avui especial banda sonora per als que sortiu a córrer i, de passada, poder aprofitar per recollir uns quants calçots i alliberar a la natura alguns estepicursors despistats.

Comença el programa amb una noticia d’última hora, que és la versió en concert dels auto-cines, el què no veiem clar és en quin moment i sota quines directives es faran els Wall of Death, i si hauríem de rebre comissions per part de Lada.

Anem ja per les novetats, avui amb els Orange Goblin, que no pas ells, però sí el disc, podríem definir com un bukkake dels directes, i l’Axel Rudi Pell, novetat destacada de primera hora no tant per se, si no més aviat, per absència de coses millors.

I ja que parlàvem d’Axel Rudi Pell i els seus fums progs, ens preguntem què ha passat en aquest confinament, on hem descobert ovnis, s’ha acabat el món diversos cops, tenim pandèmies mundials però, per sobre de tot, el misteri més important és saber on han anat a parar tots els progs... desapareguts des de l’inici de tot això.

No tenim moltes més novetats, i menys que siguin destacables, com podria ser la definició del nou EP dels Killswitch Engage, que lo bo que té, són les intencions, no pas les cançons. I parlant de coses no massa bones, tenim les males experiències dels Keverra amb les dones i una de les millors tècniques descobertes fins al moment per a aconseguir no lligar mai més.

A la part més core i modernilla, a més dels Killswitch Engage, però amb cançons bones i mig decents, hi tenim els They Might Be Zombies... curiós nom on els hi hagi.

Nou programa, número LXVII al Paranoia Metal Station, i programa nana del confinament, que ens ajuda a tancar el cercle entre rat-penats, xinesos, batman i japonesos, tot això acompanyat de les trompetes de l’Apocalipsis... si més no es pot demanar.

Comencem el programa amb un “inception” musical, i és que El Reno Renardo ha versionat una cançó pròpia seva de si mateixos que, a l’hora, ja era una versió.

I anem per novetats, que avui anem ben carregadets, com són els Firewind, el grup de power d’en Gus G que no fa power, o el nou disc d’un dels grups més sobrevalorats de la història recent del metal, els Trivium, que ja amb la intro ens fan veure com serà la resta del disc.

Parlant de coses sobrevalorades, avui proposem un possible ERTO per a guitarristes, baixistes, tècnics de llum, vídeo i efectes especials dels concerts, i més gent que pot anar al paro en pro d’estalviar despeses, com ens demostren els The Alligator Wine.

Qui més que sobrevalorats són infravalorats, són els stoneros Stonewall Noise Orchestra, que ens recorden aquella endevinalla de “Oro parece, plata no es...” però en plan musical.

Aprofitem per punxar un tall del concert a porta tancada i onanista d’en Devin Townsend d’ahir nit, perquè no és un concert per a se, sino per a altri, i mereix un xic de reconeixement.

Més novetats encara, i és que descobrim que l’antic cantant dels Nocturnal Rites de cognom difícilment impronunciable, s’ha buscat un grup de hard rock que anaven tot espitosos, però ja se sap que el tema de l’speed s’ha acabat amb el confinament, i ara toca anar més de tranquis.

Fem una pausa a les novetats perquè entra en Sergi amb la seva secció composta, avui la comença en plan reaggetonero que podríem resumir amb la frase “suavesito beibi”, i ens recorda als Nexx i la seva música rompe-calsonsillos.

Després ja perd una mica més la monyeria i ens recomana als Code Orange, un hardcore amb coses per als qui els agrada el hardcore, però no per als qui els agraden les cosetes, per sort, com la gent està confinada, punxem una cançó d’aïllament per compensar-ho.

Tornem amb les novetats, on tenim als Haster, una gent que debuta amb un EP de veritat, no de les merdes que ens intenten colar com a EPs, i ja que estem debutaires, punxem als Helfró, uns islandesos que debuten sense debutar.

Programa número LXVI en llibertat radiofònica i programa Roku del confinament, avui especial David Lynch que anirà sorgint al llarg de les tres hores de ràdio mentre competim aferrissadament amb festivals online en directe de música gravada... s’han de fer coses originals per sobre sortir.

Parlant de fer coses originals, descobrim que la última moda en vestimenta de confinament, és anar vestit de carrer per estar per casa, deixant momentàniament els looks Manowar i Korn a l’armari.

Comencem fent palès que el món no s’ha acabat encara, tot i que, si el senyor Nergal i els seus Me and That Men no ho solucionen amb la seva música de fi de festa, les esglésies de Kansas lideraran la fi del món si un asteroide no ho fa petar abans.

Anem ja per les novetats, tot i no punxar cap nova versió del Resistiré, tenim cosetes més originals... o no, com poden ser la versió monyes dels Linkin’ Park, els Walking Rumor, que ens fan recordar seccions passades.

També tenim el nou disc dels Katatonia, gent intel·ligent que fot com a single la cançó més merdosa del disc per a que la gent no tingui masses expectatives.

Us descobrim als Papa Roach d’Aliexpress, també coneguts pels Dioni o Fernando Trueba del Hard Rock, són els Skintrade i també tenen nou disc.

Passem del nou i humil a més no poder cd de l’Oliver Hartmann als aigualits Project Hate MCMXCIX, amb qui tenim en comú la passió per la numerologia romana.

Amb el nostre webmàster, avui putejador i divergent mentalment com una peli de David Lynch, ens recorda algú tan surrealista com els Akado.

I Xino-xano o Japo-xano, ens n’anem amb el nou disc dels Hijos del Pollo, parlant de hard rock i de prog, fent notar les incongruències del guió quan es parla de prog en una secció que porta música prog per capçalera.

Més novetats, i més coses surrealistes que ens apropen a una peli de David Lynch, o, com a mínim, a les drogues que t’has de prendre per pillar-la: El nou disc dels Turmion Kätilöt.

D’aquí passem a la joia i alegria dels Aborted i a la menys alegria dels ukrainians que veuen com crema Chernobyl, amb les simpàtiques senyoretes vocalistes de Jinjer i d’Ignea, que també ens presenten coses noves.

Programa número LXV, de difícil pronunciamenta, i cinquè o Co en versió de teletreball, a més, davant de la possibilitat de que sigui l’últim, no només pel Coronavirus, i no només per la possibilitat de que a finals de mes caigui un asteroide a la Terra, si no, i sobretot, per les fiables prediccions del reconegut profeta David Owuor.

Aprofitem per acomiadar-nos de’n Ben Affleck, per si les mosques, que ara feia temps que no li dèiem res, i, amb en Sergi desaparegut, només ens queda explicar les diferents modes per fer el programa des de casa, que anirien des de l’estil Manowar a l’estil Korn.

Comencem amb les novetats, i ja de bon començament fent de servei públic, en favor dels agricultors locals, muntant-nos la fruiteria del metal, recordant a Jose Luis Perales, a en Manzano i, ara, us presentem els cosinets de la Mónica Naranjo, els Naranjo, com tothom sap, de Sudàfrica.

Una altra novetat d’avui, més propera a una estafa monumental, serien els Double Experience, grup que barreja lo que seria en Valderrama amb la mouse de llimona.

Amb les mouses hem de fer una aturada a les novetats, i és que els Kvelertak ens presenten una nova forma de guanyar pasta en confinament, amb la seva barreja de Black Metal, rock’n’roll i mouse de xocolata, en un concert online de pagament.

En contrast amb els mètodes dels Kadavar, que fan concerts gratis però venent merchandising, o Anathema i Devin Townsend, que tenen en marxa un Go Fund Me a canvi de paranoies varies i diverses.

Com a mitjà de servei públic, també ens fem ressó de les recomanamentes del ministeri de sanitat, animant-vos a fer esport, i, a més de recollir calçots, us ensenyem a llençar propostes.

Tornem a les novetats més novedoses, amb els Akurion i el seu death metall tècnic que està bé, però no prou bé per passar als anals, del death metal tècnic.

I com a death metall, però més de pacá, en concret de Granada, hi tenim els Default Dimension, que precedeixen als Benighted, una gent amb la que encetem tot un recorregut pel bonic món de la Pascua, aprenent quins són els parents del conill de Pascua, així com els possibles substituts en dies de confinament.

Nou programa en condicions d’aïllament i teletreball, on aprenem una cosa molt important: que el japonès és fàcil sempre que no es sàpiga defensar.

Programa totalment condicionat pel Coronavirus, futur culpable d’una segona plaga de mortaldat a nivell mundial, en aquest cas, de blackies a mida que avanci la primavera.

I seguim parlant del tema, perquè descobrim que els Sons of Apollo van ser uns visionaris en cancelar el seu concert a Barcelona que després es confirmaria com el primer dia de confinament, no tant com els Pyogenesis o els Lacuna Coil, tot i que van fer la major part de la seva promoció i gira presentació.

Uns que no han pogut ni comenar la gira de presentació són els Pretty Maids, amb en Ronnie Atkins ja recuperat del càncer que l’afectava, però, de moment, no poden competir amb el Covid-19.

I més males noticies, perquè tenim el nou disc de Nightwish que, no per falta de temps, no hem acabat de punxar i presentar avui, i el nou disc dels Conception... que, després de 23 anys d’espera, potser s’ho podrien haver currat un xic més... bé, potser, potser... no, segur.

A aquestes alçades de programa, ens adonem que la falta d’abastiment musical i de discos nous, es preveu que vagi en caiguda en picat, així que ens plantegem fins i tot la possibilitat d’acceptar peticions musicals a través de les xarxes socials.

Els problemes d’abastiment musical es donaran pel fet de no poder sortir a gravar discos, així que ens haurem de conformar amb el què surti, en el cas dels Allegaeon, alguna versioneta dels Yes... i perquè dels Yes? Perquè s’entenen mútuament a nivell espiritual i nominalístic.

Seguim amb novetats, ara un xic més bones, que tampoc és que siguin la repera, però veient el nivell general que hi ha, sí que destaquen, com són els alternatius americans RED.

Altres novetats que tenim, lleugerament més contundents, són els californians, encara tots vius a la par que complicats, Dawn of Ouroboros.