Als 16 anys vaig començar a treballar a la fàbrica, era 1971 i semblava una feina més, però va ser el meu lloc i vaig estar gairebé 40 anys fins que va tancar al 2008, tot i que era amb un altre nom...

Biografia 007 Etapa de Crepal, la fàbrica de vidre Els 16 anys vaig entrar a treballar l'any 1971 a aquesta empresa que després va ser la meva vida Primer amb el nom de Crepal i després més endavant ja us explicaré els canvis que hi va haver, etc. Però en total vaig estar gairebé 40 anys de la meva vida fins que va tancar l'any 2008 i el 2008. O sigui, què podeu comptar? Entremig va haver-hi una etapa que vaig tenir una empresa d'informàtica que després també narraré en algun capítol separat. Però allà a poc a poc em vaig anar integrant, em vaig anar agafant responsabilitats. L'empresa creixia. Quan jo vaig arribar eren 20 i escaig treballadors i al cap de la dècada ja érem gairebé un centenar que és el volum més gran que vam tenir mai.

Arribant als 16 anys Dikayos va tancar, podeu llegir la història escrita en el pdf de l'enllaç

Biografia 006. L'etapa de Dicallos i el meu inici a la fàbrica de vidre. I la cosa va anar així. L'etapa de Dicallos va durar uns 4 anys o així. I realment van haver de tancar perquè va haver uns fets de vandalisme que van obligar a tancar la institució. Que tan enyoro. Jo per una altra banda vaig començar a treballar a la fàbrica de vidre que va ser el que m'ha marcat després tot el meu futur a mig i llarg termini És una etapa que m'ha marcat per sempre més Realment és tot molt jove, amb 16 anys, haver de triar i vaig tenir la gran sort d'escollir molt bé o de trobar jo els llocs més adients.

Entre els 12 i 16 anys vaig estudiar de nit a DIKAYOS, malauradament van tancar per uns fets vandàlics.

Biografia 005, l'etapa de Dicallos i inici com a treballador als 14 anys. Com ja he dit abans, als 12 vaig entrar en l'associació de Dicallos i allà vaig començar a transformar i a transformar-me d'adolescent o preadolescent a adolescent, etc. En dic allò se'm van donar no només cultura, sinó molts valors que jo anava agafant sense ni adonar-me. Companeria, grisme, compartir i un munt d'altres valors que m'han canviat la vida per sempre més. Els 14 anys vaig començar a treballar, depenent de molts diferents oficis, fins allà als 16, que va ser un altre torn de la meva vida. Dic que allò es va desaparèixer i vaig anar a l'institut

La escola unitària franquista on un sol mestre feia el que podia amb uns 200 estudiants entre 6 i 14 anys... d'aquí la ironía de escola unitària...

Biografia 004, la preadolescència i d'Icallos. A l'arribar als 12 anys, a l'escola unitària on estudiava, eren 200 nois, com ja he comentat allò anterior, van presentar-se uns estudiants universitaris, que era una mena d'ONG, que es feien de dir d'Icallos, que segons explicaven volia dir justícia en grec. I això va parlar amb el mestre, el senyor Antonio Villacampa i va escollir els que ell creia millors estudiants, diguéssim i que tenien més facultats i professivitats per poder aprofitar el temps i amb això ens van escollir uns quants i ens enviaven a estudiar de nit per preparar-nos per fer el batxillerat elemental.

El meu estimat està en hores baixes, i jo defallit... Després de 10 anys de depressió molt molt forta del meu estimat, es fa complicat tirar endavant...

Rodolí del 26 d'agost del 2020, anomenat Muntanya Russa Emocional, i diu així Ai caram, caram, visc una constant muntanya russa, de fortes i desequilibrades emocions, un bon batibull mental de sensacions, dins meu una ànima molt, molt confusa. L'humà sentit comú em diu quelcom, el cor xucat, gairebé em diu tot el contrari, i així visc en un conflicte mental diari. Els humans, caram, que complicats que som Avui em mana la bona rutina quotidiana Torna Isabel del seu marcut descans Agrairé la seva vitalitat i la rialla tan ofana Ingrid i les seves balsàmiques mans Ella sap que em cal una trompeta de Diana Que era allò que jo mateix em deia dels humans Poc a poc ens arriba el present i el futur En veig un vell sorrut i ben rondinaire Crec que no falta gens Crec que no falta gaire per semblar-me més als meus germans purs.

Oda i blues, a la invasió de guiris que patim cada estiu...

El Rodolí del 30 de març del 2021, titulat Quirilàndia de Santa Marabunta. Diu així. I ningú més ho pregunta Anem preparant ja els ciris Anem preparant ja els ciris Renoi, sembla que ja vegis l'apocalipsia que l'albiris Repunt, onada, repunt, onada L'estoltícia remunta, remunta Ai, senyor, senyor No pensis, no surtis, ni respiris No respiris, ni respiris Ai, carinyo, ens manquen les esperances i ens sobren cementiris Ai, Lluís, no pensis tant Sembla que deliris

El pare va ser un estrany tota la vida, gairebé no parlava, mai va explicar res de la seva vida. Ho he hagut de deduir parlant amb la mare molt després de la seva mort en 1975.

Biografia, capítulo 3. La gran tragèdia del pare que mai es va ni tan sols esmentar. Ho he anat deduint conforme m'he fet gran i he pogut veure coses. La cosa és, el meu pare va ser de la lleva del biberó, tenia 17 anys quan se'l van endur al front de l'Ebre. Allà, pel que jo endivino, una granada li va afectar, el va deixar sort i una part de l'aparell i el va ser un llibre sinfònic complicat i parlava que prou feina se l'entenia. I per això el va complexar, a part que va sortir 17 anys de casa i no va tornar fins que tenia gairebé 30. La guerra, la mili i presó, tot plegat que mai ni s'esmentava. Per això li va causar un silenci total durant tota la seva vida i això ho he anat averiguant amb molt d'esforç i molt de seguiment d'històries paral·leles.

Aquí explico la tragèdia que va iniciar el fet que els pares sortissin de casa dels avis, "con lo puesto", el meu germà gran i jo que tenia poc més d'un any.

Geografia, capítol 2, la tragèdia que conecia tot. Els meus pares, quan es van casar, van anar a viure a la casa dels meus avis patents, que hi havia el meu avi i la seva segona dona. Sembla que quan jo tenia aproximadament un any, un any i mig, alguna discussió va passar i l'àvia, l'avui astra, em va desenestrar des d'un segon pis amb la intenció de fer-me mal per fer mal a la mare i al pare. Amb la qual cosa, després d'aquesta gran discussió Que no sé si hi ha policies per entre mig Ni coses aquestes, això no m'ho van ni esmentar Ells van sortir d'aquella casa Con lo puesto I a mirar-se-la, a buscar-se la vida I al final van anar a raure al barri de Llefià On van poder comprar Una petita parcel·la Que a partir d'allà van començar A fer una campanya Barraques i després una casa

Als 18 anys vaig saber perquè vivíem en el barri de Llefià de Badalona, a tocar del triangle del riu Besòs, al vedant nord de la muntanya on encara hi ha l'hospital de l'esperit Sant, frontera amb Sant Adrià de Besòs i santa Coloma de Gramenet.

Geografia, capítol 1. Als 18 anys vaig començar a averiguar coses del per què estàvem vivint on estàvem vivint, que és el barri de Llefià, la Cruïlla, on es troben les poblacions de Santa Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Badalona. La part nostra era als peus de l'Hospital de l'Espírit Sant En aquell moment era un hospital mental I a tocar del riu Pessós Realment era molt sorprenent Que només en el nostre barri que hi havia molts milers d'immigrants Només hi havia dues famílies catalanes I és més, el record primer que jo tinc Era que ens deien català a mena d'insult I, bé, és una cosa que després vas aprenent conforme vas madurant

Un cant a la primera rosella, O quequerequec, avís que l'hivern s'acaba i el fred s'envà

El 24 de març del 2021, un cacarequec solitari. Diu així. Quan he vist una solitària formosa rosella, una sola, allà al marge del meu tircarrer, és una certesa de bon auguri, un fet que l'hivern ja és darrer, que la nova vida reneix i el canvi a lluca, la propera tabella. Un vermell viu, pujat, sobretot insultant. Ens diu de cop tantes, tantes coses. Recorda que aviat les seguiran les clavellines i les roses, El blat, els pesos, les faves i les cireres i que també estan arribant Que primer els amellers ja han florit i llucat un estol d'orenetes de terres llunyanes i antigues al bon temps, diuen, els nostres avis ens han portat Com també venen les laborioses i diminutes formigues sols radiant i nubulat estronades de la nostra desgrata Bon dia tingueu tothom coneguts amics i amigues Bon dia estimat amor meu, company de vida i de fatigues Bon dia, Lluís apa, amunt, amunt, amunt, deixa de pesar figues.