Saxofon

Saxofon

By saxofonMusic
Download on the App Store

All Saxofon episodes

  • [Part 2] Branford MARSALIS ( The Secret Between ...) & Stolas: Book of Angels Vol 12 (feat Joe LOVANO()2
    Branford MARSALIS és un saxofonista, compositor i bandleader amb una trajectòria impresionant, com a solista en projectes ben diversos que van des d' el Pop-Rock, amb Sting, Phil Collins o Grateful Dead, diferents formacions de Clàssica, la Simfònica de Carolina del Nord o la Filharmònica de Nova York entre d'altres, un grup Buckshot LeFonque que barreja el Jazz clàssic amb el R&B, Hip-Hop, Pop, Rock ...,  professor honorari en diferents institucions universitaries, ha participat en algun film amb el seu amic el director Spike Lee, etc... etc... De tant en tant descansa d' aquesta frenètica activitat i grava amb el seu Quartet, té de l'ordre d'una trentena de gravacions com a lider en aquest format en el que sempre ha apostat per una estabilitat que s'ha traduït en una gran compenetració entre els components del Quartet,  "The Secret Between the Shadow and the Soul" de 2018 és l' ultim disc i la compenetració dels músics està més que garantida: Joey Calderazzo el seu pianista des de 1998 quan va substituir el meravellós Kirk Kirkland mort aquell mateix any, Eric Revis el contrabaixista des d'el 97 i Justin Faulkner un bateria amb la difícil tasca de substituir el gran Jeff "Tain" Watts que després de més de 20 anys amb el Branford,  el 2009 va voler volar pel seu compte. El disc és bo i tot i el difícil que resulta destacar un tema, ho farem amb l' ultim que hem seleccionat, un emotiu homenatge  a la seva mare, la Dolores, morta poc abans. Un tema preciós i un disc MOLT RECOMANABLE !"Book of Angels" és un dels molts projectes del hiper prolífic John Zorn. Una entrega per capítols , més de 30 a dia d' avui, en els que Zorn hi interve com a productor, compositor i ocasionalment com a intèrpret del saxo alto, un denominador comú a tota la serie és que  totes les composicions que s'interpreten son seves i tenen com a base la musica tradicional jueva;  els intèrprets seran ben diversos, músics creatius i amb gran afinitat als plantejaments del "jefe", alguns de particularment extrems... "Stolas: Book of Angels Vol.12" és l' entrega que programem avui i possiblement una de les més Mainstream de la serie, amb la base dels antics membres de Masada, Dave Doglas trompeta, Greg Cohen contrabaix, Joey Baron bateria i en un tema el propi John Zorn al saxo alto, afegim el pianista Uri Caine i el saxo tenor Joe Lovano.  El RECOMANEM també !
    30 min
  • [Part 1] Ralph ALESSI (Imaginary Friends) & Martial SOLAL (Triangle)
    Ralph ALESSI és un excel.lent trompetista i compositor discretament "amagat" primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers. Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l' ordre d'uns deu discs com a lider, en aquest "Imaginary Friends" del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress i completen el quintet el panista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat
    No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest "Triangle" de 1995 és particularment bo. Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera: Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d' idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades. Si afegim "Balade du 10 Mars" i "Just Friends" tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.
    28 min
  • [Part 2] Ralph ALESSI (Imaginary Friends) & Martial SOLAL (Triangle)
    Ralph ALESSI és un excel.lent trompetista i compositor discretament "amagat" primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers. Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l' ordre d'uns deu discs com a lider, en aquest "Imaginary Friends" del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress i completen el quintet el panista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat
    No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest "Triangle" de 1995 és particularment bo. Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera: Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d' idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades. Si afegim "Balade du 10 Mars" i "Just Friends" tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.
    31 min
  • [Part 1] GETZ/GILBERTO & Charles LLOYD (Passin' Thru)
    Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d' allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d' aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n'han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim. Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d' ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l' esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat: GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d' avui segueix AGRADANT a TOTHOM. Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto.
    Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d' aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s' integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, ... A finals dels 60 desapareix de l' escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l' any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. "Passin' Thru" és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d'el 2007 i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l' anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest "Passi'n Thru".
    30 min
  • [Part 2] GETZ/GILBERTO & Charles LLOYD (Passin' Thru)
    Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d' allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d' aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n'han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim. Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d' ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l' esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat: GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d' avui segueix AGRADANT a TOTHOM. Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto.
    Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d' aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s' integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, ... A finals dels 60 desapareix de l' escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l' any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. "Passin' Thru" és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d'el 2007 i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l' anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest "Passi'n Thru".
    31 min
  • [Part 1] Tom HARRELL (Prana Dance) & Roxy COSS (The Future is Female)
    Tom HARRELL és un vell conegut d' aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat; això es el que trobarem en aquest "Prana Dance" de l' any 2009, bones composicions, un quintet de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual: Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats, Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment.
    Seguimos a la "caza" de nuevos talentos y en esta ocasión le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York, como otros muchos, para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry's Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este "The Future is Female" de 2017, Coss ha encontrado un sonido que siendo propio se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas
    32 min
  • [Part 2] Tom HARRELL (Prana Dance) & Roxy COSS (The Future is Female)
    Tom HARRELL és un vell conegut d' aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat; això es el que trobarem en aquest "Prana Dance" de l' any 2009, bones composicions, un quintet de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual: Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats, Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment.
    Seguimos a la "caza" de nuevos talentos y en esta ocasión le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York, como otros muchos, para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry's Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este "The Future is Female" de 2017, Coss ha encontrado un sonido que siendo propio se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas
    30 min
  • [Part 1] Christian McBRIDE (The New Jawn) & Fred HERSCH (Live in Europe)
    Christian McBRIDE és un contrabaixista singular i sobretot molt mediàtic, un contrabaixista "estrella" que ha destacat en el mon del Jazz amb figures de la talla de Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Brad Mehldau, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Diana Krall, etc ... etc..., però és que també és molt reconegut en el mon del Pop treballant amb Sting, Queen, Celine Dion, Paul McCartney, Carly Simon, James Brown, Isaac Hayes i molt més ... Ha liderat la seva pròpia Big Band, ha fet Fusió amb els Five Peace Band de McLaughlin, Corea, Kenny Garret i Vinnie Colaiuta, de manera simultània lidera diferents formacions i aquesta "The New Jawn" és una d' elles, comparteix cartell amb el bateria Nasheet Waits, amb qui fan una rítmica impresionant, un excel.lent i per mi desconegut trompetista Josh Evans i el sempre interessant saxo tenor Marcus Strickland; el quartet fa una vella/nova música de lo més vibrant que lògicament RECOMANEM.
    I si a la primera part del programa teníem una rítmica formidable, no ho és menys la que fan el contrabaixista John Hébert i el bateria Eric McPherson quan acompanyen el pianista Fred HERSCH en el seu ja mític trio, un trio que compatibilitza perfectament llibertat creativa i precisió. Hem elogiat sovint en aquest programa el pianista Ferd Hersch, tant la seva capacitat per interpretat la seva música com la facilitat per aprofundir en la música d' altres. Live in Europe és una gravació editada el 2018 que compagina composicions propies dedicades a d' altres músics, precios el Bristol Fog que dedica a John Taylor, amb altres de Wayne Shorter o Thelonious Monk. Un disc Totalment Recomanable, que el propi Hersch reconeix com un dels seus millors treballs amb el trio.
    29 min
  • [Part 2] Christian McBRIDE (The New Jawn) & Fred HERSCH (Live in Europe)
    Christian McBRIDE és un contrabaixista singular i sobretot molt mediàtic, un contrabaixista "estrella" que ha destacat en el mon del Jazz amb figures de la talla de Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Brad Mehldau, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Diana Krall, etc ... etc..., però és que també és molt reconegut en el mon del Pop treballant amb Sting, Queen, Celine Dion, Paul McCartney, Carly Simon, James Brown, Isaac Hayes i molt més ... Ha liderat la seva pròpia Big Band, ha fet Fusió amb els Five Peace Band de McLaughlin, Corea, Kenny Garret i Vinnie Colaiuta, de manera simultània lidera diferents formacions i aquesta "The New Jawn" és una d' elles, comparteix cartell amb el bateria Nasheet Waits, amb qui fan una rítmica impresionant, un excel.lent i per mi desconegut trompetista Josh Evans i el sempre interessant saxo tenor Marcus Strickland; el quartet fa una vella/nova música de lo més vibrant que lògicament RECOMANEM.
    I si a la primera part del programa teníem una rítmica formidable, no ho és menys la que fan el contrabaixista John Hébert i el bateria Eric McPherson quan acompanyen el pianista Fred HERSCH en el seu ja mític trio, un trio que compatibilitza perfectament llibertat creativa i precisió. Hem elogiat sovint en aquest programa el pianista Ferd Hersch, tant la seva capacitat per interpretat la seva música com la facilitat per aprofundir en la música d' altres. Live in Europe és una gravació editada el 2018 que compagina composicions propies dedicades a d' altres músics, precios el Bristol Fog que dedica a John Taylor, amb altres de Wayne Shorter o Thelonious Monk. Un disc Totalment Recomanable, que el propi Hersch reconeix com un dels seus millors treballs amb el trio.
    28 min
  • [Part 1] Miguel FERNÄNDEZ (Afrikan Blues) & Shelly MANNE ( At the Black Hawk Vol1)
    Miguel FERNÄNDEZ, Pamplona 1978, és compositor i un excel.lent intèrpret dels saxo tenor i soprano; format al Berklee College de Boston per mestres tant imponents com Joe Lovano, George Garzone o Jerry Bergonzi que segur han influït en el fraseig àgil, clar i molt directe d'aquest músic que no coneixia en absolut i que ha resultat una agradable sorpresa. "Afrikan Blues" és el seu disc de 2013 , unes composicions fresques i uns bon acompanyants: Jason Palmer un bon trompetista de tall clàssic, que tampoc coneixia, Leo Genovese pianista que ja hem escoltat diverses vegades en aquest programa, antic company a la Berklee, Chris Lightcap destacat contrabaixista i el veterà Joe Hunt a la bateria. Recomanem aquest Afrikan Blues, composicions fresques, una música molt directe, sense pretensions, en definitiva: una agradable sorpresa.
    Al Black Hawk de S. Francisco els dies 22, 23 i 24 de Setembre de 1959 hi feien màgia ... El bateria Shelly MANNE va juntar un quintet de músics fantàstics: Joe Gordon trompeta, Richie Kamuca saxo tenor, Monty Budwig contrabaix i un sorprenent Victor Feldman al piano, tots ells bon músics encara que excepcionalment inspirats en aquestes sessions, Shelly Manne va ser un dels grans de la bateria, a la seva capacitat propulsora en els seus grups, aquí podríem pensar en músics com Jo Jones o Art Blakey, i podem sumar la modernitat d'un altre bateria sensacional com era Kenny Clarke i la rara habilitat de tot i tenir una presència imponent no espatllar mai la fluidessa a les interpretacions del grup. Recomanació INCONDICIONAL.
    27 min