Saxofon

El passat 30 de Desembre ens va deixar el pianista Frank KIMBROUGH mort d' un atac de cor a l' edat de 64 anys i nascut a Roxboro, un petit poble rural de North Carolina el 1956 . Va ser un músic àmpliament reconegut tot i que la seva visibilitat comença el 1993 a partir de la seva incorporació a la Maria Schneider Jazz Orchestra, associació que es va mantenir fins practicament la seva defunció i on va destacar com a gran treballador d' equip aportant la seva excepcional versatilitat i innegable talent individual... previament va ser membre del Jazz Composers Collective del seu amic Ben Allison amb qui engegarà el que per mi va ser el seu projecte més interessant, el Herbie Nichols Project. Selecta encara que no massa extensa la relació de gravacions en les que figura com a titular, destacarem els seus treballs a duet amb el vibrafonista Joe Locke i segons sembla, no he tingut DE MOMENT l'oportunitat d' escoltar-les, les gravacions de les 70 composicions conegudes de Thelonious Monk recollides en el pack de 6 CD's "Monk's Dreams" gravat el 2018 amb el multi instrumentista Scott Robinson, contrabaixista Rufus Reid i bateria Billy Drummond ...Aquesta és la nostra selecció i el nostre mini homenatge a Frank Kimbrough:

.... "Saturn's Child" de 1997 és la primera de les  gravacions que en format de duet va fer amb el vibrafonista Joe LOCKE, un deliciós "remake" de les associacions del vibrafonista Gary Burton amb els pianistes Chick Corea o Keith Jarret dels anys 70.

.... Membre estable de la Maria Schneider Orchestra en el més d'un quart de segle de vida que té aquesta formació, Frank Kimbrough en va ser un membre destacat i va participar en les nombroses gravacions i gires per tot el mon que va fer l' orquestra. Escoltarem Choro Dançado un tema d'inspiració brasileira, lluminós com la majoria de composicions de la Schneider, del "Concert in the Garden" de 2004.

... "Lonely Woman" de 1988 és un disc a trio i una de les seves primeres gravacions en les que Frank Kimbrough ja fa una clara demostració de la seva flexibilitat i capacitat de comprensió de la música d' altres músics: a The Peacocks fa visible l' influencia rebuda de Bill Evans i a House Party Startin ens farà participar de l' univers Herbie Nichols. Un bon treball també del contrabaixista Ben WOLFE i el bateria Jeff WILLIAMS , acompanyants habituals en aquella època a diverses actuacions en els clubs de Nova York.

... Herbie Nichols Project ha estat un dels millors reconeixements que s'han fet de la música de Herbie Nichols, un músic "diferent" que va composar i interpretar una música especial i màgica i que no va rebre just reconeixement fins bastant després de la seva mort. L' any  1992 amb el seu soci Ben ALLISON van engegar aquest projecte al que es van afegir el saxo tenor Ted NASH i el trompeta Ron HORTON, "Love is Proximity" de 1996 va ser el primer disc d'aquest col.lectiu i en aquesta ocasió tenim Jeff BALLARD a la bateria. La versatilitat de Frank KIMBROUGH es manifesta novament: en el tema Amoeba's Dance es farà notar el coneixement que tenia de la música d' Andrew Hill i com no a Wildflower 2 hi veiem Herbie Nichols.

Moltes gràcies Mr KIMBROUGH.

El passat 30 de Desembre ens va deixar el pianista Frank KIMBROUGH mort d' un atac de cor a l' edat de 64 anys i nascut a Roxboro, un petit poble rural de North Carolina el 1956 . Va ser un músic àmpliament reconegut tot i que la seva visibilitat comença el 1993 a partir de la seva incorporació a la Maria Schneider Jazz Orchestra, associació que es va mantenir fins practicament la seva defunció i on va destacar com a gran treballador d' equip aportant la seva excepcional versatilitat i innegable talent individual... previament va ser membre del Jazz Composers Collective del seu amic Ben Allison amb qui engegarà el que per mi va ser el seu projecte més interessant, el Herbie Nichols Project. Selecta encara que no massa extensa la relació de gravacions en les que figura com a titular, destacarem els seus treballs a duet amb el vibrafonista Joe Locke i segons sembla, no he tingut DE MOMENT l'oportunitat d' escoltar-les, les gravacions de les 70 composicions conegudes de Thelonious Monk recollides en el pack de 6 CD's "Monk's Dreams" gravat el 2018 amb el multi instrumentista Scott Robinson, contrabaixista Rufus Reid i bateria Billy Drummond ...Aquesta és la nostra selecció i el nostre mini homenatge a Frank Kimbrough:

.... "Saturn's Child" de 1997 és la primera de les  gravacions que en format de duet va fer amb el vibrafonista Joe LOCKE, un deliciós "remake" de les associacions del vibrafonista Gary Burton amb els pianistes Chick Corea o Keith Jarret dels anys 70.

.... Membre estable de la Maria Schneider Orchestra en el més d'un quart de segle de vida que té aquesta formació, Frank Kimbrough en va ser un membre destacat i va participar en les nombroses gravacions i gires per tot el mon que va fer l' orquestra. Escoltarem Choro Dançado un tema d'inspiració brasileira, lluminós com la majoria de composicions de la Schneider, del "Concert in the Garden" de 2004.

... "Lonely Woman" de 1988 és un disc a trio i una de les seves primeres gravacions en les que Frank Kimbrough ja fa una clara demostració de la seva flexibilitat i capacitat de comprensió de la música d' altres músics: a The Peacocks fa visible l' influencia rebuda de Bill Evans i a House Party Startin ens farà participar de l' univers Herbie Nichols. Un bon treball també del contrabaixista Ben WOLFE i el bateria Jeff WILLIAMS , acompanyants habituals en aquella època a diverses actuacions en els clubs de Nova York.

... Herbie Nichols Project ha estat un dels millors reconeixements que s'han fet de la música de Herbie Nichols, un músic "diferent" que va composar i interpretar una música especial i màgica i que no va rebre just reconeixement fins bastant després de la seva mort. L' any  1992 amb el seu soci Ben ALLISON van engegar aquest projecte al que es van afegir el saxo tenor Ted NASH i el trompeta Ron HORTON, "Love is Proximity" de 1996 va ser el primer disc d'aquest col.lectiu i en aquesta ocasió tenim Jeff BALLARD a la bateria. La versatilitat de Frank KIMBROUGH es manifesta novament: en el tema Amoeba's Dance es farà notar el coneixement que tenia de la música d' Andrew Hill i com no a Wildflower 2 hi veiem Herbie Nichols.

Moltes gràcies Mr KIMBROUGH.

........................

.............................

.....................................

..................................

................................

..................................

"Namely You", gravat el 2018 per Blau Records: Grant Stewart saxo tenor, Fabio Miano piano acompanyats del bateria Bernd Reiter i el contrabaixista Clément Daldosso

Sons of Kemet ,"Lest We Forget What We Came Here To Do", any 2015

"Namely You", gravat el 2018 per Blau Records: Grant Stewart saxo tenor, Fabio Miano piano acompanyats del bateria Bernd Reiter i el contrabaixista Clément Daldosso

Sons of Kemet ,"Lest We Forget What We Came Here To Do", any 2015

Bobby SHEW, Bill Mays, 1978

Barry HARRIS plays Tadd Dameron,1975

Bobby SHEW, Bill Mays (Telepathy) ,1978

Barry HARRIS plays Tadd Dameron ,1975

Recordem en aquest programa el pianista McCoy TYNER que ens va deixar el passat 6 de Març. Nascut el 1938 a Filadèlfia, va ser la seva una llarga trajectòria  i és reconegut com un dels pianistes del jazz més influents del segle passat, debuta el 1960 en el Jazztet dels Benny Golson i Art Farmer i aquell mateix any John Coltrane el fitxa pel seu mític Quartet amb el bateria  Elvin Jones i posteriorment  el contrabaixista Jimmy Garrison, una associació  que qualsevol aficionat al jazz  coneix sobradament i que es va mantenir gairebé cinc anys, fins a finals de 1965 quan les divergències musicals entre un Coltrane cada cop més embogit en una recerca sense límit i la resta de components del grup es fan insuperables ...  Sens dubte és aquest període que va de 1960-65 un dels més destacats de la seva carrera i es que a més de la seva participació en el trascendental Quartet de Coltrane gravarà al marge del grup alguns dels seus millors discs, com a líder o com a sideman de Freddie Hubbard, Lee Morgan, Wayne Shorter o Joe Henderson, entre d' altres. A finals dels 60, superada l'etapa HardBop i amb un Free Jazz  que no sedueix el públic generalista, el jazz entrarà en una llarga etapa d' indeterminació i les provatures de formes alternatives i fusions diverses, més o menys afortunades, és una constant fins practicament mitjans dels 80, McCoy Tyner participarà d' aquestes provatures introduint elements de músiques orientals i africanes i instruments poc o gens habituals en el jazz com el clavicordi, la celesta o el koto instrument de corda japonès. Arribem a la dècada dels 90, el jazz està instal.lat  en un nou classicisme (diguem-li Post Bop per simplificar)  que  músics com els Marsalis, i altres,  van iniciar uns anys abans contribuint a que aquesta música recuperés part del seu antic públic, un retorn a un jazz més popular i convenientment allunyat del Free Jazz de finals dels 60 i provatures posteriors; McCoy Tyner s'integrarà perfectament en aquesta nova-vella corrent i gravarà en aquest període bons discs com el  "Remembering John" del 91, un homenatge a Coltrane amb el contrabaixista  Avery Sharp i el bateria Aaron Scott,  el 95 "Infinity" amb els mateixos músics als que s' afegirà Michael Brecker al saxo tenor , un altre disc on hi és clarament present el record a Coltrane, amb una esplèndida versió del Impressions. L' afinitat amb el saxo tenor Joe Henderson ja havia quedat més que demostrada a la dècada dels 60 amb títols memorables com Page One, In & Out , The Real McCoy, etc ,,,, el 1991 reprenen aquella sintonia i graven l' esplèndid  "New York Reunion" amb l' acompanyament d'uns fantàstics Ron Carter al contrabaix  i  Al Foster bateria. En els anys posteriors trobarem un McCoy Tyner involucrat en projectes de caire més comercial, mantindrà el seu toc, la seva tècnica, però els anys de major creativitat han quedat ja bastant enrere ...

Bé, un modest homenatge a la figura del que va ser un excel.lent pianista, recordat sobretot com integrant del mític Quartet  de John Coltrane. Era la nostra intenció quan vam gravar aquest programa fer-ne un de posterior dedicat íntegrament a la música que van compartir McCoy Tyner i John Coltrane, és aquest el motiu de no haver seleccionat aquí cap dels meravellosos discs del Quartet. La maleïda pandèmia, o el que sigui, que estem vivint (patint) no ens ha permès trobar-nos per preparar aquesta segona part.     I Remember Alfred McCoy Tyner...

Recordem en aquest programa el pianista McCoy TYNER que ens va deixar el passat 6 de Març. Nascut el 1938 a Filadèlfia, va ser la seva una llarga trajectòria  i és reconegut com un dels pianistes del jazz més influents del segle passat, debuta el 1960 en el Jazztet dels Benny Golson i Art Farmer i aquell mateix any John Coltrane el fitxa pel seu mític Quartet amb el bateria  Elvin Jones i posteriorment  el contrabaixista Jimmy Garrison, una associació  que qualsevol aficionat al jazz  coneix sobradament i que es va mantenir gairebé cinc anys, fins a finals de 1965 quan les divergències musicals entre un Coltrane cada cop més embogit en una recerca sense límit i la resta de components del grup es fan insuperables ...  Sens dubte és aquest període que va de 1960-65 un dels més destacats de la seva carrera i es que a més de la seva participació en el trascendental Quartet de Coltrane gravarà al marge del grup alguns dels seus millors discs, com a líder o com a sideman de Freddie Hubbard, Lee Morgan, Wayne Shorter o Joe Henderson, entre d' altres. A finals dels 60, superada l'etapa HardBop i amb un Free Jazz  que no sedueix el públic generalista, el jazz entrarà en una llarga etapa d' indeterminació i les provatures de formes alternatives i fusions diverses, més o menys afortunades, és una constant fins practicament mitjans dels 80, McCoy Tyner participarà d' aquestes provatures introduint elements de músiques orientals i africanes i instruments poc o gens habituals en el jazz com el clavicordi, la celesta o el koto instrument de corda japonès. Arribem a la dècada dels 90, el jazz està instal.lat  en un nou classicisme (diguem-li Post Bop per simplificar)  que  músics com els Marsalis, i altres,  van iniciar uns anys abans contribuint a que aquesta música recuperés part del seu antic públic, un retorn a un jazz més popular i convenientment allunyat del Free Jazz de finals dels 60 i provatures posteriors; McCoy Tyner s'integrarà perfectament en aquesta nova-vella corrent i gravarà en aquest període bons discs com el  "Remembering John" del 91, un homenatge a Coltrane amb el contrabaixista  Avery Sharp i el bateria Aaron Scott,  el 95 "Infinity" amb els mateixos músics als que s' afegirà Michael Brecker al saxo tenor , un altre disc on hi és clarament present el record a Coltrane, amb una esplèndida versió del Impressions. L' afinitat amb el saxo tenor Joe Henderson ja havia quedat més que demostrada a la dècada dels 60 amb títols memorables com Page One, In & Out , The Real McCoy, etc ,,,, el 1991 reprenen aquella sintonia i graven l' esplèndid  "New York Reunion" amb l' acompanyament d'uns fantàstics Ron Carter al contrabaix  i  Al Foster bateria. En els anys posteriors trobarem un McCoy Tyner involucrat en projectes de caire més comercial, mantindrà el seu toc, la seva tècnica, però els anys de major creativitat han quedat ja bastant enrere ...

Bé, un modest homenatge a la figura del que va ser un excel.lent pianista, recordat sobretot com integrant del mític Quartet  de John Coltrane. Era la nostra intenció quan vam gravar aquest programa fer-ne un de posterior dedicat íntegrament a la música que van compartir McCoy Tyner i John Coltrane, és aquest el motiu de no haver seleccionat aquí cap dels meravellosos discs del Quartet. La maleïda pandèmia, o el que sigui, que estem vivint (patint) no ens ha permès trobar-nos per preparar aquesta segona part.     I Remember Alfred McCoy Tyner...