Saxofon

"So What" és un disc del 2002 en el que tots els temes son composicions de Miles Davis i és que Miles Davis va ser la primera influència i directament el responsable de que Eddie HENDERSON es convertís en trompetista de Jazz. Nascut a New York el 1940, va formar part del grup del pianista Herbie Hancock del 70 al 73, en aquest període també va gravar algun disc com a líder, i després va treballar  amb Pharoah Sanders, Norman Connors i  els Messengers de l' Art Blakey, a partir de 1975 va decantar els seus interessos a una fusió molt comercial que compaginava amb la seva carrera professional com a psiquiatra. A la dècada dels 90 retorna al jazz 'acústic' que seguirà compatibilitzant amb la psiquiatria, ha gravat una trentena de discs com a líder i com a sideman en diferents discs de Billy Harper, Kenny Barron, Stanley Cowell o Gary Bartz i bastants més en treballs puntuals amb altres líders.  "So What?" ja ho hem dit, és un disc gravat el 2002, totes les composicions de Miles Davis i el cert és que de cadascuna d' elles en farà una versió prou diferenciada per no caure el l' enèsima repetició de la música de Davis ... ell té una bona tècnica en la que recull influències variades de músics com Freddie Hubbard o Woody Shaw. L' acompanyen i ho fan molt be, Dave Kikoski al piano, Ed Howard contrabaix i alternant-se a la bateria Billy Hart o Victor Lewis, un plaer escoltar les bones versions que fa de temes tant coneguts com els 'So What' o ' All Blues'. Un BON JAZZ  sense complicacions ni contraindicacions.

Miguel ZENÓN és un notable saxofonista nascut a Puerto Rico l' any 1976 i que com molts dels bons ha passat per el Berklee College de Boston, allà va coincidir amb els germans Cohen, Anat i Avishai, el trompetista Jeremy Pelt i el bateria Antonio Sánchez amb qui va iniciar una estreta col.laboració. És llarga la llista de músics destacats amb qui ha treballat com a sideman:  Fred Hersch, Charlie Haden, Bobby Hutcherson, Steve Coleman, Danilo Pérez, Kenny Werner, David Sánchez (un gran disc 'Travesía'), Jerry González, Guillermo Klein, Jason Lindner, la Mingus Jazz Band, ... força destacada també la seva participació en el  SF Jazz Collective, en aquest programa de ràdio l' hem escoltat en  les sessions dedicades a Joe Henderson i Miles Davis.  Com a lider té de l' ordre d' una dotzena de gravacions, bona part d' elles amb el seu quartet estable iniciat el 1999 on hi eren el pianista Luis Perdomo, contrabaixista Hans Glawischnig i el bateria Antonio Sánchez, aquesta formació és va mantenir fins el 2005 que Antonio Sánchez va ingressar en el Pat Metheny Group i el va substituir Henry Coles, ells són qui l' acompanyen a "Esta Plena" gravació de 2009 on es fa evident en tot moment la perfecta sintonia que hi ha entre els components del grup i la seva vàlua individual, el resultat és un disc vigorós que mostra afecte a la tradició popular porto-riquenya fent-ho molt compatible amb un jazz modern on l' improvisació i l' aportació individual hi juguen un paper important.  MOLT BO !

L' origen d' aquest "Beautiful Life" és la gran tragèdia personal que va patir el saxofonista Jimmy Greene quan la seva filla de 6 anys Ana va morir en el tiroteig perpetrat per un descerebrat a l' escola primària Sandy Hook de Conneticut un parell d' anys abans, el 2014. Un sentit homenatge en el que hi participen a més d'ell com a compositor i intèrpret dels saxo tenor, soprano i flauta, el contrabaixista Christian McBride, el bateria Lewis Nash i en la majoria de temes la pianista Renee Rosnes, en alguns dels temes també hi són Pat Metheny, Cyrus Chesnut, Kenny Barron, Kurt Elling i d'altres, a més d'un secció de cordes i un cor de l' església cristiana a la que pertanyia la nena Ana. El disc és ple a vessar d' emocions, hi destaca, i molt, la serenor i la pau que desprenen les composicions,  posiblement hi té molt a veure el profund sentiment religiós que tenen ell i la seva esposa, i mare de la nena, Nelba Márquez. Qualsevol dels temes d' aquest "Beautiful Life" és un cant a la vida i és particularment emocionant el tall 'Ana's Way' amb l' intervenció del cantant Kurt Elling.  RECOMANAT, no cal dir-ho ...

L' origen d' aquest "Beautiful Life" és la gran tragèdia personal que va patir el saxofonista Jimmy Greene quan la seva filla de 6 anys Ana va morir en el tiroteig perpetrat per un descerebrat a l' escola primària Sandy Hook de Conneticut un parell d' anys abans, el 2014. Un sentit homenatge en el que hi participen a més d'ell com a compositor i intèrpret dels saxo tenor, soprano i flauta, el contrabaixista Christian McBride, el bateria Lewis Nash i en la majoria de temes la pianista Renee Rosnes, en alguns dels temes també hi són Pat Metheny, Cyrus Chesnut, Kenny Barron, Kurt Elling i d'altres, a més d'un secció de cordes i un cor de l' església cristiana a la que pertanyia la nena Ana. El disc és ple a vessar d' emocions, hi destaca, i molt, la serenor i la pau que desprenen les composicions,  posiblement hi té molt a veure el profund sentiment religiós que tenen ell i la seva esposa, i mare de la nena, Nelba Márquez. Qualsevol dels temes d' aquest "Beautiful Life" és un cant a la vida i és particularment emocionant el tall 'Ana's Way' amb l' intervenció del cantant Kurt Elling.  RECOMANAT, no cal dir-ho ...Els anys 60 i 70 van ser molt populars les formacions basades en orgue, saxo i bateria, també hi solia haver un guitarrista i de vegades les congues reforçaven la percussió ... la seva era una música molt vistosa, derivada del Hard Bop i etiquetada habitualment com a Soul-Jazz o Funk-Jazz.  James CARTER és un músic que té un gran respecte per la tradició i en aquest "Heaven on Earth", un directe gravat al Blue Note de New York l' any 2009,  retrà el seu homenatge particular a aquell Soul-Jazz,  ho farà logicament amb músics del secle XXI: John Medeski és l' organista, Adam Rogers a la guitarra, Christian McBride contrabaix i Joey Baron bateria acompanyen al sempre explosiu James Carter que en aquest set farà servir tenor, soprano i clarinet baix, la seva és una música vibrant i festiva , així era aquest tipus de música en els anys 70 però és que a més hi sumarem l' exuberància i el plus de modernitat que aporta aquest sensacional saxofonista que de tan sobrat que és tècnicament pot arribar a ser aclaparador i l' innegable classe dels seus acompanyants. Magnífica l' aportació al revisionisme dels clàssics que des d'els seus començaments ha practicat James Carter amb joies com 'The Real Quiet Storm' o 'Conversin' whit the Elders' en els anys 90 o més recentment  l' homenatge que fa a Billie Holiday amb la Dee Dee Bridgwater a ' Eleanora Fagan: To Billie with Love' i la seva integració a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis. Un BON DISC aquest "Heaven on Earth".

Quan l'any 1992 el segell discogràfic Criss Cross va fer debutar el saxofonista Chris POTTER, en el  disc "Presenting Chris Potter", critica i aficionats van coincidir en el pronòstic que la seva seria una trajectòria meteòrica, el temps els ha donat la raó i Chris Potter des d'aquell prometedor debut  ha participat en gravacions destacades amb bona part dels músics importants dels darrers 30 anys. Amb Paul Motian, Dave Holland o Dave Douglas ha treballat sovint, també amb Pat Metheny, Joe Lovano, Steely Dan, Adam Rogers, la Mingus Big Band,  Mike Mainieri, Marian McPartland (In My Life), JoAnne Brackeen (Pink Elephant Magic), Kenny Werner (Concord Duo Series) etc ...,etc..., etc... aquesta és una llista molt reduïda de les seves col.laboracions i els títols que figuren entre parèntesi es corresponen amb intervencions en aquest programa de ràdio  en les que Chris Potter hi ha tingut el seu protagonisme. Com a líder té de l' ordre d'uns 30 àlbums i podem recordar com a destacat Lift: Live at Village Vanguard de 2004 que també vam programar fa un temps i és que si, ens agrada Chris Potter ... "The Sirens" és una gravació de  2011, l' acompanyen el pianista Craig Taborn, Larry Grenadier al contrabaix i Eric Harland a la bateria, en alguns temes també intervé el pianista David Virelles tocant el celeste i l' harmonium, segons les notes de l' autor està inspirat en l' Odissea i  tots els temes son composicions de Chris Potter; algunes de les sensacions escoltant el disc són que Michael Brecker n' és una clara influència i també Coltrane sobretot en el tema The Sirens que dona nom al disc, un tema separat en dos parts: primer tocant el clarinet baix i després el tenor, que recorda clarament, més la composició que l' interpretació, el mític Alabama que Coltrane va interpretar al Birdland, Eric Harland és llueix creant l' atmosfera als tambors. Un disc MOLT RECOMANABLE.

El pianista JOHN HICKS ( Atlanta, 1941) va ingressar l'any 1962 en aquella autèntica escola del Hard Bop que va ser els Art Blakey's Jazz Messengers que tant va fer per la  promoció d'infinitat de joves promeses, molts d'ells desprès autèntiques figures del Jazz. Va coincidir allà amb Lee Morgan i Freddie Hubbard i en va marxar  un parell d'anys desprès,  tot seguit un parell d'anys més acompanyant  la cantant Betty Carter en una serie de gires i gravant amb ella alguns discs força interessants, una temporada a l' orquestra de Woody Herman  i arribem a la dècada dels 70, una època molt complicada pel Jazz en la que el Hard Bop ja era gairebé residual, el Free Jazz no captava l' interès dels antics aficionats i els més joves es decantaven clarament cap a un Rock que els representava molt millor. En aquest període va treballar amb músics que cercaven noves formes:  Charles Tolliver, Lester Bowie, Arthur Blythe, David Fatha Newman, Pharoah Sanders, David Murray, Hamiet Bluiett, Ricky Ford, Bobby Watson , Chico Freman, Sonny Fortune, etc ..., dues joies recomanarem d' aquesta llarga etapa que va de començaments dels 70 fins gairebé finals dels 80: 'Sketches of Tokyo' amb David Murray el 1985 i 'Love Remains' a nom de Bobby Watson el 86, dos discs magnífics als que torno sovint.L' any 1992 recordarà la seva estada en el Art Blakey's Jazz Messengers i ho farà gravant "Moanin'. Portrait of Art Blakey" acompanyat per Marcus McLauren  al contrabaix i Victor Lewis a la bateria, un bon trio que repassarà alguns dels temes habituals en el repertori dels Messengers, títols destacats com Whisper Not de Benny Golson, Nica's Dream de Horace Silver o Moanin de Bobby Timmons  ... interpretacions vibrants d'un músic creatiu i especialment versàtil, capaç d' interpretar swing, hard bop i amb la mateixa naturalitat apropar-se a les avantguardes. Un disc MOLT PLAENT d'escoltar, com també ho són els diferents homenatges que va a fer als seus predecessors Earl Hines, Fats Waller, Mary Lou Williams, Sonny Clark o Billy Strayhorn.

Quan l'any 1992 el segell discogràfic Criss Cross va fer debutar el saxofonista Chris POTTER, en el  disc "Presenting Chris Potter", critica i aficionats van coincidir en el pronòstic que la seva seria una trajectòria meteòrica, el temps els ha donat la raó i Chris Potter des d'aquell prometedor debut  ha participat en gravacions destacades amb bona part dels músics importants dels darrers 30 anys. Amb Paul Motian, Dave Holland o Dave Douglas ha treballat sovint, també amb Pat Metheny, Joe Lovano, Steely Dan, Adam Rogers, la Mingus Big Band,  Mike Mainieri, Marian McPartland (In My Life), JoAnne Brackeen (Pink Elephant Magic), Kenny Werner (Concord Duo Series) etc ...,etc..., etc... aquesta és una llista molt reduïda de les seves col.laboracions i els títols que figuren entre parèntesi es corresponen amb intervencions en aquest programa de ràdio  en les que Chris Potter hi ha tingut el seu protagonisme. Com a líder té de l' ordre d'uns 30 àlbums i podem recordar com a destacat Lift: Live at Village Vanguard de 2004 que també vam programar fa un temps i és que si, ens agrada Chris Potter ... "The Sirens" és una gravació de  2011, l' acompanyen el pianista Craig Taborn, Larry Grenadier al contrabaix i Eric Harland a la bateria, en alguns temes també intervé el pianista David Virelles tocant el celeste i l' harmonium, segons les notes de l' autor està inspirat en l' Odissea i  tots els temes son composicions de Chris Potter; algunes de les sensacions escoltant el disc són que Michael Brecker n' és una clara influència i també Coltrane sobretot en el tema The Sirens que dona nom al disc, un tema separat en dos parts: primer tocant el clarinet baix i després el tenor, que recorda clarament, més la composició que l' interpretació, el mític Alabama que Coltrane va interpretar al Birdland, Eric Harland és llueix creant l' atmosfera als tambors. Un disc MOLT RECOMANABLE.

El pianista JOHN HICKS ( Atlanta, 1941) va ingressar l'any 1962 en aquella autèntica escola del Hard Bop que va ser els Art Blakey's Jazz Messengers que tant va fer per la  promoció d'infinitat de joves promeses, molts d'ells desprès autèntiques figures del Jazz. Va coincidir allà amb Lee Morgan i Freddie Hubbard i en va marxar  un parell d'anys desprès,  tot seguit un parell d'anys més acompanyant  la cantant Betty Carter en una serie de gires i gravant amb ella alguns discs força interessants, una temporada a l' orquestra de Woody Herman  i arribem a la dècada dels 70, una època molt complicada pel Jazz en la que el Hard Bop ja era gairebé residual, el Free Jazz no captava l' interès dels antics aficionats i els més joves es decantaven clarament cap a un Rock que els representava molt millor. En aquest període va treballar amb músics que cercaven noves formes:  Charles Tolliver, Lester Bowie, Arthur Blythe, David Fatha Newman, Pharoah Sanders, David Murray, Hamiet Bluiett, Ricky Ford, Bobby Watson , Chico Freman, Sonny Fortune, etc ..., dues joies recomanarem d' aquesta llarga etapa que va de començaments dels 70 fins gairebé finals dels 80: 'Sketches of Tokyo' amb David Murray el 1985 i 'Love Remains' a nom de Bobby Watson el 86, dos discs magnífics als que torno sovint.L' any 1992 recordarà la seva estada en el Art Blakey's Jazz Messengers i ho farà gravant "Moanin'. Portrait of Art Blakey" acompanyat per Marcus McLauren  al contrabaix i Victor Lewis a la bateria, un bon trio que repassarà alguns dels temes habituals en el repertori dels Messengers, títols destacats com Whisper Not de Benny Golson, Nica's Dream de Horace Silver o Moanin de Bobby Timmons  ... interpretacions vibrants d'un músic creatiu i especialment versàtil, capaç d' interpretar swing, hard bop i amb la mateixa naturalitat apropar-se a les avantguardes. Un disc MOLT PLAENT d'escoltar, com també ho són els diferents homenatges que va a fer als seus predecessors Earl Hines, Fats Waller, Mary Lou Williams, Sonny Clark o Billy Strayhorn.

Dos grans coneixedors de la música de J. Coltrane, Dave LIEBMAN i Joe LOVANO, ells s'han aproximat en diverses ocasions a la seva música i ho han fet des d'angles diferents, en el cas de J.Lovano de manera més 'retratista' on el Blues i el Hard Bop hi són ben presents i D.Liebman amb un enfoc més 'abstracte', en qualsevol cas les seves interpretacions sempre han tingut una marcada personalitat, mai una rèplica de Coltrane, el que és molt d' agrair. "Compassion. The music of John Coltrane", gravat el 2007 i publicat el 2017, és una d'aquestes valuoses aproximacions, acompanyen als dos líders que toquen saxo tenor, soprano i flautes el pianista Phil Markowitz un músic molt lluminós que ja destacava en els acompanyaments que feia a Chet Baker la dècada dels 70 i que ha treballat en diverses ocasions amb D.Liebman, Ron McClure sempre una garantia des d'el contrabaix i  Billy Hart un dels grans a la bateria. No us podeu perdre la versió del Central Park West  i el disc en conjunt és MOLT RECOMANABLE.  Complicat seguir la pista d'un músic com Louis SCLAVIS que encadena projectes de lo més variat i en territoris ben diversos. Ha composat i dirigit bandes sonores per teatre, cinema i dansa, com a solista ha interpretat música barroca amb els Ensemble Amarillis, amb els Napoli's Walls van recrear l'historia i la cultura napolitanes i ha interpretat música clàssica i de cambra sovint en diferents formacions ... naturalment també és un músic de Jazz, de fet està considerat un dels millors improvisadors europeus. L' any 1975  ja era membre del Henri Teixier Quartet,  posteriorment ha tocat amb els músics més destacats del free europeu com Evan Parker, Peter Brötzmann,Tony Oxley o Lol Coxhill.  Una trentena de discs com a líder en els segells Label Blue, JMS i des de 1991 bona part de les gravacions les ha fet per ECM, el 2010 gravarà "Eldorado Trio" a Clean Feed Records amb el pianista Craig Taborn i el bateria Tom Rainey, vuit temes repartits en composicions de Louis Sclavis i la resta  lliure improvisació del trio, Sclavis alterna el clarinet baix i el saxo soprano que fa servir en el tema que dedica a Steve Lacy. Música de llibertat de tres músics que tenen molts recursos i que es mostren encantats amb el projecte, "El Dorado Trio" és un disc a recomanar, sobretot als més interessats per la lliure improvisacio.

Dos grans coneixedors de la música de J. Coltrane, Dave LIEBMAN i Joe LOVANO, ells s'han aproximat en diverses ocasions a la seva música i ho han fet des d'angles diferents, en el cas de J.Lovano de manera més 'retratista' on el Blues i el Hard Bop hi són ben presents i D.Liebman amb un enfoc més 'abstracte', en qualsevol cas les seves interpretacions sempre han tingut una marcada personalitat, mai una rèplica de Coltrane, el que és molt d' agrair. "Compassion. The music of John Coltrane", gravat el 2007 i publicat el 2017, és una d'aquestes valuoses aproximacions, acompanyen als dos líders que toquen saxo tenor, soprano i flautes el pianista Phil Markowitz un músic molt lluminós que ja destacava en els acompanyaments que feia a Chet Baker la dècada dels 70 i que ha treballat en diverses ocasions amb D.Liebman, Ron McClure sempre una garantia des d'el contrabaix i  Billy Hart un dels grans a la bateria. No us podeu perdre la versió del Central Park West  i el disc en conjunt és MOLT RECOMANABLE.  Complicat seguir la pista d'un músic com Louis SCLAVIS que encadena projectes de lo més variat i en territoris ben diversos. Ha composat i dirigit bandes sonores per teatre, cinema i dansa, com a solista ha interpretat música barroca amb els Ensemble Amarillis, amb els Napoli's Walls van recrear l'historia i la cultura napolitanes i ha interpretat música clàssica i de cambra sovint en diferents formacions ... naturalment també és un músic de Jazz, de fet està considerat un dels millors improvisadors europeus. L' any 1975  ja era membre del Henri Teixier Quartet,  posteriorment ha tocat amb els músics més destacats del free europeu com Evan Parker, Peter Brötzmann,Tony Oxley o Lol Coxhill.  Una trentena de discs com a líder en els segells Label Blue, JMS i des de 1991 bona part de les gravacions les ha fet per ECM, el 2010 gravarà "Eldorado Trio" a Clean Feed Records amb el pianista Craig Taborn i el bateria Tom Rainey, vuit temes repartits en composicions de Louis Sclavis i la resta  lliure improvisació del trio, Sclavis alterna el clarinet baix i el saxo soprano que fa servir en el tema que dedica a Steve Lacy. Música de llibertat de tres músics que tenen molts recursos i que es mostren encantats amb el projecte, "El Dorado Trio" és un disc a recomanar, sobretot als més interessats per la lliure improvisacio.

Ralph ALESSI i Fred HERSCH són dos mestres del seu instrument, músics molt creatius que es coneixen a la perfecció i això es fa evident en aquest "Only Many" gravat en dues sessions el 2011 i 2012. Catorze temes que alternen composicions pròpies, d' altres improvisades directament en el moment de la gravació  i un parell que agafen prestats: un de Thelonious Monk i l'altre de Paul Motian. El disc no té desperdici, és d'aquells que comences a la pista 1 i no hi ha manera de deixa'l, l' encant de l' inesperat, mai saps on et conduiran aquest parell d' excepcionals improvisadors ..., en el San Francisco Holiday comprovem una vegada més que Fred Hersch és un dels músics que millor ha reinterpretat la música de Monk, a Blue Midnight de Paul Motian veiem la clara influència del trompetista Kenny Wheeler sobre Ralph Alessi i com respon Fred Hersch disfressant-se de John Taylor i emulant aquells fantàstics duets dels seus predecessors. Un disc MOLT BO !"Joy Spring" és l'homenatge que fa el pianista Bill CARROTHERS a Clifford Brown, un dels seus músics preferits. Clifford Brown va aparèixer a la dècada dels 50 i la critica el va reconèixer inmediatament com a successor del que havia estat un dels grans trompetes del Bop, Fats Navarro, mort poc abans. Desgraciadament la seva carrera va ser molt curta, va morir en un accident de transit amb només 26 anys, però va tenir temps de deixar-nos algunes gravacions memorables, qui no recorda els seus treballs amb el bateria Max Roach i en concret el mític Study in Brown, o els acompanyaments que va fer a la Helen Merrill, Sarah Vaughan o Dinah Washington, també va destacar com a compositor i temes com Daahoud, Joy Spring o Sandu han passat a ser standards del Jazz.  Bill Carrothers al piano, Drew Gress contrabaix i Bill Stewart bateria fan un trio excel.lent en aquest "Joy Spring" que repassa algunes de les més emblemàtiques composicions de Clifford Brown i d'altres que seves o no eren part del seu repertori habitual, resulta dificil reconeixer traces del Bop original en el que van ser pensades, fa més de 50 anys, la melodia és l' única connexió amb els originals que prenen nova vida amb un nou tractament rítmic i harmònic que les fa novament atractives.  Drew Gress és un dels contrabaixistes més sol.licitats des de fa ja uns quants anys,  se li compten de l' ordre d'unes 200 gravacions en territoris ben diversos i és que n' hi ha pocs  de tan versàtils com ell, Bill Stewart un magnífic bateria i un dels principals impulsors del canvi de rol de la bateria en el Jazz que es va iniciar els anys 90, també ha participat en infinitat de projectes amb músics molt destacats;  bastant menys conegut el líder del projecte Bill Carrothers, toca el piano i també el Fender Rhodes, el seu marc estilístic és molt ampli i  és per això que ha participat com a sideman en projectes ben diversos amb músics com Freddie Hubbard, James Moody, Gary Peacock, Dewey Redman, Lee Konitz, Buddy de Franco, Billy Higgins, Curtis Fuller, Toots Thielemans, Prince, etc ...el meu coneixement de la seva discografia es limita als  "Duets" amb Bill Stewart,  "Moving Portrait" a nom de Dave Douglas i aquest "Joy Spring" que com els anteriors em sembla un BON DISC.

Ralph ALESSI i Fred HERSCH són dos mestres del seu instrument, músics molt creatius que es coneixen a la perfecció i això es fa evident en aquest "Only Many" gravat en dues sessions el 2011 i 2012. Catorze temes que alternen composicions pròpies, d' altres improvisades directament en el moment de la gravació  i un parell que agafen prestats: un de Thelonious Monk i l'altre de Paul Motian. El disc no té desperdici, és d'aquells que comences a la pista 1 i no hi ha manera de deixa'l, l' encant de l' inesperat, mai saps on et conduiran aquest parell d' excepcionals improvisadors ..., en el San Francisco Holiday comprovem una vegada més que Fred Hersch és un dels músics que millor ha reinterpretat la música de Monk, a Blue Midnight de Paul Motian veiem la clara influència del trompetista Kenny Wheeler sobre Ralph Alessi i com respon Fred Hersch disfressant-se de John Taylor i emulant aquells fantàstics duets dels seus predecessors. Un disc MOLT BO !"Joy Spring" és l'homenatge que fa el pianista Bill CARROTHERS a Clifford Brown, un dels seus músics preferits. Clifford Brown va aparèixer a la dècada dels 50 i la critica el va reconèixer inmediatament com a successor del que havia estat un dels grans trompetes del Bop, Fats Navarro, mort poc abans. Desgraciadament la seva carrera va ser molt curta, va morir en un accident de transit amb només 26 anys, però va tenir temps de deixar-nos algunes gravacions memorables, qui no recorda els seus treballs amb el bateria Max Roach i en concret el mític Study in Brown, o els acompanyaments que va fer a la Helen Merrill, Sarah Vaughan o Dinah Washington, també va destacar com a compositor i temes com Daahoud, Joy Spring o Sandu han passat a ser standards del Jazz.  Bill Carrothers al piano, Drew Gress contrabaix i Bill Stewart bateria fan un trio excel.lent en aquest "Joy Spring" que repassa algunes de les més emblemàtiques composicions de Clifford Brown i d'altres que seves o no eren part del seu repertori habitual, resulta dificil reconeixer traces del Bop original en el que van ser pensades, fa més de 50 anys, la melodia és l' única connexió amb els originals que prenen nova vida amb un nou tractament rítmic i harmònic que les fa novament atractives.  Drew Gress és un dels contrabaixistes més sol.licitats des de fa ja uns quants anys,  se li compten de l' ordre d'unes 200 gravacions en territoris ben diversos i és que n' hi ha pocs  de tan versàtils com ell, Bill Stewart un magnífic bateria i un dels principals impulsors del canvi de rol de la bateria en el Jazz que es va iniciar els anys 90, també ha participat en infinitat de projectes amb músics molt destacats;  bastant menys conegut el líder del projecte Bill Carrothers, toca el piano i també el Fender Rhodes, el seu marc estilístic és molt ampli i  és per això que ha participat com a sideman en projectes ben diversos amb músics com Freddie Hubbard, James Moody, Gary Peacock, Dewey Redman, Lee Konitz, Buddy de Franco, Billy Higgins, Curtis Fuller, Toots Thielemans, Prince, etc ...el meu coneixement de la seva discografia es limita als  "Duets" amb Bill Stewart,  "Moving Portrait" a nom de Dave Douglas i aquest "Joy Spring" que com els anteriors em sembla un BON DISC.