Mai havia sentit a parlar de la pianista Sarah Jane CION, poca informació a la xarxa i una producció discogràfica de només 4 títols, tot i que té el reconeixement de col·legues destacats com Fred Hersch, McCoy Tyner, Andy LaVerne, Larry Goldings o Clark Terry. En aquest "Summer Night" l' acompanyen el seu marit i contrabaixista Phil Pallombi, el sempre sorprenent Billy Hart a la bateria i en un parell de temes Michael Brecker al saxo tenor, una interpretació molt elegant al piano, sempre suau però incisiva quan cal i bones composicions fan que vingui de gust acceptar la proposició d'en Josep de  programar un altre disc seu, en aquest cas amb el saxofonista Chris Potter. RECOMANAT.Força desconegut també el saxofonista noruec Hakon KORNSTAD (Oslo 1977) i no gaire més el seu compatriota el pianista i compositor Havard WIIK, aquest un parell d' anys més jove i membre habitual de la banda Atomic,  també de Motif un grup de Jazz Experimental que ha tingut col.laboracions puntuals de músics com Lee Konitz, Kenny Wheeler, Joe Lovano, Joshua Redman, Chick Corea, etc. "Eight Tunes We Like" de 2003 i "The Bad and the Beautiful" el 2006 son  les dues gravacions que han fet junts aquest parell de músics, les dues son francament bones i la tria del primer l' he fet exclusivament perquè m'agrada i molt el tractament que fan de 8 temes emblemátics del Jazz, coneguts però no exactament standards. Unes interpretacions molt personals i apassionades on mantenint clarament les línies que les fan reconeixibles no es perjudica un alt nivell d' experimentació i recerca. No hi ha el menor dubte de que Jesus Maria i Calls de la Carla Bley o The Peacocks de Jimmy Rowles o  Humpty Dumpty de Ornette Coleman son del seu grat. Altament RECOMANABLE.

Els grans pianistes acostumen a tenir el seu "trio de tota la vida" i Brad MEHLDAU té el seu amb el contrabaixista Larry Grenadier des d'els seus inicis, començaments dels 90, i el bateria Jeff Ballard uns anys després substituint el Jordi Rossy. Aquesta estabilitat els permet la complicitat que trobem en aquest "Seymour Reads the Constitution!", un bon disc del 2018 molt variat en quant a temes, alguns de propis i altres de prestats, m´ha agradat particularment la versió que fan del vell standard del cançoner nord-americà Almost Like Being in Love. M'he quedat amb les ganes d' escoltar altres temes com Beatrice de Sam Rivers o Great Day  de Paul McCartney o De-Dah de Elmo Hope, potser en un proper programa ...  RECOMANAT.És àmpliament coneguda i reconeguda la participació del saxofonista Elton DEAN en una de les millors versions de la banda Soft Machine,  concretament el període que va de 1969 a 1972. Bastants anys després, a començaments del segle XXI, per nostàlgia o per les raons que siguin, rememorarà amb grups diferents l' antiga Soft Machine,  un d' ells va ser Soft Bounds i són el seu antic company Hugh Hooper al baix, la pianista  Sophia Domancich i el bateria Simon Goubert. Resulta interessant comparar l' evolució musical i personal del  Elton Dean membre de Soft Machine ( amb Hugh Hooper baix, Mike Ratledge teclats i Robert Wyatt bateria) i el "nou" Elton Dean de començaments de segle: un sol tema "King and Queens", una primera versió de 3 minuts en el directe a Bremen de 1971 recollit en el disc "Virtually" i la segona versió, bastant més llarga, de 2004 en el "Live at Le Triton" a Paris amb Soft Bounds,  ... que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Els grans pianistes acostumen a tenir el seu "trio de tota la vida" i Brad MEHLDAU té el seu amb el contrabaixista Larry Grenadier des d'els seus inicis, començaments dels 90, i el bateria Jeff Ballard uns anys després substituint el Jordi Rossy. Aquesta estabilitat els permet la complicitat que trobem en aquest "Seymour Reads the Constitution!", un bon disc del 2018 molt variat en quant a temes, alguns de propis i altres de prestats, m´ha agradat particularment la versió que fan del vell standard del cançoner nord-americà Almost Like Being in Love. M'he quedat amb les ganes d' escoltar altres temes com Beatrice de Sam Rivers o Great Day  de Paul McCartney o De-Dah de Elmo Hope, potser en un proper programa ...  RECOMANAT.És àmpliament coneguda i reconeguda la participació del saxofonista Elton DEAN en una de les millors versions de la banda Soft Machine,  concretament el període que va de 1969 a 1972. Bastants anys després, a començaments del segle XXI, per nostàlgia o per les raons que siguin, rememorarà amb grups diferents l' antiga Soft Machine,  un d' ells va ser Soft Bounds i són el seu antic company Hugh Hooper al baix, la pianista  Sophia Domancich i el bateria Simon Goubert. Resulta interessant comparar l' evolució musical i personal del  Elton Dean membre de Soft Machine ( amb Hugh Hooper baix, Mike Ratledge teclats i Robert Wyatt bateria) i el "nou" Elton Dean de començaments de segle: un sol tema "King and Queens", una primera versió de 3 minuts en el directe a Bremen de 1971 recollit en el disc "Virtually" i la segona versió, bastant més llarga, de 2004 en el "Live at Le Triton" a Paris amb Soft Bounds,  ... que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Branford MARSALIS és un saxofonista, compositor i bandleader amb una trajectòria impresionant, com a solista en projectes ben diversos que van des d' el Pop-Rock, amb Sting, Phil Collins o Grateful Dead, diferents formacions de Clàssica, la Simfònica de Carolina del Nord o la Filharmònica de Nova York entre d'altres, un grup Buckshot LeFonque que barreja el Jazz clàssic amb el R&B, Hip-Hop, Pop, Rock ...,  professor honorari en diferents institucions universitaries, ha participat en algun film amb el seu amic el director Spike Lee, etc... etc... De tant en tant descansa d' aquesta frenètica activitat i grava amb el seu Quartet, té de l'ordre d'una trentena de gravacions com a lider en aquest format en el que sempre ha apostat per una estabilitat que s'ha traduït en una gran compenetració entre els components del Quartet,  "The Secret Between the Shadow and the Soul" de 2018 és l' ultim disc i la compenetració dels músics està més que garantida: Joey Calderazzo el seu pianista des de 1998 quan va substituir el meravellós Kirk Kirkland mort aquell mateix any, Eric Revis el contrabaixista des d'el 97 i Justin Faulkner un bateria amb la difícil tasca de substituir el gran Jeff "Tain" Watts que després de més de 20 anys amb el Branford,  el 2009 va voler volar pel seu compte. El disc és bo i tot i el difícil que resulta destacar un tema, ho farem amb l' ultim que hem seleccionat, un emotiu homenatge  a la seva mare, la Dolores, morta poc abans. Un tema preciós i un disc MOLT RECOMANABLE !"Book of Angels" és un dels molts projectes del hiper prolífic John Zorn. Una entrega per capítols , més de 30 a dia d' avui, en els que Zorn hi interve com a productor, compositor i ocasionalment com a intèrpret del saxo alto, un denominador comú a tota la serie és que  totes les composicions que s'interpreten son seves i tenen com a base la musica tradicional jueva;  els intèrprets seran ben diversos, músics creatius i amb gran afinitat als plantejaments del "jefe", alguns de particularment extrems... "Stolas: Book of Angels Vol.12" és l' entrega que programem avui i possiblement una de les més Mainstream de la serie, amb la base dels antics membres de Masada, Dave Doglas trompeta, Greg Cohen contrabaix, Joey Baron bateria i en un tema el propi John Zorn al saxo alto, afegim el pianista Uri Caine i el saxo tenor Joe Lovano.  El RECOMANEM també !

Branford MARSALIS és un saxofonista, compositor i bandleader amb una trajectòria impresionant, com a solista en projectes ben diversos que van des d' el Pop-Rock, amb Sting, Phil Collins o Grateful Dead, diferents formacions de Clàssica, la Simfònica de Carolina del Nord o la Filharmònica de Nova York entre d'altres, un grup Buckshot LeFonque que barreja el Jazz clàssic amb el R&B, Hip-Hop, Pop, Rock ...,  professor honorari en diferents institucions universitaries, ha participat en algun film amb el seu amic el director Spike Lee, etc... etc... De tant en tant descansa d' aquesta frenètica activitat i grava amb el seu Quartet, té de l'ordre d'una trentena de gravacions com a lider en aquest format en el que sempre ha apostat per una estabilitat que s'ha traduït en una gran compenetració entre els components del Quartet,  "The Secret Between the Shadow and the Soul" de 2018 és l' ultim disc i la compenetració dels músics està més que garantida: Joey Calderazzo el seu pianista des de 1998 quan va substituir el meravellós Kirk Kirkland mort aquell mateix any, Eric Revis el contrabaixista des d'el 97 i Justin Faulkner un bateria amb la difícil tasca de substituir el gran Jeff "Tain" Watts que després de més de 20 anys amb el Branford,  el 2009 va voler volar pel seu compte. El disc és bo i tot i el difícil que resulta destacar un tema, ho farem amb l' ultim que hem seleccionat, un emotiu homenatge  a la seva mare, la Dolores, morta poc abans. Un tema preciós i un disc MOLT RECOMANABLE !"Book of Angels" és un dels molts projectes del hiper prolífic John Zorn. Una entrega per capítols , més de 30 a dia d' avui, en els que Zorn hi interve com a productor, compositor i ocasionalment com a intèrpret del saxo alto, un denominador comú a tota la serie és que  totes les composicions que s'interpreten son seves i tenen com a base la musica tradicional jueva;  els intèrprets seran ben diversos, músics creatius i amb gran afinitat als plantejaments del "jefe", alguns de particularment extrems... "Stolas: Book of Angels Vol.12" és l' entrega que programem avui i possiblement una de les més Mainstream de la serie, amb la base dels antics membres de Masada, Dave Doglas trompeta, Greg Cohen contrabaix, Joey Baron bateria i en un tema el propi John Zorn al saxo alto, afegim el pianista Uri Caine i el saxo tenor Joe Lovano.  El RECOMANEM també !

Ralph ALESSI és un excel.lent trompetista i compositor discretament "amagat" primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers. Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l' ordre d'uns deu discs com a lider, en aquest "Imaginary Friends" del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress i completen el quintet el panista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat

No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest "Triangle" de 1995 és particularment bo. Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera: Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d' idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades. Si afegim "Balade du 10 Mars" i "Just Friends" tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.

Ralph ALESSI és un excel.lent trompetista i compositor discretament "amagat" primer en els grups del saxo alto Steve Coleman i després en els del pianista Uri Caine, ha treballat també amb Don Byron, Fred Hersch, Jason Moran, Drew Gress, Ravi Coltrane i bastants anys abans amb Sam Rivers. Un músic que no ha prioritzat mai el seu lluïment personal, té de l' ordre d'uns deu discs com a lider, en aquest "Imaginary Friends" del 2018, el seu tercer disc per ECM, es retroba amb els seus antics companys, el saxo tenor i soprano Ravi Coltrane i el contrabaixista Drew Gress i completen el quintet el panista Andy Milne i el bateria Mark Ferber, un molt bon disc de caire bastant intimista on es fa notar la influència que Ralph Alessi sempre ha tingut del gran Kenny Wheeler. RECOMANAT i cal celebrar el reconeixement mediàtic que finalment ha aconseguit aquest excel.lent músic. Recomanem també escoltar en aquest Blog el disc Enesco Re-Imagined a nom del pianista Lucian Ban on Ralph Alessi hi té un paper destacat

No ens costa gaire programar un disc del pianista Martial SOLAL, i aquest "Triangle" de 1995 és particularment bo. Un trio en el que cadascun dels components estan en un moment ben dolç de la seva carrera: Marc Johnson és el contrabaix i Peter Erskine el bateria, els dos fan un acompanyament formidable a un Solal que sembla fer una mirada retrospectiva als seus orígens en els anys 50 on ja era un músic brillant amb un munt d' idees que li bullien en el seu cap i que aquí , bastants anys desprès, queden definitivament assentades. Si afegim "Balade du 10 Mars" i "Just Friends" tenim un final de dècada brillantissim de Monsieur Solal.

Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d' allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d' aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n'han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim. Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d' ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l' esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat: GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d' avui segueix AGRADANT a TOTHOM. Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto.

Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d' aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s' integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, ... A finals dels 60 desapareix de l' escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l' any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. "Passin' Thru" és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d'el 2007 i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l' anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest "Passi'n Thru".

Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d' allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d' aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n'han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim. Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d' ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l' esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat: GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d' avui segueix AGRADANT a TOTHOM. Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto.

Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d' aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s' integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, ... A finals dels 60 desapareix de l' escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l' any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. "Passin' Thru" és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d'el 2007 i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l' anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest "Passi'n Thru".

Tom HARRELL és un vell conegut d' aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat; això es el que trobarem en aquest "Prana Dance" de l' any 2009, bones composicions, un quintet de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual: Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats, Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment.

Seguimos a la "caza" de nuevos talentos y en esta ocasión le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York, como otros muchos, para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry's Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este "The Future is Female" de 2017, Coss ha encontrado un sonido que siendo propio se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas