Saxofon

Avui recordem la figura del compositor, cantant i guitarrista Joao GILBERTO que va morir el passat 6 de Juliol. Considerats ell i Antonio Carlos Jobim com els creadors de la Bossa Nova, una adaptació- simplificació musical de la Samba, van ser segur qui més i millor van treballar per popularitzar-la primer al Brasil, després als EEUU i des d' allà a tot el mon. Joao Gilberto neix a Juazeiro el 1931, autodidacta, aviat es trasllada a Rio de Janeiro i el 1958 gravarà el seu primer disc Chega de Saudade de gran èxit al Brasil; a més d' aquest preciós tema que dona nom al disc i del que se n'han fet infinitat de versions, el disc conté altres composicions de Gilberto i també de Antonio Carlos Jobim. Aquest èxit no va passar desapercebut i alguns músics nord-americans es van interessar per aquesta música tan comercial com atractiva, un d' ells va ser el guitarrista Charlie Byrd que el 61 ja va gravar Jazz Samba amb Stan Getz. El 63 Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim van viatjar als EEUU i van convèncer a Stan Getz de gravar un disc en el que també hi participaria l' esposa en aquell moment de Joao Gilberto, la cantant Astrud Gilberto, i el percusionista Milton Banana, el resultat: GETZ/GILBERTO , un disc mític que de manera sorpresiva va ser un supervendes i que a dia d' avui segueix AGRADANT a TOTHOM. Moltes gràcies per la teva música Senhor Gilberto.

Charles LLOYD és un clar exemple de supervivència musical. Nascut a Memphis el 1938, serà un intèrpret de Blues i R&B en grups locals d' aquell Memphis musicalment tan vital dels anys 50, el 62 s' integrarà com a director musical en el Chico Hamilton Quintet i a mitjans dels 60 formarà el seu propi grup amb el pianista Keith Jarret, bateria Jack de Johnette i contrabaixistes Cecil McBee o Ron McClure. Un grup que va tenir un cert èxit amb una música que recollia part de les moltes confluències del moment: Blues, Soul Jazz, Rock Progressiu, formes lliures del Jazz, ... A finals dels 60 desapareix de l' escena jazzistica, durant uns anys col·laborarà amb diferents grups de Rock, com Doors, The Byrds o els Beach Boys. La coneixença del pianista Michel Petrucciani i la seva vitalitat el convencen del seu retorn l' any 1981, gravaran alguns discs junts i a partir de 1989 comença la seva llarga i exitosa etapa ECM. "Passin' Thru" és un disc del 2017 , hi participen el pianista Jason Moran, contrabaix Reuben Rogers i bateria Eric Harland , ells son el New Quartet des d'el 2007 i amb aquesta base rítmica la cosa funciona molt bé, bastant millor que amb altres formacions i gravacions de l' anomenada etapa ECM on la constant ha estat una música lànguida, molt plana i pel meu gust bastant aburrida. Decididament SI al New Quartet ( Moran, Rogers, Harland) i SI a aquest "Passi'n Thru".

Tom HARRELL és un vell conegut d' aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat; això es el que trobarem en aquest "Prana Dance" de l' any 2009, bones composicions, un quintet de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual: Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats, Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment.

Seguimos a la "caza" de nuevos talentos y en esta ocasión le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York, como otros muchos, para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry's Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este "The Future is Female" de 2017, Coss ha encontrado un sonido que siendo propio se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas

Tom HARRELL és un vell conegut d' aquest programa, compositor i destacat intèrpret de trompeta i fiscorn amb una trajectòria impressionant que comença els anys 70 formant part de les orquestres de Woody Herman i Stan Kenton, també gravarà amb el pianista Horace Silver i posteriorment una llarga estada a un dels millors grups que ha tingut el saxo alto Phil Woods. Com a lider té una trentena de discs, les seves formacions acostumen a ser estables i el seu és un Jazz Clàssic però mai antiquat; això es el que trobarem en aquest "Prana Dance" de l' any 2009, bones composicions, un quintet de músics ben compenetrats i de indiscutilble qualitat individual: Wayne Escoffery saxo tenor, Danny Grissett teclats, Ugonna Okegwo contrabaix i Johnathan Blake bateria. RECOMANAT, naturalment.

Seguimos a la "caza" de nuevos talentos y en esta ocasión le ha tocado el turno a la saxofonista y compositora Roxy COSS, una de las pocas líderes femeninas en el mundo del Jazz. Natural de Seattle, emigró a Nueva York, como otros muchos, para faciltar su carrera musical, después de tocar con los Clark Terry's Titans y en el Jeremy Pelt Quintet, grabó su primer disco en 2010 (de una serie de cuatro trabajos hasta el momento). En este "The Future is Female" de 2017, Coss ha encontrado un sonido que siendo propio se alimenta de la tradición de algunos maestros bop que la han precedido, como Joe Henderson o Charlie Rouse. En ésta grabación le acompañan; Alex Wintz: guitarra; Miki Yamanaka: piano; Rick Rosato: bajo; Jimmy MacBride: batería; Lucas Pino: clarinete bajo. Tal y como apunta el título, es una defensora y activista para la igualdad de género, tradición que le viene de familia, igual que la música. Un BUEN DISCO, decididamente actual pero con un agradable regusto a épocas pasadas

Christian McBRIDE és un contrabaixista singular i sobretot molt mediàtic, un contrabaixista "estrella" que ha destacat en el mon del Jazz amb figures de la talla de Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Brad Mehldau, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Diana Krall, etc ... etc..., però és que també és molt reconegut en el mon del Pop treballant amb Sting, Queen, Celine Dion, Paul McCartney, Carly Simon, James Brown, Isaac Hayes i molt més ... Ha liderat la seva pròpia Big Band, ha fet Fusió amb els Five Peace Band de McLaughlin, Corea, Kenny Garret i Vinnie Colaiuta, de manera simultània lidera diferents formacions i aquesta "The New Jawn" és una d' elles, comparteix cartell amb el bateria Nasheet Waits, amb qui fan una rítmica impresionant, un excel.lent i per mi desconegut trompetista Josh Evans i el sempre interessant saxo tenor Marcus Strickland; el quartet fa una vella/nova música de lo més vibrant que lògicament RECOMANEM.

I si a la primera part del programa teníem una rítmica formidable, no ho és menys la que fan el contrabaixista John Hébert i el bateria Eric McPherson quan acompanyen el pianista Fred HERSCH en el seu ja mític trio, un trio que compatibilitza perfectament llibertat creativa i precisió. Hem elogiat sovint en aquest programa el pianista Ferd Hersch, tant la seva capacitat per interpretat la seva música com la facilitat per aprofundir en la música d' altres. Live in Europe és una gravació editada el 2018 que compagina composicions propies dedicades a d' altres músics, precios el Bristol Fog que dedica a John Taylor, amb altres de Wayne Shorter o Thelonious Monk. Un disc Totalment Recomanable, que el propi Hersch reconeix com un dels seus millors treballs amb el trio.

Christian McBRIDE és un contrabaixista singular i sobretot molt mediàtic, un contrabaixista "estrella" que ha destacat en el mon del Jazz amb figures de la talla de Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Brad Mehldau, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Diana Krall, etc ... etc..., però és que també és molt reconegut en el mon del Pop treballant amb Sting, Queen, Celine Dion, Paul McCartney, Carly Simon, James Brown, Isaac Hayes i molt més ... Ha liderat la seva pròpia Big Band, ha fet Fusió amb els Five Peace Band de McLaughlin, Corea, Kenny Garret i Vinnie Colaiuta, de manera simultània lidera diferents formacions i aquesta "The New Jawn" és una d' elles, comparteix cartell amb el bateria Nasheet Waits, amb qui fan una rítmica impresionant, un excel.lent i per mi desconegut trompetista Josh Evans i el sempre interessant saxo tenor Marcus Strickland; el quartet fa una vella/nova música de lo més vibrant que lògicament RECOMANEM.

I si a la primera part del programa teníem una rítmica formidable, no ho és menys la que fan el contrabaixista John Hébert i el bateria Eric McPherson quan acompanyen el pianista Fred HERSCH en el seu ja mític trio, un trio que compatibilitza perfectament llibertat creativa i precisió. Hem elogiat sovint en aquest programa el pianista Ferd Hersch, tant la seva capacitat per interpretat la seva música com la facilitat per aprofundir en la música d' altres. Live in Europe és una gravació editada el 2018 que compagina composicions propies dedicades a d' altres músics, precios el Bristol Fog que dedica a John Taylor, amb altres de Wayne Shorter o Thelonious Monk. Un disc Totalment Recomanable, que el propi Hersch reconeix com un dels seus millors treballs amb el trio.

Miguel FERNÄNDEZ, Pamplona 1978, és compositor i un excel.lent intèrpret dels saxo tenor i soprano; format al Berklee College de Boston per mestres tant imponents com Joe Lovano, George Garzone o Jerry Bergonzi que segur han influït en el fraseig àgil, clar i molt directe d'aquest músic que no coneixia en absolut i que ha resultat una agradable sorpresa. "Afrikan Blues" és el seu disc de 2013 , unes composicions fresques i uns bon acompanyants: Jason Palmer un bon trompetista de tall clàssic, que tampoc coneixia, Leo Genovese pianista que ja hem escoltat diverses vegades en aquest programa, antic company a la Berklee, Chris Lightcap destacat contrabaixista i el veterà Joe Hunt a la bateria. Recomanem aquest Afrikan Blues, composicions fresques, una música molt directe, sense pretensions, en definitiva: una agradable sorpresa.

Al Black Hawk de S. Francisco els dies 22, 23 i 24 de Setembre de 1959 hi feien màgia ... El bateria Shelly MANNE va juntar un quintet de músics fantàstics: Joe Gordon trompeta, Richie Kamuca saxo tenor, Monty Budwig contrabaix i un sorprenent Victor Feldman al piano, tots ells bon músics encara que excepcionalment inspirats en aquestes sessions, Shelly Manne va ser un dels grans de la bateria, a la seva capacitat propulsora en els seus grups, aquí podríem pensar en músics com Jo Jones o Art Blakey, i podem sumar la modernitat d'un altre bateria sensacional com era Kenny Clarke i la rara habilitat de tot i tenir una presència imponent no espatllar mai la fluidessa a les interpretacions del grup. Recomanació INCONDICIONAL.

Miguel FERNÄNDEZ, Pamplona 1978, és compositor i un excel.lent intèrpret dels saxo tenor i soprano; format al Berklee College de Boston per mestres tant imponents com Joe Lovano, George Garzone o Jerry Bergonzi que segur han influït en el fraseig àgil, clar i molt directe d'aquest músic que no coneixia en absolut i que ha resultat una agradable sorpresa. "Afrikan Blues" és el seu disc de 2013 , unes composicions fresques i uns bon acompanyants: Jason Palmer un bon trompetista de tall clàssic, que tampoc coneixia, Leo Genovese pianista que ja hem escoltat diverses vegades en aquest programa, antic company a la Berklee, Chris Lightcap destacat contrabaixista i el veterà Joe Hunt a la bateria. Recomanem aquest Afrikan Blues, composicions fresques, una música molt directe, sense pretensions, en definitiva: una agradable sorpresa.

Al Black Hawk de S. Francisco els dies 22, 23 i 24 de Setembre de 1959 hi feien màgia ... El bateria Shelly MANNE va juntar un quintet de músics fantàstics: Joe Gordon trompeta, Richie Kamuca saxo tenor, Monty Budwig contrabaix i un sorprenent Victor Feldman al piano, tots ells bon músics encara que excepcionalment inspirats en aquestes sessions, Shelly Manne va ser un dels grans de la bateria, a la seva capacitat propulsora en els seus grups, aquí podríem pensar en músics com Jo Jones o Art Blakey, i podem sumar la modernitat d'un altre bateria sensacional com era Kenny Clarke i la rara habilitat de tot i tenir una presència imponent no espatllar mai la fluidessa a les interpretacions del grup. Recomanació INCONDICIONAL.

Marcel.li Bayer , Barcelona 1982, és un multi instrumentista que fa servir com a instrument principal el saxo alto però també el soprano, clarinets i flautes, és també arranjador i compositor. Un primer disc l' any 2010, l' excel.lent "Nonitz" amb la col.laboració de Lee Konitz, el seu principal referent i que per cert vam programar ja fa un temps. Seguirà el 2013 amb "Les Narrations" un disc on tots els temes son composicions pròpies, algunes més líriques, altres més clàssiques, alguns apropaments a formes Free, ... un disc variat i eclèctic en el que sempre plana una lleugeresa i abstracció que recorda inevitablement a ... Lee Konitz. Marco Mezquida piano, Martín Leiton contrabaix i Ramon Prats bateria son els seus acompanyants en aquest bon disc en el que m' agrada de manera particular el bateria Ramon Prats que llueix especialment en el tema Un Poble Sense Llei, tampoc podem deixar passar Miau va dir Ella un tema bonic i tendre que Marcel.lí Bayer toca amb una delicadesa exemplar. És el segon cop que hem convidat el Marcel.lí en aquest programa ... i no serà l'ultim.

Una a priori improbable trobada del saxofonista Buddy Tate i el pianista Dollar Brand va acorrer l' any 1977 en el "The Legendary 1977 Encounter", dos músics de trajectòries ben diferents i representants d' estils poc coincidents: Buddy Tate nascut a Kansas el 1913, toca els saxo tenor i barìtono, flauta i clarinet, músic important a la Big Band de Count Basie dels anys 39 al 48, gravarà posteriorment com a líder una vintena de discs i bastants més com a sideman, sempre amb músics vinculats a l' estil anomenat Kansas City. Dollar Brand, Cape Town 1934, va viatjar a Europa a començaments dels 60 i Duke Ellington el va descobrir en un club de Suissa, l' apadrinarà a partir d' aquell moment. El 65 participa en el Festival de Jazz de Newport, acompanyarà a Elllington en algunes gires i en algunes de les actuacions serà ell qui dirigirà l' orquestra. Habitual en els cercles de l' avantguarda de New York, treballarà amb músics com Archie Shepp, Pharoah Sanders, Don Cherry, John Coltrane, Ornette Coleman, Cecil Taylor, Sunny Murray, ..., a començaments dels 70 torna a Europa i segueix investigant en el mon del Free amb companys com Gato Barbieri o John Thicai, torna a Àfrica a finals dels 70 i serà l' Abdullah Ibrahim, ... però això ja és un altre història. Sembla complicat, que aquests dos músics puguin trobar un territori comú on poder expressar la seva música però, hi ha un encert evident en la tria dels músics que els acompanyaran: el contrabaixista Cecil McBee i el bateria Roy Brooks que fan la perfecte passarel·la per aquesta trobada "impossible". És BO !!!!

Marcel.li Bayer , Barcelona 1982, és un multi instrumentista que fa servir com a instrument principal el saxo alto però també el soprano, clarinets i flautes, és també arranjador i compositor. Un primer disc l' any 2010, l' excel.lent "Nonitz" amb la col.laboració de Lee Konitz, el seu principal referent i que per cert vam programar ja fa un temps. Seguirà el 2013 amb "Les Narrations" un disc on tots els temes son composicions pròpies, algunes més líriques, altres més clàssiques, alguns apropaments a formes Free, ... un disc variat i eclèctic en el que sempre plana una lleugeresa i abstracció que recorda inevitablement a ... Lee Konitz. Marco Mezquida piano, Martín Leiton contrabaix i Ramon Prats bateria son els seus acompanyants en aquest bon disc en el que m' agrada de manera particular el bateria Ramon Prats que llueix especialment en el tema Un Poble Sense Llei, tampoc podem deixar passar Miau va dir Ella un tema bonic i tendre que Marcel.lí Bayer toca amb una delicadesa exemplar. És el segon cop que hem convidat el Marcel.lí en aquest programa ... i no serà l'ultim.

Una a priori improbable trobada del saxofonista Buddy Tate i el pianista Dollar Brand va acorrer l' any 1977 en el "The Legendary 1977 Encounter", dos músics de trajectòries ben diferents i representants d' estils poc coincidents: Buddy Tate nascut a Kansas el 1913, toca els saxo tenor i barìtono, flauta i clarinet, músic important a la Big Band de Count Basie dels anys 39 al 48, gravarà posteriorment com a líder una vintena de discs i bastants més com a sideman, sempre amb músics vinculats a l' estil anomenat Kansas City. Dollar Brand, Cape Town 1934, va viatjar a Europa a començaments dels 60 i Duke Ellington el va descobrir en un club de Suissa, l' apadrinarà a partir d' aquell moment. El 65 participa en el Festival de Jazz de Newport, acompanyarà a Elllington en algunes gires i en algunes de les actuacions serà ell qui dirigirà l' orquestra. Habitual en els cercles de l' avantguarda de New York, treballarà amb músics com Archie Shepp, Pharoah Sanders, Don Cherry, John Coltrane, Ornette Coleman, Cecil Taylor, Sunny Murray, ..., a començaments dels 70 torna a Europa i segueix investigant en el mon del Free amb companys com Gato Barbieri o John Thicai, torna a Àfrica a finals dels 70 i serà l' Abdullah Ibrahim, ... però això ja és un altre història. Sembla complicat, que aquests dos músics puguin trobar un territori comú on poder expressar la seva música però, hi ha un encert evident en la tria dels músics que els acompanyaran: el contrabaixista Cecil McBee i el bateria Roy Brooks que fan la perfecte passarel·la per aquesta trobada "impossible". És BO !!!!

Gabriel AMARGANT és un dels bons músics que tenim a casa, nascut a Argentona l' any 1986, es va graduar a l'ESMUC el 2008 i debuta el 2009 amb el disc "First Station". També pel segell Fresh Sound New Talent gravarà el seu segon disc " And Now for Something Completely Diffferent" , això ja era el 2014 i l' acompanyaran Adrià Plana guitarra, Marco Mezquida piano, Martín Leiton contrabaix i Ramon Prats bateria, bons músics també que col·laboren perfectament a fer d' aquest un disc molt plaent d'escoltar, la música flueix amb facilitat, els temes son variats i tot resulta molt familiar. Gabriel Amargant és un bon compositor i també un bon intèrpret del saxo tenor, soprano i clarinet, músic versàtil que recull influéncies diverses de diferents estils i àmbits que van de l' Orquestra Simfònica, la Big Band o el Flamenco i el Pop. RECOMANAT.

Don BYRON és el saxo tenor i clarinet i Aruán ORTIZ el pianista, dos músics inquiets i força originals ques s' entenen a la perfecció tal i com podem comprovar en aquest "Random Dances & (A)Tonalities" del 2018. Don Byron és un music de lo més eclèctic, sempre original toqui el que toqui i en qualsevol dels estils que toca: Jazz Clàssic, Rap, Hip Hop, Salsa, Clàssica Contemporània o Klezmer, recordant en aquest cás la seva infantessa en el Bronx i les celebracions dels seus veïns jueus. Aruán Ortiz és un excel·lent pianista nascut a Santiago de Cuba el 1973, uns anys més jove que el seu company i com ell un músic inquiet i inconformista que explora diferents territoris musicals i d' altres llenguatges com la dança i el cinema. A la seva música hi trobarem elements de la Clàssica, de la tradició cubana i una gran capacitat per l' improvisació, ell reconeix una primera influència musical en la pianista Geri Allen i també resulta evident el coneixement que té de Paul Bley; el meu coneixement d'aquest músic és relativament recent i va ser en el disc "Banned in London" on també hi eren Greg Osby i Raynald Colom, disc que també recomanem de totes totes. Molta originalitat tant en les composicions pròpies com en els temes prestats que conte el disc, ... son MOLT BONS!