Saxofon

Gabriel AMARGANT és un dels bons músics que tenim a casa, nascut a Argentona l' any 1986, es va graduar a l'ESMUC el 2008 i debuta el 2009 amb el disc "First Station". També pel segell Fresh Sound New Talent gravarà el seu segon disc " And Now for Something Completely Diffferent" , això ja era el 2014 i l' acompanyaran Adrià Plana guitarra, Marco Mezquida piano, Martín Leiton contrabaix i Ramon Prats bateria, bons músics també que col·laboren perfectament a fer d' aquest un disc molt plaent d'escoltar, la música flueix amb facilitat, els temes son variats i tot resulta molt familiar. Gabriel Amargant és un bon compositor i també un bon intèrpret del saxo tenor, soprano i clarinet, músic versàtil que recull influéncies diverses de diferents estils i àmbits que van de l' Orquestra Simfònica, la Big Band o el Flamenco i el Pop. RECOMANAT.

Don BYRON és el saxo tenor i clarinet i Aruán ORTIZ el pianista, dos músics inquiets i força originals ques s' entenen a la perfecció tal i com podem comprovar en aquest "Random Dances & (A)Tonalities" del 2018. Don Byron és un music de lo més eclèctic, sempre original toqui el que toqui i en qualsevol dels estils que toca: Jazz Clàssic, Rap, Hip Hop, Salsa, Clàssica Contemporània o Klezmer, recordant en aquest cás la seva infantessa en el Bronx i les celebracions dels seus veïns jueus. Aruán Ortiz és un excel·lent pianista nascut a Santiago de Cuba el 1973, uns anys més jove que el seu company i com ell un músic inquiet i inconformista que explora diferents territoris musicals i d' altres llenguatges com la dança i el cinema. A la seva música hi trobarem elements de la Clàssica, de la tradició cubana i una gran capacitat per l' improvisació, ell reconeix una primera influència musical en la pianista Geri Allen i també resulta evident el coneixement que té de Paul Bley; el meu coneixement d'aquest músic és relativament recent i va ser en el disc "Banned in London" on també hi eren Greg Osby i Raynald Colom, disc que també recomanem de totes totes. Molta originalitat tant en les composicions pròpies com en els temes prestats que conte el disc, ... son MOLT BONS!

Ens agrada el saxofonista Ted NASH, un músic de trajectòria impecable, molt valorat en les diferents orquestres on ha treballat en les que ha tingut un destacat paper com a solista. De molt jove amb només 17 anys a l’ orquestra de Lionel Hampton i poc després a la de Don Ellis, posteriorment amb la de Louie Bellson i a la Thad Jones- Mel Lewis. Els anys 90 comença la seva relació amb el contrabaixista Ben Allison i el co-lideratge en el Herbie Nichols Project , un ambiciós projecte en el que es re-visita la música del genial pianista. El 96 comença a colaborar amb el Wynton Marsalis i passarà a ser important a la Lincoln Jazz Center Orquestra. En una gira per França el 1997 estableix contacte amb músics locals, hi ha bona sintonia i graven aquest “European Quartet” : Olivier Hutman és el pianista, Thomas Bramerie el contrabaixista i Jean- Pierre Arnaud el bateria son els músics que l’ acompanyen en aquesta relaxada sessió amb bones interpretacions de temes de Horace Silver, Andrew Hill i d’altres. Un bon disc que desprèn espontaneïtat i bon gust.

Ens agrada el Jazz i també el Cinema, per tant és bastant lògic que ens agradi el trompeta, compositor i arranjador Terence BLANCHARD. Autor i intèrpret de més de 50 bandes sonores de destacats films, remarcant la seva extensa col.laboració amb el director Spike Lee, en aquest “Jazz in Film” tindrà l’ atreviment d’ interpretar la música d’ algunes bandes sonores, d’ aquelles tan especials que han influït decisivament a fer-les pel.lícules mítiques: .Taxi Driver, L’ Home del Braç d’ Or i Chinatown son els temes que hem seleccionat i Terence Blanchard en fa uns excel.lents arranjament i unes interpretacions antològiques, el seu mèrit no és exclusiu perquè hi té molt a veure en el resultat final la tria de músics que l’ acompanyaran : Kirk Kirkland al piano, Reginald Veal contrabaix i Carl Allen a la bateria fan una rítmica fantàstica, però és que a més hi son en diferents temes Joe Henderson al tenor i Donald Harrison al alto. Molt RECOMANABLE.

Ens agrada el saxofonista Ted NASH, un músic de trajectòria impecable, molt valorat en les diferents orquestres on ha treballat en les que ha tingut un destacat paper com a solista. De molt jove amb només 17 anys a l’ orquestra de Lionel Hampton i poc després a la de Don Ellis, posteriorment amb la de Louie Bellson i a la Thad Jones- Mel Lewis. Els anys 90 comença la seva relació amb el contrabaixista Ben Allison i el co-lideratge en el Herbie Nichols Project , un ambiciós projecte en el que es re-visita la música del genial pianista. El 96 comença a colaborar amb el Wynton Marsalis i passarà a ser important a la Lincoln Jazz Center Orquestra. En una gira per França el 1997 estableix contacte amb músics locals, hi ha bona sintonia i graven aquest “European Quartet” : Olivier Hutman és el pianista, Thomas Bramerie el contrabaixista i Jean- Pierre Arnaud el bateria son els músics que l’ acompanyen en aquesta relaxada sessió amb bones interpretacions de temes de Horace Silver, Andrew Hill i d’altres. Un bon disc que desprèn espontaneïtat i bon gust.

Ens agrada el Jazz i també el Cinema, per tant és bastant lògic que ens agradi el trompeta, compositor i arranjador Terence BLANCHARD. Autor i intèrpret de més de 50 bandes sonores de destacats films, remarcant la seva extensa col.laboració amb el director Spike Lee, en aquest “Jazz in Film” tindrà l’ atreviment d’ interpretar la música d’ algunes bandes sonores, d’ aquelles tan especials que han influït decisivament a fer-les pel.lícules mítiques: .Taxi Driver, L’ Home del Braç d’ Or i Chinatown son els temes que hem seleccionat i Terence Blanchard en fa uns excel.lents arranjament i unes interpretacions antològiques, el seu mèrit no és exclusiu perquè hi té molt a veure en el resultat final la tria de músics que l’ acompanyaran : Kirk Kirkland al piano, Reginald Veal contrabaix i Carl Allen a la bateria fan una rítmica fantàstica, però és que a més hi son en diferents temes Joe Henderson al tenor i Donald Harrison al alto. Molt RECOMANABLE.

Dos mestres, el saxofonista David Liebman iel pianista Richie Beirach, dos vells coneguts que han col.laborat sovint, ja des de 1981 quan colideraven Quest, es coneixen a la perfecció i en aquest sentit el títol, “Unspoken” del 2009, no pot ser més explicit. Els dos han compartit escenari amb figures rellevants del Jazz i la Clàssica i és també destacable la seva dedicació a l’ estudi i l’ ensenyament … pocs músics han estudiat amb tanta profunditat l’ obra de Coltrane com el saxofonista David Liebman i val la pena conèixer també els treballs del pianista Richie Beirach dedicats a l’ obra de Bartok, Mompou o Monteverdi. ENJOY !

“Green Book” és una pelicula basada en una historia més o menys real que té com a protagonista el pianista Don SHIRLEY. Nascut l’ any 1926, un nen prodigi amb una formació clàssica de primerissim nivell, aquesta serà la seva gracia i també la seva desgracia: la racista societat nord americana de l’ època no podia acceptar un concertista negre interpretant Mozart o Chopin, que és el que ell volia realment. La pel.licula reflecteix clarament aquesta situació d’ aïllament, aquest “no sé on soc” ; massa brillant, polit, culte, … per ser reconegut per aquella societat blanca, grotesc sobretot quan veiem aquells denigrats estats del Sud, acabarà acceptant els consells del seu agent interpretant un repertori de música popular i standards del Jazz, ho farà amb un cert posat elitista una mica en la línia d’ aquell “jazz d’ etiqueta” del pianista John Lewis i el Modern Jazz Quartet. Hem seleccionat tres temes del disc “Drown in my Tears” de 1962 (amb una deliciosa versió de Georgia in my Mind) , del “Piano Perspectives” del 55 destaquem una excel.lent versió de Lullaby of Birdland i un tema del “Orpheus in Underworld” del 56 on veiem traces del que posteriorment interpretaria Keith Jarret en el seu “Kölhn Concert”. La peli està bé i Don SHIRLEY és un pianista força INTERESSANT !

Dos mestres, el saxofonista David Liebman iel pianista Richie Beirach, dos vells coneguts que han col.laborat sovint, ja des de 1981 quan colideraven Quest, es coneixen a la perfecció i en aquest sentit el títol, “Unspoken” del 2009, no pot ser més explicit. Els dos han compartit escenari amb figures rellevants del Jazz i la Clàssica i és també destacable la seva dedicació a l’ estudi i l’ ensenyament … pocs músics han estudiat amb tanta profunditat l’ obra de Coltrane com el saxofonista David Liebman i val la pena conèixer també els treballs del pianista Richie Beirach dedicats a l’ obra de Bartok, Mompou o Monteverdi. ENJOY !

“Green Book” és una pelicula basada en una historia més o menys real que té com a protagonista el pianista Don SHIRLEY. Nascut l’ any 1926, un nen prodigi amb una formació clàssica de primerissim nivell, aquesta serà la seva gracia i també la seva desgracia: la racista societat nord americana de l’ època no podia acceptar un concertista negre interpretant Mozart o Chopin, que és el que ell volia realment. La pel.licula reflecteix clarament aquesta situació d’ aïllament, aquest “no sé on soc” ; massa brillant, polit, culte, … per ser reconegut per aquella societat blanca, grotesc sobretot quan veiem aquells denigrats estats del Sud, acabarà acceptant els consells del seu agent interpretant un repertori de música popular i standards del Jazz, ho farà amb un cert posat elitista una mica en la línia d’ aquell “jazz d’ etiqueta” del pianista John Lewis i el Modern Jazz Quartet. Hem seleccionat tres temes del disc “Drown in my Tears” de 1962 (amb una deliciosa versió de Georgia in my Mind) , del “Piano Perspectives” del 55 destaquem una excel.lent versió de Lullaby of Birdland i un tema del “Orpheus in Underworld” del 56 on veiem traces del que posteriorment interpretaria Keith Jarret en el seu “Kölhn Concert”. La peli està bé i Don SHIRLEY és un pianista força INTERESSANT !

"Live at Smalls" és un bon directe gravat l'any 2009 en aquest petit local de la ciutat de Nova York. Seamus BLAKE, Londres 1970, té de l' ordre d' una vintena de gravacions com a lider, comença el 93 amb "The Call" pel segell Criss Cross amb qui ha mantingut una certa fidelitat, també ha participat com a sideman en bon nombre de gravacions amb Dave Douglas, Victor Lewis, Franco Ambrosetti, Bill Stewart, Mark Turner, Billy Drummond, Antonio Sánchez, etc... i com a membre regular de la Mingus Big Band. Algunes gravacions també amb Chris Cheek en el grup Bloom Daddies on predominava lo elèctric i el funk, i amb Chris Cheek té també un bon disc "acústic" , Reeds Ramble, que varem programar ja fa temps. Una música vibrant en aquest directe al Smalls: David Kikoski piano, Lage Lund guitarra, Mat Chlohesy contrabaix i Bill Stewart bateria, un grup estable que Seamus Blake va liderar un temps , que toquen en clau Post-Bop i que podrien ser una versió actualitzada dels antics Messengers; posats a imaginar el guitarrista Lage Lund pot recordar Grant Green, i Bill Stewart en un paper propulsor equiparable al de Art Blakey en els seus grups. RECOMANAT.

.Segona part amb el contrabaixista Scott COLLEY i el seu "Empire" de 2010. Músic molt reconegut i reclamat per els seus companys de professió,ha participat en més de 200 gravacions com a sideman de Chris Potter, Herbie Hancock, Andrew Hill, Pat Metheny, Jim Hall, John Scofield, Joe Henderson, Art Farmer, Joe Lovano, Dizzy Gillespie, Kenny Wener, Renee Rosnes, ..., la llista seria gairebé inacabable, i com a lider té una dotzena de gravacions. Nascut a Los Angeles el 1963, va estudiar amb Monty Budwig i també amb Charlie Haden, dos dels grans contrabaixistes del Jazz. El seu lideratge en aquest "Empire" ve marcat sobretot pel fet de que tots els temes dels disc son composicions seves, perquè costa molt parlar de titular i sideman quan els integrants son musics de tanta personalitat com el trompetista Ralph Alessi, guitarra Bill Frisell, pianista Craig Taborn i bateria Brian Blade; les composicions son enginyoses i fresques i tot encaixa a la perfecció, naturalment que la qualitat individual dels components hi té molt a veure ... RECOMANAT, també.

"Live at Smalls" és un bon directe gravat l'any 2009 en aquest petit local de la ciutat de Nova York. Seamus BLAKE, Londres 1970, té de l' ordre d' una vintena de gravacions com a lider, comença el 93 amb "The Call" pel segell Criss Cross amb qui ha mantingut una certa fidelitat, també ha participat com a sideman en bon nombre de gravacions amb Dave Douglas, Victor Lewis, Franco Ambrosetti, Bill Stewart, Mark Turner, Billy Drummond, Antonio Sánchez, etc... i com a membre regular de la Mingus Big Band. Algunes gravacions també amb Chris Cheek en el grup Bloom Daddies on predominava lo elèctric i el funk, i amb Chris Cheek té també un bon disc "acústic" , Reeds Ramble, que varem programar ja fa temps. Una música vibrant en aquest directe al Smalls: David Kikoski piano, Lage Lund guitarra, Mat Chlohesy contrabaix i Bill Stewart bateria, un grup estable que Seamus Blake va liderar un temps , que toquen en clau Post-Bop i que podrien ser una versió actualitzada dels antics Messengers; posats a imaginar el guitarrista Lage Lund pot recordar Grant Green, i Bill Stewart en un paper propulsor equiparable al de Art Blakey en els seus grups. RECOMANAT.

.Segona part amb el contrabaixista Scott COLLEY i el seu "Empire" de 2010. Músic molt reconegut i reclamat per els seus companys de professió,ha participat en més de 200 gravacions com a sideman de Chris Potter, Herbie Hancock, Andrew Hill, Pat Metheny, Jim Hall, John Scofield, Joe Henderson, Art Farmer, Joe Lovano, Dizzy Gillespie, Kenny Wener, Renee Rosnes, ..., la llista seria gairebé inacabable, i com a lider té una dotzena de gravacions. Nascut a Los Angeles el 1963, va estudiar amb Monty Budwig i també amb Charlie Haden, dos dels grans contrabaixistes del Jazz. El seu lideratge en aquest "Empire" ve marcat sobretot pel fet de que tots els temes dels disc son composicions seves, perquè costa molt parlar de titular i sideman quan els integrants son musics de tanta personalitat com el trompetista Ralph Alessi, guitarra Bill Frisell, pianista Craig Taborn i bateria Brian Blade; les composicions son enginyoses i fresques i tot encaixa a la perfecció, naturalment que la qualitat individual dels components hi té molt a veure ... RECOMANAT, també.

Escoltarem alguns dels molts i bons músics que en diferents èpoques van treballar amb el Davis. Temes de "Amandla", "Something Else" i més.

Lew TABACKIN és un bon tenor que excel·leix com interpret de la flauta, "Rites of Pan" n' ès una bona mostra.

Escoltarem alguns dels molts i bons músics que en diferents èpoques van treballar amb el Davis. Temes de "Amandla", "Something Else" i més.

Lew TABACKIN és un bon tenor que excel·leix com interpret de la flauta, "Rites of Pan" n' ès una bona mostra.

Lew SOLOFF, Brooklyn 1944, va ser un trompetista valorat i reclamat des de molts i variats territoris musicals, els seus primers treballs van ser en els grups llatins dels Machito, Tito Puente, Mario Bauzá, ... posteriorment i durant més de vint anys a la Gil Evans Orquestra, també amb la Carla Bley , Mingus Big Band, Thad Jones, Lincoln Center Jazz Orquestra, Maynard Ferguson ..., cinc anys en els Blood, Sweat & Tears, acompanyant a Tony Bennet, Aretha Franklin, Barbra Streissand, John Mayall i un llarguissim etc... Poca discografia al seu nom, tot i haver participat en infinitat de gravacions i directes, aquest "With a Song In My Heart" de 1999, n'és un i bastant particular: només interpretarà balades i fa servir integrament la sordina. Molt ben acompanyat amb el pianista Mulgrew Miller, contrabaix George Mraz i bateria Victor Lewis i precioses balades com el I'm a Fool to Want You amb la que comencem el programa, fan d'aquest un disc Molt Plaent d' escoltar.

Un vell conegut del programa i un tros de músic el saxo tenor i soprano George GARZONE. Va néixer el 23 de Setembre del 1950, exactament 24 anys desprès que John Coltrane i és un dels músics que millor ha estudiat i comprés la seva herència musical; en aquest "Amnog Friends" del 2018 busca i troba el Coltrane de finals dels 50 quan gravava pel segell Prestige amb el pianista Red Garland, contrabaix Paul Chambers i bateria Art Taylor. Garzone és un estudiós i educador de primerissim nivell i nomes cal escoltar la versió que fa de la preciosa balada Theme For Ernie per comprovar la perfecte comprensió que té del Coltrane d' aquell període, certament aquí està "Entre Amics": un romàntic i amorós Steve Kuhn al piano, Anders Christensen contrabaix i un impecable Paul Motian a la bateria. Pura mel aquest "Among Friends" que recomanem de totes totes.