Saxofon

Un gegant del saxo tenor i no només per la seva alçada física, feia gairebé dos metres, Dexter GORDON va ser segurament el primer saxo tenor del Bop amb una sonoritat rugosa i voluminosa que anticipava les de John Coltrane i sobretot de Sonny Rollins, que mai van negar la seva influència, com també ell va aprendre posteriorment d' aquests altres dos gegants. Una primera etapa americana amb discs destacats com The Chase o Go!, emigrarà a Europa el 1963, primer a Paris on va fer gravacions meravelloses, qui no recorda el seu Our Man in Paris amb el Bud Powell, desprès a Dinamarca on se li recorden actuacions memorables al Montmartre de Copenhague i estupendes gravacions per SteepleChase com aquest "Bouncin' with Dex" del 75 amb Tete Montoliu al piano, un Tete que estava en un dels moments mes dolços de la seva carrera, i ni més ni menys que Niles Pedersen al contrabaix i Billy Higgins bateria. El 1976 retornarà als Estats Units. Un disc fàcilment RECOMANABLE.

L'any 1963 John Coltrane cercava la connexió musica - espiritualitat en el seu mític A Love Supreme. El saxofonista Branford MARSALIS reinterpreta el 2003 en un directe a Amsterdam aquest A Love Supreme; hi ha respecte, gairebé reverència, però deixant de banda qualsevol consideracio mística obté una extraordinaria actuació "estrictament musical". Un gran Quartet el que tenia B. Marsalis en aquella època, amb els Joey Calderazzo al piano, Eric Revis contrabaix i Jeff "Tain" Watts bateria, tots fan aquí una feina impresionant i el resultat és aquest directe "d' alt voltatge" amb un públic totalment entregat. No cal dir que RECOMANEM aquest " A Love Supreme. Live in Amsterdam".

Inevitablement quan arriva l' estiu al meu amic Josep se li dispara la vena "bossanovera" i és que realment la Bossa Nova encaixa de meravella amb la lluminositat, colors i escalfor de l' estiu. A "Double Rainbow: The Music of Antonio Carlos Jobim" hi trobarem un madur Joe HENDERSON que amb la seva calidesa i proximitat resulta l' intèrpret ideal de la música del càlid i proper Antonio Carlos Jobim; dues formacions ben diferents:, la "brasileira" amb la pianista Eliane Elias, guitarra Oscar Castro-Neves, ·baix Nico Assumpçao i bateria Paulo Braga i la "yankee" amb els Herbie Hancock, Christian McBride i Jack DeJohnette ... hi ha consens, és bastant més creïble la formació brasileira interpretant a Jobim un músic intemporal i MÀGIC.

El creixement com a músic del pianista Vijay IYER és imparable i ja en els seus primers treballs mostrava una gran personalitat. "Blood Sutra" és una gravació del 2003 i vindria a ser la continuació del "Panoptic Modes" de l' any 2000, és aquest un període en el que encara hi son ben presents els plantejaments de Steve Coleman i el seu M-Base, repeteixen el saxo alto Rudresh Mahanthappa i el contrabaixista Stephan Crump respecte al "Panoptic" i ara el bateria és Tyshawn Sorey, assegurant una rítmica tan poderosa, o més. que en el disc precedent ..., poderós també Mahanthappa encara que l' interacció amb el seu soci Iyer és clarament menor. Un BON DISC aquest "Blood Sutra" que combina temàtiques i influències ben diverses amb un excepcional intèrpret al piano ... Vijay Iyer.

Inevitablement quan arriva l' estiu al meu amic Josep se li dispara la vena "bossanovera" i és que realment la Bossa Nova encaixa de meravella amb la lluminositat, colors i escalfor de l' estiu. A "Double Rainbow: The Music of Antonio Carlos Jobim" hi trobarem un madur Joe HENDERSON que amb la seva calidesa i proximitat resulta l' intèrpret ideal de la música del càlid i proper Antonio Carlos Jobim; dues formacions ben diferents:, la "brasileira" amb la pianista Eliane Elias, guitarra Oscar Castro-Neves, ·baix Nico Assumpçao i bateria Paulo Braga i la "yankee" amb els Herbie Hancock, Christian McBride i Jack DeJohnette ... hi ha consens, és bastant més creïble la formació brasileira interpretant a Jobim un músic intemporal i MÀGIC.

El creixement com a músic del pianista Vijay IYER és imparable i ja en els seus primers treballs mostrava una gran personalitat. "Blood Sutra" és una gravació del 2003 i vindria a ser la continuació del "Panoptic Modes" de l' any 2000, és aquest un període en el que encara hi son ben presents els plantejaments de Steve Coleman i el seu M-Base, repeteixen el saxo alto Rudresh Mahanthappa i el contrabaixista Stephan Crump respecte al "Panoptic" i ara el bateria és Tyshawn Sorey, assegurant una rítmica tan poderosa, o més. que en el disc precedent ..., poderós també Mahanthappa encara que l' interacció amb el seu soci Iyer és clarament menor. Un BON DISC aquest "Blood Sutra" que combina temàtiques i influències ben diverses amb un excepcional intèrpret al piano ... Vijay Iyer.

Dos vells amics, Joshua REDMAN i Brad MEHLDAU, es retroben el 2011, fan una gira i graven aquest "Nearness". Havien gravat el 1994 un bon disc, "MoodSwing", a nom d'un Joshua Redman que en aquell moment era una promesa tutelada per el seu pare Dewey Redman, un saxo tenor també que a les dècades dels 70 i 80 havia destacat en els grups de Ornette Coleman i Keith Jarret i que va liderar Old and New Dreams un grup on hi eren antics col.laboradors de Coleman: Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackewll. Curiosament, o no, les coincidències estilístiques entre pare i fill son practicament inexistents, Dewey un músic intuïtiu,visceral i que tenia el blues a la sang i per contra un Joshua molt més acadèmic que intuïtiu i considerablement més "cool". El fenomen Brad Mehldau comença poc després amb un brillant "Introducing Brad Mehldau" el 1995, al que seguiran els "Art of the Trio ..." i un fantàstic "Alone Togheter" amb Lee Konitz i Charlie Haden el 97 al Village Vanguard, desprès ...clars i ombres. Hem escoltat només dos talls d'aquest "Nearness": Ornithology i In Walked Bud, dos temes emblemàtics del BeBop i una revisió ANTOLÒGICA en la que dos excel.lents músics entremesclen línies del Bop i del Cool amb gran maestria i un resultat de lo més atractiu. RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Tres músics molt calents ...Hilton RUIZ és el pianista, Buster Williams el contrabaixista, Billy Higgins el bateria i "Piano Man" és un disc vibrant com no podia ser d'un altre manera.

Hilton Ruiz va néixer el 1952 a Puerto Rico, nen prodigi que amb 8 anyets feia concerts interpretant a Mozart i que es va interessar ràpidament per el Jazz; va rebre formació del pianista Cedar Walton i sobretot de Mary Lou Williams la seva principal valedora i qui més va influir en la seva música. El 1973 entrarà al grup del multi instrumentista Rashan Roland Kirk amb qui estarà 4 anys, una llarga gira acompanyant a Clark Terry, formarà part del Work Shop del trompetista Joe Newman i acompanyarà a figures de la talla dels Freddie Hubard, Joe Henderson, Sony Stitt, Art Blakey, Frank Foster, Chico Freeman, ... també a les cantants Betty Carter i Abbey Lincoln. A les dècades dels 80 i 90 intensifica el caràcter llatí de la seva música, treballarà amb Tito Puente, Paquito d' Rivera, Steve Turre, Ignacio Berroa i obtindrà un cert èxit comercial, va morir l'any 2006 amb només 54 anys. De Billy Higgins el millor elogi el va fer el gran Max Roach: "és capaç de fer swinguejar un mort ..." i de Buster Williams que no podia ser un altre el contrabaixista elegit per aquesta joia que és "Piano Man"...

Dos vells amics, Joshua REDMAN i Brad MEHLDAU, es retroben el 2011, fan una gira i graven aquest "Nearness". Havien gravat el 1994 un bon disc, "MoodSwing", a nom d'un Joshua Redman que en aquell moment era una promesa tutelada per el seu pare Dewey Redman, un saxo tenor també que a les dècades dels 70 i 80 havia destacat en els grups de Ornette Coleman i Keith Jarret i que va liderar Old and New Dreams un grup on hi eren antics col.laboradors de Coleman: Don Cherry, Charlie Haden i Ed Blackewll. Curiosament, o no, les coincidències estilístiques entre pare i fill son practicament inexistents, Dewey un músic intuïtiu,visceral i que tenia el blues a la sang i per contra un Joshua molt més acadèmic que intuïtiu i considerablement més "cool". El fenomen Brad Mehldau comença poc després amb un brillant "Introducing Brad Mehldau" el 1995, al que seguiran els "Art of the Trio ..." i un fantàstic "Alone Togheter" amb Lee Konitz i Charlie Haden el 97 al Village Vanguard, desprès ...clars i ombres. Hem escoltat només dos talls d'aquest "Nearness": Ornithology i In Walked Bud, dos temes emblemàtics del BeBop i una revisió ANTOLÒGICA en la que dos excel.lents músics entremesclen línies del Bop i del Cool amb gran maestria i un resultat de lo més atractiu. RECOMANACIÓ INCONDICIONAL.

Tres músics molt calents ...Hilton RUIZ és el pianista, Buster Williams el contrabaixista, Billy Higgins el bateria i "Piano Man" és un disc vibrant com no podia ser d'un altre manera.

Hilton Ruiz va néixer el 1952 a Puerto Rico, nen prodigi que amb 8 anyets feia concerts interpretant a Mozart i que es va interessar ràpidament per el Jazz; va rebre formació del pianista Cedar Walton i sobretot de Mary Lou Williams la seva principal valedora i qui més va influir en la seva música. El 1973 entrarà al grup del multi instrumentista Rashan Roland Kirk amb qui estarà 4 anys, una llarga gira acompanyant a Clark Terry, formarà part del Work Shop del trompetista Joe Newman i acompanyarà a figures de la talla dels Freddie Hubard, Joe Henderson, Sony Stitt, Art Blakey, Frank Foster, Chico Freeman, ... també a les cantants Betty Carter i Abbey Lincoln. A les dècades dels 80 i 90 intensifica el caràcter llatí de la seva música, treballarà amb Tito Puente, Paquito d' Rivera, Steve Turre, Ignacio Berroa i obtindrà un cert èxit comercial, va morir l'any 2006 amb només 54 anys. De Billy Higgins el millor elogi el va fer el gran Max Roach: "és capaç de fer swinguejar un mort ..." i de Buster Williams que no podia ser un altre el contrabaixista elegit per aquesta joia que és "Piano Man"...

Eddie GÓMEZ va ser un dels contrabaxistes preferits de Bill Evans i l' únic capaç d' omplir el buit que va deixar Scott LaFaro en el seu trio: onze anys i més de 30 discs al seu costat ..., pot haver-hi millor carta de presentació per un contrabaixista?. Nascut a Puerto Rico el 1944, treballador incansable en infinitat de projectes d' estils ben diversos: Fusió durant cinc anys amb els Steps Ahead dels Mike Mainieri i Michael Brecker, acompanyant a músics del Pop com Simon & Garfunkel o Mark Knopfler, concerts de Clàssica, amb Chick Corea, sideman amb Lee Konitz, Miles Davis, Paul Bley, Marian McPartland, etc ... etc..., també un gran educador que ha col.laborat en moltes institucions a diferents països i que actualment és professor emèrit al Conservatori de Puerto Rico En aquest "Next Future" de 1993, disfrutarem de la seva musicalitat i tècnica portentosa però també de la categoria dels seus acompanyants: Rick Margitza un saxo tenor de sonoritat bella i distintiva, James Williams piano, Chick Corea sintetitzadors, Lenny White bateria i en algun tema l' excel.lent flautista que és Jeremy Steig. Un disc MOLT PLAENT d' escoltar.

Segona part amb PIANISTA MISTERIÓS, que no desconegut per els oients d'aquest programa. Una de les seves especialitats és gravar a piano sol discos dedicats integrament a la música d'un destacat compositor,... aquest és el cas i la gravació és de 1994. Considerat en els seus inicis com un simple seguidor de Bill Evans, li ha costat rebre el reconeixement generalitzat que té a dia d' avui i que alumnes seus com Brad Mehldau o Ethan Iverson van obtenir abans que ell. Molts entrebancs importants de salut: diagnosticat com a portador de SIDA des de 1984, va patir un coma l' any 2008 que el va tenir a les portes de la mort amb una llarga i dura rehabilitació que va superar i de la que en va sortir amb una inusual empenta creativa. En quant al COMPOSITOR, dir que va ser un discret trombonista en algunes orquestres importants dels anys 40 i 50, on eren valorats els seus arranjaments i composicions, va treballar per la ràdio i televisió i va ser un destacat compositor de bandes sonores, una d'elles la de la pel.licula MASH. El disc?... MOLT BO!

Eddie GÓMEZ va ser un dels contrabaxistes preferits de Bill Evans i l' únic capaç d' omplir el buit que va deixar Scott LaFaro en el seu trio: onze anys i més de 30 discs al seu costat ..., pot haver-hi millor carta de presentació per un contrabaixista?. Nascut a Puerto Rico el 1944, treballador incansable en infinitat de projectes d' estils ben diversos: Fusió durant cinc anys amb els Steps Ahead dels Mike Mainieri i Michael Brecker, acompanyant a músics del Pop com Simon & Garfunkel o Mark Knopfler, concerts de Clàssica, amb Chick Corea, sideman amb Lee Konitz, Miles Davis, Paul Bley, Marian McPartland, etc ... etc..., també un gran educador que ha col.laborat en moltes institucions a diferents països i que actualment és professor emèrit al Conservatori de Puerto Rico En aquest "Next Future" de 1993, disfrutarem de la seva musicalitat i tècnica portentosa però també de la categoria dels seus acompanyants: Rick Margitza un saxo tenor de sonoritat bella i distintiva, James Williams piano, Chick Corea sintetitzadors, Lenny White bateria i en algun tema l' excel.lent flautista que és Jeremy Steig. Un disc MOLT PLAENT d' escoltar.

Segona part amb PIANISTA MISTERIÓS, que no desconegut per els oients d'aquest programa. Una de les seves especialitats és gravar a piano sol discos dedicats integrament a la música d'un destacat compositor,... aquest és el cas i la gravació és de 1994. Considerat en els seus inicis com un simple seguidor de Bill Evans, li ha costat rebre el reconeixement generalitzat que té a dia d' avui i que alumnes seus com Brad Mehldau o Ethan Iverson van obtenir abans que ell. Molts entrebancs importants de salut: diagnosticat com a portador de SIDA des de 1984, va patir un coma l' any 2008 que el va tenir a les portes de la mort amb una llarga i dura rehabilitació que va superar i de la que en va sortir amb una inusual empenta creativa. En quant al COMPOSITOR, dir que va ser un discret trombonista en algunes orquestres importants dels anys 40 i 50, on eren valorats els seus arranjaments i composicions, va treballar per la ràdio i televisió i va ser un destacat compositor de bandes sonores, una d'elles la de la pel.licula MASH. El disc?... MOLT BO!

Bill CHARLAP és un gran especialista en el Great American Songbook i en aquest "Somewhere. The Songs of Leonard Bernstein" de 2003 el motiu és la música de Bernstein en el centenari del seu naixement. Una autèntica delícia escoltar aquest trio que funciona a la perfecció, el contrabaixista Peter Washington, bateria Kenny Washington i pianista Bill Charlap porten més de vint anys tocant junts, la simbiosi és total i la seva música és un prodigi de sofisticació i elegància, hem escoltat infinitat de vegades aquestes composicions i és un plaer tornar a escoltar Lonely Town, Some Other Time, America,... interpretades per aquest gran pianista que és Bill Charlap. MOLT BO.

Els anys 40 un genial Lennie Tristano va inventar aquell revers del BeBop que va ser el Cool, un moviment curt en el temps , amb pocs músics associats, però que entre d' altres aspectes va sentar les bases del que seria la lliure improvisació. Lee KONITZ va ser un dels seus alumnes avantatjats, un músic que no ha parat mai de re inventar-se i que en aquest "Parallels" de l' any 2000 ens presenta una refrescant re interpretació d' aquell antic Cool. Mark Turner farà la rèplica de l' altre alumne avantatjat que va ser Warne Marsh i el guitarrista Peter Bernstein afegirà un plus de lluminositat que fa molt atractiva aquesta revisió, Steve Gilmore contrabaix i Bill Goodwin bateria, la rítmica que va tenir Phil Woods durant tant de temps, també fan un bon treball. RECOMANAT.

Bill CHARLAP és un gran especialista en el Great American Songbook i en aquest "Somewhere. The Songs of Leonard Bernstein" de 2003 el motiu és la música de Bernstein en el centenari del seu naixement. Una autèntica delícia escoltar aquest trio que funciona a la perfecció, el contrabaixista Peter Washington, bateria Kenny Washington i pianista Bill Charlap porten més de vint anys tocant junts, la simbiosi és total i la seva música és un prodigi de sofisticació i elegància, hem escoltat infinitat de vegades aquestes composicions i és un plaer tornar a escoltar Lonely Town, Some Other Time, America,... interpretades per aquest gran pianista que és Bill Charlap. MOLT BO.

Els anys 40 un genial Lennie Tristano va inventar aquell revers del BeBop que va ser el Cool, un moviment curt en el temps , amb pocs músics associats, però que entre d' altres aspectes va sentar les bases del que seria la lliure improvisació. Lee KONITZ va ser un dels seus alumnes avantatjats, un músic que no ha parat mai de re inventar-se i que en aquest "Parallels" de l' any 2000 ens presenta una refrescant re interpretació d' aquell antic Cool. Mark Turner farà la rèplica de l' altre alumne avantatjat que va ser Warne Marsh i el guitarrista Peter Bernstein afegirà un plus de lluminositat que fa molt atractiva aquesta revisió, Steve Gilmore contrabaix i Bill Goodwin bateria, la rítmica que va tenir Phil Woods durant tant de temps, també fan un bon treball. RECOMANAT.

Marylin CRISPELL és una excel.lent i ja veterana pianista de trajectòria molt destacada. Nascuda el 1947 a Philadelphia, va començar a treballar amb l' Anthony Braxton i va ser part important en els seus grups durant deu anys, la seva discografia com a líder supera els 50 títols i bona part d' ells realment destacats, un d'aquests seria "For Coltrane" del 1993 en el que manifesta la seva admiració per John Coltrane que va ser qui la va induir a dedicar-se plenament al Jazz. Tampoc nega influències de Cecil Taylor i una marcada compatibilitat amb la manera d'entendre la música del pianista Paul Bley, els dos han facilitat de manera extraordinària l' apropament a les avantguardes de molts aficionats al jazz. "Amaryllis" de l' any 2000, és un altre disc excel.lent de la seva discografia i és que al seu costat hi té al contrabaixista Gary Peacock i el bateria Paul Motian dos músics tan creatius com ella mateixa, una música de certa complexitat que la Crispell interpreta amb tota la lògica i coherència del mon ( no és això el que també feia Paul Bley?). Un MOLT BON DISC

El SFJAzz és un col.lectiu variable de músics que des de l'any 2004 es concentren cada primavera a San Francisco i durant unes setmanes preparen un repertori que inclourà arranjaments de composicions d'una figura destacada del Jazz Modern, o del Pop, a més de composicions preparades per l' ocasió per cadascun dels membres del col.lectiu. Amb aquest material faran una serie de concerts i organitzaran un seguit de seminaris a l' àrea de S.Francisco, el primer director artístistic va ser Joshua Redman, de 2004 a 2007 i en les diferents edicions ha passat per aquest SFJazz Collective un nombre important dels músics destacats com Mark Turner, Joe Lovano, Dave Douglas, Nicholas Payton, Renee Rosnes, Jeff Ballard, Brian Blade, etc..., i els "homenatjats" Ornette Coleman, Thelonios Monk, Miles Davis, John Coltrane, Wayne Shorter, ... i també Stevie Wonder o Michael Jackson. l' edició del 2014 va ser aquest SFJazz Collective: SFJazz Center, The Music of Joe Henderson & Original Compositions i els components de l' octet: Miguel Zenón saxo alto, David Sánchez tenor, Avishai Cohen trompeta, Robin Eubanks trombó, Edward Simon piano, Matt Penman contrabaix i Obed Calvaire bateria. Molt bons músics, bons arranjaments de la música de Joe Henderson i bones composicions pròpies creades per l' ocasió ... RECOMANAT naturalment.