Saxofon

Ens trobarem un Jackie McLEAN en plena forma en aquest “Rhythm of the Earth” de l’ any 1992, un músic perfectament reconeixible que manté intactes la seva intensitat i aquella sonoritat incisiva i punxeguda que el caracteritzaven. Seguidor inicial de Charlie Parker, rebrà posteriorment l’ influencia de Ornette Coleman amb qui va gravar un parell de discs; músic important les dècades dels 50, 60 i 70 amb reconegudes gravacions per Blue Note i Steeplechase. A destacar també la seva tasca com a ensenyant i l’ impuls que va donar a alguns dels seus millors alumnes com els Roy Hargrove trompeta, Steve Davis trombó, Steve Nelson vibràfon i Eric McPherson bateria que participen en aquest “Rhythm ...” amb destacades carreres posteriors. També hi son Alan Palmer un bon pianista del que desconec la seva trajectòria i el seu contrabaixista habitual Nat Reeves. Una música intensa i ben interpretada en un disc RECOMENABLE.

“The Mancini Project” combina l’ encant de la música de Henry Mancini i uns músics de primera: Ted NASH als saxos, clarinets i flautes, Frank Kimbrough piano, Rufus Reid contrabaix i Matt Wilson bateria. Ted Nash és un magnífic solista de preciosa tímbrica amb qualsevol dels instruments que toca a més d’ un valuós treballador d’ equip com a demostrat sobradament a les diferents orquestres on ha tocat: a la de Lionel Hampton en els seus començaments, amb Don Ellis, Louie Bellson, Toshiko Akiyoshi, Mel Lewis, ... i des de fa ja un temps a la Lincoln Jazz Orquestra que dirigeix Wynton Marsalis. De Frank Kimbrough n’ hem parlat sovint en aquest programa i és un pianista que ens agrada particularment; tots dos músics van formar part de l’ excel·lent The Herbie Nichols Project, també hi va ser en alguna gravació Matt Wilson , bateria molt versàtil, el que l’hi ha permès formar part de projectes ben diferents amb músics de qualsevol estil. No menys versàtil Rufus Reid, contrabaixista molt sol·licitat que ha participat a infinitat de gravacions. Una personal recreació de la sempre estimulant música de Henry Mancini, fan d’ aquest un disc perfectament RECOMENABLE.

Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80. Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb músics com els guitarristes Jimmy Gourley o Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke, diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine o Rene Thomas, Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree. Alternarà residencia entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial Solal de l’ època, també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas...

Segona part amb PIANISTA i CONTRABAIXISTA misteriosos. En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, ... és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall. A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant ... De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin; en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra del Thad Jones. A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord: un seria el Maybeck mencionat, un altre amb Joe Henderson, aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista ? ... simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat. Qui son aquest parell de CRACKS ?

Lou BENNET ( Jean-Louis Benôit era el seu nom) va ser un músic entranyable que vam tenir la sort d’escoltar sovint als locals “de casa” les dècades dels 60, 70 i 80. Nascut a Filadèlfia l’any 1926, aquest organista de bona tècnica es trasllada a Paris l’any 1960 i obtindrà un bon contracte en el mític Blue Note de la capital parisenca on tocarà amb músics com els guitarristes Jimmy Gourley o Rene Thomas i el bateria Kenny Clarke, diverses gires europees i el 62 actua per primer cop en el Jamboree de Barcelona, local al que tornarà sovint acompanyat dels guitarristes Philip Catherine o Rene Thomas, Billy Brooks va ser el seu bateria habitual en aquella primera etapa del Jamboree. Alternarà residencia entre Paris i Barcelona, fins que a començaments dels 70 fixarà la seva residència a Cambrils (Tarragona) i obrirà un club de jazz. Aquest “Enfin !” de 1963 serà una de les contades gravacions que va fer, el seu interès en els circuits comercials no va ser mai una de les seves prioritats, hi destaca naturalment la presència del guitarrista Rene Thomas i el bon treball del contrabaixista Gilbert Rovêre i el bateria Charles Bellonzi, habituals en els trios del Martial Solal de l’ època, també caldria destacar una primera gravació de 1960, “Amen”, amb els seus companys del Blue Note, Jimmy Gourley i Kenny Clarke o l’ ultima “Now Hear My Meaning” un directe de 1993 gravat a Barcelona on hi eren el guitarrista Ximo Tébar i el bateria Idris Muhammad. Un plaer recordar Lou Bennett i encara més si l’ acompanya Rene Thomas...

Segona part amb PIANISTA i CONTRABAIXISTA misteriosos. En el cas del pianista, el seu estil concertístic i tall clàssic ens recorda els directes al Maybeck i efectivament, ... és titular d’un dels volums dels Live at Maybeck Recital Hall. A finals dels 50 tocarà amb músics importants de la West Coast i l’any 1958 participarà en la primera gravació de l’ Ornette Coleman, el que resulta com a mínim xocant ... De 1974 a 1976 formarà part de la Thad Jones Mel Lewis Orquestra i en una de les gires decideix quedar-se a viure a Berlin; en aquella època el seu format ideal serà el duet piano- contrabaix i és precisament l’any 1974 quan grava pel segell Enja un disc excel·lent en aquest format amb el nostre contrabaixista misteriós que havia conegut a la Orquestra del Thad Jones. A partir de 1990 viatjarà de tant en tant als EEUU i gravarà pel segell Concord: un seria el Maybeck mencionat, un altre amb Joe Henderson, aquest que estem presentant i uns quants més. El contrabaixista ? ... simplement el dialogador que qualsevol pianista desitja tenir al seu costat. Qui son aquest parell de CRACKS ?

Eric DOLPHY va ser un músic innovador i singular, un excepcional intèrpret del saxo alt, clarinet baix i la flauta, i també un arranjador pletòric d’ idees. Molt apreciat per la crítica i els músics amb qui va treballar, va tenir una participació molt destacada en algunes de les gravacions de Charles Mingus, John Coltrane, Ornette Coleman o Gunther Schuller, que sempre es van desfer en elogis del seu treball. “Far Cry” de 1960 és una bona mostra de com ell i altres músics van entendre el jazz posterior al Bop: el pianista Jaki Byard amb qui va coincidir en el grup de C. Mingus, Booker Litle trompeta amb qui va gravar fins a sis discs, la gran esperança després de la prematura desaparició de Clifford Brown i que va tenir una vida tan curta com ell, finalment Ron Carter contrabaix i Roy Haynes bateria assegurant una rítmica perfecte, una bona mostra de la maduresa d’aquest geni que va ser Eric Dolphy que ens va deixar de manera prematura però que va tenir temps de deixar-nos obres mestres com el Point of Departure o Out to Lunch!. RECOMENAT, naturalment.

A “Dialect Fluorescent” de l’any 2012 el saxo alto Steve LEHMAN fa una barreja de temes propis i d’altres que agafa prestats dels seus predecessors. Steve Lehman és un innovador del llenguatge del Jazz i això ho fa compatible amb el respecte a la tradició, una seva cita més o menys literal seria: “preneu el que necessiteu del passat i deixeu passar la resta”; escoltant aquest disc confirmes el que ja sabies, que “relíquies” com el Motion de Lee Konitz del 61 o els directes al Vanguard de Sonny Rollins el 57 o les actuacions del grup d’ Ornette Coleman al Golden Circle de Stockholm el 65 o ..., son tant perfectament vigents com aquest , només son altres temps i altres circumstàncies. Tècnicament molt bons Steve Lehman al saxo alt, Matt Brewer al contrabaix i Damion Reid a la bateria, només canvia el llenguatge ... RECOMENAT.

Eric DOLPHY va ser un músic innovador i singular, un excepcional intèrpret del saxo alt, clarinet baix i la flauta, i també un arranjador pletòric d’ idees. Molt apreciat per la crítica i els músics amb qui va treballar, va tenir una participació molt destacada en algunes de les gravacions de Charles Mingus, John Coltrane, Ornette Coleman o Gunther Schuller, que sempre es van desfer en elogis del seu treball. “Far Cry” de 1960 és una bona mostra de com ell i altres músics van entendre el jazz posterior al Bop: el pianista Jaki Byard amb qui va coincidir en el grup de C. Mingus, Booker Litle trompeta amb qui va gravar fins a sis discs, la gran esperança després de la prematura desaparició de Clifford Brown i que va tenir una vida tan curta com ell, finalment Ron Carter contrabaix i Roy Haynes bateria assegurant una rítmica perfecte, una bona mostra de la maduresa d’aquest geni que va ser Eric Dolphy que ens va deixar de manera prematura però que va tenir temps de deixar-nos obres mestres com el Point of Departure o Out to Lunch!. RECOMENAT, naturalment.

A “Dialect Fluorescent” de l’any 2012 el saxo alto Steve LEHMAN fa una barreja de temes propis i d’altres que agafa prestats dels seus predecessors. Steve Lehman és un innovador del llenguatge del Jazz i això ho fa compatible amb el respecte a la tradició, una seva cita més o menys literal seria: “preneu el que necessiteu del passat i deixeu passar la resta”; escoltant aquest disc confirmes el que ja sabies, que “relíquies” com el Motion de Lee Konitz del 61 o els directes al Vanguard de Sonny Rollins el 57 o les actuacions del grup d’ Ornette Coleman al Golden Circle de Stockholm el 65 o ..., son tant perfectament vigents com aquest , només son altres temps i altres circumstàncies. Tècnicament molt bons Steve Lehman al saxo alt, Matt Brewer al contrabaix i Damion Reid a la bateria, només canvia el llenguatge ... RECOMENAT.

França ha sigut sempre terra de grans violinistes i si ho concretem en el mon del jazz, dos noms son d’ obligada referència: Stéphane Grapelli i Jean-Luc Ponty. Didier LOCKWOOD és d’una generació posterior i pren dels seus predecessors algunes de les seves millors qualitats, això ho podreu comprovar en aquest “New York Rendez-Vous” de l’any 1995, també es cert que li faciliten molt la feina una rítmica exemplar amb els David Kikoski al piano, Dave Holland contrabaix i Peter Erskine bateria i en alguns temes el saxofonista Dave Liebman, guitarrista Mike Stern i Gil Golstein que toca l’ acordió. Una música VIBRANT en un disc perfectament RECOMENABLE.

Una família d’ allò “més musical”, els COHEN. Yuval és el germà gran, saxofonista i compositor, el petit és el trompetista Avishai i la germana mitjana Anat és reconeguda com una excel-lent clarinetista encara que també destaca com a intèrpret amb els soprano i tenor. Els interessos musicals de Anat COHEN son molt diversos, amb una especial predilecció per la música brasilera i ha gravat sovint amb músics d’aquell país; en aquest “Clarinetwork: Live at the Village Vanguard” de 2009 es sumarà a les moltes celebracions que es feien en aquells moments a la ciutat de NY en el centenari del naixement de Benny Goodman. L’ Anat i els seus companys Benny Green al piano, Peter Washington contrabaix i Lewis Nash bateria estan esplèndids en aquest DESTACAT directe al Village.

França ha sigut sempre terra de grans violinistes i si ho concretem en el mon del jazz, dos noms son d’ obligada referència: Stéphane Grapelli i Jean-Luc Ponty. Didier LOCKWOOD és d’una generació posterior i pren dels seus predecessors algunes de les seves millors qualitats, això ho podreu comprovar en aquest “New York Rendez-Vous” de l’any 1995, també es cert que li faciliten molt la feina una rítmica exemplar amb els David Kikoski al piano, Dave Holland contrabaix i Peter Erskine bateria i en alguns temes el saxofonista Dave Liebman, guitarrista Mike Stern i Gil Golstein que toca l’ acordió. Una música VIBRANT en un disc perfectament RECOMENABLE.

Una família d’ allò “més musical”, els COHEN. Yuval és el germà gran, saxofonista i compositor, el petit és el trompetista Avishai i la germana mitjana Anat és reconeguda com una excel-lent clarinetista encara que també destaca com a intèrpret amb els soprano i tenor. Els interessos musicals de Anat COHEN son molt diversos, amb una especial predilecció per la música brasilera i ha gravat sovint amb músics d’aquell país; en aquest “Clarinetwork: Live at the Village Vanguard” de 2009 es sumarà a les moltes celebracions que es feien en aquells moments a la ciutat de NY en el centenari del naixement de Benny Goodman. L’ Anat i els seus companys Benny Green al piano, Peter Washington contrabaix i Lewis Nash bateria estan esplèndids en aquest DESTACAT directe al Village.

A començaments dels 70 el Jazz prenia moltes direccions: el Hard Bop tenia encara una certa vigència tot i que el seu període d' esplendor ja havía passat, l' anomenat Free Jazz no era capaç d' atreure un públic nombrós i la fusió del Jazz amb el Rock si semblava una bona vía per atreure nous aficionats. "Joe Farrell Quartet" és una gravació de l' any 1970 que mostra perfectament aquella diversitat estilística del moment; un primer tema Follow Your Heart de John McLaughlin, que el mateix McLaughlin havia incorporat en el seu meravellós "Extrapolation" de 69, i a partir d' aquí diferents temes de les diferents direccions que convergien en aquell extraordinari període musical. Joe FARREL (1937-86) va ser un músic molt complet amb una concepció musical molt oberta i flexible i un excel.lent intèrpret de diferents instruments ( saxo tenor, soprano, flauta , ...) com podreu comprovar en els temes programats o a les seves destacades intervencions en els Return to Forever de Chick Corea en anys lleugerament posteriors. El quartet, un luxe: Dave Holland al contrabaix, Jack de Johnette a la bateria i en diferents temes Chick Corea piano o John McLaughlin guitarra ... quasi rés..

Eric ALEXANDER empezó como músico clásico estudiando saxo alto, pero poco después se pasó al tenor, al tiempo que se trasladó a la Universidad William Paterson donde estudió con Harold Mabern y Joe Lovano entre otros. Después de paritcipar en la competición de Saxo Thelonius Monk, y quedar en segundo puesto, comenzó a grabar álbumes.

En esta ocasión presentamos "The First Milestone" grabado en 1999, que como su título indica fue la primera grabación para éste sello discográfico, en el álbum le acompañan Joe Farnsworth/batería, Harold Mabern/piano, Pat Martino/guitarra y Peter Whasington/bajo. Un trabajo en el que combina composiciones del mismo Alexander con otros clásicos como Jimmy Dorsey, Harold Arlen, Charles Strouse y la excelente version de la película "Towering Inferno" compuesta por el legendario John Williams. Su estilo, un saxo tenor sólido pero a la vez elegante y con clase, ha tenido muy buena acogida en reviews y criticas. Y nosotros estamos de acuerdo.

A començaments dels 70 el Jazz prenia moltes direccions: el Hard Bop tenia encara una certa vigència tot i que el seu període d' esplendor ja havía passat, l' anomenat Free Jazz no era capaç d' atreure un públic nombrós i la fusió del Jazz amb el Rock si semblava una bona vía per atreure nous aficionats. "Joe Farrell Quartet" és una gravació de l' any 1970 que mostra perfectament aquella diversitat estilística del moment; un primer tema Follow Your Heart de John McLaughlin, que el mateix McLaughlin havia incorporat en el seu meravellós "Extrapolation" de 69, i a partir d' aquí diferents temes de les diferents direccions que convergien en aquell extraordinari període musical. Joe FARREL (1937-86) va ser un músic molt complet amb una concepció musical molt oberta i flexible i un excel.lent intèrpret de diferents instruments ( saxo tenor, soprano, flauta , ...) com podreu comprovar en els temes programats o a les seves destacades intervencions en els Return to Forever de Chick Corea en anys lleugerament posteriors. El quartet, un luxe: Dave Holland al contrabaix, Jack de Johnette a la bateria i en diferents temes Chick Corea piano o John McLaughlin guitarra ... quasi rés..

Eric ALEXANDER empezó como músico clásico estudiando saxo alto, pero poco después se pasó al tenor, al tiempo que se trasladó a la Universidad William Paterson donde estudió con Harold Mabern y Joe Lovano entre otros. Después de paritcipar en la competición de Saxo Thelonius Monk, y quedar en segundo puesto, comenzó a grabar álbumes.

En esta ocasión presentamos "The First Milestone" grabado en 1999, que como su título indica fue la primera grabación para éste sello discográfico, en el álbum le acompañan Joe Farnsworth/batería, Harold Mabern/piano, Pat Martino/guitarra y Peter Whasington/bajo. Un trabajo en el que combina composiciones del mismo Alexander con otros clásicos como Jimmy Dorsey, Harold Arlen, Charles Strouse y la excelente version de la película "Towering Inferno" compuesta por el legendario John Williams. Su estilo, un saxo tenor sólido pero a la vez elegante y con clase, ha tenido muy buena acogida en reviews y criticas. Y nosotros estamos de acuerdo.

Sonny FORTUNE ( Filadelfia, 1939) és un destacat multi instrumentista conegut sobretot com a intèrpret del saxo alt i de la flauta. Una discografia reduïda com a líder tot i que ha participat en un nombre important de gravacions en la seva dilatada carrera, algunes de prou destacades com l’ excel·lent “Alto Memories” amb el també saxo alt Gary Bartz, que vàrem programar ja fa un temps. “A Better Understanding” de 1995 és un disc molt variat on descobrirem un músic molt complet de bona tècnica com a intèrpret de l’alt i la flauta, que a més escriu bones composicions i que sap envoltar-se de bons músics: Kenny Barron piano, Wayne Dockery baix, Billy Hart bateria i en alguns temes s’hi afegeixen Jerry González trompeta, Robin Eubanks trombó i Steve Berrios percussió. “A Better Understanding” una música perfectament DISFRUTABLE i sense contraindicacions ... un BON DISC.

Al saxofonista Elton DEAN se’l coneix sobretot per la seva participació en una de les millors edicions de Soft Machine, si més no, la més jazzera. Un admirador de John Coltrane que va incorporar aspectes de la seva música al Rock Progressiu que dominava l’ escena musical britànica de finals dels anys 60; la seva etapa Soft Machine va de 1969 al 72 i tothom recorda el mític quartet amb els Robert Wyatt, Hugh Hopper i Mike Ratledge. Coincidint amb el canvi de segle farà un nostàlgic retorn als seus orígens i reobrirà gairebé 30 anys desprès una nova-vella etapa, primer a Soft Machine Legacy amb el seu antic company Hugh Hopper, després amb altres antics membres de la banda a Soft Works i finalment amb aquest The Wrong Object en el disc “The Unveilable Truth” de l’any 2005, pocs mesos abans de la seva mort. L’ esperit de la antiga Soft Machine hi és ben present encara que no hi siguin cap dels seus antics companys i si un grup de bons músics belgues amb qui mai havia tocat i mai més ho farà. Imprescindible per a fans d’ Elton Dean i MOLT RECOMENAT en qualsevol cas.