Marta SÁNCHEZ és una pianista i compositora madrilenya que resideix als EE UU des de fa uns cinc anys i que ha obtingut un cert reconeixement a partir de 2014 de revistes especialitzades com Downbeat, Allmusic i particularment de NYTimes que va seleccionar el seu disc “Partenika” com un dels 10 millors de l’any. Arribem a 2017 i al disc “Danza Imposible”, hi trobarem unes destacades composicions i una bona direcció del quintet que recorden els treballs de la Maria Schneider Orchestra i també de George Russell, el que no es estrany perquè la Schneider va treballar un temps amb George Russell; un bon quintet on hi son Román Filiú al saxo alto, Jerome Sabbagh tenor, Rick Rosato contrabaix, Daniel Dor bateria i ella com a destacada pianista i band-líder. “Danza Imposible” ha estat el meu primer contacte amb la música d’aquesta excel·lent pianista i compositora que és Marta Sánchez i vist l’ èxit sembla clar que cal escoltar el seu treball previ “Partenika” que tants elogis va rebre en el seu moment. RECOMENAT.

El saxofonista polonés Adam PIERONCZYK ens ofereix en aquest “Komeda: The Innocent Sorcerer” la seva particular visió de la música del seu genial compatriota Krzysztof Komeda. La música de Komeda normalment densa, sovint claustrofòbica i inquietant resulta aquí perfectament reconeixible, però, i aquí està el mèrit, Pieronczyk aconseguirà uns arranjaments molt atractius; hem començat amb el tema Kattorna, que també hi era en el meravellós “Astigmatic” de 1966 i resulta xocant comparar les dues versions, les dues realment bones i molt sorprenent la versió Pieronczyk que tot i respectar l’original , la converteix rítmicament en ... una cúmbia. Magnífics i molt consistents recreant l’ univers Komeda” els Adam Pieronczyk als saxo soprano i tenor, Gary Thomas al tenor i Anthony Cox al contrabaix, i una singular aportació en termes de lleugeresa i lluminositat a càrrec del percussionista Lukasz Zyta i del guitarrista Nelson Veras. Un autèntic BOMBÓ..

“Haikus II” de l’ any 2003 és la primera gravació del pianista argentí Leo GENOVESE, just després de finalitzar els seus estudis al Berklee College on va tenir professors tan destacats com Danilo Pérez, Joanne Brackeen o George Garzone. Al Berklee va conèixer a la contrabaixista i també vocalista Esperanza Spalding amb qui va compartir gravacions i actuacions una llarga temporada; va ser a l’excel·lent “Crescent” de 2015, on George Garzone es fa acompanyar per els seus dos antics alumnes, la primera vegada en la que vaig escoltar a Leo Genovese i allà ja em va semblar un pianista que destacava per la seva bona tècnica i una notable expressivitat. Els músics que acompanyen a Genovese en aquest “Haikus II” son: Nathan Blehar al saxo tenor, Phil Grenadier trompeta, Demian Cabaud contrabaix i Francisco Mela bateria, tots fan un bon treball i el resultat és un bon disc; cal remarcar que Genovese mostra una certa urgència en mostrar les seves capacitats, això fa que de vegades la seva música en aquest seu primer disc flueixi un tant “atropellada” ... el que tampoc és gens estrany en un disc debut. Un bon disc en qualsevol cas.

A “Panoptic Modes”, any 2000, hi trobarem el pianista Vijay IYER de la seva primera època on encara era molt marcada l’ influencia del saxofonista Steve Coleman i els seu plantejaments que el van portar a liderar M-Base. Una música amb molt rica en el sentit de que incorpora elements diversos del Jazz, del Funk i del Hip Hop, i també de la música tradicional hindú; aquí entra en joc l’altre músic important en aquesta primera etapa de Vijay Iyer: el saxofonista Rudresh Mahantappa, els dos nascuts als Estat Units però amb orígens familiars a l’ India. La música que hi trobarem en aquest “Panoptic Modes” és fresca, àgil i canviant i té molt d’aventura, la gran aportació de Vijay Iyer és que els seus plantejaments originals i novedosos no estan renyits amb un swing i un sentit rítmic que la fan completament accessible i disfrutable als aficionats acostumats a un jazz diríem més ortodox. Rudresh Mahantappa és un sensacional complement a la música que planteja Vijay Iyer ( ó és a l’ inrevés) amb la seva sensacional agilitat des d’el seu saxo alto, Stephan Crump al baix acústic i Derreck Phillips col·laboren servint de manera magnífica la gran varietat de textures i ritmes que demanda aquesta concepció musical. Un disc MOLT RECOMENABLE.

“Haikus II” de l’ any 2003 és la primera gravació del pianista argentí Leo GENOVESE, just després de finalitzar els seus estudis al Berklee College on va tenir professors tan destacats com Danilo Pérez, Joanne Brackeen o George Garzone. Al Berklee va conèixer a la contrabaixista i també vocalista Esperanza Spalding amb qui va compartir gravacions i actuacions una llarga temporada; va ser a l’excel·lent “Crescent” de 2015, on George Garzone es fa acompanyar per els seus dos antics alumnes, la primera vegada en la que vaig escoltar a Leo Genovese i allà ja em va semblar un pianista que destacava per la seva bona tècnica i una notable expressivitat. Els músics que acompanyen a Genovese en aquest “Haikus II” son: Nathan Blehar al saxo tenor, Phil Grenadier trompeta, Demian Cabaud contrabaix i Francisco Mela bateria, tots fan un bon treball i el resultat és un bon disc; cal remarcar que Genovese mostra una certa urgència en mostrar les seves capacitats, això fa que de vegades la seva música en aquest seu primer disc flueixi un tant “atropellada” ... el que tampoc és gens estrany en un disc debut. Un bon disc en qualsevol cas.

A “Panoptic Modes”, any 2000, hi trobarem el pianista Vijay IYER de la seva primera època on encara era molt marcada l’ influencia del saxofonista Steve Coleman i els seu plantejaments que el van portar a liderar M-Base. Una música amb molt rica en el sentit de que incorpora elements diversos del Jazz, del Funk i del Hip Hop, i també de la música tradicional hindú; aquí entra en joc l’altre músic important en aquesta primera etapa de Vijay Iyer: el saxofonista Rudresh Mahantappa, els dos nascuts als Estat Units però amb orígens familiars a l’ India. La música que hi trobarem en aquest “Panoptic Modes” és fresca, àgil i canviant i té molt d’aventura, la gran aportació de Vijay Iyer és que els seus plantejaments originals i novedosos no estan renyits amb un swing i un sentit rítmic que la fan completament accessible i disfrutable als aficionats acostumats a un jazz diríem més ortodox. Rudresh Mahantappa és un sensacional complement a la música que planteja Vijay Iyer ( ó és a l’ inrevés) amb la seva sensacional agilitat des d’el seu saxo alto, Stephan Crump al baix acústic i Derreck Phillips col·laboren servint de manera magnífica la gran varietat de textures i ritmes que demanda aquesta concepció musical. Un disc MOLT RECOMENABLE.

Un dels pianistes que millor i a més músics va acompanyar, un gran solista amb una classe i una claredat expositiva com pocs i naturalment el pianista que millor ha interpretat la música de Thad Jones ... Hank JONES, naturalment. La llista de les seves intervencions com a sideman no s’acaba mai i com a intèrpret de la música del seu germà mitjà Thad Jones quedareu meravellats amb l’homenatge que li fan ell i el germà petit Elvin en el disc “Upon Reflection” de 1993. L’ any 1976 va iniciar la fórmula “The Great Jazz Trio”, inicialment amb el contrabaixista Ron Carter i el bateria Tony Williams , aquesta associació va durar un parell d’anys i van fer de l’ordre d’unes deu exitoses gravacions, de 1980 al 84 els seus companys eren Eddie Gómez al contrabaix i Al Foster o Jimmy Coob els bateries. bones gravacions també, i bastants anys després retorna a aquest format amb el seu germà Elvin, que podem dir d’ Elvin Jones ..., i l’excel·lent contrabaixista que és Richard Davis, el resultat és aquest “Collaboration” de l’any 2002 on tots tres fan un amorós repàs a una sèrie de vells standards que tornaran a lluir com si fossin nous ... Disc RECOMENAT, naturalment

Román FILIÚ es uno de esos muchos músicos que sin ser conocidos, merecen por derecho propio la atención de los que nos gusta el jazz. Original de Santiago de Cuba, nació rodeado de una familia de músicos, y a los ocho años ya se sienta frente a un piano, poco más tarde cambia de instrumento por recomendación del médico y al pasarse al saxo, su enfermedad de asma desaparece. En el saxo alto se estrena profesionalmente en 1991, un año más tarde se incorpora a la orquesta de Isaac Delgado, y en el 99 entra en la legendaria banda Irakere, en la que permanece hasta 2005. Entre otras grabaciones destacamos las de Gonzalo Rubalcaba, David Murray y Steve Coleman. No tiene problemas en reconocer sus influencias en Wayne Shorter, Sonny Rollins, John Coltrane y Charlie Parker. A partir del año 2005 se establece en Madrid, a la vez que colabora como sideman con diferentes músicos y viaja de gira por diferentes paises. Hoy presentamos su primer disco, "Blowin Reflections" del año 2006. Consta de 10 temas, la mayoría composiciones del mismo Filiú. Le acompañan Carlos Sarduy: trompeta, Iván "Melón" Lewis y Pepe Rivero :piano, Yelsy Heredia: contrabajo y Noah Shaye: batería. Un jazz bien hecho y sin contemplaciones, que pese a su influencia "latina" mantiene una "voz propia" según palabras de su creador...y creemos que lo consigue.

Un dels pianistes que millor i a més músics va acompanyar, un gran solista amb una classe i una claredat expositiva com pocs i naturalment el pianista que millor ha interpretat la música de Thad Jones ... Hank JONES, naturalment. La llista de les seves intervencions com a sideman no s’acaba mai i com a intèrpret de la música del seu germà mitjà Thad Jones quedareu meravellats amb l’homenatge que li fan ell i el germà petit Elvin en el disc “Upon Reflection” de 1993. L’ any 1976 va iniciar la fórmula “The Great Jazz Trio”, inicialment amb el contrabaixista Ron Carter i el bateria Tony Williams , aquesta associació va durar un parell d’anys i van fer de l’ordre d’unes deu exitoses gravacions, de 1980 al 84 els seus companys eren Eddie Gómez al contrabaix i Al Foster o Jimmy Coob els bateries. bones gravacions també, i bastants anys després retorna a aquest format amb el seu germà Elvin, que podem dir d’ Elvin Jones ..., i l’excel·lent contrabaixista que és Richard Davis, el resultat és aquest “Collaboration” de l’any 2002 on tots tres fan un amorós repàs a una sèrie de vells standards que tornaran a lluir com si fossin nous ... Disc RECOMENAT, naturalment

Román FILIÚ es uno de esos muchos músicos que sin ser conocidos, merecen por derecho propio la atención de los que nos gusta el jazz. Original de Santiago de Cuba, nació rodeado de una familia de músicos, y a los ocho años ya se sienta frente a un piano, poco más tarde cambia de instrumento por recomendación del médico y al pasarse al saxo, su enfermedad de asma desaparece. En el saxo alto se estrena profesionalmente en 1991, un año más tarde se incorpora a la orquesta de Isaac Delgado, y en el 99 entra en la legendaria banda Irakere, en la que permanece hasta 2005. Entre otras grabaciones destacamos las de Gonzalo Rubalcaba, David Murray y Steve Coleman. No tiene problemas en reconocer sus influencias en Wayne Shorter, Sonny Rollins, John Coltrane y Charlie Parker. A partir del año 2005 se establece en Madrid, a la vez que colabora como sideman con diferentes músicos y viaja de gira por diferentes paises. Hoy presentamos su primer disco, "Blowin Reflections" del año 2006. Consta de 10 temas, la mayoría composiciones del mismo Filiú. Le acompañan Carlos Sarduy: trompeta, Iván "Melón" Lewis y Pepe Rivero :piano, Yelsy Heredia: contrabajo y Noah Shaye: batería. Un jazz bien hecho y sin contemplaciones, que pese a su influencia "latina" mantiene una "voz propia" según palabras de su creador...y creemos que lo consigue.

Detroit ha sigut de sempre terra de grans pianistes i Roland HANNA en va ser un. Després de tocar a les bandes de Benny Goodman i Charles Mingus va liderar el seu propi trio i posteriorment es va incorporar a la Thad Jones- Mel Lewis Orquestra, associació que va durar més de deu anys, encara que alternant amb d’altres treballs com a líder o com a sideman en qualsevol projecte que li agradés. Músic elegant de brillant sonoritat, brillant i amb un domini exemplar de les dues mans, va ser un gran coneixedor de l’ historia del piano en el Jazz, historia acumulada que sempre hi és present a les seves interpretacions amb no menys de 60 gravacions al seu nom . El contrabaixista George MRAZ és el seu soci en aquest “Sir Elf Plus One” de 1977 i en moltes de les seves gravacions, un dels millors “dialogadors” que va tenir al costat Roland Hanna i molts altres pianistes ... Un plaer recuperar a aquest gran pianista, que feia temps i temps que no escoltava, un disc MOLT RECOMENABLE i ... no us podeu perdre la versió a piano sol que fa del Yesterdays.

William PARKER és un contrabaixista excepcional i segur un dels millors en qualsevol context on cal molta energia des de la part rítmica. Combinar William Parker amb un bateria també “energètic” ha sigut fonamental a la música de músics com Cecil Taylor, David S. Ware, Charles Gayle, Peter Brötzman, Evan Parker, ... amb tots ells hi ha treballat sovint i ha sigut partícip en alguns dels seus millors discs. William Parker és molt més que un excel.lent especialista, ell és capaç d`explicar les seves vivències a través de la seva música perquè segons diu: “l’art real és l’art de viure” i això és precisament el que explica en aquest “Oncle’s Joe Spirit House” on ret homenatge a l’oncle Joe i la tieta Carrie, uns mestres en l’art de viure, en el seu 65è aniversari de noces, ho farà recreant la música vital que feien els Lockjaw Davis, Stanley Turrentine, Shirley Scott, Jack McDuff i d’altres els anys 60 i 70. Magnífics el saxofonista Darryl Foster, organista Cooper More i el bateria Gerald Cleaver en un disc MOLT RECOMENABLE.

Detroit ha sigut de sempre terra de grans pianistes i Roland HANNA en va ser un. Després de tocar a les bandes de Benny Goodman i Charles Mingus va liderar el seu propi trio i posteriorment es va incorporar a la Thad Jones- Mel Lewis Orquestra, associació que va durar més de deu anys, encara que alternant amb d’altres treballs com a líder o com a sideman en qualsevol projecte que li agradés. Músic elegant de brillant sonoritat, brillant i amb un domini exemplar de les dues mans, va ser un gran coneixedor de l’ historia del piano en el Jazz, historia acumulada que sempre hi és present a les seves interpretacions amb no menys de 60 gravacions al seu nom . El contrabaixista George MRAZ és el seu soci en aquest “Sir Elf Plus One” de 1977 i en moltes de les seves gravacions, un dels millors “dialogadors” que va tenir al costat Roland Hanna i molts altres pianistes ... Un plaer recuperar a aquest gran pianista, que feia temps i temps que no escoltava, un disc MOLT RECOMENABLE i ... no us podeu perdre la versió a piano sol que fa del Yesterdays.

William PARKER és un contrabaixista excepcional i segur un dels millors en qualsevol context on cal molta energia des de la part rítmica. Combinar William Parker amb un bateria també “energètic” ha sigut fonamental a la música de músics com Cecil Taylor, David S. Ware, Charles Gayle, Peter Brötzman, Evan Parker, ... amb tots ells hi ha treballat sovint i ha sigut partícip en alguns dels seus millors discs. William Parker és molt més que un excel.lent especialista, ell és capaç d`explicar les seves vivències a través de la seva música perquè segons diu: “l’art real és l’art de viure” i això és precisament el que explica en aquest “Oncle’s Joe Spirit House” on ret homenatge a l’oncle Joe i la tieta Carrie, uns mestres en l’art de viure, en el seu 65è aniversari de noces, ho farà recreant la música vital que feien els Lockjaw Davis, Stanley Turrentine, Shirley Scott, Jack McDuff i d’altres els anys 60 i 70. Magnífics el saxofonista Darryl Foster, organista Cooper More i el bateria Gerald Cleaver en un disc MOLT RECOMENABLE.

. Comencem aquest homenatge al guitarrista i compositor John ABERCROMBIE amb el disc "That's for Sure" de l'any 2000, un trio fenomenal on també hi son el trompetista Kenny Wheeler i el pianista Marc Copland. Aquí ja començarem a veure la seva gran transparència i facilitat per fer-se compatible amb un ampli espectre de músics. Uns temes preciosos i de gran lirisme, dels que no podeu deixar d'escoltar la versió que fan del "How Deep is the Ocean" que a mi m'ha fet venir ganes d'escoltar els duets de Jim Hall amb Bill Evans o els intercanvis de Philip Catherine amb Chet Baker.en aquest mateix tema al disc Chet's Choice.

. El segon bloc d'aquesta selecció conté alguns temes de les gravacions que va fer amb el violinista Mark Feldman, contrabaixista Mark Johnson i bateria Joey Baron en els discs "Class Trip" del 2003 i "The Third Quartet" del 2006. Una música elèctrica, vibrant i carregada d' energia on potser vol recordar els seus inicis en el Rock i el Jazz-Fusió de finals dels 60. Un gran treball rítmic dels Joey Baron i Mark Johnson i uns intercanvis carregats d'intenció de l' Abercrombie amb el violinista Mark Feldman.

. Una bona mostra de la sobrietat i discreció, no exenta de gran classe, que podia exhibir John Abercrombie, la trobem en aquest "November" de 1992. No tindrà cap inconvenient a cedir el protagonisme a un John Surman sempre majestuós sigui quin sigui l'instrument que toca, ell hi participarà de manera destacada, ara dolç, ara poderós (escolteu el tema November que dona nom al disc). de la mateixa manera que uns excel.lents Mark Johnson al contrabaix i Peter Erskine a la bateria.

. Comencem aquest homenatge al guitarrista i compositor John ABERCROMBIE amb el disc "That's for Sure" de l'any 2000, un trio fenomenal on també hi son el trompetista Kenny Wheeler i el pianista Marc Copland. Aquí ja començarem a veure la seva gran transparència i facilitat per fer-se compatible amb un ampli espectre de músics. Uns temes preciosos i de gran lirisme, dels que no podeu deixar d'escoltar la versió que fan del "How Deep is the Ocean" que a mi m'ha fet venir ganes d'escoltar els duets de Jim Hall amb Bill Evans o els intercanvis de Philip Catherine amb Chet Baker.en aquest mateix tema al disc Chet's Choice.

. El segon bloc d'aquesta selecció conté alguns temes de les gravacions que va fer amb el violinista Mark Feldman, contrabaixista Mark Johnson i bateria Joey Baron en els discs "Class Trip" del 2003 i "The Third Quartet" del 2006. Una música elèctrica, vibrant i carregada d' energia on potser vol recordar els seus inicis en el Rock i el Jazz-Fusió de finals dels 60. Un gran treball rítmic dels Joey Baron i Mark Johnson i uns intercanvis carregats d'intenció de l' Abercrombie amb el violinista Mark Feldman.

. Una bona mostra de la sobrietat i discreció, no exenta de gran classe, que podia exhibir John Abercrombie, la trobem en aquest "November" de 1992. No tindrà cap inconvenient a cedir el protagonisme a un John Surman sempre majestuós sigui quin sigui l'instrument que toca, ell hi participarà de manera destacada, ara dolç, ara poderós (escolteu el tema November que dona nom al disc). de la mateixa manera que uns excel.lents Mark Johnson al contrabaix i Peter Erskine a la bateria.

. Comencem aquest homenatge al guitarrista i compositor John ABERCROMBIE amb el disc "That's for Sure" de l'any 2000, un trio fenomenal on també hi son el trompetista Kenny Wheeler i el pianista Marc Copland. Aquí ja començarem a veure la seva gran transparència i facilitat per fer-se compatible amb un ampli espectre de músics. Uns temes preciosos i de gran lirisme, dels que no podeu deixar d'escoltar la versió que fan del "How Deep is the Ocean" que a mi m'ha fet venir ganes d'escoltar els duets de Jim Hall amb Bill Evans o els intercanvis de Philip Catherine amb Chet Baker.en aquest mateix tema al disc Chet's Choice.

. El segon bloc d'aquesta selecció conté alguns temes de les gravacions que va fer amb el violinista Mark Feldman, contrabaixista Mark Johnson i bateria Joey Baron en els discs "Class Trip" del 2003 i "The Third Quartet" del 2006. Una música elèctrica, vibrant i carregada d' energia on potser vol recordar els seus inicis en el Rock i el Jazz-Fusió de finals dels 60. Un gran treball rítmic dels Joey Baron i Mark Johnson i uns intercanvis carregats d'intenció de l' Abercrombie amb el violinista Mark Feldman.

. Una bona mostra de la sobrietat i discreció, no exenta de gran classe, que podia exhibir John Abercrombie, la trobem en aquest "November" de 1992. No tindrà cap inconvenient a cedir el protagonisme a un John Surman sempre majestuós sigui quin sigui l'instrument que toca, ell hi participarà de manera destacada, ara dolç, ara poderós (escolteu el tema November que dona nom al disc). de la mateixa manera que uns excel.lents Mark Johnson al contrabaix i Peter Erskine a la bateria.