La trajectòria del CHICK COREA ha sigut llarguíssima, ha tocat "tots els pals" i en moltes ocasions se li ha recriminat els seus canvis d'orientació, el caire comercial i també la espectacularitat de la seva música ... ja comença a ser hora de reconèixer el seu enorme treball en el mon del Jazz i per si de cas ell mateix s' auto- reivindica amb aquest "Trilogy", un pack de 3 CD's amb més de 3 hores de música que inclou una selecció de diferents concerts a Washington, Suissa, Austria, Eslovenia, Espanya, Turquia, Japó ... on re interpreta ( i fa nous) vells standards i repassa alguns dels seus temes dels anys 70's com Spain, Armando's Rhumba, etc... Magnífics el contrabaixista Christian McBride amb la seva sonoritat rodona, rotunda i espectacular i un Brian Blade no menys espectacular a la bateria, que accentua amb la seva precisió habitual tots i cadascun dels passatges que cal remarcar, sense oblidar el brillant treball del seu enginyer de gravació de tota la vida ( des d'el 1975), el Bernie Kirsh. /// Un Corea més prolífic que mai i que als seus 73 anys manté l' esperit inquiet i sense complexos que sempre l'han caracteritzat.

El 10 de maig de 1993 els afortunats que estaven al Jamboree varen tenir el privilegi d' assistir al debut discogràfic del BRAD MEHLDAU, que en aquells temps corria per Barcelona. L' espabilat Jordi Pujol, productor de Fresh Sound, va clissar el talent d'un desconegut Mehldau i varen gravar aquests "New York- Barcelona Crossings Vols 1 i 2"., podríem haver seleccionat el Vol 2, però hem seleccionat l' 1 perquè té una magnífica versió del fantàstic Dat Dere del Bobby Timmons. També hi son el saxo alt Perico Sambeat , un valor ja molt sòlid completada l'etapa d' aprenentatge als Estats Units i que està francament inspirat en aquestes gravacions, els germans Jordi i Mario Rossy a la bateria i contrabaix respectivament completen el quartet i ajuden molt a la bona marxa del negoci... Un escoltant aquest disc no té massa dificultat per imaginar lo bones que van ser aquestes actuacions. del 10 de Maig del 1993 al Jamboree de Barcelona.

Una nova edició del "Jazz a Cegues", aquests programes que fem de tant en tant en els que no donem dades ni dels intèrprets ni del nom del disc i que vosaltres heu d'encertar.

Comencem amb un Atlantic editat a començaments dels 70's, liderat per el Srs. Vibrafonista X i Pianista Y, una època molt bulliciosa en el terreny musical on hi havia un munt de músics provant diferents fórmules, aquesta en concret barreja elements del Pop, del Rock i del Jazz, va tenir un bon èxit comercial i se'n van vendre una bona quantitat de copies. Els músics?: podem considerar el vibrafonista com un dels dos revolucionadors de l'instrument després del clàssic Lionel Hampton i el bopero Milt Jackson i NO és el Bobby Hutcherson ... el pianista, un ""carrerón , un músic en plena vigència i que ven com ningú al segell ECM, el que passa es que es repeteix més que l'all amb el seu famós trio ...també hi tenim un famós baix elèctric ... un bateria associat llargament amb el Phil Woods i un bon guitarrista d'estudi. Ja n´hi ha prou, no ?

I a la segona part tenim el Sr Clarinetista A, un músic que ja era molt modern el 1957 quan va gravar aquest disc, va compartir bateria y pianista amb el George Russell en aquesta mateixa època i com ell també es movia en "terceres vies". Molt aviat va desviar la seva atenció cap a la filosofia Zen i va dedicar els seus esforços a fer musicologia per afavorir aquesta pràctica, és va traslladar a Itàlia

a començaments dels anys 70 on va continuar amb aquesta línia i també alguns discs dedicats a la Billie Holiday per qui tenia una gran devoció ja des de l' època en que l´havia acompanyada. Ens queda el Sr. Pianista B, aquí encara no era Deu però ja li faltava poc per impresionar el personal, primer amb el Miles Davis i després amb el bateria que també toca aquí i un contrabaixista de curta vida però que va deixar un record imborrable ... que No toca aquí. Punto.

Sense tenir una trajectòria espectacular BRUCE BARTH nascut el 1958 a Pasadena, és a dia d'avui un reputat pianista i compositor, una d'aquelles carreres cuinades a foc lent. Una molt bona formació tècnica que li ha permés ser un bon sideman, comença a destacar com a líder a les seves actuacions al Village Vanguard gravades pel segell MAXJAZZ a començaments dels 2000, prèviament curtes estades a Barcelona on fa també bones gravacions per Fresh Sound. "Three Things of Beauty" del 2012 és un disc francament bo, fresc tot i que molt treballat, força variat en els temes i amb músics de nivell com el bon vibrafoniste Steve Nelson, Ben Street un dels contrabaixistes més reclamats i el Dana Hall a la bateria

Dos discs molt importants l'any 1985, Black Codes i aquest "JMood" que estem escoltant i ho son per dos motius: la seva intrínseca qualitat i sobretot perquè amb ells retorna l' interès pel Jazz al gran públic, un Jazz que a mitjans dels 60's pren una deriva cap a formes bastant més complexes amb un fort component de reivindicació social i que no podrà resistir la competència d'un emergent i molt vital nou Rock and Roll . A començaments dels 80's amb l' impuls de CBS arriva el WYNTON MARSALIS, un trompetista tècnicament extraordinari que retorna el Jazz a un renovat classicisme, just al punt on el gran públic li va començar a girar l'esquena. Tot això no hauria estat possible sense aquesta excepcional tècnica del Marsalis que li permet adoptar el millor de cadascun dels millors trompetes que l'han precedit, tenint sempre present el Miles Davis, però es que a més troba els músics més adequats: el pianista Marcus Roberts, Robert Hurst al contrabaix i l'impagable Jef Tain Watts a la bateria son els co-responsables d'aquest JMood , que s´ha de tenir ... a costat del lleugerament anterior Black Codes.

HORACE PARLAN, un bon pianista del Hard Bop i un dels que millor el va barrejar amb el blues i el R&B. Comença a ser conegut el 1957 com a pianista de la banda del Charles Mingus, allà participarà en el meravellós Mingus Ah Uhm, posteriorment amb el Booker Ervin, Johnny Griffin, Rashan Roland Kirk, Dexter Gordon, Eddie Davis … tots ells músics de sonoritats denses i com ell fortament arrelats en el Blues. El 1973 se’n va com altres compatriotes seus a ”fer les amèriques” als països escandinaus, , viurà a Copenhague on gravarà sovint per Steeplechase, entre d’altres un parell de joies a duo amb l’ Archie Sheep. /// En aquest “Up & Down” de 1961, l’imponent presència del saxo tenor Booker Ervin garantirá la corresponent quota Blues a la que es sumaran els Grant Green a la guitarra , George Tucker al contrabaix i Al Harewood des de la bateria. Una bona mostra d’aquell Hard Bop vigorós amb potents arrels Soul que es feia els anys 60.

L’Ennio Morricone un dels grans compositors de música pel cinema de tots els temps, des d’els inoblidables encontres amb el Sergio Leone i els seus mítics ” spaghetti -western”. L’ ENRICO PIERANUNZI un dels millors pianistes de l’escena jazzistica italiana i que com molts d’ells comparteix passió pel Jazz i pel Cinema, uns anys abans amb el Franco Ambrosetti, una mica desprès interpretant la música de l’altre gran, el Nino Rota, en el disc dedicat a Fellini i el 2001 aquest “play Morricone” , que tindria un segon volum l’any següent son algunes de les mostres d’aquesta passió compartida. /// En aquest disc hi trobarem l’excel.lent intèrpret que és l’Enrico Pieranunzi, l’ imaginació i fantasia habitual en els grans compositors italians de bandes sonores i a més … uns excepcionals acompanyants: Marc Johson al contrabaix i Joey Baron a la bateria; ¿calen més arguments per posar- se a escoltar aquest disc de manera immediata?

"Encores" és el disc que escoltarem ara i és el recull d'algunes actuacions en directe que va fer en el període que va del 1965 al 78, a bona part dels temes l' acompanyarà , ho feia sovint, el bateria Daniel Humair; hi trobarem algun standard i molt imaginatives composicions pròpies. M' agrada particularmente el tercer tema que hem programat, La Couronne de Flore, on també hi toca el bon contrabaixista francés Gilbert Rôvere. Martial Solal una llegenda viva i un dels grans del Jazz de tots els temps.

"One of Many" és un disc de "tardor" de tres venerables músics amb un llarg recorregut a les seves espatlles: KENNY WHEELER toca el fiscorn, Steve Swallow el baix elèctric y John Taylor és el pianista, tres excel.lents intèrprets , una bona dosi de bellesa i poesia, un puntet de melangia i també un cert optimisme, el fan un disc particularment encantador.

La trajectòria del Kenny Wheeler en el Jazz europeu ha estat impresionant, ja des d'els seus inicis en el millor jazz britànic de tots els temps ( els John Surman, Evan Parker, Derek Bailey, Dave Holland ...) , amb la Globe Unity Orchestra del Von Schlippenbach, el grup Azimuth amb el John Taylor i la Norma Whistone, etc ... etc ... etc. Molt destacat també en aquest disc el treball del pianista John Taylor que aporta la seva discreta però gran intel.ligència musical i que en aquest disc brilla de manera especial, bé també l'Steve Swallow. Un MOLT BON disc aquest One of Many de l'any 2006..

Cada cop és més habitual escoltar bateries que en la seva manera de tocar "fonen" el Jazz amb altres estils musicals, habitualment emparentats amb diferents variants del Rock, aquest es el cas del Jochen Rueckert que simultaneja treballs amb formacions de caires ben diferents.

Somewhere Meeting Nobody es el títol d'aquest àlbum del 2011 i es fa acompanyar de músics de la talla del saxofonista Mark Turner i el contrabaixista Mat Penman, que ja sabíem lo bons que poden arribar a ser, la sorpresa ve de la ma del guitarrista Brad Sepik comodissim amb les composicions del Jochen Rueckert. A destacar el treball d'intercanvi bateria- contrabaix en el tema The Sorcerer del Herbie Hancock, l' últim tema programat a la primera part.

I aquesta segona, la gran Senyora del Piano Jazz que va ser la Marian McPartland una gran divulgadora del Jazz durant tota la seva llarga vida i des de diferents vessants; una intèrpret excepcional , no lligada a cap estil concret però amb una gran capacitat per agafar qualsevol tema de gairebé qualsevol estil i donar-li la seva empremta personal posant-li swing, elegància i una gran musicalitat. En aquest In My Life hi podem trobar versions de temes del Carl Perkins ( obrim amb el seu fantàstic GrooveYard), de l'Ornette Coleman, del John Coltrane i si, també hi es el In My Life dels Beatles ( encara que no l'hem programat). Uns eficaços Gary Mazaropi al contrabaix i Glen Davis a la bateria i un primerenc i ja excepcional Chris Potter al tenor i alt. Un disc ALTAMENT RECOMANABLE. L'altre vessant ?... el seu programa de ràdio a la NPR on convidaba a xerrar i tocar a CENTS de figures del Jazz, allò va durar ... més de vint anys. Va morir l'estiu del 2013 , amb 95 anys d'edat.

Element important d' orquestres importants com la del Count Basie ó del Thad Jones, el saxo tenor Frank Foster també va ser un bon compositor i va saber adaptar-se des d'els finals de l' època Swing fins a recollir l' influencia de John Coltrane. Un bon directe a Bèlgica el 1979 recollit en el disc Frank Foster Non Electric Company, aquí ens mostra la seva sonoritat robusta i el talant honest i directe de les seves composicions, acompanyat del bateria Billy Hart , Ted Dumbar a la guitarra, Mickey Tucker al piano i Earl May al contrabaix. Segur que van escalfar el públic d'aquella freda nit del febrer belga.

Tres virtuosos dels seus respectius instruments decideixen trobar-se en el recolliment d'un monestir en mig dels nevats Alps austríacs. El resultat es aquest Sankt Gerold de 1996, els virtuosos son el pianista Paul Bley, el saxo tenor i soprano Evan Parker i el contrabaixista Barre Phillips, un treball de gran concentració i compenetració entre aquests tres músics de forta personalitat, tanta que els permet manifestar la seva generositat i flexibilitat sense complexos. Un disc ideal per qui es plantegi apropar-se a planteja ments d'avantguarda i naturalment també per els seguidors de qualsevol dels tres músics.

N´hi ha que neixen ensenyats i aquest seria el cas del saxofonista NOAH PREMINGER. Músic amb una maduresa i una intel.ligència musical sorprenents ja des d'el seu debut amb només 20 anys, el que li va valer ser reconegut en el seu primer enregistra ment Dry Bridge Road com a "millor debutant de l'any" i tocar de "tu a tu" amb músics de la talla dels Fred Hersch, Billy Hart, Dave Holland, Dave Douglas, Eddie Henderson ... "Before the Rain" de l'any 2011 és el disc que escoltarem ara, aquí acompanyat de músics de gran talent com el pianista Frank Kimbrough, John Hébert al contrabaix i Mat Wilson a la bateria, hi trobarem frescura, una amplia gama de timbres diferents i originals i sobretot una expressivitat i emoció que la majoria de músics tarden molts anys a trobar ( els que la troben). Per fi algú es mira els Lester Young, Warne Marsh... Un disc ALTAMENT RECOMANABLE i un músic a seguir amb molta atenció !!!!

De tant en tant el pianista MICHEL CAMILO deixa de banda la pirotècnia i la seva vena exhibicionista i mostra el gran pianista que és (això també ho feia l'Oscar Peterson). En aquest " Live at the Blue Note" ens trobarem un músic brillant, imaginatiu, sobradissim i amb moltes ganes d'agradar, però posant el seu innegable virtuosisme al servei de la música. Subtil, elegant i delicat, encara que molt poderós, sobretot en els mitjos temps, amb un acompanyament impecable a càrrec del contrabaixista Charles Flores i Horacio "El Negro" Fernández a la bateria, curiosament era el primer cop que tocaven junts i no és precisament aquesta la sensació quan escoltes el disc.

Live at the Blue Note, un doble CD gravat el 2003, la primera actuació en directe que va fer el Michel Camilo i nosaltres la trobem força RECOMANABLE.

En el programa anterior escoltàvem la molt bona versió que feia el Pat Metneny del Lonely Woman, ara tenim l'oportunitat d'escoltar l'original de l' Horace Silver en el disc Song for My Father de 1964. Si aquest Lonely Woman ( versió trio amb els Gene Taylor al contrabaix i Roy Brooks a la bateria ) us ha semblat extra ordinari, que ho és, pareu atenció al tema que dona nom al disc, en aquest i la majoria de temes:

Horace Silver, piano

Joe Henderson, saxo tenor

Carmel Jones, trompeta

Teddy Smith, contrabaix

Roger Humphries, bateria

Song of My Father, Hard Bop del bo i un disc IMPRESCINDIBLE en qualsevol col.lecció de música.

Canviem d'estil i del Hard Bop passem al West Coast, una bona representación d'alguns dels millors músics de la West Coast, liderats per el saxo alt Lennie Niehaus, un solista i arranjador d' excepció que desgraciada ment per el Jazz molt aviat es va dedicar a d'altres coses. El disc "The Quintets, Vol 1" amb un extra ordinari Shelly Manne a la bateria, quina capacitat per "propulsar" els solistes, Jack Montrose un bon tenor, Bob Gordon un bon baríton i el gran Monty Budwig al contrabaix, tots ells van col.laborar en diferents formacions i dates amb el Lennie Niehaus i en general en algunes de les millors gravacions de la West Coast.

Un Comentari Addicional: Tot i que en aquesta sessió hem tingut alguns problemes a la taula i els micros i hem hagut de retallar algún troç , considerem que el material programat i la comparació directa entre aquests dos estils tan diferents, que van córrer en paral.lel a la dècada dels 50 i 60's , té prou interès per incloure aquest programa en el Blog.

Més tard ó més d’hora s’havien de trobar. Un representava com ningú el Jazz Clàssic i tota la seva evolució, l’altre va liderar l’ innovació, va portar el Jazz a territoris desconeguts fins aquell moment i a dia d’avui encara és un referent indiscutible per una bona part dels músics actuals. Es van trobar el 26 de Setembre de 1962 i el resultat es aquest disc únic: Duke Ellington & John Coltrane, pacten unes bases mínimes a partir del blues, en els diferents temes intercanviaran les rítmiques; Aaron Bell i Sam Woodyard en uns i els Jimmy Garrison, Elvin Jones en altres, no importa, els In a Sentimental Mood, My Litle Brown Book, Angelica, Take the a Trane,… flueixen amb TOTA la NATURALITAT. No van repetir, no tenia cap sentit … cadascú havia de seguir el seu camí.

De tant en tant el guitarrista Pat Metheny es prenia unes vacances del seu Pat Metheny Group i això es el que fa amb aquest Rejoicing el 1983. Un disc que anticipa el posterior Song X amb l’ Ornette Coleman, la majoria de temes son del Coleman, compartirà aquest Rejoicing amb el contrabaixista Charlie Haden i el bateria Billy Higgins, en realitat un disc bastant desigual; això si la versió que fan del sensacional tema Lonely Woman de l’ Horace Silver justifica PLENAMENT la seva immediata adquisició … fantàstic Billy Higgins.