Saxofon

Primera parte con un buen grupo liderado por el batería DICK BERK, el disco "East Coast Stroll" grabado en 1993 y una música que nos lleva a los felices 60's. Un par de sidemen de lujo, los incombustibles John Hicks al piano y Ray Drummond al contrabajo y un par de jóvenes en aquel momento, Jay Collins un buen saxo tenor y Dan Faehnle un guitarrista que se inspira en los grandes de aquella época dorada , Wes Montgomery principalmente, pero también los Kenny Burrell, George Benson y en algún pasaje Jimmy Raney. El "jefe" ya lo hemos dicho es el batería Dick Berk, músico discreto a pesar de ser un buen batería que ha tocado entre otros con Ted Curson y Bill Barron (unos pocos programas atrás habíamos escuchado el excelente Tears for Dolphy con ellos), también con Charles Mingus, Freddie Hubbard, Milt Jackson, Jean Luc Ponty, etc ... Música sin pretensiones y sin contraindicaciones, para pasar un buen rato.

?Quién puede a estas alturas discutir la trascendencia del pianista y compositor PAUL Bley en la evolución del Jazz moderno?. Un corto período inicial en el Bebop y rápidamente empieza a relacionarse con los músicos de la vanguardia del momento, forma parte en 1961 de un trío decisivo en el desarrollo del Free Jazz con Jimmy Giuffre y Steve Swallow que gravan títulos como los Fusion , Thesis y Free Fall. Llegamos a 1965 y este "Touching", composiciones de su ex-mujer Carla Bley, de Annette Peacock y de él mismo; unos compañeros de lujo Barry Altschul a la batería y Kent Carter al contrabajo, músicos que comparten con él una gran flexibilidad y que llevan sus instrumentos bastante más lejos de ser un mero soporte rítmico, los tres moviéndose en terrenos de mucha libertad y proponiendo continuamente. Queda claro escuchando este disco que Paul Bley fue un músico maduro y muy directo ya desde sus inicios y también sabemos que su creatividad nunca ha parado de crecer en los últimos 50 años, lo ha hecho sin estridencias y tocando todas las "teclas" .... Buenos todos los temas de los disco, todos tienen su gracia particular ... puestos a elegir uno el último seleccionado: Mazatalán una composición propia.

Una primera part amb un bon grup liderat pel bateria DICK BERK, el disc "East Coast Stroll" gravat el 1993 i una música que ens porta als feliços 60's. Un parell de sidemen de luxe, els incombustibles John Hicks al piano i Ray Drummond al contrabaix i un parell de joves en aquell moment , Jay Collins un bon saxo tenor i Dan Faenhle un guitarrista que s' inspira en els grans d'aquella època daurada, Wes Montgomery principalment, però també els Kenny Burrell, George Benson i en algun passatge el Jimmy Raney. El "jefe" ja ho hem dit és el bateria Dick Berk, músic discret tot i ser un bon bateria que ha tocat entre d'altres amb el Ted Curson i el Bill Barron ( uns pocs programes enrere varem escoltar l'excel.lent Tears for Dolphy amb ells), també amb el Charles Mingus, Freddie Hubbard, Milt Jackson, Jean Luc Ponty , etc... Música sense pretensions i sense contraindicacions, per passar una bona estona.

Qui `pot a aquestes alçades discutir la transcendència del pianista i compositor PAUL BLEY en l' evolució del Jazz modern ?. Una curta estada inicial en el Bebop i rapidament comença a relacionar-se amb músics de l' avantguarda, forma part el 1961 d'un trio decisiu en el desenvolupa ment del Free Jazz amb el Jimmy Giuffre i Steve Swallow que graven títols com els Fusion, Thesis i Free Fall. Arribem a 1965 i aquest "Touching" , composicions de la seva ex-dona Carla Bley, de l' Annette Peacock i d'ell mateix; uns companys de luxe Barry Altschul a la bateria i Kent Carter al contrabaix , músics que comparteixen amb ell una gran flexibilitat i que porten els seus instruments bastant més lluny de ser un simple suport rítmic, tots tres movent-se en terrenys de molta llibertat i proposant continua ment. Queda clar escoltant aquest disc que el Paul Bley va ser un músic madur i molt directe ja des d'els seus inicis i també sabem que la seva creativitat mai ha parat de créixer en els últims 50 anys, ho ha fet sense estridències i tocant totes les "tecles".... Trobo bons tots els temes dels disc, tots tenen la seva gràcia particular ... posats a triar-ne un l'últim seleccionat: Mazatalán una composició pròpia.

....

....

....

.....

..............

..............

......

........

...........

..............

..................

.....................

........

GEORGE GARZONE y el disco "Crescent" del año 2015, un trabajo muy prometedor; el encuentro del profesor con dos de sus ex-alumnos en el Berklee College, el pianista Leo Genovese y la contrabajista, que también canta, Esperanza Spalding. George Garzone es uno de esos músicos que solamente saca un nuevo disco cuando "tiene algo que decir", mientras participa en otros proyectos y se dedica de forma apasionada a la enseñanza (que cantidad de grandes músicos han pasado por sus manos !!! ). Si tenemos en cuenta que él mismo es un gran músico con una amplia gama de recursos y una sonoridad cambiante desde la calidez hasta los registros más lacerantes, no resulta nada extraña la expectación que crea en cualquier nuevo disco. La química entre los tres músicos en este Crescent es muy grande y una grata sorpresa el fantasioso Leo Genovese al piano (qué diálogos en el tema Crescent!), Ninguna sorpresa la intervención de la Spalding, una excelente contrabajista que hace unos intercambios gloriosos con su voz y el tenor de Garzone en The Girl from Argentina. Todo un placer, Sr. Garzone.

El pianista MAL WALDRON con Billie Holiday en 1957 y la vocalista JEANE LEE con el pianista Ran Blake en 1962 podrían ser los precedentes de este "After Hours" del año 1994. Uno al piano el otro con su voz, los dos son músicos altamente expresivos; Mal Waldron con su estilo rítmico, repetitivo, casi mántrico, transmite un aire de lo más melancólico y emocionante, ella a pesar de tener un verdadero arsenal de recursos en su voz hará una interpretación de murmullo, a veces utilizando el Scatt y en todo momento de gran emoción y intimismo. Los temas de lo más variado, todos ellos interpretados de manera muy relajada, muy "after hours" ... puestos a destacar alguno, tal vez el emocionante Goodbye Pork Pie Hat de Mingus y la versión del Caravan de Ellington. De incorporación forzosa a cualquier discoteca este "After Hours".

GEORGE GARZONE i el disc "Crescent" de l'any 2015, un treball molt prometedor on el professor es troba amb dos dels seus ex-alumnes al Berklee College, el pianista Leo Genovese i la contrabaixista , que també canta, Esperanza Spalding. George Garzone és un d'aquests músics que treu un disc només quan "té alguna cosa a dir", mentrestant participa en altres projectes i es dedica de manera apassionada a l'ensenyament ( quants grans músics han passat per les seves mans !!!); si tenim en compte que ell mateix és un gran músic amb una amplia gama de recursos i una sonoritat canviant des de la calidesa fins els registres més punyents, no resulta gens estranya l' expectació que crea qualsevol seu nou disc. La química entre els tres músics en aquest Crescent és molt gran i una grata sorpresa el fantasiós Leo Genovese al piano ( quins diàlegs en el tema Crescent!), cap sorpresa intervenció de la Spalding, una excel·lent contrabaixista que fa uns intercanvis gloriosos amb la seva veu i el tenor del Garzone en el The Girl from Argentina. Tot un plaer, Sr. GARZONE.

El pianista MAL WALDRON amb la Billie Holiday l'any 1957 i la vocalista JEANE LEE amb el pianista Ran Blake el 1962 podrien ser els precedents d'aquest "After Hours" de l' any 1994. Un al piano l'altre amb la seva veu, els dos son músics altament expressius; Mal Waldron amb el seu estil rítmic, repetitiu , gairebé mantric, transmet un aire de lo més melangiós i emocionant, ella tot i tenir un vertader arsenal de recursos en la seva veu en farà una interpretació de murmuri, de vegades fent servir l' scatt i en tot moment de gran emoció i intimisme. Els temes de lo més variat , tots ells interpretats de manera molt i relaxada, molt "after hours", posats a destacar-ne algun, potser l'emocionant Goodbye Pork Pie Hat del Mingus i una esplèndida versió del Caravan de l' Ellington. S' ha de tenir aquest "After Hours".

Programa pregravat com a maqueta de prova.

MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST MilEstones, l' HORACIO i Fredrik CARLQUIST

AMBROSE AKINMUSIRE un jove trompetista i compositor comença a ser conegut des de la seva estada a partir del 2001 als Five Elements de l' Steve Coleman. Primera gravació com a líder el 2008 pel segell Fresh Sound New Talent i el 2011 grava aquest "When the Heart Emerges Glistening" un disc on descobrim a un original compositor i un bon intèrpret que recorda el Clifford Brown, composicions originals amb personalitat i un bon grup que completen Walter Smith al saxo tenor, el pianista Gerard Clayton , Harish Raghavan al contrabaix i Justin Brown a la bateria.. Un disc força interessant.

L' any 1962 un COLEMAN HAWKINS conscient de que "això s' acaba" grava aquest "Today and Now" que pot ser considerat el seu disc testament; necessitarà un acompanyament delicat i de gran sensibilitat, qui millor que el seu amic Tommy Flanagan?. El resultat és efectivament un disc- testament, el gran Coleman Hawkins es despedeix i ho fa de manera lúcida, serena, una interpretació carregada de amor i poesia on hi juga un paper molt important el seu company Tommy Flanagan. Aquest disc s´ha de començar a escoltar enllaçant els temes 2, 3 i 4, tres balades carregades d' autèntica emoció, una emoció que a cada tema puja un esglaó i que explota a la versió del tema d'amor de la pel´lícula "Apache" que interpreten ells dos prescindint de contrabaix i bateria. Hi ha discs posteriors a aquest Today and Now però el seu declivi físic ja seria cada cop més evident ... ell ja ho sabia quan el va gravar. IMPRESCINDIBLE !

El contrabajista ruso YURI GOLOUBEV tiene un impresionante historial en diferentes orquestas y exitosas actuaciones en todo el mundo, se traslada a Italia en 2004 y allí inicia su relación con el Jazz, actuaciones en los festivales de Montreux, Puerto Umbria Jazz Festival, el North Sea , etc ... y grabaciones diversas para ACT y Universal. El pianista escocés GWILYM SIMCOCK comparte con su compañero una formación clásica impecable, es un auténtico virtuoso y también en algún momento fue seducido por el Jazz. "Reverie at Schloss Elmau" es de todas todas un disco impresionante donde se fusionan los lenguajes de la Clásica y el Jazz, servido por un par de músicos que tienen una técnica excepcional, una ejecución impecable y en todos los temas del disco encontramos un notable intercambio de ideas ... de todos modos no tengo claro que este par de soberbios músicos tengan AÚN un "lenguaje natural y completo" de Jazz, de lo que no tengo ninguna duda es de que musicalmente hablando es un disco EXCELENTE.

Aquí la cosa es bastante más sencilla, tres improvisadores de nivel, que respiran Jazz por los cuatro costados. RED Mitchel es el contrabajista, ROGER Kellaway el pianista y JOAKIM MILDER el saxo tenor, el disco "Live in Stockolm" un directo grabado en 1993, los temas son básicamente standards, unos standards que ellos se encargarán de disfrazar convenientemente, haciendo que tomen vida propia. En este programa hemos manifestado más de una ocasión nuestra debilidad por el contrabajista Red Mitchel y su capacidad para el diálogo y la improvisación que la ha permitido trabajar con algunos de los músicos más creativos de la historia del Jazz, sin olvidar esta sonoridad rotunda y voluminosa que lo llena todo; Roger Kellaway es uno de esos pianistas sabios que en todo momento saben qué papel les toca jugar, arreglista muy solicitado, el perfecto acompañante que dialoga de tú a tú con el solista y como solista un gran conocedor del instrumento y de los músicos que le han precedido. Conozco poco de la trayectoria del sueco Joakim Milder que aquí toca francamente bien y redondea este buen directo que hemos empezado con una buena versión del Doxy de Sonny Rollins.

El contrabaxista rus YURI GOLOUBEV amb un impresionant historial a diferents orquestres i exitoses actuacions arreu del mon, es trasllada a Itàlia el 2004 i allà inicia la seva relació amb el Jazz, actuacions en els festivals de Montreux, Puerto Umbria Jazz Festival, el North Sea, etc ... i enregistraments diversos per ACT i Universal. El pianista escocès GWILYM SIMCOCK comparteix amb el seu company una formació clàssica impecable, és un autentic virtuós i també va ser seduït pel Jazz. "Reverie at Schloss Elmau" és de totes totes un disc impresionant on es fusionen els llenguatges de la Clàssica i el Jazz, servit per un parell de músics que tenen una tècnica excepcional, l' execució és impecable i a tots els temes del disc hi trobem un notable intercanvi d' idees ... de tota manera no tinc clar que aquest parell de soberbis músics tinguin ENCARA un "llenguatge natural i complet " de Jazz... del que no hi ha cap dubte es que musicalment parlant és un disc EXCEL.LENT..

Aquí la cosa és bastant més senzilla, tres improvisadors de nivell, que respiren Jazz pels quatre costats. RED MITCHEL és el contrabaixista, ROGER KELLAWAY el pianista i JOACHIM MILDER el saxo tenor, el disc "Live in Stockolm" un directe gravat l' any 1993, els temes son basicament standards, uns standards que ells s' encarregaran de disfressar convenientment, fent que prenguin vida pròpia. En aquest programa hem manifestat més d' una ocasió la nostra debilitat pel contrabaixista Red Mitchel i la seva capacitat pel diàleg i l' improvisació que l' ha permès treballar amb alguns dels músics més creatius de l' historia del Jazz, sense oblidar aquesta sonoritat rotunda i voluminosa que ho omple tot; el Roger Kellaway és un d' aquells pianistes savis que en tot moment saben quin paper els toca jugar, arranjador molt solicitat, aquell acompanyant perfecte que dialoga amb el solista i com a solista un gran coneixedor de l'instrument i dels músics que l'han precedit. Conec poc de la trajectòria del suec Joachim Milder que aquí toca francament bé i arrodoneix aquest bon directe que hem començat amb una bona versió del Doxy de Sonny Rollins.