nnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnn

Com ja sabeu, de tant en tant ens ve de gust jugar amb vosaltres i us proposem una audició ”a cegues”. En cap moment diem el nom de l”intèrpret que escoltem i amb l’ajut de petites pistes, vosaltres que sou molt llestos, descobriu qui son.

Escoltar el primer tema del primer disc ja presenta la primera pista-trampa, una balada preciosa i es que resulta molt poc habitual escoltar el Sr. Saxo Tenor X tocant balades, ell acostuma a moure’s en territoris més ”.explosius”. L’edat no perdona, aquest disc es del 1990 i ha reduït una mica el seu caràcter incendiari, només una mica, però el bateria Kenny Washington posa una dosi extra de gasolina per compensar-ho. Ha col·laborat en alguns dels millors directes del Wes Montgomery i en un dels millors discs a quartet del T. Monk ell es el tenor. Ja en teniu prou de moment, ara … escolteu-lo !!!!!!

Estic segur de que si el Bill Evans hagués escoltat aquest disc de la segona part del programa no l’hauria desagradat gens. El Sr. Pianista Y, eclèctic amb ganes, ens presenta en forma de Suite la música que va interpretar aquell meravellós pianista i obté un treball molt personal mantenint perfectament l’esperit del seu origen. Cal tenir al costat un bon contrabaixista si del que es tracta es de recrear la música del Bill Evans i per extensió de l”Scott LaFaro, cap problema … tenim aquí un molt bon contrabaixista. Nascut a França el 1959, grava l’any 1996 el disc que estem a punt d’escoltar i posteriorment trasllada el seu interès a la música del Lennie Tristano, també a les composicions del bateria Paul Motian amb qui compartirà un parell de bons discs on també hi serà el ”molt bon contrabaixista”.

Salut i Jazz

Eric Revis es el contrabaixista i líder en aquest excellent ”Parallax”, any 2011. Una música de llibertat que l’apropa al Free, això si un Free molt endreçat i ordenat, un poderós treball col·lectiu on cada individualitat hi juga un paper importantant, començant pel bateria Nasheet Waits que col·labora i de quina manera a sentar bases i posar ordre des de la bateria, un Ken Vandermark al tenor i clarinet baix, fortament influït pel Peter Brötzman i un Jason Moran amb una aportació tan decisiva com subtil. De l’Eric Revis recordar que ja a finals dels 90’s era peça important en un dels millors grups del Branford Marsalis. Quatre excel·lents individualitats amb una gran capacitat per crear col.lectivament.

A finals dels anys 40 i a la dècada següent gairebé tothom volia tocar el saxo alt com el Charlie Parker, no era el cas del Lee Konitz , que ven aviat es va desmarcar d’aquesta corrent principal i va marcar les seves pròpies normes de joc. Ell va contraposar la distancia i contenció del Cool a la desmesura i visceralitat del BeBop, ¿aquesta distància i contenció volen dir fredor i manca de passió?, quan escoltem aquest ”Motion” del 1961 veiem clarament … QUE NO !. L’acompanyen el Sony Dallas un esplèndid contrabaixista i un Elvin Jones que ja era un puntal bàsic en els quartets del Coltrane, ells teixiran un suport rítmic impagable al saxo alt del Lee Konitz perquè pugui construir les seves imaginatives línies d’exploració. Imaginació sempre inacabable i que estic segur podrem comprovar en directe aquest proper mes de Novembre al Jamboree de Barcelona.

Jerry Bergonzi i George Garzone dos tenors que comparteixen ascendència italiana i també la gairebé inevitable ascendència del ”mestre”. Els dos amb una llarga trajectòria, sonoritat robusta, àgil i fluida, encara que he de confessar la meva debilitat per la tonalitat càlida i un pel mes densa del Garzone, un músic amb poca discografia al seu nom, tot i que molt ben seleccionada i compartida amb una feina impresionant com a ensenyant. Un bon quintet en aquest Quintonic del 2013, amb els nórdics Carl Whinter al piano ( toca molt bé), Anders Mogensen al contrabaix i Johnny Aman a la bateria. Un bon disc aquest Quintonic !!!.

El pianista Mal Waldron i el saxo soprano Steve Lacy .no deixen aquí el mes mínim dubte del seu Amore per la música de l’Ellington. Ells dos han tocat junts sovint, van iniciar aquesta colaboració el 58 en el disc Steve Lacy plays the music of Thelonious Monk, l’altre músic objecte de devoció compartida i a partir d’aquí moltes aventures plegats. En aquest Sempre Amore del 1986 hi trobarem una fidelitat extrema a la música dels Ellington i Strayhorn, composiciones molt delicades i de gran sensibilitat a les que ells hi afegiran un plus d’aquestes mateixes qualitats. Un disc preciós aquest Sempre Amore, d’aquells que el comences per el tema 1 (ni mes ni menys que Johnny Come Lately) i el fas ”petar” sencer d’una tirada.

Un Charles Lloyd particularment estimulant en aquest ”Rabo de Nube” del segell ECM, bastant més estimulant que la majoria dels discs que ha gravat en aquesta darrera etapa per aquest segell, on predomina un discurs lànguid que a mi no m’agrada massa. Segurament bona part de ”culpa” la té el pianista Jason Moran amb el seu estil directe i percussiu que l’exigeix conti nuament i fa que no s’adormi. Bon treball també dels Reuben Rogers al contrabaix i Eric Harland a la bateria. Gairebé tots els temes son composicions pròpies i trobo particularment destacada la versió que fa del seu habitual Sweet Georgia Bright. M’agrada aquest Charles Lloyd.

Aquest es el primer i únic disc que he escoltat del pianista finés Iiro Rantala i m’ha sorprès molt agradable ment la seva originalitat. Un homenatge personalissim als seus Herois Desapareguts des d’una vessant lúdica i amb força sentit de l’humor, sobretot quan el tribut el fa als mes clàssics ( Errol Garner, Art Tatum, Oscar Peterson, Jaco Pastorius …), i un pel més emocional ment compromès quan els ”homenatjats” son els seus culturalment més propers Esbjönn Svensson i Pekka Pohjola. El disc "Lost Heroes" del 2011 … haurem de seguir la pista a aquest Iiro Rantala …

Primer programa després de vacances i unes ganes renovades d’escoltar i fer-vos escoltar el Jazz que mes ens agrada…

Encara fa força calor per tant us hem preparat un menú de fàcil i plàcida digestió. El primer plat ens el serveix la catalana Anna Luna Lucas , una amanida on barreja aromes brasileiros, el bolero i el Jazz més ortodox i on la dona és el motiu central i principal. Un bon quartet amb el Victor de Diego al tenor i flauta, Jaume Vilaseca al piano, Curro Gálvez al contrabaix i el Roberto Faenzi que es el seu bateria i marit. Un parell de temes particular ment bonics: el Blue in Green del Davis i aquesta preciositat que es el Luiza de l’Antonio Carlos. Jobim. El disc, "Femenina" de l’any 2012.

I a la segona el Bobby Hutcherson calent de mitjans dels 80’s. Manté la excel.lent tècnica dels seus inicis allà per els any s 60 on va participar amb destacats improvisadors, Jackie McLean, Andrew Hill, Sam Rivers, Joe Chambers, Eric Dolphy …, en alguns dels millors discs de l época. Aquí ell ha canviat el seu discurs experimental i mes cerebral per un de mes càlid i aparentment , només aparentment, mes convencional . Un grup extra ordinari amb un imprescindible Billy Higgins a la bateria, impossible pensar que podria haver estat un altre el bateria, uns excel.lents Mulgrew Miller al piano, John Heard al contrabaix i Airto a la percussió. Comencem aquesta sel.lecció del disc “Color Schemes” del 1985 amb l’irrepetible Whisper Not del gran Benny Golson.

nnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnn

Més Quaderns d’Estiu …

Una primera part amb el pianista més camaleònic de tots els pianistes. Ho ha tocat tot i amb tothom i a la seva edat, no és precisament un nen, encara continua ple d’idees i fent totes les provatures amb els més diversos companys de viatge. Estem a l’any 2001 i per variar es volta dels millors, un extra ordinari contrabaixista, ja descobrireu qui és, i un no menys extraordinari bateria. Es un dels més grans i tot i la seva gran personalitat de vegades costa de reconèixer, precisament per la seva habilitat de reinventar-se continuament. El disc? … EXCEL-LENT !

I a la segona no baixarem el llistó, un trompetista d’EXCEPCIÓ. Dues etapes artístiques molt diferenciades: una primera relacionada amb la West Coast on per el meu gust la seva música era bastant superficial i la segona marcada per una gran sensibilita, tendresa i una fragilitat física que limitava la potència del seu só obligant-lo a ficar el micro practicament dins l’embocadura de la trompeta el que li permetia aquesta sonoritat càlida i natural tan característiques de la seva música. El disc va ser gravat a Paris, l’any 1978 i coincideix amb l’inici d’aquesta seva darrera etapa europea on va fer meravelloses gravacions amb Criss Cross, SteepleChase, Enja … Un disc PRECIÓS, que s´ha de tenir i si ho dubteu, escolteu el segon tema de la selecció …

Continuem amb els nostres Quaderns d’Estiu, que ja sabeu es feina perquè no us avorriu de tanta platja i entre migdiada i migdiada escolteu una mica de Jazz. Avui tenim la sort de que en Josep ha pogut escapar-se de tanta platja i migdiada amb la magnífica excusa de venir a fer aquest sensacional ( com quasi sempre) programa de ràdio a l’Ona de Sants

Anem al gra, una primera part amb un trompetista .tan extraordinari que quan el Miles Davis va decidir dedicar-se a això de tocar la trompeta, va haver d’escalfar-se el cap per trobar un estil on no hagués d’entrar en competència amb la seva tècnica i exhuberància inigualables. Si a sobre diem que aquest music es el primer que va donar entitat DE VERITAT a la fusió entre la música llatina i el Jazz, ja queda més que clar de qui estem parlant i per tant NO penso afegir cap altre pista. No us perdeu sobretot el primer tema, composició pròpia. tocada AMB molta ALMA.

A la segona continuen les rebaixes i reconeixer el saxo tenor que lidera aquest fenomenal quartet és tan senzill que segurament en tindreu prou amb uns segons del seu exclusiu fraseig. Segueix la línia iniciada per el Lester Young a diferència dels Coltrane, Rollins, … que es van decantar per la branca Coleman Hawkins, va fer “molta pela” al Brasil, on va trobar una mina. A mitjans dels 80’s organitza un quartet sensacional , el que estern escoltant ara, pareu atenció en cadascun dels seus components tots ells d’altíssim nivell.

Una última pista: En el local que veiem a la portada va fer una actuació extraordinaria amb el més meravellós dels guitarristes belgues, això era el 1972 i punts extra si em dieu el nom del local … que no es el .Montmartre de Copenhague.

Comencem vacances i de la mateixa manera que quan anàvem al cole ens deixaven deures per l’estiu, nosaltres proposem també uns Quaderns de Vacances. Es tracta de descobrir qui son els musics i ja posats els títols dels discs que escoltarem tot seguit..

El primer que escoltarem es una gravació de mitjans dels 50’s, formació de quintet coliderada per un trompetista i un bateria, els dos prou coneguts i reconeguts. El trompetista deixeble del Fats Navarro, un dels millors trompetistes del BeBop i que també va morir molt jove, ha participat a gravacions mítiques amb algunes de les millors vocalistes de l’historia del Jazz. El bateria ?, simplement ell i el Kenny Clarke son els inventors del nou paper de la bateria en el Jazz modern. Es el meu bateria.

També de mitjans i finals dels anys 50 son les gravacions d’un dels millors trios piano, contrabaix i bateria de l’historia. Aquest pianista segueix el camí obert per el Nat King Cole i aquestes gravacions son lleugerament anteriors a les que va fer el Bill Evans amb els Scott LaFaro i Paul Motian, que acceptant el risc de ser considerat un heretge trobo perfectament comparables. Encara en actiu i en plena forma continua sorprenent a cada nova gravació que fa. tot i que la màgia que va aconseguir en aquells llunyans 50’s es irrepetible, com irrepetibles eren els seus companys al contrabaix i bateria. Pianista inconfusible, es materialment impossible confondre’l amb un altre, no n`hi hagut altre com ell.