Continuem amb els nostres Quaderns d’Estiu, que ja sabeu es feina perquè no us avorriu de tanta platja i entre migdiada i migdiada escolteu una mica de Jazz. Avui tenim la sort de que en Josep ha pogut escapar-se de tanta platja i migdiada amb la magnífica excusa de venir a fer aquest sensacional ( com quasi sempre) programa de ràdio a l’Ona de Sants

Anem al gra, una primera part amb un trompetista .tan extraordinari que quan el Miles Davis va decidir dedicar-se a això de tocar la trompeta, va haver d’escalfar-se el cap per trobar un estil on no hagués d’entrar en competència amb la seva tècnica i exhuberància inigualables. Si a sobre diem que aquest music es el primer que va donar entitat DE VERITAT a la fusió entre la música llatina i el Jazz, ja queda més que clar de qui estem parlant i per tant NO penso afegir cap altre pista. No us perdeu sobretot el primer tema, composició pròpia. tocada AMB molta ALMA.

A la segona continuen les rebaixes i reconeixer el saxo tenor que lidera aquest fenomenal quartet és tan senzill que segurament en tindreu prou amb uns segons del seu exclusiu fraseig. Segueix la línia iniciada per el Lester Young a diferència dels Coltrane, Rollins, … que es van decantar per la branca Coleman Hawkins, va fer “molta pela” al Brasil, on va trobar una mina. A mitjans dels 80’s organitza un quartet sensacional , el que estern escoltant ara, pareu atenció en cadascun dels seus components tots ells d’altíssim nivell.

Una última pista: En el local que veiem a la portada va fer una actuació extraordinaria amb el més meravellós dels guitarristes belgues, això era el 1972 i punts extra si em dieu el nom del local … que no es el .Montmartre de Copenhague.

Comencem vacances i de la mateixa manera que quan anàvem al cole ens deixaven deures per l’estiu, nosaltres proposem també uns Quaderns de Vacances. Es tracta de descobrir qui son els musics i ja posats els títols dels discs que escoltarem tot seguit..

El primer que escoltarem es una gravació de mitjans dels 50’s, formació de quintet coliderada per un trompetista i un bateria, els dos prou coneguts i reconeguts. El trompetista deixeble del Fats Navarro, un dels millors trompetistes del BeBop i que també va morir molt jove, ha participat a gravacions mítiques amb algunes de les millors vocalistes de l’historia del Jazz. El bateria ?, simplement ell i el Kenny Clarke son els inventors del nou paper de la bateria en el Jazz modern. Es el meu bateria.

També de mitjans i finals dels anys 50 son les gravacions d’un dels millors trios piano, contrabaix i bateria de l’historia. Aquest pianista segueix el camí obert per el Nat King Cole i aquestes gravacions son lleugerament anteriors a les que va fer el Bill Evans amb els Scott LaFaro i Paul Motian, que acceptant el risc de ser considerat un heretge trobo perfectament comparables. Encara en actiu i en plena forma continua sorprenent a cada nova gravació que fa. tot i que la màgia que va aconseguir en aquells llunyans 50’s es irrepetible, com irrepetibles eren els seus companys al contrabaix i bateria. Pianista inconfusible, es materialment impossible confondre’l amb un altre, no n`hi hagut altre com ell.

Un sideman cotitzat el contrabaixista Bruce Gertz , també un bon compositor i lider dels seus propis grups. En aquest "Shut Wide Open " de l’any 1997 es fa acompanyar del saxo tenor Jerry Bergonzi, amb qui ha treballat sovint, el trompetista Ken Cervenka, Bruce Barth al piano i Jorge Rossy a la bateria, la majoria de temes composicions d’ell i del Cervenka, algunes inspirades en antics standards. Un bon grup, bona música i la sensació de que segur guanyen molt en directe.

Abdullah Ibrahim ara, abans Dollard Brand i una constant a la seva música: Àfrica i una concepció orquestral similar a la del seu principal valedor, el Duke Ellington. ”Dollard Brand at Montreux” , any 1980 , una música vibrant, plena de color i amb un parell de solistes d’excepció. el saxo alt i flauta Carlos Ward ( magnific músic) i el trombonista Craig Harris, també colaboren i de quina manera el baix elèctric Alonzo Gardner i el bateria Andre Strobert. Un festival de colors i olors de la seva Àfrica natal i un dels discs que s’ha de tenir de l’Abdullah.

Un dels primers discs que ha gravat el pianista cubà Aruán Ortiz i ja apuntava molt bones ”maneres” en aquest ”Alameda” de l’any 2006. Amb formació de quartet, i de vegades quintet, mostra el seu talent com a intèrpret del piano y també com a compositor amb una música fresca, estimulant, de moltes arrels personals .i uns bons músics al seu costat: Abraham Burton i Antoine Rooney al saxo, Peter Slavov al contrabaix i Eric McPherson a la bateria. Aruán Ortiz, un músic a tenir molt en compte.

Es el Woody Shaw i admeto que ni en Josep ni jo mateix som precisament imparcials comentant un disc d’aquest meravellós trompetista. Es l’any 1987 ell està molt malalt, ja practicament cec i amb una profundissima depressió però es capaç d’agafar la trompeta i fer una bellìsima versió d’aquest preciós Estate del compositor italià Bruno Martino . El disc es el "In My Own Sweet Way” ( també hi ha una bona versió del In YOUR Own Sweet Way del Brubeck i del tema The Organ Grinder i i i…), es va gravar el 87 pel gairebé residual segell alemany In&Out i l’acompanyen el Fred Henke al piano, Neil Swainson al contrabaix i l’Alex Deutsch a la bateria. Vosaltres mateixos …

Una música força estimulant la que trobarem en aquest ”Banned in London" (Live at London Festival Jazz) del quintet que lideren el pianista Aruán Ortiz i el contrabaixista Michael Janisch, menció especial per el bateria Rudy Royston i com no per els excel.lents Greg Osby al saxo alt ( molt poc ha de demostrar aquest músic) i el trompetista català Raynald Colom que millora de manera exponencial a cada nou disc que treu. El col·lectiu funciona a les mil meravelles i molt bones també les intervencions individuals de cadascun dels músics quan fan el seu “solisme”. Un disc del 2011 que fa un lleuger cop d’ull al Jazz que es feia a començaments dels 70’s’ i amb capacitat per engrescar a noves generacions d’aficionats.

Una bona sessió de piano trio la que ens ofereixen el pianista Hal Galper, amb el contrabaixista Ray Drummond i el bateria Billy Hart en aquest ”Portrait” de l’any 1989. Standards re interpretats de manera “molt poc standard”, començant per l’atípic bateria que es el Billy Hart, i seguint amb una interpretació vistosa, florejada i de vegades una mica pirotècnica del pianista que va ser part important del molt bon quintet del Phil Woods dels 80’s, impecable com sempre el prolífic contrabaixista Ray Drummond en qui han confiat tants i tants músics en la seva llarga carrera. Un bon disc aquest Portrait.

El Poeta del Jazz, així el van anomenar al pianista Tommy Flanagan, podríem afegir que va ser un dels millors acompanyants de l’historia del Jazz i també un dels seus gran solistes. Delicadesa i compenetració extremes acompanyant algunes de les millors gravacions de la Fitzgerald i del crepuscular i meravellós Coleman Hawkins del Today and Now, pletòric de ritme, intuïció i swing en el fantàstic Saxophone Colossus del Sonny Rollins. Moltes gravacions posteriors comandant els seus diferents trios, una mostra seria aquest ”The Trio” de l’any 1982 que estem escoltant amb ni més ni menys que el contrabaixista Ron Carter i el bateria Tony Williams, dos acompanyants de luxe que complementen i engresquen el seu elegant i delicat swing. Quatre notes del primer tema, Angel Eyes, i ja veiem que ens trobem davant d’un MÚSIC IRREPETIBLE.

La música que fa el trompetista Dave Douglas acostuma a ser el resultat d’un munt d’inspiracions i vivències musicals de lo més divers, això tampoc pot ser una sorpresatenint en compte que el seu mentor va ser el John Zorn, una esponja com ell, amb qui va compartir el projecte Masada durant gairebé deu anys. Aquest ”The Infinite” que estem escoltant s’inspira a càrrec de les extraordinàries bandes britàniques dels John Surman , Alan Skidmore, John Taylor, Dave Holland, Tony Oxley … i per altre banda els Chick Corea amb el seu Return to Forever, Weather Report, i el Davis elèctric del Bitches Brew i el Files in Kilimandjaro. Com a instrumentista el Dave Douglas té una influència estilística del Davis i a nivell tècnic i de composició la més decisiva del Don Ellis. Una elecció perfecte dels músics en aquest disc, a càrrec del sempre notable Chris Potter al saxo tenor i clarinet baix, James Genus al contrabaix, Clarence Penn que fa una gran feina a la bateria i l’Uri Caine al fender rhodes instrument imprescindible per recrear aquest inici dels 70’s.

El Duet pot arribar a ser una de les formes més plaents d'escoltar Jazz. Si els músics son el saxo alt Phil Woods i el pianista Jim McNeely i si a més l'excusa es homenatjar el Johnny Hodges. la cosa promet. L' intuició aquest cop no ens ha fallat; els dos músics toquen meravellosament bé: un Phil Woods inspiradíssim com a solista amb una continua successió de frases plenes d'inventiva i l'acompanyament sempre intuïtiu i sumador que acostuma a fer el pianista Jim McNeely ( fonamental en el potser millor quartet de l'Stan Getz). Recomanació SENSE RESERVA d'aquest Flowers for Hodges del 1991, tot i que admeto que la portada no es precisament estimulant ...

El Jazz Francès ha tingut dos grans pianistes: Un el Martial Solal i l'altre el també meravellós Michel Petrucciani . Sempre que escolto el Petrucciani tinc l'impressió que el piano, ó potser les tecles, tenen una mida més gran del normal, això deu ser per l'intensitat amb que el toca, la mateixa amb que va viure la seva curta vida. Aquesta intensitat la podem trobar en aquest directe gravat al Blue Note de Tokyo i l'acompanyen l'Anthony Jackson al contrabaix i Steve Gaad a la bateria, un parell de músics de lo més versàtil, que interaccionen la mar de bé amb el Petru. .El disc Trio in Tokyo de l'any 1997 i jo el començaria escoltant l'explosiva versió del So What del Davis

Els Seamus Blake i Chris Cheek fa molts anys que es coneixen, trajectòries molt similars i moltes coincidències, graven junts per primer cop el 1996, es troben a posteriors gravacions al Fresh Sound New Talent ( enamorats de Barcelona i venen sovint). L’any 20013 per variar tornen a gravar junts, ara aquest ”Reeds Ramble” per el segell Criss Cross, els dos toquen el saxo tenor, el Chris Cheek també el soprano, son músics discrets d’aquells que no fan soroll però que tenen les idees molt clares, bon treball dels Ethan Iverson al piano, Matt Penman al contrabaix i Jochen Rueckert a la bateria; el resultat un disc ben elaborat amb temes molt variats i que vé de gust escoltar.

Primeríssima figura des de ara ja fa una pila d’anys, ha liderat infinitat de projectes amb músics molt diversos i formacions que van des de la Big Band al duet, dedicatòries a Sinatra, a Caruso, al carrer 52 …. la música que va ”mamar” des de petitet. Parlem naturalment del saxo tenor ( i alt, i soprano, i clarinet, i … ) Joe Lovano que en aquest ”Sounds of Joy” del 1991 es fa acompanyar per el bon contrabaixista Anthony Cox i el sempre particular i excel.lent bateria Ed Blackwell , els dos combinen perfectament els ritmes i color que demana el Lovano. Un dels molt bons discs que té aquest extraordinari músic.

Un molt notable pianista,el Mulgrew Miller, amb l’excel.lent suport rítmic del contrabaixista Derrick Hodge i el bateria Kerrim Riggins. La gravació Live at Yoshi’s Vol. 1 del 2004 ens mostra un músic que ha fet una magnífica ” digestió ” d’alguns dels seus millors ancestres, els Peterson, Newborn, Hines, Tatum …, sense copiar-los, ni fer servir clixés. Poca discografia al seu nom però infinitat de colaboracions amb músics importants, mestre en el sempre difícil art d’acompanyar a vocalistes ( Betty Carter, Dianne Reeves, Cassandra Wilson …) . Imprescindible conèixer i RECONÈIXER aquest enorme i curiosament discret pianista., mort l’any passat amb només 57 anys d’edat.

L’Arthur Blythe va ser el músic escollit per el segell Columbia Records per tornar a “vendre” Jazz a finals dels 70’s i començaments dels 80’, una època el que el Jazz no tenia precisament el suport popular … no la van encertar en absolut, aquest saxo alt sempre ha sigut un músic “incomode”, fora de circuit i un especialista en “formacions impossibles”, Columbia va traslladar la seva aposta al Wynton Marsalis i aquí si l’encert va ser ple. Lenox Avenue Breakdown de l’any 1979 es una bona mostra de la particular visió musical de l’Arthur Blythe , començant per el protagonisme atorgat a un instrument complicat com pot ser la tuba, bé perquè el “tubero" es el seu millor especialista, el Bob Stewart, James Newton un màgnific flautista, James Blood Ulmer es limita a uns pocs apunts això si, molt ben colocats, Cecil McBee un dels grans del contrabaix a l’época , l’incansable Jack de Johnette a la bateria que aquí treballa molt i molt bé i Guilherme de Franco aportant color amb la percussió. Un disc MOLT INTERESSANT!!!

mm

NNNNNNNNN

KKKKKKKKKKKK

TTTTTTTTTTTTT

EEEEEEEEE

NNNNNNNNNNNNNNNNNNN

CCCCCCCCCCCCCCCCCCCCCccccccccc

nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn