Millor com a compositor , com a intèrpret del saxo tenor ó del soprano ?. que cadascú es quedi amb el Wayne Shorter que vulgui, però ningú pot dubtar de la trascendència de la seva música i si no que li preguntin al Miles Davis.. Aquest ”The Soothsayer” es va gravar el 1965 , quan ja feia uns mesos que treballava am el Davis, una música plena de creativitat i una ”senzilla complexitat”, amb un acompanyament de luxe: el vent a càrrec de Freddie Hubbard, i el saxo alt James Spaulding i la rímica amb els McCoy Tyner, Ron Carter i Toni Williams. Un de tants discos que s’ha de tenir del Wayne Shorter.!!!

El pianista Paul Bley comença interpretant BeBop, però ràpidament se’n desmarca i inicia les seves línies d’experimentació que mai més ha abandonat. L’any 1989, gairebé 40 anys després, decideix “revisitar" aquest Bebop dels seus inicis, el resultat es aquest “BeBop BeBop ….” i es cert: ´La façana es l’antic bebop, però l’interior està TOTALMENT RENOVAT.amb una música d’ALT STANDING. Els altres dos bons arquitectes son l’infalible Bob Cranshaw al contrabaix i un esplèndid Keith Copeland a la bateria.

Fins que no va arribar el Gerry Mulligan, el saxo baríton no va guanyar-se el ple dret a ser considerat un instrument solista . Excepcional intèrpret molt reconeixible per les seves línies melòdiques aèries ,i l absència de canvis sobtats de registre, bon compositor i millor arranjador, va ser una part important del Jazz ja des de la seva participació en el mític Birth of the Cool del Miles Davis. En aquest crepuscular "Dragonfly" de l'any 1995, un any abans d e la seva mort, segurament no hi trobarem el millor Gerry Mulligan, però fa de molt bon escoltar, hi son el Grover Washington Jr, , Warren Vaché, Ryan Kisor, Dave Samules, Dave Grusin i en algún tema el John Scofield.

El saxo tenor Warne Marsh va fer la perfecta simbiosi entre el primer ( i segurament involuntari) músic COOL el Lester Young, i el músic BEBOP per excelència , Charlie Parker , dues línies paral.leles que ell fa convergir com ja ho havia fet el "mestre", el pianista Lennie Tristano. En aquest "Ne Plus Ultra" hi trobarem una música profunda, concentrada i un alt nivell 'improvitsació, amb un excel.lent i poc reconegut saxo alt Gary Foster amb els encara més desconeguts Dave Parlato al contrabaix, John Tirabasso a la bateria. Any 1969 i recomano que l'escolteu...

A començaments dels 60's , en plena vigència del Hard Bop, el segell Blue Note va donar l'oportunitat a una serie de músics trencadors, un d'ells el vibrafonista Bobby Hutcherson. El 1963 s'envolta de músics tan inquiets com ell i fan aquest Dialogue, hi son l'Andrew Hill al piano, Sam Rivers flauta, tenor, clarinet baix , un destacat Freddie Hubbard a la trompeta i els Richard Davis al contrabaix , Joe Chambers a la bateria. Investigació pura i dura i un anticip del meravellós Out to Lunch lleugerament posterior.

Es tracta de descobrir qui és el misteriós saxo tenor d'aquesta segona part del programa, Segur que reconeixereu el seu estil i la seva personal sonoritat, en qualsevol cas aquí van unes quantes pistes::

-Va ser un important solista d'una de les millors Big Bands de l'historia del Jazz

-Triomfador d'una de les edicions del Festival de Newport dels anys 50

-La rítmica que l'acompanya va ser una de les més reconegudes dels anys 50 i 60

-El corneta que apareix en el disc va estar associat normalment en gravacions d'estil funk ó soul-Jazz

i finalment ell va ser un baladista excepcional, amb sonoritat pròpia , seguidor del Coleman Hawkins, i molt especialitzat en els registres mitjos de l'instrument.

Un altre oportunitat de tornar a escoltar el meravellós trompetista i compositor que va ser el Woody Shaw, un prodigi d'imaginació i d'inventiva, intèrpret de gran intensitat i control absolut.de l'instrument.. Aquest Woody plays Woody recull algunes de les seves interpretacions al Keystone Corner del període que va del 1977 al 81. Amb ell hi son el Larry Willis al piano, Stafford James al contrabaix i l'incansable Victor Lewis a la bateria, en diferents temes s'hi afegeixen Steve Turre al trombó i Carter Jefferson al saxo alt..

Un duet de un pianista i un vibrafonista fa pensar inevitablement en les associacions que els anys 70 feien el Gary Burton amb el Keith Jarret i també amb el Chick Corea. Estem a l'any 1999 , els temps han canviat, i molt, ara el pianista es el Frank Kimbrough i el vibrafonista el Joe Locke, ells també fan una mirada a aquells treballs anteriors, però i afegiran una introspecció i un encant que fa d'aquest "Saturn's Child" un treball realment excepcional. Joe Locke músic de gran sensibilitat i un excel.lent intèrpret del seu instrument, el Frank Kimbrough té aquestes mateixes qualitats a les que afegirà la seva personalíssima visió de la composició, no es gens estrany que la seva referència sigui el meravellós Herbie Nichols..

nnnmsmnsamsamasmsmmsmasmMASMasmASMAmMASmaMMASmAMASmsMMSMASmaMAmsMSMmMASMAmAMsmASMammamaMAmAMmMAsmaSMamAMMamaMAmaMAmASMAmaMAmAMAmaMAmaMamasMasmASMamAMmmaSMAmSMsmAMAmmmASMasmaMAmaMAmmaMAmaMAmmaMAmaMAmmAMAmaMAmaMMasmSMamAMAmaMAmaMamam

Don Pullen un pianista que ha sabut com pocs "navegar" entre el free-jazz i la tradició del blues, el boogie ,els ritmes centreamericans... Reconeixible fàcilment pel seu estil percutiu es molt original com podem descobrir en aquest RandomThroughts del 1990 amb el James Genus al contrabaix i Lewis Nash a la bateria.

Baladista excepcional el saxo tenor Don Byas , un músic que (voluntariament?) va estancar la seva carrera traslladant-se a Europa el 1946, tot just quan l'anomenat Jazz Modern explosionava. Una gravació en directe del 1967 "featuring" amb el pianista Sir Charles Thompson.

El colombià Juan Pablo Balcázar toca el contrabaix, Carlos Farlanga argentí i bateria i el menorquí Marco Mezquida toca el piano. Fa ja uns quants anys que van iniciar la seva formació a Barcelona ( Taller de Músics, ESMUC, Conservatori ...) i Jordi Pujol, productor de Fresh Sound, els va donar el 2012 l'oportunitat de gravar aquest bon disc: Rain

Es cert, Time Out es un disc més conegut, també més elaborat però en aquest Jazz at Oberlin "notarem" com mai la extraordinaria capacitat de comunicació del Dave Brubeck i el Paul Desmond i passarem a ser part del públic present aquell dia de l'any 1953 a Oberlin..

Tots coneixem la "alineació" d'un dels millors trios de Jazz de l'historia: Keith Jarret al piano, Gary Peacock al contrabaix i Jack de Johnette a la bateria i "The Cure" es un dels seus millors treballs. Any 1990

Sense els John McLaughlin. John Surman, Dave Holland ... la fusió del Jazz amb el Rock no hagués estat el mateix . Aquest "Where Fortune Smiles" del 1971 es la continuació del meravellós "Extrapolation" del 68 i per mi tant bó com el seu predecessor ...

Era l'any 1985 i el Jazz s'anava recuperant poc a poc d'una llarga etapa de foscor i desconnexió amb el públic. Aquest "The State of the Tenor (Live at Village Vanguard)" amb un madur i sensacional Joe Henderson acompanyat per uns esplèndids Ron Carter al contrabaix i Al Foster a la bateria , va ser molt ben rebut per crítica i públic i ara en perspectiva veiem la seva importància en aquell desitjat retorn del Jazz ...

Scott Hamilton es un músic "mainstream" , repertori clàssic, interpretació elegant i un gust musical exquisit, no es doncs estrany que sigui un dels màxims representants del segell Concord. "Organic Duke" amb l'organiste Mike LeDonne , Dennis Irwin al contrabaix i Chuck Riggs a la bateria podria ser un homenatge a les associacions tenor-orgue dels anys 60, 70's,i la música del Duke Ellington una excusa. Any 1994.

Stephen Riley un saxo tenor practicament desconegut i una agradable sorpresa descobrir amb aquest "El Gaucho" la seva sonoritat i la personalitat amb que s'atreveix a interpretar standards on altres músics han deixat el llistó molt alt.Un exemple pot ser el tema de W.Shorter que dona nom al disc. Any 2010.

Steve Lacy, practicament l únic saxo soprà "pur" de l'historia del Jazz. Un músic amb una enorme capacitat de síntesi i de abstracció que e alguna manera son responsables de la seva etiqueta de músic difícil. Començar amb aquest "Reflections"pot ser una bona manera de començar a interessar-se per aquest extraordinari músic, que aquí està acompanyat del pianista Mal Waldron, Buel Neidlinger al contrabaix i Elvin Jones a la bateria. Any 1958.