Saxofon

En el programa anterior escoltàvem la molt bona versió que feia el Pat Metneny del Lonely Woman, ara tenim l'oportunitat d'escoltar l'original de l' Horace Silver en el disc Song for My Father de 1964. Si aquest Lonely Woman ( versió trio amb els Gene Taylor al contrabaix i Roy Brooks a la bateria ) us ha semblat extra ordinari, que ho és, pareu atenció al tema que dona nom al disc, en aquest i la majoria de temes:

Horace Silver, piano

Joe Henderson, saxo tenor

Carmel Jones, trompeta

Teddy Smith, contrabaix

Roger Humphries, bateria

Song of My Father, Hard Bop del bo i un disc IMPRESCINDIBLE en qualsevol col.lecció de música.

Canviem d'estil i del Hard Bop passem al West Coast, una bona representación d'alguns dels millors músics de la West Coast, liderats per el saxo alt Lennie Niehaus, un solista i arranjador d' excepció que desgraciada ment per el Jazz molt aviat es va dedicar a d'altres coses. El disc "The Quintets, Vol 1" amb un extra ordinari Shelly Manne a la bateria, quina capacitat per "propulsar" els solistes, Jack Montrose un bon tenor, Bob Gordon un bon baríton i el gran Monty Budwig al contrabaix, tots ells van col.laborar en diferents formacions i dates amb el Lennie Niehaus i en general en algunes de les millors gravacions de la West Coast.

Un Comentari Addicional: Tot i que en aquesta sessió hem tingut alguns problemes a la taula i els micros i hem hagut de retallar algún troç , considerem que el material programat i la comparació directa entre aquests dos estils tan diferents, que van córrer en paral.lel a la dècada dels 50 i 60's , té prou interès per incloure aquest programa en el Blog.

Més tard ó més d’hora s’havien de trobar. Un representava com ningú el Jazz Clàssic i tota la seva evolució, l’altre va liderar l’ innovació, va portar el Jazz a territoris desconeguts fins aquell moment i a dia d’avui encara és un referent indiscutible per una bona part dels músics actuals. Es van trobar el 26 de Setembre de 1962 i el resultat es aquest disc únic: Duke Ellington & John Coltrane, pacten unes bases mínimes a partir del blues, en els diferents temes intercanviaran les rítmiques; Aaron Bell i Sam Woodyard en uns i els Jimmy Garrison, Elvin Jones en altres, no importa, els In a Sentimental Mood, My Litle Brown Book, Angelica, Take the a Trane,… flueixen amb TOTA la NATURALITAT. No van repetir, no tenia cap sentit … cadascú havia de seguir el seu camí.

De tant en tant el guitarrista Pat Metheny es prenia unes vacances del seu Pat Metheny Group i això es el que fa amb aquest Rejoicing el 1983. Un disc que anticipa el posterior Song X amb l’ Ornette Coleman, la majoria de temes son del Coleman, compartirà aquest Rejoicing amb el contrabaixista Charlie Haden i el bateria Billy Higgins, en realitat un disc bastant desigual; això si la versió que fan del sensacional tema Lonely Woman de l’ Horace Silver justifica PLENAMENT la seva immediata adquisició … fantàstic Billy Higgins.

mmmmmmmmmmmm

mmmmmmmmmmmmmmmmmm

mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

mmmmmmmmmmmmm

mmmmmmmmmmm

mmmmmmmm

Incansable el bateria Daniel Humair, una referència des de fa ja més de mig segle de músics europeus d’estils ben diversos i una bona pila dels americans que feien llargues estades al Paris dels 50 i 60’s, Lucky Thompson, Bud Powell, Don Byas, Oscar Pettiford … Fructíferes associacions amb el pianista Martial Solal, amb la European Rythm Machine del saxo alt Phil Woods , amb el violinista Jean Luc Ponty i l’ organista Eddie Louiss, un trio formidable amb els Joachim Kühn i el Jean François Jenny Clark… Podríem parlar del Daniel Humair com de l’Elvin Jones europeu en el sentit del batería que més que acompanyar el que fa es ”propulsar” el solista i ja posats també podríem dir que la seva tasca dels últims anys seria la de l’Art Blakey en el sentit d’ organitzar i promocionar a nous i talentosos músics joves. Això es precisament el que fa amb aquest molt bon acordionista que és el Vincent Peirani i el saxo soprano Emile Parisien, dos músics que estableixen un grau de compenetració impressionant tal i com varem poder comprovar aquest últim Festival de Jazz de Barcelona. El disc Sweet & Sour del 2012, i el bon contrabaixista és el Jérôme Regard.

Ja fa uns quants anys que el Marcel.lí Bayer es va interessar per la música del Lee Konitz. Un multi instrumentista, inicialment decantat pel saxo alt, que ja a les seves proves d’ accés al ESMUC va incloure el tema Palo Alto i el seu treball final de carrera es basa precisament en el contingut d’ aquest disc Nonitz ( NOnet + koNITZ) que presentem avui. Junta un bon nonet amb músics notables de l’ escena del Jazz que es fa a casa nostra, uns bons arranjaments de la música del Konitz i finalment aprofitant la seva estada al Festival de Jazz de Barcelona del 2010 convenç al Lee Konitz de la seva col.laboració en aquest disc, una desimboltura poc habitual en un primer disc de qualsevol músic i arranjaments enginyosos d’una música estranya ment molt poc versionada com son les composicions del Lee Konitz. El nonet, ja ho hem dit, molt ben acoblat i una colla de bons músics:

Marcel.lí Bayer, saxos alt, soprano i arranjaments

LLuc Casares, saxo baríton, clarinet i clarinet baix

Pol Omedes, trompeta i fiscorn

Tom Johnson, trombó

Cèsar Joaquinet, saxo tenor

Cèlia Torres, cello

Santi Careta, guitarres i banjo

Joan Terol, bateria i percussió

i un “featuring" de luxe: Lee Konitz al saxo alt en els temes 1, 4, 9 i 11.

Es tracta de seguir la pista d’aquests músics. En quant al Marcel.lí Bayer, tinc pendent d’escoltar el seu últim treball, el disc 1680. Tuset).

Vacances de Nadal, torrons, cava, llargues sobretaules, pesadíssimes digestions … us proposem una teràpia: Investigar qui son els músics que toquen aquí i el nom dels dos discs.

El Sr. Bateria X fa molts anys va triomfar en un històric directe al Village , allà acompanyava a un mític pianista al que ara fa un homenatge en aquest disc. Formació de quartet amb un contrabaixista que també havia estat acompanyant habitual del famós pianista, encara que en una època posterior, i un parell de solistes de luxe al saxo tenor i guitarra, tots quatre recrearan la música que tan magistral ment va interpretar aquell meravellós pianista.

Un parell de Mestres de Mons Diferents; el Trompetista Y va ser capaç d’interpretar amb un lirisme i una calidesa excepcionals, sobretot en aquesta seva darrera època ( aquest disc es del 1985), l’altre és el Pianista Z, músic de gran creativitat i la capacitat ”d’haver estat” en practica ment tota l’evolució del Jazz modern … i el seu lirisme en aquest disc no queda precisament enrere.

Teniu de temps fins el dia de Reis per descobrir- ho, podeu opinar i col·laborar amb les vostres pistes, però NO S’HI VAL DIR CAP NOM FINS AQUEST DIA. Gaudiu d’un meravellós 2015 !!!

"Pilgrimage" de l’any 2006 és el disc-testament del saxo tenor Michael Brecker, però sense fer servir els tòpics elogis quan és fa referència a l’ últim treball d’un músic plenament conscient de la seva mort imminent ( es va gravar mig any abans de la seva mort), s´ha de dir que és un Molt Bon Disc. Cert que hi ha una tendresa especial, cert que els Herbie Hancock, Brad Mehldau, Pat Metheny, John Patitucci i Jack De Johnette hi posen el coll per homenatjar el seu company i amic però el resultat és molt notable independent- ment del context de la gravació. Difícil destacar temes en aquest disc, un de particular ment amorós el primer que hem programat ( When Can I Kiss You Again?) i difícil també destacar a cap músic en concret, tots estan a un nivell altíssim. Resulta curiós, ¿recordarem a aquest notable músic que va ser el Michael Brecker per els seus treballs en el mon de la Fusió, de manera particular amb els Steps Ahead, en el mon del Pop ó per aquest ultim treball tan plenament arrelat en un Jazz més ortodox?.

No tot va ser Bud Powell en el pianisme del BeBop, músics com el Joe Albany, Dodo Marmarosa … i aquest extra ordinari Al Haig també mereixen el re coneixement de qualsevol aficionat al Jazz. Una autèntica delícia aquesta selecció de petites joies incloses en aquest "Esoteric" gravat el 1954 amb el Bill Crow al contrabaix (un gran contrabaixista) i el bateria Lee Abraams, temes com els Moonlight in Vermont, Autumn in New York, Don’t Blame Me … que la majoria formaven part del repertori d’aquests pianistes del Bop i que l’Al Haig interpreta aquí amb una elegància i senzillesa absoluta ment encisadores. Un bombonet !!!

Es el Dave Douglas un músic sense complexos i amb una versatilitat extra ordinària que li permet moure’s practicament en qualsevol terreny. En una primera impressió la seva música pot semblar un ”pastiche”, la realitat es que el seus interessos culturals son molt amplis i també les seves influències, en aquest sentit cal recordar la gran afinitat amb el seu mentor, el saxo alt John Zorn amb qui va compartir una llarga estada en “els Masada”.

Presentem aquí dos discs d’ èpoques diferents, el primer ”Meaning and Mistery” del 2005 i el primer tema seleccionat ”Culture Wars" ja mostra descaradament ( ja hem dit que es un músic sense complexos) una de les seves majors influències, el Davis dels Bitches Brew i del In a Silent Way, remarcat amb la presència del Uri Caine al Fender Rhodes, també hi son el bon saxo tenor Donny McCaslin i els sempre efectius James Genus al contrabaix i Clarence Penn a la bateria.

A la segona part, ”Constellations” gravat el 1995 amb un dels grups que ho feia de manera habitual (en paral.lel al treball amb d’altres) en els 90’s, el Tiny Bell Trio amb el guitarrista Brad Schoeppack i el bateria Jim Black. Un nou i original punt de vista de la fusió dels 70’s, una època que sempre ha interessat el Douglas, encara que no d’una manera exclusiva. M’agrada particularment el tema ”The Gig” ( l’ ultim seleccionat), composició del Herbie Nichols.

Un molt bon concert aquest passat mes de Novembre en el Festival de Jazz de Barcelona 2014, que el Douglas va co-liderar amb el Joe Lovano, encara que en realitat hauriem de dir tri-liderar perquè també hi era aquest monstre que es el Joey Baron… quina classe que té aquest bateria. El pianista Lawrence Fields i la contrabaixista Linda Oh complertaven un quintet estructurat com el típic grup Hard-Bop dels anys 50 amb la habitual alternança de solos de trompeta i tenor, això si, uns temes possats al dia i els solistes de gran classe i elegància que son els Douglas i Lovano del segle XXI.

ssssssssss

ssssssssssssssss

ssssssssssssssssssssssss

ssssssssssss

ssssssssss

sssssssssssssssssssssssssssss

nnn

nnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnnnnnnnnn

nnnnnnnnn

nnnnnnn

nnnnnnnnnnn

nnnnnnnnnnnn

Dos músics intensos i amb una flexibilitat que els ha permès moure’s amb tota naturalitat des d’el Jazz més clàssic fins a terrenys pròxims a l’avantguarda. El pianista John Hicks neix el 1941, arriba al Jazz en plena època Hard Bop i com “quasi tothom” formarà part dels Jazz Messengers de l’Art Blakey, allà tocarà amb els Lee Morgan, Fredie Hubbard etc…, posteriorment acompanyarà en molts directes a la cantant Betty Carter, formarà el seu propi trio, pianista habitual de la Mingus Dinasty Band i en els últims anys de la seva carrera farà una serie de gravacions-homenatge a la música dels Billy Strayhorn, Earl Hines, Mary Lou Williams, … ha quedat algun dubte de la seva flexibilitat ?.

El saxo tenor i excel.lent intèrpret del clarinet baix David Murray és quinze anys més jove, neix el 1955, quan comença a tocar el Hard Bop ja es historia, el que “es porta” en aquells moments es l’avantguarda i aquests seran els seus inicis, en realitat l’ us que fa el David Murray dels elements de l’avantguarda estan més en la forma i l’estricta interpretació tècnica de l’instrument que en el fons , allà hi son el Gospel, el blues, els Webster, Hawkins … Escoltarem ara el disc "Sketches of Tokyo" del 1985, un duet entre aquest dos músics i poc hem de dir, es un d’aquests discs que s’explica tot sol …

Aquest es el primer disc que grava el saxo tenor Mark Turner com a líder, des de l’any 2001. Tots aquests anys com a sideman de luxe participant en discs i gravacions a nom de músics com l’ Edward Simon, Seamus Blake, Lee Konitz ( un disc excel.lent el ”Paralells”), Joshua Redman, Kurt Rosenwinkel, Enrico Rava, Tom Harrell, …, fins que el 2013 decideix tornar a gravar com a líder aquest “Lathe of Heaven” que va ser la base de la seva actuació (((( MARK TURNER al CONSERVATORI del LiCEU )))), una de les millors d’aquesta 46éna edició i aquí unes FOTOS del CONCERT …

Un quartet de luxe: Avishai Cohen un trompetista imaginatiu, elegant i de gran precisió tímbrica, Marcus Gilmore un brillant i molt cooperatiu bateria i un contrabaixista ”diferent”, el Joe Martin. Destacades composicions del Turner, perfectes els solos, els diàlegs i els intercanvis entre trompetista i tenor, els fons que es fan l’un a l’altre … tot això amb una lluminosa aportació de la rítmica. Un bon disc i encara millor concert !!!