Saxofon

Buster Williams es des de fa molts anys un cotitzat contrabaixista que ha participat en moltes gravacions importants de destacats solistes ( Herbie Hancock, Woody Shaw, Sonny Stitt, Betty Carter, Sara Vaughn, Kenny Barron …) , tots ells han valorat la seva sonoritat densa i tècnica impressionant. Una quantitat relativament important de gravacions al seu nom ( bastantes si tenim en compte que un contrabaixista no acostuma a liderar grups) , aquest Somewhere Along The Way del 1996 ens permetrà comprovar la seva capacitat de lideratge i el domini que té de l’instrument. Hi participen els Gary Bartz als saxo alt i soprano Stefon Harris al vibràfon, Carlos McKinney al piano i Lenny White a la bateria. Bons temes i MOLTA MÚSICA.

L’any 1960 una serie de “rebels” sota l’iniciativa del Charles Mingus i el Max Roach van decidir muntar un Festival de Newport paral.lel a l’oficial, per el poc protagonisme dels músics negres en anteriors edicions, en el fons una demostració del Black Power en un any ple de conflictes racials. Hi van participar músics de diferents generacions i estils ben diferents com podien ser l’Eric Dolphy, Booker Ervin, Ornette Coleman, Paul Bley … ó els més clàssics Jo Jones, Roy Eldridge, Coleman Hawkins, Tommy Flanagan … Desgraciadament no es van fer gravacions de les diferents actuacions, AFORTUNADAMENT el productor de Candid, Nat Hentoff, va decidir que calia deixar un record d’aquestes dates, va reunir a l’estudi alguns dels participants i va sortir aquest NEWPORT REBELS. Eric Dolphy , Booker Little, Jimmy Kneeper, Roy Eldridge, Jo Jones, Max Roach, Coleman Hawkins … INTENSITAT GARANTIDA.

Un dels bons pianistes de les dècades dels 50 i 60’s Hampton Hawes va adaptar la primera influència del Bud Powell a la música que es feia a la West Coat californiana i va tocar amb alguns dels seus millors solistes ( Sonny Criss, Wardell Gray, Howard McGhee, Teddy Edwards, Shorty Rogers ….). En aquest For Real! del 1958 s’envolta de músics com el Harold Land , un injustament poc reconegut saxo tenor, el contrabaixista Scott LaFaro, poc abans de ser part fonamental en el potser millor trio del Bill Evans i el bon bateria Frank Butler. Tots quatre particularment inspirats en aquest For Real!.

L’associació Thad Jones trompetista, compositor i arranjador amb el bateria Mel Lewis va aportar una de les millors Big Bands dels 60 i 70’s, una referència per formacions posteriors ( un exemple serien els quintets del Phil Woods) i i una escola per la que van passar músics importants com els Joe Farrell, Pepper Adams, Jimmy Kneeper, Jon Faddis, Billy Harper …. Aquest atípic Thad Jones/ Mel Lewis Quartet de l’any 1977, ens presenta una relaxada actuació en directe amb uns músics que s’ho passen la mar de bé interpretant una sèrie d’standards amb un aire molt personal i un gran sentit de l’humor. Harold Danko al piano i Rufus Reid al contrabaix completen el quartet en ‘aquest excel·lent directe.

Millor com a compositor , com a intèrpret del saxo tenor ó del soprano ?. que cadascú es quedi amb el Wayne Shorter que vulgui, però ningú pot dubtar de la trascendència de la seva música i si no que li preguntin al Miles Davis.. Aquest ”The Soothsayer” es va gravar el 1965 , quan ja feia uns mesos que treballava am el Davis, una música plena de creativitat i una ”senzilla complexitat”, amb un acompanyament de luxe: el vent a càrrec de Freddie Hubbard, i el saxo alt James Spaulding i la rímica amb els McCoy Tyner, Ron Carter i Toni Williams. Un de tants discos que s’ha de tenir del Wayne Shorter.!!!

El pianista Paul Bley comença interpretant BeBop, però ràpidament se’n desmarca i inicia les seves línies d’experimentació que mai més ha abandonat. L’any 1989, gairebé 40 anys després, decideix “revisitar" aquest Bebop dels seus inicis, el resultat es aquest “BeBop BeBop ….” i es cert: ´La façana es l’antic bebop, però l’interior està TOTALMENT RENOVAT.amb una música d’ALT STANDING. Els altres dos bons arquitectes son l’infalible Bob Cranshaw al contrabaix i un esplèndid Keith Copeland a la bateria.

Fins que no va arribar el Gerry Mulligan, el saxo baríton no va guanyar-se el ple dret a ser considerat un instrument solista . Excepcional intèrpret molt reconeixible per les seves línies melòdiques aèries ,i l absència de canvis sobtats de registre, bon compositor i millor arranjador, va ser una part important del Jazz ja des de la seva participació en el mític Birth of the Cool del Miles Davis. En aquest crepuscular "Dragonfly" de l'any 1995, un any abans d e la seva mort, segurament no hi trobarem el millor Gerry Mulligan, però fa de molt bon escoltar, hi son el Grover Washington Jr, , Warren Vaché, Ryan Kisor, Dave Samules, Dave Grusin i en algún tema el John Scofield.

El saxo tenor Warne Marsh va fer la perfecta simbiosi entre el primer ( i segurament involuntari) músic COOL el Lester Young, i el músic BEBOP per excelència , Charlie Parker , dues línies paral.leles que ell fa convergir com ja ho havia fet el "mestre", el pianista Lennie Tristano. En aquest "Ne Plus Ultra" hi trobarem una música profunda, concentrada i un alt nivell 'improvitsació, amb un excel.lent i poc reconegut saxo alt Gary Foster amb els encara més desconeguts Dave Parlato al contrabaix, John Tirabasso a la bateria. Any 1969 i recomano que l'escolteu...

A començaments dels 60's , en plena vigència del Hard Bop, el segell Blue Note va donar l'oportunitat a una serie de músics trencadors, un d'ells el vibrafonista Bobby Hutcherson. El 1963 s'envolta de músics tan inquiets com ell i fan aquest Dialogue, hi son l'Andrew Hill al piano, Sam Rivers flauta, tenor, clarinet baix , un destacat Freddie Hubbard a la trompeta i els Richard Davis al contrabaix , Joe Chambers a la bateria. Investigació pura i dura i un anticip del meravellós Out to Lunch lleugerament posterior.

Es tracta de descobrir qui és el misteriós saxo tenor d'aquesta segona part del programa, Segur que reconeixereu el seu estil i la seva personal sonoritat, en qualsevol cas aquí van unes quantes pistes::

-Va ser un important solista d'una de les millors Big Bands de l'historia del Jazz

-Triomfador d'una de les edicions del Festival de Newport dels anys 50

-La rítmica que l'acompanya va ser una de les més reconegudes dels anys 50 i 60

-El corneta que apareix en el disc va estar associat normalment en gravacions d'estil funk ó soul-Jazz

i finalment ell va ser un baladista excepcional, amb sonoritat pròpia , seguidor del Coleman Hawkins, i molt especialitzat en els registres mitjos de l'instrument.

Un altre oportunitat de tornar a escoltar el meravellós trompetista i compositor que va ser el Woody Shaw, un prodigi d'imaginació i d'inventiva, intèrpret de gran intensitat i control absolut.de l'instrument.. Aquest Woody plays Woody recull algunes de les seves interpretacions al Keystone Corner del període que va del 1977 al 81. Amb ell hi son el Larry Willis al piano, Stafford James al contrabaix i l'incansable Victor Lewis a la bateria, en diferents temes s'hi afegeixen Steve Turre al trombó i Carter Jefferson al saxo alt..

Un duet de un pianista i un vibrafonista fa pensar inevitablement en les associacions que els anys 70 feien el Gary Burton amb el Keith Jarret i també amb el Chick Corea. Estem a l'any 1999 , els temps han canviat, i molt, ara el pianista es el Frank Kimbrough i el vibrafonista el Joe Locke, ells també fan una mirada a aquells treballs anteriors, però i afegiran una introspecció i un encant que fa d'aquest "Saturn's Child" un treball realment excepcional. Joe Locke músic de gran sensibilitat i un excel.lent intèrpret del seu instrument, el Frank Kimbrough té aquestes mateixes qualitats a les que afegirà la seva personalíssima visió de la composició, no es gens estrany que la seva referència sigui el meravellós Herbie Nichols..

nnnmsmnsamsamasmsmmsmasmMASMasmASMAmMASmaMMASmAMASmsMMSMASmaMAmsMSMmMASMAmAMsmASMammamaMAmAMmMAsmaSMamAMMamaMAmaMAmASMAmaMAmAMAmaMAmaMamasMasmASMamAMmmaSMAmSMsmAMAmmmASMasmaMAmaMAmmaMAmaMAmmaMAmaMAmmAMAmaMAmaMMasmSMamAMAmaMAmaMamam

Don Pullen un pianista que ha sabut com pocs "navegar" entre el free-jazz i la tradició del blues, el boogie ,els ritmes centreamericans... Reconeixible fàcilment pel seu estil percutiu es molt original com podem descobrir en aquest RandomThroughts del 1990 amb el James Genus al contrabaix i Lewis Nash a la bateria.

Baladista excepcional el saxo tenor Don Byas , un músic que (voluntariament?) va estancar la seva carrera traslladant-se a Europa el 1946, tot just quan l'anomenat Jazz Modern explosionava. Una gravació en directe del 1967 "featuring" amb el pianista Sir Charles Thompson.

El colombià Juan Pablo Balcázar toca el contrabaix, Carlos Farlanga argentí i bateria i el menorquí Marco Mezquida toca el piano. Fa ja uns quants anys que van iniciar la seva formació a Barcelona ( Taller de Músics, ESMUC, Conservatori ...) i Jordi Pujol, productor de Fresh Sound, els va donar el 2012 l'oportunitat de gravar aquest bon disc: Rain

Es cert, Time Out es un disc més conegut, també més elaborat però en aquest Jazz at Oberlin "notarem" com mai la extraordinaria capacitat de comunicació del Dave Brubeck i el Paul Desmond i passarem a ser part del públic present aquell dia de l'any 1953 a Oberlin..

Tots coneixem la "alineació" d'un dels millors trios de Jazz de l'historia: Keith Jarret al piano, Gary Peacock al contrabaix i Jack de Johnette a la bateria i "The Cure" es un dels seus millors treballs. Any 1990

Sense els John McLaughlin. John Surman, Dave Holland ... la fusió del Jazz amb el Rock no hagués estat el mateix . Aquest "Where Fortune Smiles" del 1971 es la continuació del meravellós "Extrapolation" del 68 i per mi tant bó com el seu predecessor ...