El pianista OSCAR PETERSON ha generat sempre una amplia divisió entre admiradors i detractors. Els admiradores destaquen la seva tècnica excepcional, una velocitat d'execució impressionant i comparable a la dels seu mestre Art Tatum, també destaquen el seu swing perfecte i una articulació precisa i de gran claredat ... que diuen els seus detractors?, ells reconeixen totes aquestes qualitats però troben el seu missatge musical superficial i força repetitiu, diuen que la seva música està confeccionada a base d'un ampli repertori de "clichés" que repeteix de manera més ó menys convenient. És cert que la seva producció discogràfica és exagerada, tant la pròpia com la que fa d' acompanyant, i que sovint tenim l' impressió que engega el pilot automàtic i el seu treball resulta mecànic i amb poca anima. Es tracta de ser "murris" i de disfrutar amb el Peterson BO, aquell Peterson que toca de manera personal i relaxada deixant de banda els focs d' artifici ... aquest Peterson el trobem en alguns dels seus discs i cal conèixer la sèrie "Exclusively for mi Friends" que va gravar a la Selva Negra alemanya a finals dels 60's pel segell MPS. Escoltarem el Vol. 4, toca ell sol i s'ha de tenir, com tots els altres volums de la sèrie ... és el Peterson BO..

El passat 29 de Setembre ens va deixar una de les últimes llegendes vives del Jazz, el saxo alt i clarinetista PHIL WOODS. Inicis molt marcats pel Charlie Parker, tant que va "heretar" a la seva mort, la seva dona Chan, els seus fills i fins i tot l'instrument ... , va començar tocant a orquestres importants com la del Dizzy Gillespie, Quincy Jones, Bennie Goodman, Oliver Nelson i `d'altres . L'any 1968 es trasllada a Europa i organitza la European Rythm Machine amb el Daniel Humair, una etapa molt fogosa i creativa de la que tenim bones gravacions, això durarà fins el 72 que torna als EEUU , allà ampliarà els seus estudis de composició i també es dedicarà a l' ensenyament. Un punt clau de la seva carrera el 1983 que comença una nova etapa amb el super grup format pel bon pianista Hal Galper i els seus incondicionals Steve Gilmore al contrabaix i Bill Goodwin a la bateria, una mica més tard arriba l' excel.lent trompetista Tom Harrell que marca el punt més alt d'aquesta formació. El disc seleccionat "Bouquet" es del 1989, hi son els músics assenyalats i serà el nostre mini- homenatge a aquest gran músic, un directe al Japó perfectament representatiu del seu Jazz directe i honest, uns bons arranjaments i molta qualitat a l'interpretació, Podem arrodonir l' homenatge escoltant el disc Musique du Bois de 1974, pel meu gust un dels seus millors i que ja fa un temps varem programar a l' Ona. Gràcies per la teva música, Phil !!!!

El trompetista LEE MORGAN va ser un dels màxims representants del Hard Bop i com la majoria de músics que van practicar aquest estil van passar per l' escola "Can Messengers" de l'Art Blakey. Gravació del 1972 poc abans de la seva mort violenta a l'edat de 34 anys, una senyora "despechada" li va fotre un tret a la sortida d'una actuació a l' Slug's. Trobem en aquest "We Remember You" un Hard Bop tardà , més evolucionat que l'original dels anys 50 i 60, uns bons acompanyants: Billy Harper al saxo tenor, Harold Mabern al piano, quin gran pianista, Jimmy Merritt al contrabaix i Freddie Waits a la bateria. Ell va ser un músic important amb una sonoritat calenta, voluminosa i molt de color, un remot seguidor del Dizzy Gillespie ... llàstima de la seva mort prematura que no ens ha permès saber a on hagués arribat.

Pianista MISTERIÓS a la segona part. Músic important al seu país d'origen, emigrarà a Suïssa el 1962 i allà el descobrirà Duke Ellington que se l' emporta a França, actuacions a Antibes, Palermo, ... i després als EEUU, actuarà a Newport, al Village Vanguard, Lincoln Jazz Center... El 1968 torna a Europa i es relaciona amb els John Coltrane, John Tchicai, Gato Barbieri, Don Cherry, que en aquella època feien un free de lo més rabiós. /// A partir de 1970 fa una llarga estada al seu país, es converteix a l' Islam, es canvia el nom i passarà a liderar els seus propis grups; la seva música sempre amb una concepció orquestral heretada del seu mentor Ellington, així com la tria d' excel.lents solistes, prendrà una dimensió ètnica molt marcada i la referència als olors, colors i paisatges del seu país son omnipresents a la seva música. El disc que estem escoltant és del 1995, manté les seves referències , té un caire més intim, una notable originalitat i una demostració magistral de com jugar amb els silencis i les intensitats ... naturalment també tenen el seu mèrit el baix i bateria que l'acompanyen. Pel meu gust ... IMPRESCINDIBLE.

a canadenca RENEE ROSNES neix l'any 1962 i com tants altres pianistes té una primera formació clàssica encara que ràpidament veu que el seu camí passa pel Jazz i comença a destacar en un club de Vancouver, allà va coincidir amb figures de la talla de Freddie Hubbard, Woody Shaw i els germans Wynton i Brandford Marsalis./// Es a començaments dels 90's quan ella comença a liderar els seus propis grups, normalment en formació de trio i gravant pel segell Blue Note, aquesta es l' època en la que comença a ser àmpliament reconeguda i es aquí on em vaig interessar per la seva música amb títols com" As We Are Now" en formació de quartet completat pel Chris Potter ó "Art & Soul". Per raons diverses li vaig perdre la pista i avui la retrobo amb aquest "Once Upon a Time" que ens ha presentat en Josep y que no ha representat precisament una decepció, gravació del 2003 acompanyada pel bateria i marit en aquell moment, Billy Drumond i el contrabaixista Ray Drumond dos músics molt sol-licitats que fan aquí una gran feina a l'acompanyament, un tema particularment destacat, el primer que hem programat "Blackberry Winter" una deliciosa composició d'aquest gran romàntic que va ser l'Alec Wilder. /// Se m'ha girat feina, descobrir tot el que m'he perdut d'aquesta excel.lent pianista... gravacions amb el Joe Henderson, Wayne Shorter, Bill Stewart, Walt Weiskopf, Steve Nelson, Bobby Hutcherson i un duet sembla que molt bo amb el seu actual marit, el també pianista Bill Charlap.

CHRIS POTTER ha reconegut en més d'una ocasió l' influència rebuda del Sonny Rollins, escoltant aquest "Lift, Live at the Village Vanguard" del 2004 un té la sensació que fa un homenatge al Rollins del 57 i a les seves meravelloses actuacions recollides en els A Night at the Village Vanguard Vol. 1 i 2. Allà hi havia un extraordinari Elvin Jones propulsant-lo des de la bateria, aquí aquesta mateixa feina la fa un altre prodigi de la natura que és Bill Stewart, un dels meus millors dels últims anys; completen el quartet dues figures d' altissím nivell el contrabaixista Scott Colley i el pianista Kevin Hays als que de tant en tant deixen un forat perquè mostrin i de quina manera les seves credencials. És un directe, els temes son llargs, n'hem programat dos i la meva recomanació es ... tots dos.

Jochen RUECKERT es un batería polivalente que presenta una gran diversidad de ritmos apoyándose en este brillante contrabajista que es Mat Penman, pareja habitual en bastantes grabaciones. Los dos aseguran un soporte rítmico que permite al saxo tenor Mark Turner usar sus habituales largas líneas, con agilidad y equilibrio sin tener que preocuparse lo más mínimo por el ritmo, también el guitarrista Lage Lund muestra una inteligencia musical destacada. "We Make the Rules" nos muestra un jazz fresco, actual, con un sucesión constante de ritmos cambiantes y definitivamente alejado de cualquier variante del Bop. No es la primera vez que trabajan juntos y eso se nota ...

Nacido en 1941, el pianista STANLEY COWELL es uno de esos músicos que inició su carrera en la "época oscura" del Jazz, aquel periodo difícil que va de finales de los 60 's (desaparición del John Coltrane) hasta mediados de los 80 s (aparición del Wynton Marsalis) en el que el Jazz dejó de interesar al gran público a favor del pop, rock ó jazz-rock. Trabajos iniciales con el saxo tenor Marion Brown, con el grupo del Max Roach, fue cofundador con el trompetista Charles Tolliver del sello Strata East y allí grabaron una serie de discos muy interesantes en la década de los 70 's. Una larga temporada retirado de la escena jazzística, dedicándose sobre todo a hacer de educador, reaparece grabando para el sello Steeplechasse, uno de esos discos fue "Sienna" en 1989 acompañado del contrabajista Ron McClure y el batería Keith Copeland . Pianista técnicamente muy dotado y de sonoridad rotunda, raíces clásicas aunque ha colaborado a menudo con músicos creativos cercanos a la vanguardia, es un excelente concertista a piano solo, formato en el que tiene grabaciones muy destacadas

JOCHEN RUECKERT és un bateria polivalent que facilita una gran diversitat de ritmes recolzant-se en aquest brillant contrabaixista que és el Mat Penman, parella habitual en bastantes gravacions. Tots dos asseguren un suport rítmic que permet al saxo tenor Mark Turner fer servir les seves habituals llargues línies, amb agilitat i equilibri sense haver de tenir la més mínima preocupació pel ritme , també el guitarrista Lage Lund mostra una inteligència musical destacada. "We Make the Rules" ens mostra un jazz fresc, actual, amb un successió constant de ritmes canviants i definitivament allunyat de qualsevol variant del Bop. No és el primer cop que treballen junts i això es nota ...

Nascut l'any 1941, el pianista STANLEY COWELL és un d'aquells músics que va iniciar la seva carrera a l' "època fosca" del Jazz, aquell període difícil que va de finals dels 60's ( desaparició del John Coltrane) fins a mitjans dels 80's ( aparició del Wynton Marsalis) en el que el Jazz va deixar d' interessar al gran públic a favor del pop, rock ó jazz-rock. Treballs inicials amb el saxo tenor Marion Brown, amb el grup del Max Roach , va ser cofundador amb el trompetista Charles Tolliver del segell Strata East i allà van gravar una serie de discs mol interessants a la dècada dels 70's. Una llarga temporada retirat de l' escena jazzística, dedicant-se sobretot a fer d'educador , reapareix gravant pel segell Steeplechasse , un d'aquests discs va ser "Sienna" l'any 1989 acompanyat del contrabaixista Ron McClure i el bateria Keith Copeland. Pianista tècnicament molt dotat i de sonoritat rotunda, arrels clàssiques tot i que ha col.laborat sovint amb músics creatius propers a l' avantguardal, és un excel.lent concertista a piano solo, format en el que té gravacions molt destacades

Encetem temporada escoltant el bon pianista que és GIOVANNI MIRABASSI. Autodidacta, nascut a Itàlia l'any 1970, comença a ser conegut a finals dels 80's acompanyant a músics de pas com el Chet Baker i l' Steve Grossman, es trasllada a Paris i l'any 2000 rep el reconeixement internacional amb "Avanti", un disc a piano solo i els temes adaptacions de cançons revolucionaries ( Bella Ciao, El Pueblo Unido ....). Aquest "No Way Out" de l'any 2013, és un dels seus treballs més recents i es presenta amb un quartet molt ben compenetrat: l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris, Gianluca Renzi al contrabaix i Lukmil Pérez Herrera a la bateria, una música exquisidament interpretada i que fa de molt bon escoltar... em recorda lleugerament els quartets amb vibràfon i piano dels Bobby Hutcherson i Kenny Barron de començaments dels 90.

Un disc preciós el "Love Remains" del saxo alt BOBBY WATSON i una magnífica carta de presentació el primer tema que escoltarem, que és el que dona nom al disc. Músic molt valorat pels seus companys de professió, no és gaire conegut pel gran públic; ha gravat normalment per segells independents i a més bona part de la seva carrera l'ha dedicat a l'ensenyament a prestigioses universitats. Un cert reconeixement amb el seu grup Horizons de mitjans dels 80 a finals dels 90, allà ja hi era el seu contrabaixista preferit, el Curtis Lundy, que també el tenim aquí a més dels dos esplèndids sidemen que son el pianista John Hicks i el bateria Marvin Smitty Smith. Un molt bon quartet en aquest" Love Remains", s'ha de conèixer el Bobby Watson i aquest disc és ... IMPRESCINDIBLE.

Encetem temporada escoltant el bon pianista que és GIOVANNI MIRABASSI. Autodidacta, nascut a Itàlia l'any 1970, comença a ser conegut a finals dels 80's acompanyant a músics de pas com el Chet Baker i l' Steve Grossman, es trasllada a Paris i l'any 2000 rep el reconeixement internacional amb "Avanti", un disc a piano solo i els temes adaptacions de cançons revolucionaries ( Bella Ciao, El Pueblo Unido ....). Aquest "No Way Out" de l'any 2013, és un dels seus treballs més recents i es presenta amb un quartet molt ben compenetrat: l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris, Gianluca Renzi al contrabaix i Lukmil Pérez Herrera a la bateria, una música exquisidament interpretada i que fa de molt bon escoltar... em recorda lleugerament els quartets amb vibràfon i piano dels Bobby Hutcherson i Kenny Barron de començaments dels 90.

Un disc preciós el "Love Remains" del saxo alt BOBBY WATSON i una magnífica carta de presentació el primer tema que escoltarem, que és el que dona nom al disc. Músic molt valorat pels seus companys de professió, no és gaire conegut pel gran públic; ha gravat normalment per segells independents i a més bona part de la seva carrera l'ha dedicat a l'ensenyament a prestigioses universitats. Un cert reconeixement amb el seu grup Horizons de mitjans dels 80 a finals dels 90, allà ja hi era el seu contrabaixista preferit, el Curtis Lundy, que també el tenim aquí a més dels dos esplèndids sidemen que son el pianista John Hicks i el bateria Marvin Smitty Smith. Un molt bon quartet en aquest" Love Remains", s'ha de conèixer el Bobby Watson i aquest disc és ... IMPRESCINDIBLE.

OAM és l' acrònim del trio que a finals dels 90's és van inventar el contrabaixista Omer Avital. el pianista Omer Avital i el bateria Marc Miralta. Les gravacions inicials pel segell Fresh Sound ja ens mostren un grup sòlid, multicultural, amb una visió de la música i un lideratge plenament compartits, composicions amb força color on hi trobem reminiscències àrabs i del flamenc barrejades amb l' ortodòxia que aporta el bostonià Aaron Goldberg. En aquest Now & Here editat l'any 2009 s'hi afegirà aquest estelar sideman que era el Mark Turner en aquella època , amb ell ja havien compartit actuacions i gravacions, una de particularment destacada va ser el "Live in Sevilla" del 2002. Hem parlat sovint de la categoria musical del saxofonista Mark Turner, de la seva sobrietat "tristaniana" ( via Warne Marsh) i en aquest disc m'agrada de manera particular el tema Lennies Grove que imagino dedica al mestre. Un bon disc, bons músics i unes composicions ben estimulants en aquest Now & Here.

Un dels millors guitarristes de la dècada dels 50's, músic estrictament intuïtiu que no sabia llegir música i que va rebre un fort impacte escoltant el Charlie Christian i és va dedicar a copiar els seus solos nota per nota. Unes mans enormes i la construcció d'una guitarra especial que li permetia aprofitar aquest avantatge, li van permetre jugar amb inusitada facilitat línies molt ràpides on no hi tenia practicament competència, tot un espectacle les vertiginoses actuacions de mitjans dels 50 amb el pianista-vibrafonista Eddie Costa amb qui pel meu gust va fer les seves millors gravacions. El doble CD que estem escoltant recull algunes de les gravacions que va fer a L. Angeles com a sideman a diferents grups, comencem amb una sesió del 1950 a trio on el contrabaixista era ... Charles Mingus i l'acabarem amb un altre del 1955 compartida amb una colla de bons músics de la Costa Oest. Va desapareixer practicament de l' escena jazzística a finals dels 50 i va tornar amb un èxit limitat a mitjans dels 70 i fa algunes gravacions fins a mitjans dels 80, cap d'elles particularment destacada. Va morir el 1998.

Una grata sorpresa el trompetista Malachi THOMPSON y su Freebop Band, aunque me cuesta encontrar huella Free en este "New standards" de 1993 más allá de una cierta estética ... si encuentro similitud con los planteamientos de Woody Shaw y su imaginativa evolución del Hard Bop unos pocos años antes. Un buen grupo que toca con intensidad y fuerza unos standards con unos buenos arreglos: Pinnochio de Wayne Shorter, Resolution de John Coltrane, ... /// Malachi Thompson (trumpet), Joe Ford (alto sax), Carter Jefferson, Ron Bridgewater, Sonny Seals (tenor sax), Steve Berry (trombone), Kirk Brown (piano), Yosef Ben Israel, John Whitfield (bass), Nasar Abadey, Avreeayl Ra (drums), Dr. Cuz (percussion), son los músicos de este buen disco que con su habitual acierto nos ha presentado Josep.

Un disco delicioso este Alan BROADBENT- Gary FOSTER Concord Duo Series de 1994. Un par de músicos inteligentes y muy compatibles que re- inventan unos standards sobradamente conocidos, lo hacen con gran respeto por las composiciones originales pero añadiendo su sensibilidad, su buen gusto y un tratamiento muy personal. El pianista compositor y arreglista Alan Broadbent fue una pieza importante en la orquesta del Woody Hermann de 1969 al 72 aunque empieza a ser conocido desde su estancia en el Quartet West de Charlie Haden a mediados de los 80 y parte de los 90's, entremedio y posteriormente una serie de discos excelentes para el sello Concord: piano solo en Maybeck, con un trío magnífico ó este dúo formidable que presentamos hoy. El saxo alto y tenor Gary Foster es un gran "tapado", músico que tiene una preciosa sonoridad donde se mezcla Warne Marsh, Lee Konitz, Paul Desmond ..., con poquísima discografía a su nombre y que ha tocado casi de incógnito en diferentes orquestas entre ellas una larga estancia en la de la pianista Toshiko Akiyoshi. Como decíamos al principio, un disco ENCANTADOR ... de comienzo a fin

Una grata sorpresa aquest MALACHI THOMPSON i la seva Freebop Band, tot i que em costa trobar-hi empremta Free en aquest "New standards" de 1993 més enllà d'una certa estètica... si hi trobo similitud amb els plantejaments del Woody Shaw i la seva imaginativa evolució del Hard Bop uns pocs anys abans. Un bon grup que toca amb intensitat i força uns standards ben arranjats: Pinnochio del Wayne Shorter , Resolution del John Coltrane , .../// Malachi Thompson (trumpet), Joe Ford (alto sax), Carter Jefferson, Ron Bridgewater, Sonny Seals (tenor sax), Steve Berry (trombone), Kirk Brown (piano), Yosef Ben Israel, John Whitfield (bass), Nasar Abadey, Avreeayl Ra (drums), Dr. Cuz (percussion), son els músics d'aquest bon disc que ens ha presentat en Josep.

Un disc deliciós aquest Alan BROADBENT- Gary FOSTER Concord Duo Series de l'any 1994. Un parell de músics intel·ligents i molt compatibles que re- inventen uns standards ben coneguts, ho fan amb gran respecte per les composicions originals però afegint-hi la seva sensibilitat, el seu bon gust i un tractament molt personal. El pianista compositor i arranjador Alan Broadbent va ser una peça important a l'orquestra del Woody Hermann de 1969 al 72 encara que comença a ser conegut des de la seva estada en el Quartet West del Charlie Haden a mitjans dels 80 i part dels 90's, pel mitg i posteriorment una serie de discs excel.lents pel segell Concord: a piano sol al Maybeck, amb el seu trio ó aquest duet formidable que presentem avui. El saxo alto i tenor Gary Foster és un gran "tapat" , músic que té una preciosa sonoritat on s'hi barreja Warne Marsh, Lee Konitz, Paul Desmond ..., amb poquísima discografía a nom seu i que ha tocat gairebé d'amagat a diferents orquestres entre d'elles una llarga estada a la de la pianista Toshiko Akiyoshi. Tal com dèiem al començament, un disc ENCANTADOR ... de començament a final.