a canadenca RENEE ROSNES neix l'any 1962 i com tants altres pianistes té una primera formació clàssica encara que ràpidament veu que el seu camí passa pel Jazz i comença a destacar en un club de Vancouver, allà va coincidir amb figures de la talla de Freddie Hubbard, Woody Shaw i els germans Wynton i Brandford Marsalis./// Es a començaments dels 90's quan ella comença a liderar els seus propis grups, normalment en formació de trio i gravant pel segell Blue Note, aquesta es l' època en la que comença a ser àmpliament reconeguda i es aquí on em vaig interessar per la seva música amb títols com" As We Are Now" en formació de quartet completat pel Chris Potter ó "Art & Soul". Per raons diverses li vaig perdre la pista i avui la retrobo amb aquest "Once Upon a Time" que ens ha presentat en Josep y que no ha representat precisament una decepció, gravació del 2003 acompanyada pel bateria i marit en aquell moment, Billy Drumond i el contrabaixista Ray Drumond dos músics molt sol-licitats que fan aquí una gran feina a l'acompanyament, un tema particularment destacat, el primer que hem programat "Blackberry Winter" una deliciosa composició d'aquest gran romàntic que va ser l'Alec Wilder. /// Se m'ha girat feina, descobrir tot el que m'he perdut d'aquesta excel.lent pianista... gravacions amb el Joe Henderson, Wayne Shorter, Bill Stewart, Walt Weiskopf, Steve Nelson, Bobby Hutcherson i un duet sembla que molt bo amb el seu actual marit, el també pianista Bill Charlap.

CHRIS POTTER ha reconegut en més d'una ocasió l' influència rebuda del Sonny Rollins, escoltant aquest "Lift, Live at the Village Vanguard" del 2004 un té la sensació que fa un homenatge al Rollins del 57 i a les seves meravelloses actuacions recollides en els A Night at the Village Vanguard Vol. 1 i 2. Allà hi havia un extraordinari Elvin Jones propulsant-lo des de la bateria, aquí aquesta mateixa feina la fa un altre prodigi de la natura que és Bill Stewart, un dels meus millors dels últims anys; completen el quartet dues figures d' altissím nivell el contrabaixista Scott Colley i el pianista Kevin Hays als que de tant en tant deixen un forat perquè mostrin i de quina manera les seves credencials. És un directe, els temes son llargs, n'hem programat dos i la meva recomanació es ... tots dos.

Jochen RUECKERT es un batería polivalente que presenta una gran diversidad de ritmos apoyándose en este brillante contrabajista que es Mat Penman, pareja habitual en bastantes grabaciones. Los dos aseguran un soporte rítmico que permite al saxo tenor Mark Turner usar sus habituales largas líneas, con agilidad y equilibrio sin tener que preocuparse lo más mínimo por el ritmo, también el guitarrista Lage Lund muestra una inteligencia musical destacada. "We Make the Rules" nos muestra un jazz fresco, actual, con un sucesión constante de ritmos cambiantes y definitivamente alejado de cualquier variante del Bop. No es la primera vez que trabajan juntos y eso se nota ...

Nacido en 1941, el pianista STANLEY COWELL es uno de esos músicos que inició su carrera en la "época oscura" del Jazz, aquel periodo difícil que va de finales de los 60 's (desaparición del John Coltrane) hasta mediados de los 80 s (aparición del Wynton Marsalis) en el que el Jazz dejó de interesar al gran público a favor del pop, rock ó jazz-rock. Trabajos iniciales con el saxo tenor Marion Brown, con el grupo del Max Roach, fue cofundador con el trompetista Charles Tolliver del sello Strata East y allí grabaron una serie de discos muy interesantes en la década de los 70 's. Una larga temporada retirado de la escena jazzística, dedicándose sobre todo a hacer de educador, reaparece grabando para el sello Steeplechasse, uno de esos discos fue "Sienna" en 1989 acompañado del contrabajista Ron McClure y el batería Keith Copeland . Pianista técnicamente muy dotado y de sonoridad rotunda, raíces clásicas aunque ha colaborado a menudo con músicos creativos cercanos a la vanguardia, es un excelente concertista a piano solo, formato en el que tiene grabaciones muy destacadas

JOCHEN RUECKERT és un bateria polivalent que facilita una gran diversitat de ritmes recolzant-se en aquest brillant contrabaixista que és el Mat Penman, parella habitual en bastantes gravacions. Tots dos asseguren un suport rítmic que permet al saxo tenor Mark Turner fer servir les seves habituals llargues línies, amb agilitat i equilibri sense haver de tenir la més mínima preocupació pel ritme , també el guitarrista Lage Lund mostra una inteligència musical destacada. "We Make the Rules" ens mostra un jazz fresc, actual, amb un successió constant de ritmes canviants i definitivament allunyat de qualsevol variant del Bop. No és el primer cop que treballen junts i això es nota ...

Nascut l'any 1941, el pianista STANLEY COWELL és un d'aquells músics que va iniciar la seva carrera a l' "època fosca" del Jazz, aquell període difícil que va de finals dels 60's ( desaparició del John Coltrane) fins a mitjans dels 80's ( aparició del Wynton Marsalis) en el que el Jazz va deixar d' interessar al gran públic a favor del pop, rock ó jazz-rock. Treballs inicials amb el saxo tenor Marion Brown, amb el grup del Max Roach , va ser cofundador amb el trompetista Charles Tolliver del segell Strata East i allà van gravar una serie de discs mol interessants a la dècada dels 70's. Una llarga temporada retirat de l' escena jazzística, dedicant-se sobretot a fer d'educador , reapareix gravant pel segell Steeplechasse , un d'aquests discs va ser "Sienna" l'any 1989 acompanyat del contrabaixista Ron McClure i el bateria Keith Copeland. Pianista tècnicament molt dotat i de sonoritat rotunda, arrels clàssiques tot i que ha col.laborat sovint amb músics creatius propers a l' avantguardal, és un excel.lent concertista a piano solo, format en el que té gravacions molt destacades

Encetem temporada escoltant el bon pianista que és GIOVANNI MIRABASSI. Autodidacta, nascut a Itàlia l'any 1970, comença a ser conegut a finals dels 80's acompanyant a músics de pas com el Chet Baker i l' Steve Grossman, es trasllada a Paris i l'any 2000 rep el reconeixement internacional amb "Avanti", un disc a piano solo i els temes adaptacions de cançons revolucionaries ( Bella Ciao, El Pueblo Unido ....). Aquest "No Way Out" de l'any 2013, és un dels seus treballs més recents i es presenta amb un quartet molt ben compenetrat: l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris, Gianluca Renzi al contrabaix i Lukmil Pérez Herrera a la bateria, una música exquisidament interpretada i que fa de molt bon escoltar... em recorda lleugerament els quartets amb vibràfon i piano dels Bobby Hutcherson i Kenny Barron de començaments dels 90.

Un disc preciós el "Love Remains" del saxo alt BOBBY WATSON i una magnífica carta de presentació el primer tema que escoltarem, que és el que dona nom al disc. Músic molt valorat pels seus companys de professió, no és gaire conegut pel gran públic; ha gravat normalment per segells independents i a més bona part de la seva carrera l'ha dedicat a l'ensenyament a prestigioses universitats. Un cert reconeixement amb el seu grup Horizons de mitjans dels 80 a finals dels 90, allà ja hi era el seu contrabaixista preferit, el Curtis Lundy, que també el tenim aquí a més dels dos esplèndids sidemen que son el pianista John Hicks i el bateria Marvin Smitty Smith. Un molt bon quartet en aquest" Love Remains", s'ha de conèixer el Bobby Watson i aquest disc és ... IMPRESCINDIBLE.

Encetem temporada escoltant el bon pianista que és GIOVANNI MIRABASSI. Autodidacta, nascut a Itàlia l'any 1970, comença a ser conegut a finals dels 80's acompanyant a músics de pas com el Chet Baker i l' Steve Grossman, es trasllada a Paris i l'any 2000 rep el reconeixement internacional amb "Avanti", un disc a piano solo i els temes adaptacions de cançons revolucionaries ( Bella Ciao, El Pueblo Unido ....). Aquest "No Way Out" de l'any 2013, és un dels seus treballs més recents i es presenta amb un quartet molt ben compenetrat: l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris, Gianluca Renzi al contrabaix i Lukmil Pérez Herrera a la bateria, una música exquisidament interpretada i que fa de molt bon escoltar... em recorda lleugerament els quartets amb vibràfon i piano dels Bobby Hutcherson i Kenny Barron de començaments dels 90.

Un disc preciós el "Love Remains" del saxo alt BOBBY WATSON i una magnífica carta de presentació el primer tema que escoltarem, que és el que dona nom al disc. Músic molt valorat pels seus companys de professió, no és gaire conegut pel gran públic; ha gravat normalment per segells independents i a més bona part de la seva carrera l'ha dedicat a l'ensenyament a prestigioses universitats. Un cert reconeixement amb el seu grup Horizons de mitjans dels 80 a finals dels 90, allà ja hi era el seu contrabaixista preferit, el Curtis Lundy, que també el tenim aquí a més dels dos esplèndids sidemen que son el pianista John Hicks i el bateria Marvin Smitty Smith. Un molt bon quartet en aquest" Love Remains", s'ha de conèixer el Bobby Watson i aquest disc és ... IMPRESCINDIBLE.

OAM és l' acrònim del trio que a finals dels 90's és van inventar el contrabaixista Omer Avital. el pianista Omer Avital i el bateria Marc Miralta. Les gravacions inicials pel segell Fresh Sound ja ens mostren un grup sòlid, multicultural, amb una visió de la música i un lideratge plenament compartits, composicions amb força color on hi trobem reminiscències àrabs i del flamenc barrejades amb l' ortodòxia que aporta el bostonià Aaron Goldberg. En aquest Now & Here editat l'any 2009 s'hi afegirà aquest estelar sideman que era el Mark Turner en aquella època , amb ell ja havien compartit actuacions i gravacions, una de particularment destacada va ser el "Live in Sevilla" del 2002. Hem parlat sovint de la categoria musical del saxofonista Mark Turner, de la seva sobrietat "tristaniana" ( via Warne Marsh) i en aquest disc m'agrada de manera particular el tema Lennies Grove que imagino dedica al mestre. Un bon disc, bons músics i unes composicions ben estimulants en aquest Now & Here.

Un dels millors guitarristes de la dècada dels 50's, músic estrictament intuïtiu que no sabia llegir música i que va rebre un fort impacte escoltant el Charlie Christian i és va dedicar a copiar els seus solos nota per nota. Unes mans enormes i la construcció d'una guitarra especial que li permetia aprofitar aquest avantatge, li van permetre jugar amb inusitada facilitat línies molt ràpides on no hi tenia practicament competència, tot un espectacle les vertiginoses actuacions de mitjans dels 50 amb el pianista-vibrafonista Eddie Costa amb qui pel meu gust va fer les seves millors gravacions. El doble CD que estem escoltant recull algunes de les gravacions que va fer a L. Angeles com a sideman a diferents grups, comencem amb una sesió del 1950 a trio on el contrabaixista era ... Charles Mingus i l'acabarem amb un altre del 1955 compartida amb una colla de bons músics de la Costa Oest. Va desapareixer practicament de l' escena jazzística a finals dels 50 i va tornar amb un èxit limitat a mitjans dels 70 i fa algunes gravacions fins a mitjans dels 80, cap d'elles particularment destacada. Va morir el 1998.

Una grata sorpresa el trompetista Malachi THOMPSON y su Freebop Band, aunque me cuesta encontrar huella Free en este "New standards" de 1993 más allá de una cierta estética ... si encuentro similitud con los planteamientos de Woody Shaw y su imaginativa evolución del Hard Bop unos pocos años antes. Un buen grupo que toca con intensidad y fuerza unos standards con unos buenos arreglos: Pinnochio de Wayne Shorter, Resolution de John Coltrane, ... /// Malachi Thompson (trumpet), Joe Ford (alto sax), Carter Jefferson, Ron Bridgewater, Sonny Seals (tenor sax), Steve Berry (trombone), Kirk Brown (piano), Yosef Ben Israel, John Whitfield (bass), Nasar Abadey, Avreeayl Ra (drums), Dr. Cuz (percussion), son los músicos de este buen disco que con su habitual acierto nos ha presentado Josep.

Un disco delicioso este Alan BROADBENT- Gary FOSTER Concord Duo Series de 1994. Un par de músicos inteligentes y muy compatibles que re- inventan unos standards sobradamente conocidos, lo hacen con gran respeto por las composiciones originales pero añadiendo su sensibilidad, su buen gusto y un tratamiento muy personal. El pianista compositor y arreglista Alan Broadbent fue una pieza importante en la orquesta del Woody Hermann de 1969 al 72 aunque empieza a ser conocido desde su estancia en el Quartet West de Charlie Haden a mediados de los 80 y parte de los 90's, entremedio y posteriormente una serie de discos excelentes para el sello Concord: piano solo en Maybeck, con un trío magnífico ó este dúo formidable que presentamos hoy. El saxo alto y tenor Gary Foster es un gran "tapado", músico que tiene una preciosa sonoridad donde se mezcla Warne Marsh, Lee Konitz, Paul Desmond ..., con poquísima discografía a su nombre y que ha tocado casi de incógnito en diferentes orquestas entre ellas una larga estancia en la de la pianista Toshiko Akiyoshi. Como decíamos al principio, un disco ENCANTADOR ... de comienzo a fin

Una grata sorpresa aquest MALACHI THOMPSON i la seva Freebop Band, tot i que em costa trobar-hi empremta Free en aquest "New standards" de 1993 més enllà d'una certa estètica... si hi trobo similitud amb els plantejaments del Woody Shaw i la seva imaginativa evolució del Hard Bop uns pocs anys abans. Un bon grup que toca amb intensitat i força uns standards ben arranjats: Pinnochio del Wayne Shorter , Resolution del John Coltrane , .../// Malachi Thompson (trumpet), Joe Ford (alto sax), Carter Jefferson, Ron Bridgewater, Sonny Seals (tenor sax), Steve Berry (trombone), Kirk Brown (piano), Yosef Ben Israel, John Whitfield (bass), Nasar Abadey, Avreeayl Ra (drums), Dr. Cuz (percussion), son els músics d'aquest bon disc que ens ha presentat en Josep.

Un disc deliciós aquest Alan BROADBENT- Gary FOSTER Concord Duo Series de l'any 1994. Un parell de músics intel·ligents i molt compatibles que re- inventen uns standards ben coneguts, ho fan amb gran respecte per les composicions originals però afegint-hi la seva sensibilitat, el seu bon gust i un tractament molt personal. El pianista compositor i arranjador Alan Broadbent va ser una peça important a l'orquestra del Woody Hermann de 1969 al 72 encara que comença a ser conegut des de la seva estada en el Quartet West del Charlie Haden a mitjans dels 80 i part dels 90's, pel mitg i posteriorment una serie de discs excel.lents pel segell Concord: a piano sol al Maybeck, amb el seu trio ó aquest duet formidable que presentem avui. El saxo alto i tenor Gary Foster és un gran "tapat" , músic que té una preciosa sonoritat on s'hi barreja Warne Marsh, Lee Konitz, Paul Desmond ..., amb poquísima discografía a nom seu i que ha tocat gairebé d'amagat a diferents orquestres entre d'elles una llarga estada a la de la pianista Toshiko Akiyoshi. Tal com dèiem al començament, un disc ENCANTADOR ... de començament a final.

Primera parte con un buen grupo liderado por el batería DICK BERK, el disco "East Coast Stroll" grabado en 1993 y una música que nos lleva a los felices 60's. Un par de sidemen de lujo, los incombustibles John Hicks al piano y Ray Drummond al contrabajo y un par de jóvenes en aquel momento, Jay Collins un buen saxo tenor y Dan Faehnle un guitarrista que se inspira en los grandes de aquella época dorada , Wes Montgomery principalmente, pero también los Kenny Burrell, George Benson y en algún pasaje Jimmy Raney. El "jefe" ya lo hemos dicho es el batería Dick Berk, músico discreto a pesar de ser un buen batería que ha tocado entre otros con Ted Curson y Bill Barron (unos pocos programas atrás habíamos escuchado el excelente Tears for Dolphy con ellos), también con Charles Mingus, Freddie Hubbard, Milt Jackson, Jean Luc Ponty, etc ... Música sin pretensiones y sin contraindicaciones, para pasar un buen rato.

?Quién puede a estas alturas discutir la trascendencia del pianista y compositor PAUL Bley en la evolución del Jazz moderno?. Un corto período inicial en el Bebop y rápidamente empieza a relacionarse con los músicos de la vanguardia del momento, forma parte en 1961 de un trío decisivo en el desarrollo del Free Jazz con Jimmy Giuffre y Steve Swallow que gravan títulos como los Fusion , Thesis y Free Fall. Llegamos a 1965 y este "Touching", composiciones de su ex-mujer Carla Bley, de Annette Peacock y de él mismo; unos compañeros de lujo Barry Altschul a la batería y Kent Carter al contrabajo, músicos que comparten con él una gran flexibilidad y que llevan sus instrumentos bastante más lejos de ser un mero soporte rítmico, los tres moviéndose en terrenos de mucha libertad y proponiendo continuamente. Queda claro escuchando este disco que Paul Bley fue un músico maduro y muy directo ya desde sus inicios y también sabemos que su creatividad nunca ha parado de crecer en los últimos 50 años, lo ha hecho sin estridencias y tocando todas las "teclas" .... Buenos todos los temas de los disco, todos tienen su gracia particular ... puestos a elegir uno el último seleccionado: Mazatalán una composición propia.

Una primera part amb un bon grup liderat pel bateria DICK BERK, el disc "East Coast Stroll" gravat el 1993 i una música que ens porta als feliços 60's. Un parell de sidemen de luxe, els incombustibles John Hicks al piano i Ray Drummond al contrabaix i un parell de joves en aquell moment , Jay Collins un bon saxo tenor i Dan Faenhle un guitarrista que s' inspira en els grans d'aquella època daurada, Wes Montgomery principalment, però també els Kenny Burrell, George Benson i en algun passatge el Jimmy Raney. El "jefe" ja ho hem dit és el bateria Dick Berk, músic discret tot i ser un bon bateria que ha tocat entre d'altres amb el Ted Curson i el Bill Barron ( uns pocs programes enrere varem escoltar l'excel.lent Tears for Dolphy amb ells), també amb el Charles Mingus, Freddie Hubbard, Milt Jackson, Jean Luc Ponty , etc... Música sense pretensions i sense contraindicacions, per passar una bona estona.

Qui `pot a aquestes alçades discutir la transcendència del pianista i compositor PAUL BLEY en l' evolució del Jazz modern ?. Una curta estada inicial en el Bebop i rapidament comença a relacionar-se amb músics de l' avantguarda, forma part el 1961 d'un trio decisiu en el desenvolupa ment del Free Jazz amb el Jimmy Giuffre i Steve Swallow que graven títols com els Fusion, Thesis i Free Fall. Arribem a 1965 i aquest "Touching" , composicions de la seva ex-dona Carla Bley, de l' Annette Peacock i d'ell mateix; uns companys de luxe Barry Altschul a la bateria i Kent Carter al contrabaix , músics que comparteixen amb ell una gran flexibilitat i que porten els seus instruments bastant més lluny de ser un simple suport rítmic, tots tres movent-se en terrenys de molta llibertat i proposant continua ment. Queda clar escoltant aquest disc que el Paul Bley va ser un músic madur i molt directe ja des d'els seus inicis i també sabem que la seva creativitat mai ha parat de créixer en els últims 50 anys, ho ha fet sense estridències i tocant totes les "tecles".... Trobo bons tots els temes dels disc, tots tenen la seva gràcia particular ... posats a triar-ne un l'últim seleccionat: Mazatalán una composició pròpia.