Avui comencem amb Pop-Jazz ( si existeix aquest estil) i no pot ser d'altre manera considerant que la sueca Marie BERGMAN ha participat en dues edicions del Festival d' Eurovisión !!!. Arribats aquí, cabria pensar que qui ha seleccionat aquest disc en un programa dedicat al Jazz, s'ha tornat boig ...ó donar-li un vot de confiança al llegir en els crèdits que també hi és el saxo tenor i soprano Andy Sheppard. El cert és que Marie Bergman és una bona vocalista, també és una bona pianista la danesa Maj-Britt Kramer i no ho fan gens malament la contrabaixista Jens Skou Olsen i la bateria/ percusionista Benita Haastrup ..., però no hi ha dubtes de que la major quota Jazz en aquest "Who Calls the Tune" del ... prové del saxofonista anglés Andy Sheppard, un músic que sempre ens ha agradat a les seves participacions en diferents grups de la Carla Bley i que ja fa un cert temps varem programar en el disc Trios on també hi era el marit de la Carla, el contrabaixista Steve Swallow. Doneu una oportunitat al disc, valoreu el treball al piano de Maj-Britt Kramer i escolteu el primer tema, Nefertiti del Wayne Shorter. No, el programador no s'ha tornat boig ...

"Masters From Different Worlds", poques vegades el títol d'un disc és tan representatiu com en aquesta ocasió. Clifford JORDAN als saxo tenor i soprano, un músic que va viure de manera ben ortodoxa primer el HardBop i desprès el PostBop i que en aquesta darrera etapa de la seva vida va aconseguir una gran maduresa que va traduir en una calidesa i dolçor ben especials, l'altre és el RAN BLAKE, un pianista poc ortodox, les seves harmonies son úniques i impredictibles i en aquesta ocasió arrodoneix una interpretació carregada de lirisme amb un marcat to nostàlgic. Un contrast entre dos músics ben diferents que fan d'aquest "Masters From ..." un disc PLE de MÀGIA i que aconsellaria de totes totes a qualsevol aficionat amb un cert recorregut que manifestés un cert grau de saturació i necessités escoltar alguna cosa realment especial. //// Molt bon treball també de: Julian Priester al trombó/ Windmill Saxophone Quartet, canyes/ Alfredo Mojica, congues/ Steve Williams, bateria/ Claudia Polley, veus i només cal escoltar la versió que fan del Something to Live For de l' Strayhorn per comprovar que estàs davant d'un disc diferent ....

Aquest és el disc-debut del saxofonista tenor i soprano alemany Christof LAUER i vaja quin debut ... Nascut el 1953 és un dels millors saxofonistes europeu, músic allunyat dels circuits més comercials va començar gravant per el segell CMP i posterior ment per ACT, naturalment els seus companys és mouen en aquesta mateixa òrbita: Michel Portal, Anthony Cox, Carla Bley, Maria Joao, Michel Godard ... i els Joachim Kühn, Palle Danielson, Peter Erskine que l'acompanyen en aquest "Christof Lauer" de 1989 que també és el nom del disc. La seva música és propera a l'avantguarda, pot recordar en algún moment la "ferocitat" de l' Evan Parker però aquesta seria només una de les seves facetes, té una amplia varietat de registres. MOLT BO aquest "Crhistof Lauer" i molt bons els músics que l'acompanyen el el seu debut, curiós el duet que fa amb el Joachim Kühn en el clàssic Harlem Nocturne.

Un parell de mestres que fan un duet sensacional en aquest "Flying Colours" de 1997, Joe LOVANO als saxo tenor i soprano i el pianista Gonzalo RUBALCABA. Un pianista nascut a Cuba l'any 1963, apadrinat en els seus començaments per els grans mestres cubans Chucho Valdés, Paquito d'Rivera, Arturo Sandoval, poca producció discogràfica, bona part per Blue Note ( cal escoltar un extra ordinari "The Blessing" amb Charlie Haden i Jack De Johnette, així com d'altres a piano solo)), té una formidable formació tècnica i el bon gust de fer-la servir a favor de la música, a diferencia d'altres, a la seva música hi ha Jazz però també Clàssica i un deliciós toc impresionista dels Ravel i Debussy ./// Joe Lovano és l'altre crack, ha fet de tot i tot ho ha fet molt bé, començaments amb influència de Coltrane encara que sempre amb un to perfecta ment distintiu i extraordinariament polit, en els últims anys s´ha dedicat a recrear la música que va mamar de petit, les grans Big Bands, Sinatra, el Carrer 52, .... Posats a triar un tema, la versió que fan del Hot House, ... però jo no em perdria la versió del Along Came Betty del Benny Golson. ALTAMENT RECOMANABLE.

El d' avui és un programa ESPECIAL, un homenatge a LEANDRO GATO BARBIERI que ens va deixar el passat dissabte 2 d Abril. Un mini- homenatge que basicament serà el recull de dos programes que varem fer l' any 2012 i és que no hem tingut temps de preparar-ne un de més complert ...

La primera part contempla els discs Chapter One: Latin America i el Chapter Two: Hasta Siempre recollits en el doble CD "Latinoamérica", gravacions de l'any 1973 on el Gato barreja de manera portentosa Jazz amb ritmes i melodies de Bolívia, Cuba, Brasil, Argentina ..., unes gotes de Rock i naturalment el Tango (genial el "bandoneista" Dino Saluzzi). Temes propis, plens de llum i color i amb la passió i intensitat que sempre el va caracteritzar, és aquesta per el meu gust la seva època més creativa i personal. Meravellós el primer tema seleccionat Marissea. /// Un any després gravarà el seu "Yesterdays" (1974), que escoltarem a la segona part del programa, un pas important a la comercialització i adaptació als "nous temps" que reclamen una major electrificació i l'augment de la cuota Pop i Rock. Aquest Yesterdays marca la frontera de un Gato que de manera irreversible (crec) s' instal·larà posterior ment a la World Music, l' Smooth i experiments comercials diversos... No us podeu perdre la poderosa i molt intensa versió del clàssic Yesterdays del Jerome Kern.

Hi ha un Gato Barbieri previ, el dels anys 60, amb colaboracions força interessants amb Don Cherry ( Complete Communion, Symphony for Improvisers ), amb la Carla Bley ( Escalator Over the Hill, A Funeral Tong,...) i naturalment no podem oblidar la seva GLORIOSA participació a l' èxit de la meravellosa " Last Tango in Paris" del Bertolucci, ... com no pot ser d' altre manera tancarem el programa amb el tema central de la pel.lícula.

Adéu GATO, gràcies GATO .

Un disc de l' Horace SILVER sempre és una festa plena de color i aquest "The Jody Grind" de 1966 no és una excepció. Mestre del Hard Bop, amb permís de l' Art Blakey amb qui va "co-fundar" els Messengers, però també del Funk i pocs han interpretat com ell el Blues; un enorme talent natural li va permetre sofisticar músiques populars i tradicionals tan diverses com el Cape Verdean Folk (cal escoltar el disc Cape Verdean Blues, lleugera ment anterior), la música del Carib, el Gospel, el Blues ó el Boogie barrejant-les amb la major complexitat del BeBop dels Bud Powell ó T. Monk. Va mantenir sempre l' esperit "Messengers" donant oportunitats a músics joves que posterior ment esdevendrien figures del Jazz com els Woody Shaw, Joe Henderson, els germans Brecker ..., també un excel.lent i molt original compositor amb títols que son autèntics standards del Jazz. En aquest The Jody Grind hi trobarem un Funky vibrant però bastant més imaginatiu i sofisticat del que és habitual en aquest estil ..., a l' Horace Silver l'acompanyen James Spaulding al saxo alt, Tyrone Washington tenor, Larry Ridley és el contrabaix , Roger Humphries bateria i el sempre extra ordinari Woody Shaw a la trompeta ... un disc IMPRESCINDIBLE a la discografia d'aquest extra ordinari pianista i compositor.

El West Coast va tenir destacats intèrprets, un d'ells va ser el saxo alt Hal McKUSICK que no és precisament dels més coneguts. Va treballar a diferents Big Bands, la de Woody Herman, Les Brown, Buddy Rich, Claude Thornhill ...,té poca discografia a nom seu i com molts dels músics associats al West Coast va desapareixer molt aviat de l'escena musical, de fet les seves gravacions com a líder es redueixen a la segona meitat dels 50's, a partir d'aquest moment treballarà per la discogràfica CBS com a músic d'estudi i també es dedicarà a l' ensenyament. És habitual encasellar l' Hal McKusick com a músic West Coast, encara que això seria bastant inexacte perquè ell es va moure més aviat en territoris propers a la "Tercera Via" dels George Russell, Gil Evans i segons Lee Konitz va ser un dels millors representants de l' escola tristaniana ...En aquest "East Coast Series Vol. 8" de 1955, bona part de les composicions son del Manny Albam i s'acompanya d'una de les millors rítmiques possibles a l' època: Barry Galbraith a la guitarrra, Milt Hinton al contrabaix i Osie Johnson a la bateria...subtilesa i swing a parts iguals. Hal McKusick un músic molt millor del que suggereix la seva curta discografia i que qualsevol aficionat al Jazz ha de conèixer ...

El pianista polonès Marcin WASILEWSKI i els seus compatriotes Slawomir Kurkiewicz contrabaixista i Michal Miskiewicz bateria ja tenien un cert re coneixement amb el seu Simple Acoustic Trio però és el trompetista Tomasz Stanko qui els dona l' empenta definitiva al incorporar-los com a secció rítmica del seu quartet a partir del 2002 en el disc The Soul of Things; aquest grup treballarà junt uns quants anys i l' Stanko arriba a afirmar que és el millor grup de Jazz que ha tingut mai Polonia. Tots quatre músics comparteixen devoció per la figura del genial pianista i compositor Krzystof Komeda, cal recordar que l' Stanko va formar part del mític "Astigmatic" de començaments dels 60's i una part important de la seva carrera la ha dedicat a rememorar la música que va compartir amb el meravellós Komeda. Aquest "Spark of Life" del 2014 que estem escoltant té a més l' impagable presència del saxo tenor suec Joaquim Milder que aporta una suavitat i lirisme impresionants, tot el disc té una barreja de lirisme i energia molt destacats, amb un Wasilewski que ens recorda el millor John Taylor, la forta i enèrgica presència del contrabaixista Kurkiewicz i l' atmòsfera aportada des de la bateria del sr. Miskiewicz. La cosa comença molt bé amb el primer tema: Sleep, Safe and Warm ( tema central de la inquietant Rosemary`s Baby de R.Polanski i música de K.Komeda) i el conjunt és un disc ABSOLUTAMENT RECOMENABLE.

I una segona part amb CLARINETISTA misteriós, tot i que posiblement parlem del més important de tots. Multiinstrumentista, també tocaba el soprano, baríton, tenor ..., va ser un músic molt important en el desenvolupa ment del Jazz Modern i un dels primers a "abusar" de les formes lliures que desembocarien en el Free Jazz, aquí hem de fer referència al trio que va liderar el 1961 on també hi era el Paul Bley. Abans havia format part de l' orquestra del Woody Herman i com molts dels músics que van ser-hi va contribuir al naixement del West Coast, la majoria va "comercialitzar" la seva música i van acabar fent de directors musicals de les cadenes de TV ó als importants estudis de cinema de l' època a Hollywood, el nostre misteriós clarinetista va continuar investigant amb diferents formats i va arribar a la fórmula "+3", això era finals dels 50 i és mítica la seva formació amb guitarrista i contrabaix on ell alternarà diferents instruments de vent- El disc que hem seleccionat és un directe a Berlin l'any 1960, també hi és el seu guitarrista preferit...

Polidesa i refinament serien algunes de les qualitats d'aquest trompetista, i gran especialista del fiscorn, que va ser l' Art FARMER. Una llarga carrera de més de 50 anys en la que va fer de tot: sideman molt apreciat ( cal recordar la seva participació en els quartets sense piano del Gerry Mulligan, on va substituir el Chet Baker), co-líder amb el Benny Golson en el seu famós Jazztet i una llarga llista de valuoses gravacions com a líder on predominarà una direcció de gran rigor, ordre i precisió a banda de la seva destacada presència com a solista. Aquest "Art" de 1961 és una bona mostra de les seves capacitats en aquella època, un quartet amb la sempre valuosa participació del Tommy Flanagan i un bon treball dels Tommy Williams al contrabaix i Albert Tootie Heath a la bateria, jo destacaria la versió del Out of the Past un tema preciós del Benny Golson que va interpretar sovint a diferents gravacions. M'agrada especialment la seva època madura i molt particularment el seu "Blame It On My Youth" amb un altre veterà meravellós, el Clifford Jordan. Un gran músic aquest Art Farmer del que diuen les males llengües que en ocasions el seu rigor era exagerat i de vegades es traduïa en una mala llet considerable.

Segona part a càrrec del pianista, compositor i director Abdullah IBRAHIM, l'escoltarem en el disc "No Fear, No Die" de 1990 que va ser la banda sonora de la pel.lícula S'en Fout la Mort del Claire Denis. Una banda formidable amb una rítmica solida i de plenes garanties com no pot ser d'altre manera amb el contrabaixista Buster Willams i el bateria Ben Riley, Ricky Ford és el saxo tenor, un músic molt apreciat en "aquesta casa" per la seva versatilitat i riquesa de timbres i matisos, Frank Lacy un trombonista força imaginatiu que ha treballat amb lo milloret, completen el grup Jimmy Cozier al barítono i clarinet i finalment Horace Alexander Young III al alto, soprano i flauta; aquests dos últims desconeguts per mi però que no desentonen en absolut. Composicions molt ben estructurades ( herència Ellington, és clar), una bona tria i direcció dels solistes ( herència Ellington, potser?) i una discreta referència a la seva Sud Àfrica natal fan d'aquest No Fear, No Die un bon disc ...

Aaron GOLDBERG és un pianista que en realitat és molts pianistes alhora, la qüestió potser seria decidir si això és una qualitat ó un defecte. En aquest "Home" del 2010 treballa amb el seu trio habitual, Reuben Rogers al contrabaix i Eric Harland a la bateria, la compenetració és gran com a resultat d'aquesta continuïtat però resulta que a més en aquest disc hi tenim un comodí de primera: el saxofonista Mark Turner. Escoltarem tres temes i en ells hi trobarem el Gonzalo Rubalcaba, a Michel Camilo, Keith Jarret, Ahmad Jamal, ... Qualitat ó Defecte ?. Aquest caràcter camaleònic li ha permès acompanyar infinitat de músics: .............. tots ells como veiem d' estils ben diversos.

Jimmy RUSHING va ser un vocalista de gran vitalitat que tenia un swing prodigiós, va interpretar el Blues com ningú i va col·laborar de manera important a l' èxit de l'orquestra del Count Basie en el període que va del 1935 al 50. Aquest "The You and Me That Used to Be" el va gravar l'any 1971 poc abans de morir i tot hi ser ja bastant vell encara conserva i contagia el seu optimisme i vitalitat i ens retorna a un Jazz directe, de gran naturalitat, sense contraindicacions; la banda que porta és de primera començant per una rítmica literalment apabullant: Mel Lewis és el bateria, Milt Hinton el contrabaixista i un SENSACIONAL Dave Frishberg com a pianista i arranjador, tots tres estan perfectes. Perfecte i plé de força també el vent amb els Zoot Sims i Al Cohn, que el van acompanyar sovint en aquesta darrera època, Bud Johnsson el saxo soprano i un espectacular com sempre Ray Nance a la trompeta ( fantàstic en el Fine and Mellow de la Holiday). Un disc IMPRESCINDIBLE ... fins hi tot per els que tenen alguna mena d' al·lèrgia als vocalistes.

El pianista Mark SOSKIN és des de fa anys un reconegut sideman i ha participat en un nombre important de gravacions i actuacions, destacada la seva participació regular en els grups del Sonny Rollins des de mitjans dels 70's i bona part de la dècada següent, també ha gravat amb el Joe Locke, Herbie Mann, George Rusell, Joe Henderson i bastants d'altres. Poca discografia al seu nom i escoltant aquest "One Hopeful Day" sorprén que hagi gravat tant poc com a líder dels seus propis grups, la seva música és lluminosa i vibrant tot i que també és cert que aquí els seus "sidemen" son autèntiques estrelles: Chris Potter al saxo tenor i sopano, John Patitucci contrabaix, Bill Stewart el bateria i en alguns temes John Abercrombie a la guitarra. Un molt bon disc aquest One Hopeful Day del 2007 que conté magnífiques versions d' standards com Bemsa Swing i també bones composicions seves.

Grant GREEN el guitarrista estrella de Blue Note i un dels majors impulsors del Soul-Jazz en aquells grups guitarra- bateria- orgue tant habituals els anys 60 i 70; els seus organistes van ser sobretot el Larry Young, però també els Jack Mc Duff, Big John Patton i d'altres. Un gran intèrpret també del Blues i d'un Hard Bop lleuger i refinat amb músics com Joe Henderson, Sonny Clark (s'ha de tenir el seu Complete Blue Note amb el Sonny Clark ), Herbie Hancock, McCoy Tyner, Elvin Jones, Hank Mobley, ... i finalment algunes gravacions d'estil Funk amb músics com el Lou Donaldson ó Stanley Turrentine. Aquest "Idle Moments" que estem escoltant és un dels seus millors i més coneguts, un grup sensacional de músics habituals en aquell moment del segell Blue Note: un càlid i clàssic Duke Pearson al piano, Bob Cranshaw al contrabaix, Joe Henderson amb la seva enorme i càlida presència, dolça, però mai empalagosa i un Bobby Hutcherson amb la seva analítica brillantor, tots ells donen suport a una atmosfera meravellosa on destacaran l' elegància i l'enorme i molt directe expresivitat d'aquest gran guitarrista que va ser Grant Green. Un disc IMPRESCINDIBLE ... naturalment.

Jerry BERGONZI és un excel.lent i veterà saxo tenor que ha hagut d'esperar molts anys per rebre el re coneixement que mereix. Innegables influències dels Sonny Rollins i John Coltrane, ha sabut madurar un estil i personalitat pròpies i en aquest sentit hi trobem un paral.lelisme amb l'altre excel.lent saxofonista que és el George Garzone amb qui ha tocat en més d'una ocasió i que com ell ha dedicat bona part de la seva carrera a l'ensenyament a prestigioses institucions. Poc re coneixement a nivell mediàtic per el fet d'haver gravat sovint a segells independents ó de poc renom, finalment ha rebut un major re coneixement del públic en general tot i que sempre ha estat un músic molt respectat i admirat pels seus companys de professió. Trobarem en aquest "Tenor Talk" del 2008 un vibrant i molt imaginatiu saxofonista que s' acompanya de músics excel.lents: el pianista Renato Chicco, Dave Santoro al contrabaix i el bateria Andrea Michelutti, amb ells ha tingut un llarg recorregut i això sempre es nota. Tot un plaer sr. Bergonzi.

Un vibrafonista que explica histories i un pianista que acompanya com ningú, ells son Joe LOCKE i Kenny BARRON i aquesta preciositat que estem escoltant és "But Beautiful" , una de les mostres dels bons Steeplechasse que va gravar la dècada dels 90. Poc podem dir del pianista Kenny Barron, ell és simplement un dels millors acompanyants de l' historia del Jazz a l' alçada dels mítics Tommy Flanagan ó Hank Jones i com ells amb plena autoritat per dialogar de tu a tu amb qualsevol solista, qui no recorda el seu treball amb l' Stan Getz a l' extra ordinari People Time ... El vibrafonista Joe Locke bastant menys conegut que els Jackson, Hutcherson, Burton, destaca per el seu lirisme i una capacitat única per "cantar" històries des d'el vibràfon... segur que després d'escoltar aquest disc cercareu més material seu ( un altre d' extra ordinari seria el duet que fa amb el pianista Frank Kimbrough en el disc Saturn's Child) . Hem seleccionat tres temes, tots tres deliciosos però en podriem haver seleccionat qualsevol dels altres i el resultat seria semblant ... en qualsevol cas no us podeu perdre la versió que fan del Stolen Moments de l' Oliiver Nelson. Altament RECOMENABLE.

Un plaer escoltar el JOHN COLTRANE de finals dels 50 quan cercava el "seu" quartet per interpretar la "seva" música, en aquesta època experimentarà amb la rítmica que coneixia bé de la seva estada en el grup del Davis: els Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Coob, també ho provarà amb Cedar Walton, Tommy Flanagan, Art Taylor, Lex Humphries ... Quan escoltes aquest "Coltrane Jazz", diferents temes amb diferents rítmiques, vas trobant bones interpretacions, tot funciona bé, cap novetat ... fins que arribes al tema Village Blues, allà hi son el McCoy Tyner i l'Elvin Jones i veus que TOT HA CANVIAT, ha trobat la "seva" rítmica i amb ella John Coltrane tancarà el seu període clàssic, encara no hi és el Jimmy Garrison però ja arribarà... el que ve després ja és un altre historia amb noms propis: Crescent, A Love Supreme, Afro-Blue Impressions, Coltrane Live at Birdland, etc etc ...

El saxo tenor WARNE MARSH i el pianista Sal Mosca van ser alumnes destacats del Lennie Tristano i van dedicar bona part de la seva carrera a rendir tribut al mestre. Un saxo tenor de forta personalitat que recorda el Lester Young en la seva introversió i el caràcter somiador a les seves interpretacions, destacat improvitsador generalment des preocupat de la melodia, que exigirà rítmiques que marquin tempos molt regulars sobre els que deixarà volar la seva imaginació ( herència Tristano) ; bastant actiu a finals dels 40 i la dècada dels 50, sempre vinculat al Cool i exercint sovint d' "alter ego" del Lee Konitz, posterior ment poques gravacions, alguns directes i en general una carrera molt al marge dels circuits més convencionals ... bastant menys conegut el pianista Sal ( de Salvatore) Mosca tot i que va tocar amb el Charlie Parker i amb el Lee Konitz a finals dels 40, en anys posteriors algunes trobades amb el Warne Marsh, actuacions en alguns clubs novaiorquesos i poca cosa més. Aquest "Berlín 1980" que estem escoltant recull un directe a Berlín, els dos músics s'acompanyen del contrabaixista Eddie Gómez i el bateria Kenny Clarke i jo el trobo francament bo, hem seleccionat també un tema d'una gravació en estudi en el que toquen a duet i que permet veure amb claredat la singularitat del pianista, el seu estil percudiu, el gust per la dissonància i la possible influència exercida sobre el també pianista, lleugera ment posterior, Ran Blake.