Saxofon

Presentem avui un dels primers treballs del pianista italià Giovanni MIRABASSI, el disc "Architectures" de l' any 1998 amb el contrabaixista Daniele Mencarelli i Louis Moutin a la bateria, un Moutin que a l' emissió en directe del programa de ràdio he associat erròniament amb el trio del pianista Stéphan Oliva i la realitat és que va ser en un dels trios de Martial Solal on l' havia conegut. Un primerenc Mirabassi encara influït per Keith Jarret i com no per el pianista italià més rellevant Enrico Pieranunzi, tot i que ell hi diu la seva ..., un bon trio i bones composicions seves de les que podríem destacar l' últim tema seleccionat en aquesta primera part, un encantador La Place de la Mairie. Poc després d'aquest publicarà "Avanti!" un recull de cançons de la revolució a diferents èpoques que el farà conegut per el públic en general ... , no té una gran producció en els anys següents però si que té un bon nivell el conjunt dels seus treballs, nosaltres varem programar fa aprox. un any un dels seus darrers treballs , el disc "No Way Out" de 2013 que manté el bon gust, constant en la seva trajectòria, i a més s'hi afegeix l' excel.lent vibrafonista Stefon Harris.

Ja ens va agradar força "Introducing Triveni" del trompetista Avishai COHEN i potser encara més aquest "Triveni II" que estem escoltant, qui ho ha dit que segones parts mai son bones?. Una rítmica impresionant amb el contrabaixista Omer Avital i un imprescindible Nasheet Waits a la bateria, com a mínim en el context d' aquest disc, ajuden i molt a que amb una senzillesa i naturalitat impresionants un original Avishai Cohen "planegi" per diferents èpoques i músics del Jazz aconseguint un aire de familiaritat encara que mai de simple copia. Una nova edició del primer Triveni podria haver representat un "más de lo mismo" , en absolut; els paisatges recreats son completament diferents en les dues edicions i es complementen a la perfecció. La meva recomanació? ... ELS DOS.

Es fan dir “The Cookers”, son un grup de veterans amb nom propi a l’ historia del Jazz i que practiquen un post Bop directe i amb molta vitalitat: Eddie Henderson és el trompetista, Billy Harper al saxo tenor, Donald Harrison saxo alto, George Cables piano, Cecil McBee contrabaix, Billy Hart bateria i David Weiss a la trompeta i responsable dels arranjaments. La majoria d’ells vinculats d’una manera o altre amb el Hard Bop, s’inspiren clarament en l’ estructura dels grups que havia muntat Art Blakey en els seus Messengers, el grup com a tal comença a funcionar l’any 2007 i aquest “The Call of the Wild and Peaceful Heart” de 2016 és la seva última gravació, hi trobarem un jazz amable, sense pretensions, molt ben interpretat i que garanteix una bona estona. Hem passat una bona estona escoltant-los.

Michel Sardaby és un pianista nascut a la Martinica francesa l’any 1935 es trasllada a Paris el 57, allà acompanyarà a músics locals i als nombrosos músics americans residents i de pas en el Paris de l’ època. Debuta discogràficament l’any 1970 amb un bon disc en trio amb els Percy Heath i Connie Kay, Night Cap és el nom del disc i el trio serà la formació habitual en els seus treballs posteriors, aquest “Intense Moment” de 1997 amb el contrabaixista Percy Heath i el bateria John Betch n’ és un dels bons. Michel Sardaby és un pianista refinat i un gran melodista, la seva interpretació és càlida, propera i cal conèixer aquest bon músic que no té, des d’el meu punt de vista, el reconeixement que mereix...

El pianista Bud POWELL va ser amb Charlie Parker un dels màxims representants del BeBop i va exercir una gran influència sobre molts dels pianistes posteriors a ell. Una curta i tràgica vida amb freqüents ingressos a hospitals psiquiàtrics va condicionar del tot la seva carrera, la seva producció va ser escassa i encara una bona part d' ella és poc aprofitable, mostrant la seva confusió mental i freqüents bloquejos, però ... hi ha una petita part de la seva discografia que és inigualable, absolutament meravellosa i això és el que ens trobarem en aquest "Jazz Giant" que recull dos sessions de gravació dels anys 1949 i 50, a les dues Max Roach és el bateria, els contrabaixistes Ray Brown a la primera i Curley Russell a la segona. Afortunadament aquestes no son les úniques sessions on podem trobar un Bud Powell en bona forma, hi ha els "Amazing Bud Powell", el concert al "Massey Hall de Toronto", el també meravellós "Our Man in Paris" amb el Dexter Gordon, etc ... // Tempus Fugit, Celia, Un Poco Loco, .... son alguns dels temes que escoltarem en aquest "Jazz Giant", un disc ABSOLUTAMENT IMPRESCINDIBLE.

Per alguns un barrejador poca solta, per altres un alquimista genial, parlem del saxo alto, compositor, arranjador, productor, ... John ZORN. D' origen jueu, neix a Nova York l' any 1953, de sempre una autèntica esponja que recull infinitat d' influències que posteriorment farà esclatar en totes direccions, un aventurer que ha liderat i lidera projectes molt variats i sempre de risc. Masada és un dels seus projectes, arrenca el 1994 amb aquest "Masada Alef", seguirán d`altres Masada en estudi i els corresponents directes que ha passejat per tot el mon; calien uns companys de viatge especials i aquests son el trompetista Dave Douglas, contrabaixista Greg Cohen i el bateria Joey Baron, uns músics extraordinaris perfectament capaços de liderar els seus propis projectes i que es troben perfectament cómodes i integrats amb l' idea Masada. // "Masada Alef" representa una magnífica oportunitat per apropar-se a l' univers Zorn des de posicions "més tradicionals"...., encara que tampoc em perdria els previs "Voodo" de 1986, un disc sensacional, i el "News for Lulu" del 87, els dos fan referència al HardBop de la ma de les valuoses composicions del Sonny Clark i d'altres. El Jazz no seria el mateix sense JOHN ZORN.

El saxofonista Charles LLOYD neix a Memphis l'any 1938 i la seva és una trajectòria molt particular; a finals dels 50 ingressa a la Big Band del Gerald Wilson i poc desprès entra com a director musical en el grup del bateria Chico Hamilton, allà destacarà com a compositor, arranjador i naturalment com a instrumentista. El 1965 forma el Charles Lloyd Quartet amb el pianista Keith Jarret, contrabaixista Cecil McBee i Jack de Johnette a la bateria, aquest grup aconsegueix un reconeixement popular important en aquest "Charles LLoyd a Monterey 1966", que supera en vendes el milió de copies ..., la seva proposta original i força atractiva en aquell moment, es mou a mig camí entre el Jazz diguem clàssic i l'avantguarda que representa Coltrane i implica un apropament als nous gustos del públic que ja ha iniciat la seva deserció cap a terrenys més propers al Rock // A partir de 1970 i durant aprox. deu anys la seva producció musical és molt escassa fins que Michel Petrucciani el "recupera" pel Jazz i el convenç del seu retorn, desprès vindrà l' época ECM que l'ha convertit en un músic "de moda" per un determinat públic. S`ha de conèixer aquest directe a Monterey del 66.

Qui millor que Hank JONES i Elvin JONES per homenatjar el seu germà mitjà THAD ?. Un meravellós compositor, arranjador i banleader a més d'un excel.lent intèrpret de la trompeta i el fiscorn que ens va deixar una serie de composicions originals i molt distintives com podem comprovar en aquest emotiu homenatge que li dediquen els seus germans, acompanyats del contrabaixista George Mraz un altre músic amb qui va tenir molta afinitat i que demostren els quatre anys que van compartir a la Thad Jones- Mel Lewis Orchestra ( del 72 al 76). "Upon Reflection" és una autèntica joia, un disc ple d'emotivitat, sensibilitat i bon gust, els temes son magnífics, els músics ja de per si extraordinaris, toquen amb un plus d' amor i vinculació personal al homenatjat que el fan ABSOLUTAMENT IMPRESCINDIBLE. No us podeu perdre els dos primers temes seleccionats: Thad's Pad i Upon Reflection. Posteriorment Hank Jones participarà en un altre molt bon homenatge en el disc One More: The Music of Thad Jones a nom del Jimmy Owens, també recomanable.

"Live at Donte's" de l'any 1969, és un dels primers discs que va gravar el violinista Jean-Luc PONTY que en aquells moments va representar una clara alternativa als "clàssics" Stephane Grapelli, Joe Venuti, Stuff Smith, ... La seva formació és clàssica, ell és un nen prodigi i té per davant una prometedora carrera com a concertista ... fins que escolta a Miles Davis i a John Coltrane, això el decantarà definitivament cap el Jazz.. L'any 1967 el pianista John Lewis el convida a participar amb el seu Modern Jazz Quartet al festival de Jazz de Monterey, farà una primera estada als EEUU i es relacionarà amb el pianista George Duke, aquesta és l' època on gravarà precisament aquest "Live at Donte's", un intens directe amb el que és guanyarà el reconeixement del públic nordamericà, l'acompanyen George Duke al piano, el contrabaixista John Heard i els bateries Dick Berk i Al Cecchi en algún tema) ... encara hi trobem traces del Bebop i de la música modal (George Duke recorda fàcilment el Herbie Hancock), ... aquí farà un punt i apart, desprès vindran les associacions amb els Frank Zappa, John McLaughlin, la Mahavishnu ...

Pocs músics han aixecat tantes expectatives en els seus inicis com el multi- instrumentista James CARTER. L'any 1987 fa una curta estada en el grup del Wynton Marsalis, després treballarà amb el Lester Bowie i a començaments dels 90's la crítica aposta per ell com el músic que liderarà el Jazz dels propers anys ... o dècades. Grava el seu primer disc com a titular el 1993 pel segell DIW i segueixen cinc excel.lents gravacions per Atlantic, precisament aquest "Conversin' with the Elders" és un Atlantic de 1995; un guió ben simple que consisteix a convidar velles glories (els seus ancestres) i conversar amb ells prenent com a base antics ó molt antics temes del Jazz , aquesta idea a priori no garantiria uns millors o pitjors resultats però si que resulta determinant la qualitat dels músics que hi participen: una rítmica excel.lent amb el pianista Craig Taborn, Jaribu Shahid al contrabaix i Tani Tabbal a la bateria + un James Carter que en qualsevol dels instruments que farà servir ( tenor, alto, clarinet baix, baritono) mostra un nivell realment superlatiu, justificant plenament els elogis que l'han col.locat al cap de munt. Els ancestres que ha convidat?, doncs Lester Bowie, Buddy Tate, Harry Sweets Edison, Hamiet Bluiett, ... ho fan be, però no hi ha el més mínim dubte de qui és l'estrella. James Carter un músic enorme, un autèntic superdotat amb unes excel.lents gravacions en aquesta primera època. Un fantàstic Blue Creek amb el Buddy Tate de convidat obre la segona part d'aquest programa.

Comencem temporada amb un homenatge a aquest gran vibrafonista que va ser Bobby HUTCHERSON, que ens va deixar el passat 15 d'Agost a l'edat de 75 anys. Va debutar gravant per Blue Note, això era l'any 1963 un moment en el que el Jazz anava prenent direccions ben diferents; el Hard Bop encara tenia vigència i Bobby Hutcherson tocarà Hard Bop amb els Grant Green ( que magnífic és el seu Idle Moments), Lou Donaldson, Hank Mobley, John Patton, ... , paral.lelament van aparèixer uns plantejaments més innovadors de gran llibertat liderats per músics com Andrew Hill, Eric Dolphy, Sam Rivers, ... i allà també hi serà el Bobby Hutcherson.

"Dialogue" de l'any 1965 és el disc que hem preparat a la primera part del programa, hi son el pianista Andrew Hill, el tenor i flauta Sam Rivers, Freddie Hubbard a la trompeta, Richard Davis al contrabaix i Joe Chambers és el bateria, les composicions denses i complexes a càrrec de l' Andrew Hill i Joe Chambers. Un per un tots els músics estan formidables, però és l' interacció del grup el que fa d'aquest Dialogue una obra mestra: fresca tot i la seva complexitat, cerebral i atmosférica encara que visceral, ... una música plena de contrastos. Una OBRA MESTRA.

Segona part del programa i el disc "In the Vanguard" de 1986, Bobby Hutcherson ja ha deixat enrere avantguarda i experiments diversos que va provar a la dècada dels 70's i s 'instal.la a la comoditat del PostBop d'on ja no es mourà fins al final de la seva carrera. Aquell Hutcherson cerebral, dens i atmosfèric es transforma en un músic més càlid, dolç, més proper ... lògicament també canvien els interlocutors, en aquest cas Kenny Barron al piano, Buster Williams al contrabaix i el bateria Al Foster, grans músics també i propers com ell al PostBop, Molt diferent al disc anterior, però també MOLT RECOMANABLE.

Un record també per Rudy Van Gelder aquest mític enginyer de só responsable de bona part d' algunes de les millors gravacions de Blue Note dels 60's i 70's i que també va col·laborar amb altres segells com ara Prestige, Impulse, Verve, Savoy, CTI . Va morir el passat 25 d' Agost.

Adeu Bobby i Rudy,, gràcies Bobby i Rudy.

La pianista japonesa Junko ONISHI nascuda l'any 1967, barreja perfectament tradició i modernitat en la línia del millor Jacky Byard, això no és estrany perquè va ser el seu professor i mentor. Aquest "Baroque" de 2010 que estem escoltant, és el primer disc després d'una llarga sequera de aprox. deu anys, una profunda depressió motivada precisament per la mort del seu mentor i amic l'any 1999, la va allunyar de gravacions i de qualsevol interpretació en públic; la seva formació més habitual era el trio però en aquesta cas s' envoltarà d'un grup més nombrós de bons músics: Nicholas Payton, James Carter, Wycliffe Gordon, els contrabaixistes Reginald Veal i Rodney Whitaker i finalment Herlin Riley a la bateria. S`ha de conèixer la Junko Onishi i és aquest "Baroque" un treball particularment fresc i lluminós tant a les seves composicions com a les esplendoroses versions que fan d'alguns standards, que renoven de dalt a baix. Altament RECOMANABLE

Això de la fusió del Jazz amb altres músiques no sempre funciona i de vegades aquesta barreja resulta artificial. Jerry GONZÁLEZ, nascut a Nova York el 1949 és un "bilingüe" real, els seus orígens son llatins i la seva formació és basicament jazzistica, el seu pare havia sigut cantant d'una banda llatina però a casa seva també escoltava els Machito, Parker, Gillespie ... A començaments dels 80 organitza la Fort Apache Band amb el seu germà Andy i el bateria Steve Berrios, actuacions a diversos festivals i una serie de gravacions de la que destacaríem un excel.lent Rumba para Monk el 1989; arribem a 1991 i aquest bon disc que és "Moliendo Café", la barreja entre la música afro- cubana i el Jazz funciona amb tota naturalitat, ell toca la trompeta, el fiscorn i també les congues, Carter Jefferson és el saxo tenor, Joe Ford als soprano, alto i flauta, Larry Willis piano i els esmentats Andy González contrabaix i Steve Berrios bateria, tots ells amb la seva qualitat i afinitat a la proposta aconsegueixen fer una música vibrant i extravertida que fa perfectament recomanable aquest Moliendo Café.

Finals d' Agost, hem de començar a preparar nova temporada i amb aquest ESTATE del compositor italià Bruno Martino finalitzarem aquesta tanda d' entreteniments d'estiu que han estat els " (Algunes de) les millors versions de ... ". Un tema deliciós, que també ens agrada molt i del que hem preparat les següents versions: Minuts 0'00 ( Bobby Hutcherson)// 7'55 (M. Petrucciani )// 13'45 ( W.Shaw)// 19'00 ( M.Copland).

La nota trista és que el gran Bobby Hutcherson ens va deixar el passat 15 d'Agost.

Avui CON ALMA la mítica composició del Dizzy Gillespie de la que se n'han fet infinitat de versions, moltes d'elles notables i es que el tema s'ho val ... Als minuts: 0'00 ( Dizzy Gillespie)// 9'25 ( Fred Hersch)// 15'20 (Stan Getz)// 23'30 ( Tom Harrell)// 31'35 ( O.Peterson, D-Gillespie)

Seguim amb les diferents versions de temes que ens agraden ... ara INVITATION, una preciositat del gran compositor que va ser Bronislav Kaper. Versions del guitarrista René Thomas en el disc "Dinasty" de l' StanGetz, de la pianista Joanne Brackeen en el disc "Invitation", duet dels guitarristes Jimmy i Doug Raney a "Duets" i finalment el saxo tenor Joe Henderson a "An Evening with Joe Henderson".