Saxofon

"Midnight Sun" és un àlbum recopilatori de balades de la cantant Dee Dee Bridgewater, és va editar el 2011 i recull algunes de les seves millors gravacions del període que comença el 1993 amb el disc "Keeping Tradition" (bona versió aquí de Angel Eyes), segueix amb el Midnight Sun de l' album "Dear Ella" que el 1997 va dedicar a Ella Fitzgerald i acaba amb el gloriós Good Morning Heartache del dic "Eleanora Fagan· que el 2010 va dedicar a Billie Holiday. No acostumem a recomanar àlbums recopilatoris però amb aquest "Midnight Sun" farem una excepció, ara ja és decisió teva si et conformes amb aquest o cerques els originals ...

I segona part amb músic MISTERIÓS, que feia temps que no en programàvem cap, un VIBRAFONISTA que no sembla clàssic el que (potser) ens permetria descartar músics com Lionel Hampton, Milt Jackson, Terry Gibs, Teddy Charles .etc... El disc es relativament recent, any 1999, ha tocat amb músics importants com Steve Coleman, Greg Osby, Gary Thomas, Jason Moran, Cassandra Wilson, ... i precisament alguns d'aquests intervenen en el aquest disc. Tecnicament és força bo i a part de la seva capacitat com a solista destaca liderant formacions d'una certa complexitat. La llista de vibrafonistes destacats és bastant curta amb noms com Gary Burton, Walt Dickerson, Karl Berger, Joe Locke, Bobby Hutcherson i uns pocs més ... WHO IS ?. Per cert, el disc el trobo FRANCAMENT BO ...

Wallace RONEY és un trompetista perfectament identificat en la tradició Post Bop, va rebre formació de Clark Terry, Dizzy Gillespie i Woody Shaw tot i que la seva admiració per Miles Davis és més que evident a tota la seva discografia. Va participar al Miles & Quincy Live al Montreux de 1991 on Davis i Quincy Jones homenatjaven a Gil Evans, a partir d'aquest moment Wallace Roney és convertirà en hereu del seu llegat. Aquest "A Place in Time" és una gravació del 2015, junta una serie de músics veterans amb qui ja havia tocat en alguna ocasió i faran una música molt entretinguda, sense sorpreses ni contra indicacions: Gary Bartz saxo alto, Ben Salomon tenor i soprano, Patrice Rushen piano, Buuster Williams contrabaix i Lenny White a la bateria, bons músics tots i una clara referència a que ... la veterania és un grau.

Frank GRATOWSKI toca el saxo alto, clarinet, clarinet baix i la flauta i a més és el responsable de les bones composicions que hi trobarem en aquest "Kollaps" de l'any 2000. Va néixer a Hamburg el 63 i als seus començaments treballarà com a solista a orquestres internacionals, multiculturals i multiestilístiques com la WDR Big Band de Colònia, la Klaus Koenig Orquestra o a diferents formacions liderades per Tony Oxley. Posteriors actuacions i gravacions en solitari i participació en projectes ben diversos amb Greg Osby, Kenny Wheeler, James Newton, Louis Sclavis, Misha Mengelberg, Peter Brötzman i una llarga llista de músics que no serien precisament representats del jazz més Mainstream ... Aquest "Kollaps" està considerat com un dels seus millors treballs i no resulta estrany perquè si a les notables composicions i afegim uns solistes de gran nivell com son el trombonista Wolter Wierbos, músic extravertit que aporta una gran vitalitat al grup, un bon contrabaixista Dieter Manderscheid i aquest extraordinari músic i bateria que és Gerry Hemingway, el resultat ha de ser forçosament bó. Frank Gratowski un excel.lent solista, compositor i líder i un disc MOLT RECOMANABLE.

Wallace RONEY és un trompetista perfectament identificat en la tradició Post Bop, va rebre formació de Clark Terry, Dizzy Gillespie i Woody Shaw tot i que la seva admiració per Miles Davis és més que evident a tota la seva discografia. Va participar al Miles & Quincy Live al Montreux de 1991 on Davis i Quincy Jones homenatjaven a Gil Evans, a partir d'aquest moment Wallace Roney és convertirà en hereu del seu llegat. Aquest "A Place in Time" és una gravació del 2015, junta una serie de músics veterans amb qui ja havia tocat en alguna ocasió i faran una música molt entretinguda, sense sorpreses ni contra indicacions: Gary Bartz saxo alto, Ben Salomon tenor i soprano, Patrice Rushen piano, Buuster Williams contrabaix i Lenny White a la bateria, bons músics tots i una clara referència a que ... la veterania és un grau.

Frank GRATOWSKI toca el saxo alto, clarinet, clarinet baix i la flauta i a més és el responsable de les bones composicions que hi trobarem en aquest "Kollaps" de l'any 2000. Va néixer a Hamburg el 63 i als seus començaments treballarà com a solista a orquestres internacionals, multiculturals i multiestilístiques com la WDR Big Band de Colònia, la Klaus Koenig Orquestra o a diferents formacions liderades per Tony Oxley. Posteriors actuacions i gravacions en solitari i participació en projectes ben diversos amb Greg Osby, Kenny Wheeler, James Newton, Louis Sclavis, Misha Mengelberg, Peter Brötzman i una llarga llista de músics que no serien precisament representats del jazz més Mainstream ... Aquest "Kollaps" està considerat com un dels seus millors treballs i no resulta estrany perquè si a les notables composicions i afegim uns solistes de gran nivell com son el trombonista Wolter Wierbos, músic extravertit que aporta una gran vitalitat al grup, un bon contrabaixista Dieter Manderscheid i aquest extraordinari músic i bateria que és Gerry Hemmingway, el resultat ha de ser forçosament bó. Frank Gratowski un excel.lent solista, compositor i líder i un disc MOLT RECOMANABLE.

Pharoah SANDERS és un saxo tenor i soprano i un dels molt músics que han girat a l'órbita Coltrane. Destaca en els ambients Free novaiorquesos de començaments dels 60, el 62 John Coltrane l' escolta al Village Gate i serà un membre estable dels seus grups a partir del 65, participant en bona part de les gravacions de l' ultima època a títols com Ascension, Expression, Om, Meditations ..., a la mort de Coltrane seguirà en el grup liderat per Alice Coltrane, també recupera la antiga amistat amb Don Cherry i Sun Ra participant en alguna de les seves gravacions. El disc "Journey to The One" és de 1980 i queda lluny la seva època més radical, ens trobem amb un melodista extraordinari que fa unes interpretacions dolces i tan plenes de matisos que no deixa dubtes de l'absolut domini que té de l'instrument; està molt ben acompanyat amb el pianista John Hicks, contrabaixista Ray Drummond i bateria Idrish Muhamad, a la major part de temes del disc, tot i que és molt maco el duet que fa amb el pianista Joe Bonner en el "After the Rain" de John Coltrane. Una molt grata sorpresa si només coneixies el Pharoah Sanders dels 60's ...

En el disc "Changing Places" (ECM Records, 2003) hi trobarem un gairebé desconegut pianista, el noruec Tord GUSTAVSEN. Nascut a Oslo l'any 1970, una discreta trajectòria amb no més de deu gravacions com a titular i diverses col.laboracions amb altres músics afins; gran afinitat és la que té amb els altres components del seu primer trio estable: el contrabaixista Harald Jansen i el bateria Jarle Vespestad que l'acompanyen en aquest deliciós Changing Places, unes composicions pròpies senzilles però molt efectives, suaus i amb un cert regust somniador que t' enganxa amb facilitat, ... un pianista més que notable en el que hi trobem traces del també pianista nòrdic Jan Johansson i en ocasions de Gonzalo Rubalcaba. Una TROBALLA.

Pharoah SANDERS és un saxo tenor i soprano i un dels molt músics que han girat a l'órbita Coltrane. Destaca en els ambients Free novaiorquesos de començaments dels 60, el 62 John Coltrane l' escolta al Village Gate i serà un membre estable dels seus grups a partir del 65, participant en bona part de les gravacions de l' ultima època a títols com Ascension, Expression, Om, Meditations ..., a la mort de Coltrane seguirà en el grup liderat per Alice Coltrane, també recupera la antiga amistat amb Don Cherry i Sun Ra participant en alguna de les seves gravacions. El disc "Journey to The One" és de 1980 i queda lluny la seva època més radical, ens trobem amb un melodista extraordinari que fa unes interpretacions dolces i tan plenes de matisos que no deixa dubtes de l'absolut domini que té de l'instrument; està molt ben acompanyat amb el pianista John Hicks, contrabaixista Ray Drummond i bateria Idrish Muhamad, a la major part de temes del disc, tot i que és molt maco el duet que fa amb el pianista Joe Bonner en el "After the Rain" de John Coltrane. Una molt grata sorpresa si només coneixies el Pharoah Sanders dels 60's ...

En el disc "Changing Places" (ECM Records, 2003) hi trobarem un gairebé desconegut pianista, el noruec Tord GUSTAVSEN. Nascut a Oslo l'any 1970, una discreta trajectòria amb no més de deu gravacions com a titular i diverses col.laboracions amb altres músics afins; gran afinitat és la que té amb els altres components del seu primer trio estable: el contrabaixista Harald Jansen i el bateria Jarle Vespestad que l'acompanyen en aquest deliciós Changing Places, unes composicions pròpies senzilles però molt efectives, suaus i amb un cert regust somniador que t' enganxa amb facilitat, ... un pianista més que notable en el que hi trobem traces del també pianista nòrdic Jan Johansson i en ocasions de Gonzalo Rubalcaba. Una TROBALLA.

Podem considerar el saxo tenor Archie SHEPP com un dels "fills" de John Coltrane tot i que mai un simple imitador. Un intelectual molt obert a qualsevol corrent artística, no solament musical, va ser a la dècada dels 60 un dels músics més punyent, dur i implacable a l'hora de mostrar la seva ràbia i el seu rebuig davant de qualsevol injustícia social; membre destacat de la Jazz Composers Guild ideada per el trompetista Bill Dixon l'any 1964 on també hi eren els Cecil Taylor, Bill Dixon, Don Cherry, John Tchicai, Paul Bley, Carla Bley, etc... Aquest 1964 gravarà "Four for Trane" una obra original i sobretot molt fresca on retrà homenatge a Trane interpretant quatre de les seves composicions i on el Blues hi és molt present. Un "ensemble" perfectament ideat i executat en el que hi participen John Tchicai al saxo alto, Alan Shorter trompeta, Roswell Rudd trombó, Reggie Workman contrabaix i Charles Moffett a la bateria, tots ells amb una participació individual i col·lectiva molt destacades fan que aquest sigui un disc MOLT RECOMANABLE.

Lars DANIELSSON és un bon contrabaixista i compositor que a més toca el baix elèctric i el cello + David LIEBMAN un dels millors amb el saxo soprano encara que també toca el tenor, clarinet , piano i bateria, una mostra de la seva capacitat per la diversitat que l'ha fet participar en infinitat de projectes que van de la fusió a l'avantguarda, passant per la música de cambra, el jazz clàssic o el rock + l' excel.lent pianista que és Bobo STENSON + Jon CHRISTENSEN un poderós i molt versàtil bateria. Tots quatre fan un quartet de luxe, afegim-hi unes composicions mol fresques i lluminoses de Danielsson i Liebman on tothom hi té el seu espai ... el resultat final de l' equació és aquest "Poems" de l'any 1986, una AUTENTICA JOIA, recomanable de dalt a baix.

Podem considerar el saxo tenor Archie SHEPP com un dels "fills" de John Coltrane tot i que mai un simple imitador. Un intelectual molt obert a qualsevol corrent artística, no solament musical, va ser a la dècada dels 60 un dels músics més punyent, dur i implacable a l'hora de mostrar la seva ràbia i el seu rebuig davant de qualsevol injustícia social; membre destacat de la Jazz Composers Guild ideada per el trompetista Bill Dixon l'any 1964 on també hi eren els Cecil Taylor, Bill Dixon, Don Cherry, John Tchicai, Paul Bley, Carla Bley, etc... Aquest 1964 gravarà "Four for Trane" una obra original i sobretot molt fresca on retrà homenatge a Trane interpretant quatre de les seves composicions i on el Blues hi és molt present. Un "ensemble" perfectament ideat i executat en el que hi participen John Tchicai al saxo alto, Alan Shorter trompeta, Roswell Rudd trombó, Reggie Workman contrabaix i Charles Moffett a la bateria, tots ells amb una participació individual i col·lectiva molt destacades fan que aquest sigui un disc MOLT RECOMANABLE.

Lars DANIELSSON és un bon contrabaixista i compositor que a més toca el baix elèctric i el cello + David LIEBMAN un dels millors amb el saxo soprano encara que també toca el tenor, clarinet , piano i bateria, una mostra de la seva capacitat per la diversitat que l'ha fet participar en infinitat de projectes que van de la fusió a l'avantguarda, passant per la música de cambra, el jazz clàssic o el rock + l' excel.lent pianista que és Bobo STENSON + Jon CHRISTENSEN un poderós i molt versàtil bateria. Tots quatre fan un quartet de luxe, afegim-hi unes composicions mol fresques i lluminoses de Danielsson i Liebman on tothom hi té el seu espai ... el resultat final de l' equació és aquest "Poems" de l'any 1986, una AUTENTICA JOIA, recomanable de dalt a baix.

El pianista Bill CHARLAP és un especialista en el repertori de temes populars americans, un terreny bastant relliscós en el que en principi resulta bastant complicat fer-ne cap aportació. Nascut a Nova York l'any 1966, debuta en això del Jazz a finals dels 80 amb el quintet de Gerry Mulligan, posteriorment s'incorpora al grup de Phil Woods, també ha acompanyat a Benny Carter, Clark Terry, Frank Wess, Wynton Marsalis ... , a les cantants Carol Sloane, Sheila Jordan i Tony Bennet, casat amb la també pianista Renee Rosnes amb qui ha gravat en duet en algunes ocasions, i si parlem de duets no podem oblidar el sensacional "2gheter" amb el corneta Warren Vaché. La associació amb el contrabaixista Peter Washington i el bateria Kenny Washington té una antiguitat de vint anys quan graven aquest "Notes from New York" el 2016, el trio funciona de meravella, un engranatge perfecte: suau com la seda i tant musculós com calgui, el Great American Songbook és un altre cosa quan son Bill Charlap, Peter Washington i Kenny Washington els seus intèrprets ...

Any 1962, el Jazz està prenent noves direccions amb músics clau com Ornette Coleman o John Coltrane sense oblidar el pianista i compositor Cecil TAYLOR, que havia debutat molt fort el 58 amb el seu "Jazz Advance" i que el 62 gravarà aquest " Nefertiti, the Beautiful One has Come", l' obra mestra de la seva primera època. Formació de trio amb el saxo alto Jimmy Lions amb qui va tenir una forta i llarga vinculació de vint anys, de fet fins que va morir l'any 1985, i l' extraordinari Sunny Murray, músic que va contribuir de manera decisiva a definir el paper de la bateria en el jazz d' avantguarda. Cecil Taylor un músic en permanent evolució des d'els seus inicis, considerem aquest "Nefertiti ..." com una peça molt important en l' evolució posterior del Jazz i amb la perspectiva dels molts anys que han passat, un té la sensació que el Cecil Taylor de l' època anava ben bé un parell de passes per endavant de la música de Coltrane. MOLT RECOMENABLE.

El pianista Bill CHARLAP és un especialista en el repertori de temes populars americans, un terreny bastant relliscós en el que en principi resulta bastant complicat fer-ne cap aportació. Nascut a Nova York l'any 1966, debuta en això del Jazz a finals dels 80 amb el quintet de Gerry Mulligan, posteriorment s'incorpora al grup de Phil Woods, també ha acompanyat a Benny Carter, Clark Terry, Frank Wess, Wynton Marsalis ... , a les cantants Carol Sloane, Sheila Jordan i Tony Bennet, casat amb la també pianista Renee Rosnes amb qui ha gravat en duet en algunes ocasions, i si parlem de duets no podem oblidar el sensacional "2gheter" amb el corneta Warren Vaché. La associació amb el contrabaixista Peter Washington i el bateria Kenny Washington té una antiguitat de vint anys quan graven aquest "Notes from New York" el 2016, el trio funciona de meravella, un engranatge perfecte: suau com la seda i tant musculós com calgui, el Great American Songbook és un altre cosa quan son Bill Charlap, Peter Washington i Kenny Washington els seus intèrprets ...

Any 1962, el Jazz està prenent noves direccions amb músics clau com Ornette Coleman o John Coltrane sense oblidar el pianista i compositor Cecil TAYLOR, que havia debutat molt fort el 58 amb el seu "Jazz Advance" i que el 62 gravarà aquest " Nefertiti, the Beautiful One has Come", l' obra mestra de la seva primera època. Formació de trio amb el saxo alto Jimmy Lions amb qui va tenir una forta i llarga vinculació de vint anys, de fet fins que va morir l'any 1985, i l' extraordinari Sunny Murray, músic que va contribuir de manera decisiva a definir el paper de la bateria en el jazz d' avantguarda. Cecil Taylor un músic en permanent evolució des d'els seus inicis, considerem aquest "Nefertiti ..." com una peça molt important en l' evolució posterior del Jazz i amb la perspectiva dels molts anys que han passat, un té la sensació que el Cecil Taylor de l' època anava ben bé un parell de passes per endavant de la música de Coltrane. MOLT RECOMENABLE.

L' evolució iniciada per John COLTRANE en el mític "A Love Supreme" de l'any 1964 va ser imparable i aquest "First Meditations (for Quartet)" del 65, fa evident la distància que el separa dels seus companys McCoy Tyner i Elvin Jones. John Coltrane ha entrat en una espiral (autodestructiva ?) i els que aviat seran els seus antics companys ja no podran , o no voldran, seguir-lo; continuaran encara uns mesos junts, participaran en el disc "Meditations" que amplia el quartet amb un segon bateria, Rashed Ali, i el saxofonista Pharoah Sanders, i a partir d' aquí cadascú seguirà el seu camí .. .els nous companys d'aquest viatge final seran la seva dona Alice Coltrane, Pharoah Sanders, Rashed Alí. Aquest "First Meditations ,,," és un disc molt especial amb uns McCoy Tyner i Elvin Jones esforçant-se al màxim per seguir a Coltrane i un Coltrane a la frontera a punt de saltar a la seva etapa final. MOLT RECOMANABLE.

Una segona part bastant més relaxada amb el pianista i compositor Alan PASQUA, un discret músic de sessió que ha treballat en entorns ben diferents: acompanyant a Bob Dylan, Carlos Santana, la cantant Cher, un dels membres de una de les edicions del LifeTime de Tony , ha participat a la música de pel.lícules com El Color Púrpura o Oficial y Caballero, .... un autèntic tot terreny. L'any 1993 debuta com a líder amb el disc "Milagro", un disc que s' inspira en l' èxit de grups com els Step Ahead del saxofonista Michael Brecker, un bon quartet amb l' ofici de músics com el contrabaixista Dave Holland, bateria Jack de Johnette i amb una bona lògica el saxofonista Michael Brecker que ja havia marxat dels Step i que aquí està radiant. Unes composicions particularment fresques i lluminoses de l' Alan Pasqua i destacades intervencions de cadascun dels membres del grup, fan d' aquest un disc molt, molt agradable d' escoltar. RECOMANAT.