Saxofon

L' evolució iniciada per John COLTRANE en el mític "A Love Supreme" de l'any 1964 va ser imparable i aquest "First Meditations (for Quartet)" del 65, fa evident la distància que el separa dels seus companys McCoy Tyner i Elvin Jones. John Coltrane ha entrat en una espiral (autodestructiva ?) i els que aviat seran els seus antics companys ja no podran , o no voldran, seguir-lo; continuaran encara uns mesos junts, participaran en el disc "Meditations" que amplia el quartet amb un segon bateria, Rashed Ali, i el saxofonista Pharoah Sanders, i a partir d' aquí cadascú seguirà el seu camí .. .els nous companys d'aquest viatge final seran la seva dona Alice Coltrane, Pharoah Sanders, Rashed Alí. Aquest "First Meditations ,,," és un disc molt especial amb uns McCoy Tyner i Elvin Jones esforçant-se al màxim per seguir a Coltrane i un Coltrane a la frontera a punt de saltar a la seva etapa final. MOLT RECOMANABLE.

Una segona part bastant més relaxada amb el pianista i compositor Alan PASQUA, un discret músic de sessió que ha treballat en entorns ben diferents: acompanyant a Bob Dylan, Carlos Santana, la cantant Cher, un dels membres de una de les edicions del LifeTime de Tony , ha participat a la música de pel.lícules com El Color Púrpura o Oficial y Caballero, .... un autèntic tot terreny. L'any 1993 debuta com a líder amb el disc "Milagro", un disc que s' inspira en l' èxit de grups com els Step Ahead del saxofonista Michael Brecker, un bon quartet amb l' ofici de músics com el contrabaixista Dave Holland, bateria Jack de Johnette i amb una bona lògica el saxofonista Michael Brecker que ja havia marxat dels Step i que aquí està radiant. Unes composicions particularment fresques i lluminoses de l' Alan Pasqua i destacades intervencions de cadascun dels membres del grup, fan d' aquest un disc molt, molt agradable d' escoltar. RECOMANAT.

L'any 1985 Mal WALDRON i Marion BROWN graven a Paris aquesta preciositat que és "Songs of Love and Regret", un és el pianista més "econòmic" de l' historia del Jazz, punyent i percudiu quan vol i especialment dolç i melangiós quan el guió ho demana, l' altre un saxo alto que "no deu res a ningú", la seva sonoritat és única, un músic tan important com discret en el mon del Free Jazz i que no queda precisament enrere en termes de calidesa i dolçor. Hem seleccionat tres temes, qualsevol d' ells justificaria l'adquisició del disc però la versió que fan del A Flower is a Lovesome Thing deixairía bocabadat al mateix Johnny Hodges ...

El saxo tenor JD ALLEN demostra en aquest "Americana" que no sempre cal sortir de casa i visitar llocs exòtics per ser un explorador de primer nivell. Des de dins del propi Jazz explora les seves arrels afroamericanes i sense cap complexe ho fa mirant de reüll el Coltrane del 63 que escriu Alabama i l' interpreta en el seu "Live at Birland, 1963" com a sentit homenatge a les quatre noies assassinades pel Ku Kux Klan a Alabama el setembre de 1963. Coltrane és una referència evident per JD Allen, ja ho era en el seu bon disc "Grafitti" del 2015 que varem programar fa un temps, allà també hi eren uns soberbis Gegg August al contrabaix i Rudy Royston a la bateria; respecte a un "Graffiti" clarament més extravertit , "Americana" marca una evolució a una música més interioritzada. Un músic JD Allen a tenir en compte i un disc "Americana" que la crítica ha celebrat com un dels millors del 2016.

Gravació 2014

Tema: Akashic Meditation

Wadada Leo Smith & Bill Laswell

El trompetista Charles TOLLIVER és un músic que va participar molt activament a l' evolució del HardBop tot col·laborant a mantenir la flama del Jazz en aquells difícils anys 70 on el Rock i els seus derivats ho eclipsaven tot. Un músic molt més important del que aparenta la seva curta discografia i aquest "Live in Tokyo" del 73 ès una bona mostra de la seva manera única d'interpretar amb la trompeta, temes originals i un quartet de molts bons músics: l' excel.lent pianista Stanley Cowell amb qui va col.liderar la Music Inc. Orquestra i crear el seu propi segell Strata East, Clint Houston al contrabaix i Cliff Barbaro a la bateria completen aquest gran quartet.. Va desapareixer de l' escena jazzistica una llarguíssima temporada, de mitjans dels 70 a finals dels 90, un parell de bones gravacions en aquests darrers anys i alguns directes és tota la seva producció. S'ha de conèixer el Charles Tolliver i aquest directe a Tokyo n' és una bona manera, no et pots perdre els dos temes seleccionats: Effi i Truth.

Tony COE i Henry Mancini, una combinació irresistible ! Mai sabrem quin va ser el percentatge que li correspon a Henry Mancini de l' èxit de pel.licules com The Pink Panter, Days of Wine and Roses, Breakfast at Tiffany's, etc., el que si és segur és que no serien el mateix sense la seva música ..., el saxofonista i clarinetista Tony Coe agafa algunes d'aquestes "senzilles" composicions i en fa unes recreacions absolutament delicioses. Tony Hymas al piano i Chris Laurence al contrabaix arrodoneixen i troben el punt exacte perquè aquest "Mainly Mancini" de 1985 sigui una petita Obra Mestre. En Josep ha quedat encantat amb la versió que fan de Charada, jo ... també.

Per molt que, afortunadament, el Jazz hagi evolucionat no convé perdre de vista meravelles com aquest "The Tatum Group Masterpieces Vol. 8" i disfrutar-les periodicament. Art TATUM un pianista trascendental a l'historia del Jazz i Ben WEBSTER el baladista per excel.lencia amb l' impecable acompayament rítmic dels Red Callender al contrabaix i Bill Douglas a la bateria interpreten temes com All The Things You Are o My One And Only Love i fan d'aquest un disc imprescindible a la discoteca de qualsevol aficionat , però això ja ho savieu ... o no?

El d' avui és un programa de tall clàssic, perquè tenim com a convidat en Miquel Inglés un expert aficionat en aquest Jazz Clàssic i naturalment perquè ... a nosaltres també ens agrada el que hem programat. Una segona part on escoltarem temes de la "prehistoria" del Jazz com poden ser I Got Rhytm o Memories of You i d' altres, temes infinitament interpretats per mols músics abans i dels que semblaria que ja no és possible treure'n més suc, però ja se'n encarregaran el corneta Ruby BRAFF i el pianista Roger KELLAWAY en aquest "Inside & Out" de 1993 de mostrar-nos que no és així. Un disc Molt Recomanable.

Kenny WERNER és un pianista, compositor i arranjador nascut a Brooklyn l'any 1951, una llarga trajectòria treballant amb músics importants com els John Abercombrie, Tom Harrell, Joe Henderson, Lee Konitz, Chris Potter ( excel-lent el Concord Duo Series Vol 10), unes quantes col-laboracions amb Joe Lovano, trios amb Mark Johnson i Joey Baron o Dave Holland i Jack De Johnette, etc, etc ... Els seus acompanyants en aquest The Melody" de 2015 son el contrabaixista Johannes Weidenmueller i Ari Hoenig el bateria, toquen junts des de l'any 2000 i això es nota en l'alt nivell de compenetració. // Kenny Werner un músic excel-lent, delicat i molt flexible que dificilment colocaries en una llista dels millors pianistes però que quan escoltes un disc on ell hi és, inevitablement preguntaràs: qui és aquest pianista tan bo? . RECOMANABLE.

Normalment toca el saxo tenor però David MURRAY és també un dels millors amb el clarinet baix i això quedarà més que clar en aquest "Ballads for Bass Clarinet" de 1991. Queda lluny aquella seva primera etapa més reivindicativa en lo social i musical, l'etapa dels "Ming" o "Flowers for Albert" i la seva relació amb l' avantguarda novaiorquesa, aquesta és una època mes acomodaticia en lo social i això també té traducció en la seva música i a la música en general. Un discurs tradicional en el que hi son molt presents els espirituals i el blues encara que la seva interpretació és tan impactant que fa que aquest material llueixi com si fos la cosa més novedosa... , molt bons també els seus acompanyants: John Hicks al piano, músic amb qui ha tingut una llarga i exitosa relació ( esplèndid duet a Sketches of Tokyo), Ray Drummond el contrabaixista i Idris Muhammad a la bateria, tots quatre un any abans havien gravat un altre bon disc, New Life. Un disc MOLT RECOMANABLE.

El saxo alto Jackie McLEAN ha destacat des de sempre per les seves viscerals i enceses interpretacions i aquest " The Jackie MacLean Attack Live" de 1991 n' és una bona mostra. Neix el 1932 a Nova York, uns començaments marcats per l' influència de Charlie Parker, una breu estada en els Messengers de l' Art Blakey, el 1958 comença la seva etapa Blue Note i el 63 grava "Let Freedom Ring" que incorpora elements de la música de l'Ornette Coleman, un altre de les seves influències importants, i que resulta un dels seus millors discs d' aquesta època. A partir del 66 també gravarà per Steeplechase, particularment bo un directe al Montmartre de Copenhaguen l'any 72, actuacions i gravacions diverses amb músics importants, períodes dedicats a l' ensenyament i arribem a finals dels 80 on comença una etapa brillant que representa perfectament aquest The Jackie McLean Attack Live que estem escoltant, un molt bon quartet amb ell al saxo alto, el pianista sud africà Hotep Idris Galeta, Nat Reeves al contrabaix i Carl Allen a la bateria, un directe gravat a Bèlgica amb una música excitant on els músics hi posen tota l' intensitat i més i que seguríssim va agrair molt el públic assistent al concert. Molt RECOMANABLE.

Ran BLAKE és el pianista, Anthony BRAXTON el saxofonista, i "A Memory of Vienna" el disc que graven aquests dos músics l' any 1988. Una gravació que sorprèn per la seva mesura i control el que resulta bastant xocant si tenim en compte la trajectòria de aquests dos grans improvisadors, ... en qualsevol cas el resultat és força seductor. // El pianista Ran Blake al que ja hem convidat en diverses ocasions en aquest programa, és un músic riquíssim, un mestre dels silencis i contrastos capaç de re- harmonitzar de dalt a baix qualsevol guió que li posis per davant,i amb la rara habilitat de deixar-lo sempre perfectament reconeixible, queden lluny aquells primers duets amb la vocalista Jeanne Lee però avui als seus 81 anys segueix sorprenent en cadascuna de les seves noves gravacions. // El multi- instrumentista Anthony Braxton és un músic inacabable des d'el punt de vista de la quantitat de la seva producció però sobretot per la seva enorme varietat, les seves fonts poden ser Charlie Parker o Ornette Coleman però també Stockhausen, Schönberg o John Cage, això fa que les combinacions passin a ser gairebé infinites i ell un músic del Jazz però no només del Jazz. Les composicions de Monk, de Parker, de Davis, de Gillespie, de ... es converteixen en un "altre cosa" quan passen per el filtre de músics com Ran Blake o Anthony Braxton.

Poques sorpreses podem esperar en un disc en el que hi participen Bobby HUTCHERSON i Joe HENDERSON i "Stick-Up!" de 1966 n' es un dels bons. Hi trobem aquell Hutcherson que tenia un peu al HardBop i l'altre a les formes modals definides des de la música de John Coltrane o a les avantguardes del moment, era aquella època Blue Note esplendorosa del Hutcherson que va generar els "Dialogue" ó "Components". Ja ho hem dit, hi és Joe Henderson al saxo tenor, garantia absoluta, també hi son Herbie Lewis al contrabaix i Billy Higgins a la bateria, esplèndids naturalment, i un sensacional McCoy Tyner que des d'el piano fa volar els dos solistes de la mateixa manera que feia volar a Coltrane en el seu mític quartet, però ... trobarem també un desconegut McCoy Tyner en el tercer tema seleccionat "Summer Nights" que sorprèn amb una calidesa i lirisme molt poc habituals a la seva música. Molt RECOMANABLE.

Qui millor que Fred HERSCH per interpretar a A.C. Jobim ?. No resulta senzill trobar un pianista amb la sensibilitat i talent necessaris per captar amb tanta precisió la bellesa i aquest esperit agre-dolç que impregnen la música de Jobim i aconseguir a sobre aquest resultat final tan personal ..., però és que abans ja havia aconseguit uns resultats similars amb la música de Bill Evans, Billy Strayhorn, Rodgers & Hammerstein, Johnny Mandel i molt especialment en el meravellós "Thelonious" que el 1998 va dedicar a la música de Thelonious Monk. A "Fred Hersch plays Jobim" hi trobaràs petites grans joies com Insensatez, Luiza, etc. i un tema que no recordo haver escoltat mai com és Brigas Nunca Mais que el trobo fascinant. // Fred Hersch un músic que a cada nou disc que treu posa el llistó més alt i que avui ja és "un dels millors de l' historia del Jazz".

De tant en tant hi ha sort i es recuperen valuoses gravacions perdudes anys i anys en un calaix,...aquest "The Tour Vol1" n' ès una d'elles. Un Hard Bop vigorós i un grup que s' inspira clarament en els Messengers de l' Art Blakey: el trompetista Woody SHAW n'havia estat component en una de les moltes formacions que va tenir aquella escola de Jazz i el bateria Louis HAYES compartia una concepció similar del lideratge des de la bateria que sempre va tenir l' Art Blakey, completen el grup el saxo tenor Junior Cook, Ronnie Mathews és el pianista i Stafford James el contrabaixista; un directe gravat a Stuttgart l'any 1976 que junta a una serie de músics que varen col.laborar a mantenir la flama del Jazz en aquell període obscur en el que el Rock i els seus derivats s'ho menjaven tot. Tècnicament la gravació no és cap meravella, però la qualitat dels músics o la sola presència de Woody Shaw son motius més que suficients per disfrutar d'aquest disc ... El Jazz no està mort !, deien el 1976.

Un músic sorprenent el clarinetista, saxo tenor i soprano Tony COE que en qualsevol moment de la seva llarga carrera, ha tocat sempre el que li ha vingut en gana. Neix a Canterbury el 1934, actiu participant en les músiques improvisades europees dels 70 i 80, com a membre del grup Company que va liderar el guitarrista Derek Bailey i per on va passar músics de la talla dels Evan Parker, Anthony Braxton, Peter Brötzman, Misga Mengelberg, Steve Lacy, .., col.lidera grups amb el Kenny Wheeler, Lol Coxhill, Tony Oxley ... participa en Matrix una formació que interpretava música antiga, clàssica i contemporània, també farà musica pel cinéma. // Arribem a 1997 i amb el també multi- instrumentista Alan BARNES ( soprano, alto, baríton, clarinet i clarinet baix) graven aquest "Days of Wine and Roses", una serie de temes de lo més trillat dels que se n'han fet tantes versions que sembla impossible dir-ne res que no s'hagi dit abans i ... ho aconsegueixen. Un disc DELICIÓS de dalt a baix.

Un habitual en es clubs novaiorquesos, el discret vibrafonista Behn GILLECE comença a ser reconegut a partir de 2013 quan grava amb el saxo tenor Walt Weiskopf el disc "Overdrive" i "The Way You Say It" l'any següent, els dos per el segell Posi-Tone. Aquest segell decideix fer-li confiança i el 2014 gravarà el seu primer disc com a titular, "Mindset" al que seguirà "Dare to Be" que presentem avui; composicions pròpies, un discurs molt fluid i un grup que toca amb força agilitat i dinamisme: el bon guitarrista Nate Radley, com a solista i també quan comparteix línies melòdiques amb el "jefe", Ugonna Ukegwo al contrabaix i Jason Tiemann a la bateria completen aquest bon quartet, al que en alguns temes s'hi afegeix també el trompetista Bruce Harris. Una música senzilla i sense complicacions però que t' enganxa amb facilitat per el bon ritme que hi posen tots els components del grup ... Per cert l' anteriorment assenyalat "Overdrive" a nom del Weiskopf i amb la participació de Behn Gillece, el varem programar fa gairebé dos anys i el recordo com un bon disc, encara que no recordava la participació del vibrafonista Behn Gillece ...

El trompetista Tomasz STANKO és un dels musics més importants que ha tingut el Jazz a Polònia, on va néixer l'any 1942. El seu debut coincideix practicament amb la seva incorporació a l'extraordinari grup del pianista i compositor, també polonès Krzysztof Komeda, i participarà en el meravellós "Astigmatic" gravat el 1965. Fitxarà per ECM el 75 i és en aquest segell on ha gravat la millor part de la seva discografia, per el meu gust formidable a la dècada dels 90 amb títols com "Litania: The music of Krysztof Komeda" i aquest "Leosia" que estem escoltant ara amb l'acompanyament d' aquest gran pianista que és Bobo Stenson, el bon contrabaixista Anders Jormin i ni més ni menys que Tony Oxley a la bateria; una música introspectiva i plena de matisos, evocació i lirisme des de la trompeta de Tomasz Stanko, un gran treball del pianista i contrabaixista però és l' immens treball a la percussió de Tony Oxley que dona el plus de màgia que fa d'aquest Leosia un DISC IMPRESCINDIBLE !