Saxofon

Tres versions de la amorosa BEATRICE que el multi instrumentista Sam Rivers va dedicar a la seva esposa. Dels discs "Fuchsia Swing Song" ( Sam Rivers), "Live in Sweden" ( Chet Baker) i "The State of the Tenor. Vol1" (Joe Henderson)

5 versions d' aquest tema del pianista i compositor Dave Brubeck. Dave Brubeck, Woody Shaw. Bill Evans, Alan Broadbent i un duet Marian McPartland- Dave Brubeck

Recopil-lació de quatre versions del mític STOLEN MOMENTS

En aquest "7th Avenue Stroll" de l'any 1995 el guitarrista Mark WHITFIELD fa un homenatge a la ciutat de Nova York, el fa amb temes propis i d'altres que també fan referència a aquesta gran ciutat. Dos quartets diferents, un amb el pianista Stephen Scott, Christian McBride al contrabaix i Gregory Hutchinson a la bateria, tots ells músics emergents a mitjans dels 90, com ell mateix: l'altre quartet amb el pianista Tommy Flanagan, contrabaixista Dave Holland i bateria Al Foster. /// Mark Whitfield és un excel.lent guitarrista amb referències llunyanes de Wes Montgomey i de Kenny Burrell, i bastant més marcades de George Benson, cal remarcar la seva bona tècnica i una interpretació de gran claredat i sencillesa, on no hi tenen cabuda elements gratuits. Els dos quartets funcionen realment bé, amb els primers hi ha una proximitat generacional que permet una major fluidesa i compenetració , en el segon quartet son els veterans qui prenen l' iniciativa.... Entra molt bé aquest disc, per la frescura de les composicions i naturalment per la qualitat dels músics que hi participen. MOLT RECOMENABLE.

I a la segona part disc "a cegues". amb un pianista que també toca el vibràfon ..., o potser un vibrafonista que també toca el piano?. Nascut a Londres el 1934 ja és un nen prodigi als 7 anys tocant ... la bateria !, l'any 1956 es trasllada als EEUU i entra a l'orquestra del Woody Herman, s'instal.la a Los Angeles i gravarà amb músics importants de la West Coast, cal recordar unes meravelloses sessions amb el Shelly Manne .... Un contrabaixista de sonoritat rotunda i prodigiosa imaginació que pren el relleu del gran innovador que va ser l' Oscar Pettiford, aquest disc es va gravar l'any 1958 i va representar el seu debut discogràfic, una carrera tan meteòrica com fugaç perque el 1961 va morir en un accident de cotxe. Completa el trio el que podriem considerar el bateria més representatiu de la West Coast, amb permís del Shelly Manne, va participar en infinitat de gravacions amb la majoria de músics d'aquest corrent i era altament apreciat per els seus companys de professió.

Complicat intentar resumir la trajectòria de la compositora, cantant, saxofonista, teclista i arranjadora Carla BLEY, nascuda el 1938. Una primerissima època iniciada a finals dels 50 en la que destaca com a compositora: Paul Bley, el seu marit en aquell moment, és el principal beneficiari de les seves composicions, també Jimmy Giuffre, At Farmer, George Russell ... A partir del 64 entra de ple en el mon de l' avantguarda pura i dura a la Jazz Composer`s Gulid del Bill Dixon ( Roswell Rudd, Archie Shepp, Cecil Taylor, ...), creant el seu propi Jazz Composer's Orchestra amb el que posteriorment serà el seu segon marit, el trompetista vienès Michael Mantler, un quintet amb els Peter Brötzman i Steve Lacy ... El 1968 fa un dels seus habituals i sobtas girs i grava A Genuine Funeral Tong a nom del Gary Burton on barrejarà Blues, Rock, música de llatinoamèrica, amb alguns aspectes de la Clàssica europea i prepararà posteriorment la seva obra més complexa i coneguda: Escalator Over The Hill. Un altre trencament a partir de 1972, el Jazz-Rock ja és molt influent, electrificarà la seva música, prenen protagonisme les guitarres, els sintetitzadors i comença una nova etapa sentimental amb el contrabaixista/ guitarrista Steve Swallow.

Arribem a 1988 i al disc "Fleur Carnivore" que presentem a la segona part, aquí ja no tenim la Carla Bley "belicosa" d' èpoques anteriors, belles melodies amb aires pop, de bossa nova,...un grup de bons músics excel.lement liderats per la Carla i uns arranjaments simplement genials .Lew Soloff, Christof Lauer, Wolfgang Pusching, Gary Valente, Andy Sheppard, Steve Swallow , Karen Mantler ( la filla que va tenir amb Michael Mantler), ella als teclats i a la direcció amb un lideratge clarament inspirat al que en el seu moment exerciren Gil Evans o ... Duke Ellington.

Any 2013, ella té 75 anys y grava aquest "Trios" que escoltem a la primera part del programa. Hi son ella, el seu marit Steve Swallow i el saxofonista britànic Andy Sheppard que toca aquí molt, però que molt bé, portant la major part del pes del disc. Un cert to crepuscular, bastant lògic, res a veure amb la fogositat i la creativitat del disc del 88 i resulta molt interessant comparar les versions de 1988 i la de 2013 de la composició "The Girl Who Cried Champagne". M'agraden els dos.

Que meravellosa era la música del Thad Jones!. L'any 2004 un grup de veterans "top" organitzaran un homenatge a la seva música, "One More: Music of Thad Jones", amb la bona excusa de celebrar el 40è aniversari de la fundació de la Thad Jones- Mel Lewis Orquestra, tots ells relacionats d'una manera o altre amb aquell sensacional compositor, arranjador i bandleader que va ser Thad Jones, sense oblidar la seva inigualable personalitat com a intèrpret a la trompeta i corneta. No hi podia faltar el seu germà Hank, no hi va poder intervenir l'altre germà, l'Elvin, ja molt malalt i que va morir un parell de mesos més tard ( uns anys abans els dos germans havien gravat un altre dedicatòria a la música del Thad: Uppon Reflections, una autèntica joia). /// James Moody, Frank Wess, Benny Golson als saxo tenor i flauta , Richard Davis al contrabaix, Mickey Rocker a la bateria, un esplèndid Jimmy Owens a la trompeta que fa una excel.lent emulació del que hauria fer el Thad Jones si hagués estat allà i finalment uns bons arranjaments a càrrec de Michael Patterson complerten el grup. Un parell de temes destacats? ... els primer i segon seleccionats: Subtle Rebuttal i Thad's Pad ... Un regal la música que ens va deixar Thad Jones !.

La cantant Monica ZETTERLUND neix a Suècia el 1937 i comença treballant a finals dels 50 amb els músics escandinaus importants del moment: Arne Domnerus, Jan Johansson, Georg Riedel, ..., participarà en el Festival d' Eurovision del 1963 amb una balada de Jazz ... i queda en el últim lloc. Es trasllada als EEUU, el trompetista Donald Byrd l' apadrina i obté un cert reconeixement, reconeixement que aprofita per gravar aquest "Waltz for Debbie" amb el Bill EVANS, músic en aquell moment en plena transició i no recuperat encara de la mort del "seu" Scott LaFaro; complerten el quartet Chuck Israels al contrabaix i Larry Bunker a la bateria. No seria possiblement aquest un dels discs a recomanar del Bill Evans, el seu treball és un pel rutinari i destinat basicament a l' acompanyament, el que si el fa molt recomanable és el treball de la Zetterlund, una interpretació de gran pulcritud i absolutament encisadora, en la línia de la millor Helen Merrill, una bona selecció dels temes col.labora també a que aquest sigui un disc molt, però que molt agradable d' escoltar.

Joe LOVANO, Dave DOUGLAS i Joey BARON son els "seniors", tres mestres dels seus instruments, músics de gran afinitat que han tocat sovint junts i la primera sensació quan els escoltem es que tot té molta fluidessa i naturalitat. Els "nous" son el pianista Lawrence Fields que ens recorda els Herbie Hancock i Chick Corea dels 60 y 70 aportant una frescor i lleugeresa que contrasta estupendament amb la densitat dels temes seleccionats, els dos del Wayne Shorter creats especificament per l' ocasió, també ho fa força bé la contrabaixista Linda Oh. El disc un directe, "Live at Monterey" gravat el 2013, és un molt bon disc, com no pot ser d'altre manera amb els dos excepcionals solistes que son Dave Doglas i Joe Lovano.

I a la segona part, un viatge als musicalment "molt feliços anys 60". Aquest "Spaces" és de 1969, un any en el que van passar moltes, moltes coses: John McLaughlin i John Surman van gravar el seu meravellós Extrapolation, Miles Davis va respondre amb In a Silent Way i uns mesos després amb el Bitches Brew, una declaració de cap a on anirien les coses en els propers temps ( això és el que va fer sempre el Davis, no?), allà hi participarà la plana major del que va ser el Jazz-Rock dels 80's ( Mahavishnu, W. Report, Return to Forever ...)./// Tornem al "Spaces", el disc el lidera el guitarrista Larry CORYELL, un músic inquiet i polifacètic amb influències que li venen del Country, del Rock ( Jimmy Hendrix?) i del Jazz ( Tal Farlow?), John McLaughlin es l'altre guitarrista, Chick Corea al piano elèctric, un sensacional Miroslav Vitous al contrabaix i Billy Cobham a la bateria, un dels millors, si no el millor, en aquest context. Bons temes i una estupenda finestra per veure el que és feia en aquelles dates.

En els últims 30, 40 anys han aparegut infinitat de músics que han volgut assemblar-se a John Coltrane, han escoltat els seus solos una i altre vegada i han intentat fer-ne una rèplica mes o menys dissimulada, mes o menys aconseguida. No és aquest el cas del George GARZONE, ell admira a Coltrane, ha estudiat molt seriosament la seva música i no pretén replicar la seva sonoritat, la seva re lectura no es queda a la superfície. va bastant més enllà. /// Un trio de joves encara que experimentats músics nòrdics, liderats per el pianista Carl WINTHER, amb el contrabaixista Johnny Aman i el bateria Anders Mogensen s'afegeixen en aquest "The Omen" del 2014 a l'aventura de redescubrir Coltrane des de una nova perspectiva proposada per el mestre Garzone, ells estan tècnicament molt ben dotats, tenen un bon nivell de compenetració i s'afegeixen amb entusiasme al projecte. RECOMANABLE..

Un parell d' intèrprets meravellosos del saxo alto en el període clàssic, un va ser Johny Hodges i l'altre el Benny CARTER, però es que a més el Benny Carter va ser un dels principals innovadors del llenguatge clàssic destacant els seus arranjaments, revolucionaris en el seu moment, així com el seu carisma com a líder dels seus grups. En aquest Further Definitions de 1961, per la majoria la seva obra mestra, hi trobarem aquestes qualitats i un grup d'estrelles que ell dirigeix com ningú: Phil Woods serà l'altre saxo alto, Coleman Hawkins i Charlie Rouse els tenors, John Collins a la guitarra, Dick Katz al piano, Jimmy Garrison al contrabaix i Jo Jones el bateria; hi va haver una especie de segona part anomenada Additions to Further Definitions el 1965 amb músics tots diferents i que podem considerar un disc molt notable, eclipsat per l'esplendor del seu antecessor, n' hem seleccionat un parell de temes. Un disc MERAVELLÓS.

Possiblement per molts aficionats un dels " 100 millors de l' historia del Jazz", en qualsevol cas ningú no pot negar que aquest " Maiden Voyage" del Herbie HANCOCK segueix tenint practicament la mateixa frescor que tenia el 1965, quan és va gravar. La rítmica del Miles Davis de l' època amb el Herbie Hancock al piano, Ron Carter al contrabaix i Tony Williams a la bateria, amb un bon George Coleman al tenor ( que ja havia estat substituït per el Wayne Shorter ) l un esplèndid Freddie Hubbard a la trompeta, composicions fresquíssimes del Herbie Hancock, de gran riquesa harmònica acompanyada d'un fort impacte comercial ... i una interpretació magnífica d'ell mateix des d'el piano. Un disc IMPRECINDIBLE que ha d'estar a la discoteca de qualsevol aficionat a la música, siguin quines siguin les seves preferències musicals.

Herbie NiCHOLS un gran desconegut que l'any 1992 va merèixer l' atenció d'un bon grup de músics, que van concentrar els seus esforços a homenatjar la seva música. El pianista Frank Kimbrough i el contrabaixista Ben Allison van ser els iniciadors d'aquest The Herbie Nichols Project, s´hi van afegir el saxo tenor i soprano Ted Nash, el trompeta i fiscorn Ron Horton i els bateries Jeff Ballard en una primera gravació, i posteriorment els Tim Horne i Matt Wilson. /// Diferents concerts a diferents països i tres gravacions; avui escoltarem la segona: "Dtor. Cyclop's Dream " de 1999, tots els temes composicions del Herbie Nichols i una manera excel.lent de conèixer la seva música, rica, densa i sobretot màgica. Els músics també excel.lents i totalment entregats a l' idea original del projecte. La meva RECOMANACIÓ INCONDICIONAL d'aquest disc i el consell d' escoltar-lo sense preses, deixan-te seduir per la música d'aquests músics i la màgia del seu compositor.

Kenny WHEELER, quina trajectòria més impresionant ..., participació destacada en el millor Jazz Britànic de l' historia, el que va de mitjans dels 60 i bona part dels 70, participació destacada també amb el millor de l' avantguarda europea i una etapa final on han predominat un lirisme i una dolçor ben especials. Aquest "Double, Double You" és de l'any 1983, un quintet d' excepció: ell a la trompeta i el fiscorn, un primerenc i encara nerviós Michael Brecker al saxo tenor, el pianista John Taylor amb la seva proverbial intel·ligència musical, Dave Holland al contrabaix, com es nota la seva capacitat de direcció de grans formacions, i l'incansable generador de ritmes que és el Jack de Johnette a la bateria. Un molt bon disc de la esplèndida discografia del trompeta i fiscorn Kenny Wheeler.

Sofisticació i elegància serien les primeres impressions al escoltar un disc de la cantant Jeri BROWN, si seguim escoltant confirmarem aquestes impressions i descobrirem a més un fi sentit de l' humor i una educació musical de primer ordre. Afegim-li un dels millors acompanyants que ha tingut mai el Jazz, les vocalistes l'adoraven, el pianista Jimmy Rowless i un destacat, encara que pot conegut, contrabaixista com és el Eric Von Essen. el resultat aquest "A Timeless Place" de l'any 1994 un disc deliciós d'aquells que cal paladejar i deixar-te guanyar per la subtilesa i complicitat que mostren aquests tres músics. Un tema a destacar? ... podria ser el que dona nom al disc, que no és més que una versió particularment bella i poética del "The Peacocks" del Jimmy Rowless, però jo no em perdria el tema Frazier ... S'ha de conèixer la Jeri Brown, i aquest és un disc excel.lent per fer-ho..