Sempre és una aventura encetar un disc del pianista MARTIAL SOLAL i aquest "En Liberté" de 1965 no n' ès una excepció. Un Solal particularment brillant en aquesta època amb un "ego" ben alimentat desprès d' haver triomfat al festival de Newport del 63; aquí està pletòric, desbordant la seva imaginació i molt còmode després d' haver decidit renunciar a signar una serie de contractes internacionals amb els corresponents viatges, gires ... a canvi del bon viure francès. Molt recomanable aquest En Liberté, gairebé tots els temes composicions pròpies interpretades a piano solo ó en trio amb l'excel.lent contrabaixista francés Gilbert Rovère i el bateria Charles Bellonzi, un disc rodó del que desgraciadament no hi ha edició CD i segur que tampoc és senzill trobar-lo en vinil, jo el buscaria ...

Bona època també la del saxo tenor DAVID MURRAY a la dècada dels 90 en el conjunt de les seves gravacions pel segell japonès DIW. Ell té una molt extensa producció discogràfica iniciada el 77 amb el Flowers for Albert, dedicat a l'Albert Ayler, segueix el 79 amb el seu cèlebre Ming dedicat a la seva dona. Aquest Fast Life és de 1991, un quartet de luxe: John Hicks el pianista amb qui tenen moltes i molt bones gravacions, Ray Drumond al contrabaix i el bateria Idris Muhamad, però es que a sobre en un parell de temes hi colabora Brandford Marsalisis, un altre "atleta" del tenor com ell mateix .. no us podeu perdre el primer tema seleccionat, un vibrant Crucificado composició del Dave Burrell. Altament RECOMANABLE.

Un so distintiu i força diferenciat del que practiquen la majoria dels saxofonistes actuals és el que aconsegueix el tenor STEPHEN RILEY en aquest "Lover" que estem escoltant ... en si ja seria un èxit escoltar avui un tenor que no tingui a Coltrane com a referència practica ment exclusiva. Aparentment el seu secret seria haver fet amalgama d'una serie de sonoritats que havien sigut distintives molts anys enrere i aquí hi podríem veure individualitas tant potents com els Lucky Thompson ó Benny Golson ..., també hi pot col·laborar la tria de temes que fa en aquest "Lover"; els temes son tant antics i plens de pols i fa tants anys que no s'escolten que els podríem considerar "novetats". Un bon quartet amb un excel·lent Peter Zack al piano, Neal Caine és el contrabaixista i Jason Marsalis el bateria que també ho fan molt bé, un disc molt plaent i m'ha agradat escoltar la seva interpretació, amb l'impecable acompanya ment del Peter Zack, del Love is a Many Splendored Thing ... autèntic "vintage".

Ara li toca el torn al pianista LENNIE TRISTANO, ell no va necesitar trobar una sonoritat diferent ... ell va ser la diferència. A finals dels 40's en plena vigència del Bebop ell va ser capaç de fer-ne la copia en negatiu ( símil fotogràfic) que va ser el Cool, va fer la seva pròpia escola amb un reduït nombre de fidels seguidors, els mes destacats Warne Marsh i Lee Konitz. El seu caràcter molt poc sociable, imagino que motivat en bona part per la ceguesa que va patir des d'els 9 anys així com la poca comprensió de la seva música, va propiciar un retir prematur i contades actuacions públiques. Poca discografia per les raons esmentades tot i que d'un enorme valor per la seva capacitat d' influència en el Jazz posterior a ell, no podem oblidar la primera pedra que va representar el seu disc Intuition en el desenvolupa ment d'un posterior Free Jazz ... El disc que proposem és "Lennie Tristano" un Atlantic de 1955; uns quants temes en trio i solo ( recomanable escoltar els tres primers temes d'una tirada, inclòs el Rèquiem que dedica al C. Parker mort uns mesos abans) i la retrobada amb el deixeble Konitz al directe gravat al Restaurant Confucious. Un autèntic geni.

He sigut el primer sorprès, mai n'havia sentit a parlar del GUITARRISTA G que ens proposa de descobrir avui en Josep, i això que al preparar aquestes notes he descobert que si va tenir una certa discografia i un cert èxit, Influenciat de manera evident pel Wes Montgomery i no tant, pèro també, pel Kenny Burrell, comença a actuar a finals dels 60 i va treballar molt la dècada dels 70 sempre relacionat amb els músics de l'anomenat Jazz-Soul ó Funky de l' època com podien ser els Lou Donaldson, Donald Byrd , Houston Person, Stanley Turrentine... i amb gairebé tots els organistes, Jimmy McGriff, John Patton, Shirley Scott, Jack McDuff, etc..., tots ells molt vinculats als estils assenyalats. El disc que estem escoltant toca sol i és de l'any 2007, va morir el 2013.

El meu PIANISTA P és molt més senzill de destapar, tot i que les pistes encara que certes, son una mica tramposes. La major part de la seva carrera la va fer en el període Clàssic i encara que també va viure l'època moderna sempre va estar al marge de l'anomenat Jazz Modern ( BeBop, HardBop, etc...), ell va definir la seva pròpia Corrent Principal on al Blues i l' Àfrica Negra hi afegirà elements de la música "culta" europea, singularment l' impresionisme dels Ravel ó Debussy. Va gravar amb el Louis Armstrong, a l'orquestra de l' Ellington, amb el Coleman Hawkins ... pèro cap problema per relacionar-se amb els "moderns". així va gravar amb el Charles Mingus, John Coltrane, Max.Roach ... Bon compositor i també un bon intèrpret de les composicions de l' Ellington i l' Strayhorn, per últim recordar que va tenir un cert èxit dirigint una orquestra i que va morir a mitjans del 70's.

El passat dia 5 de Gener ens va deixar un dels músics més importants de l'historia del Jazz, el pianista i compositor PAUL BLEY. Una molt llarga trajectòria i una extensa i valuosa discografia de la que farem una petita mostra en aquest modest homenatge, modest entre d'altres consideracions perquè un homenatge com cal hauria de tenir una durada considerablement més llarga que els 50 minuts d'aquest programa. // Una carrera marcada des d'el seu inici per l' INCONFORMISME i en permanent EVOLUCIÓ en els últims ... 50 anys, ha tocat i s'hi ha entès perfectament amb els mes grans, d'estils ben diversos, sempre amb la premisa d'una gran llibertat creativa.

El material que presentem inclou la seva participació en el Jimmy Giuffre Trio que l'any 1961 va representar un importat revulsiu al Jazz que es feia en aquell moment, escoltarem un parell de temes dels "Fusion" i "Thesis". També el Ida Lupino del disc "Open To Love" de 1972, on comença la seva llarga relació amb el segell ECM, un disc meravellós amb composicions pròpies i de les seves "muses", la Carla Bley i l' Anette Peacock. Un parell de temes de dos excel.lents Steeplechase: Reality Check i BebopBebopBebop dels anys 96 i 89, amb un espaterrant Ornithology en aquest últim. Acabem amb l'avatguarda serena, sense estridències i amb bones dosi de lirisme que sempre va practicar aquest extra ordinari músic, el disc Time Will Tell i els seus interlocutors ( que no acompanyants ) l' Evan Parker i el Barre Phillips.

El viibrafonista STEFON HARRIS ens presenta en aquest "African Tarantella" del 2006, una sorprenent visió de la música de l'Ellington. Des d'el més que segur respecte que li mereix l' Ellington, es dedica a explorar aspectes i racons de la seva música que posiblement ell ni s' havia plantejat, i ho fa amb un "descaro" i naturalitat molt grans. Bons músics, començant per ell mateix, un destacat vibrafonista que també toca la marimba, Steve Turre al trombó, Xavier Davis és el bon pianista que els acompanya sovint, Greg Tardy un excel.lent saxo tenor ... fan una música molt atractiva i African Tarantella és un disc que no mereix passar desapercebut tot i la seva "terrorífica" portada...

AVISHAI COHEN és un dels trompetistes més interessants de l' escena actual, un músic que participa de la renovació del Jazz, però ho fa des de dins a diferència d'altres que presenten un jazz "diferent" amb la dubtosa formula de reduir substancialment la component jazz a la seva música. L' Avishai Cohen ha escoltat molt del Jazz anterior a ell, coneix perfectament el que van fer trompetistes tan diversos com Ruby Braft ó Miles Davis i sens dubte Don Ellis, de tots ells n'ha aprés moltes coses i ha sabut fer-ne una síntesi molt intel·ligent. Aquest "Triveni" de l'any 2010 és una bona mostra de la seva capacitat per re vitalitzar música d' èpoques anteriors, ho farà amb un Art Deco del Don Cherry al que afegirà bones dosi d' humor, ens recordarà en algun tema propi la música de l ' Ornette Coleman ó dels Old and New Dreams ó.... Uns acompanyants realment destacats, l'excel.lent Omer Avital al contrabaix i Nasheet Waits un dels millors bateries que podem escoltar a dia d' avui, capaç també de fer amalgama de músics com el Billy Higgins ó l' Ed Blackwell ( Ornette Coleman, Old and New Deams). S'ha de tenir aquest "Triveni".

Només un mag pot tocar amb aquesta dolçor i frescura amb 91 anys !!!. És el saxo tenor, i gran flautista no ho oblidem, FRANK WESS; una llarguísima trajectòria iniciada a l' època de les grans orquestres dels anys 40, una llarga estada de aprox. deu anys a la del Count Basie fent parella i contrast amb el més fogós Frank Foster i fent valer la seva capacitat com a compositor i arranjador. A la mort del Basie es va fer càrrec durant un temps de la direcció de l'orquestra, posteriorment com a freelance a la Clark Terry Big Band, a la de la Toshiko Akiyoshi, trobades esporàdiques amb el seu antic company Frank Foster etc... Va editar aquest "Magic 101" que estem escoltant i un lleugerament posterior Magic 201, l'any 2013, poc abans de morir. Acompanyament de luxe com sempre del pianista Kenny Barron, també fan un bon treball el contrabaixista Kenny Davis i el bateria Wynard Harper. Un disc molt maco i una emotiva versió "a capella" del All Too Sonn de l'Ellington..

Ens agraden els contrastos i és un bon contrast una segona part a càrrec del JOE MORRIS QUARTET. El disc "Balance" del 2014, comprat a la sortida del concert que ens van oferir aquest quatre músics la setmana passada als Cinemes Girona de Barcelona ( la setmana anterior van tocar al Sunset de Girona), és un treball de gran concentració i disciplina des de la premissa de la lliure improvitsació. Claredat expositiva en majúscules del guitarrista Joe Morris, la fantasia i la ruptura des de la viola del Mat Maneri, tots dos expressant-se amb molta llibertat aprofitant-se de l'impagable suport rítmic dels Chris Lightcap al contrabaix i Gerald Cleaver a la bateria.S'ha de conèixer el Joe Morris, nosaltres el varem conèixer en un disc anterior: Beautiful Existence, absolutament recomenable també i que podeu escoltar en un programa anterior al ARXIU ( Novembre 2013).

El saxofonista tenor J.D. ALLEN és un d'aquells músics que va al gra, té un fraseig molt àgil tant des d'el punt de vista tècnic, com del discurs que deixa anar, la seva sonoritat és rotunda i en aquest "Graffiti" del 2014 hi trobem una clara inspiració clara en el Coltrane que mirava a Africa tot i que el seu tractament és ben propi. La rítmica és realment bona i tots tres toquen junts sovint des d'el 2008: Gregg August és un contrabaixista que s' emmiralla en els contrabaixistes importants dels 70 i 80, tipus Reggie Workman o Cecil McBee i el bateria Ruddy Royston una força de la natura, només cal escoltar el primer tema seleccionat, un impactant mano a mano tenor-bateria que treu espurnes. S'ha de conèixer el J.D. Allen i aquest Graffiti n' és una bona oportunitat...

La MARIA SCHNEIDER ORQUESTRA ha sigut un dels plats forts d'aquest 47 Voll Damm Festival de Jazz de Barcelona, una orquestra de 19 músics conduits amb gran precisió i finura per una gran Maria Schneider, que sens dubte va aprofitar molt bé el seu pas ja fa uns anys per l'orquestra del Gil Evans, bona part dels musics integrants tenen vida pròpia i reconeixement al marge de la seva participació a l'orquestra i per mi mereix menció especial el pianista Frank Kimbrouh que ja fa bastants anys em va impresionar en el seu Herbie Nichols Project. Escoltem ara "The Thompson Fields", un disc gravat l'any passat i que va ser la base del concert, la Maria Schneider acostuma a reflectir vivències pròpies en els seus treballs i en aquest recrea els records de l' Amèrica rural que va conèixer de petita , ho fa amb la seva habitual sensibilitat i uns arranjaments de gran categoria. El disc té un to marcadament bucòlic, hem seleccionat un parell de temes: el primer Arbiters of Evolution on el solisme queda a càrrec del saxo tenor Donny McCaslin i el segon, Lembrança, que dedica al compositor brasiler Paulo Moura on el protagonisme el tenen el trombonista Ryan Keberle i el contrabaixista Jay Anderson. El disc és bo i encara va ser millor el directe...

Un dels "jefes" de l' avantguarda novaiorquesa durant molts anys, una sonoritat aspre, rugosa, punyent ... que amaga moltes vegades una especial dulzura dolçor especial. Parlem naturalment de l' ARCHIE SHEPP,que va néixer l'any 1937, toca clarinet i saxo alto en els seus inicis i es decanta pel tenor després d'escoltar el John Coltrane, gravarà amb el Cecil Taylor, colidera un quartet amb el trompetista Bill Dixon i participa en el disc Ascension del Coltrane. Profund coneixedor de tota l'evolució del Jazz, a la seva innegable formació com a músic hi afegeix també l' interès per altres disciplines artístiques com poden ser la poesia i el teatre, activista que reivindica l' igualtat racial; tot això fa de l' Archie Shepp un intel.lectual i humanista de primer ordre. En el disc "I Know About the Life" de 1981 trobem un A. Shepp més reflexiu, queda lluny aquella primera etapa tant crispada, manté la seva intensitat i fogositat però d'una manera més calmada, un quartet excel.lent amb el pianista Ken Werner, Santi de Briano és el contrabaixista i John Betsch el bateria, tots quatre toquen a un nivell molt alt i aquest és un disc IMPRESCINDIBLE a la llarga llista de discs imprescindibles de l' Archie Shepp ... quina versió fan del Giant Steps del Coltrane. !!!

I si la cosa va avui de músics especials, aquí en tenim un altre: el bateria PAUL MOTIAN, una trajectòria impresionant relacionat sempre amb l' innovació.La llegenda comença quan coneix al Bill Evans, amb ell i l' Scott LaFaro conformen el trio més famós de l' historia del Jazz, un temps com a sideman, tocarà amb el Paul Bley, Martial Solal, Albert Ayler, Pharoah Sanders, Charlie Haden, amb el quartet del Keith Jarret ...i passa a liderar els seus propis grups, comença una llarga relació amb el segell ECM i el 1981 dirigeix un quintet estable amb el Joe Lovano i el Bill Frisell, colaboració que té com a resultat una bona quantitat de bones gravacions. Aquest "Garden of Eden" de l'any 2004 ens permet disfrutar de l'enorme categoria del Paul Motian solista i del Paul Motian compositor i bandleader i d'uns bons músics a la seva banda: Tony Malaby i Chris Cheek son els tenors, dos sonoritats clarament diferenciades que fan un bon contrast, Steve Cardenas, Ben Monder i Jacob Bro son els guitarristes i Jerome Harris el contrabaixista, composicions pròpies, dos temes del Mingus, algunes saboroses miniatures, tot ell un disc molt variat i que és un plaer escoltar . L'any 2011 ens va deixar aquest músic irrepetible, un mag amb el seu instrument, capaç de dibuixar com ningú uns fantasiosos fons de colors i textures i dialogar de tu a tu amb qualsevol solista ... i si amb això no n'hi ha prou, afegiu la seva qualitat com a compositor i bandleader.

El pianista OSCAR PETERSON ha generat sempre una amplia divisió entre admiradors i detractors. Els admiradores destaquen la seva tècnica excepcional, una velocitat d'execució impressionant i comparable a la dels seu mestre Art Tatum, també destaquen el seu swing perfecte i una articulació precisa i de gran claredat ... que diuen els seus detractors?, ells reconeixen totes aquestes qualitats però troben el seu missatge musical superficial i força repetitiu, diuen que la seva música està confeccionada a base d'un ampli repertori de "clichés" que repeteix de manera més ó menys convenient. És cert que la seva producció discogràfica és exagerada, tant la pròpia com la que fa d' acompanyant, i que sovint tenim l' impressió que engega el pilot automàtic i el seu treball resulta mecànic i amb poca anima. Es tracta de ser "murris" i de disfrutar amb el Peterson BO, aquell Peterson que toca de manera personal i relaxada deixant de banda els focs d' artifici ... aquest Peterson el trobem en alguns dels seus discs i cal conèixer la sèrie "Exclusively for mi Friends" que va gravar a la Selva Negra alemanya a finals dels 60's pel segell MPS. Escoltarem el Vol. 4, toca ell sol i s'ha de tenir, com tots els altres volums de la sèrie ... és el Peterson BO..

El passat 29 de Setembre ens va deixar una de les últimes llegendes vives del Jazz, el saxo alt i clarinetista PHIL WOODS. Inicis molt marcats pel Charlie Parker, tant que va "heretar" a la seva mort, la seva dona Chan, els seus fills i fins i tot l'instrument ... , va començar tocant a orquestres importants com la del Dizzy Gillespie, Quincy Jones, Bennie Goodman, Oliver Nelson i `d'altres . L'any 1968 es trasllada a Europa i organitza la European Rythm Machine amb el Daniel Humair, una etapa molt fogosa i creativa de la que tenim bones gravacions, això durarà fins el 72 que torna als EEUU , allà ampliarà els seus estudis de composició i també es dedicarà a l' ensenyament. Un punt clau de la seva carrera el 1983 que comença una nova etapa amb el super grup format pel bon pianista Hal Galper i els seus incondicionals Steve Gilmore al contrabaix i Bill Goodwin a la bateria, una mica més tard arriba l' excel.lent trompetista Tom Harrell que marca el punt més alt d'aquesta formació. El disc seleccionat "Bouquet" es del 1989, hi son els músics assenyalats i serà el nostre mini- homenatge a aquest gran músic, un directe al Japó perfectament representatiu del seu Jazz directe i honest, uns bons arranjaments i molta qualitat a l'interpretació, Podem arrodonir l' homenatge escoltant el disc Musique du Bois de 1974, pel meu gust un dels seus millors i que ja fa un temps varem programar a l' Ona. Gràcies per la teva música, Phil !!!!

El trompetista LEE MORGAN va ser un dels màxims representants del Hard Bop i com la majoria de músics que van practicar aquest estil van passar per l' escola "Can Messengers" de l'Art Blakey. Gravació del 1972 poc abans de la seva mort violenta a l'edat de 34 anys, una senyora "despechada" li va fotre un tret a la sortida d'una actuació a l' Slug's. Trobem en aquest "We Remember You" un Hard Bop tardà , més evolucionat que l'original dels anys 50 i 60, uns bons acompanyants: Billy Harper al saxo tenor, Harold Mabern al piano, quin gran pianista, Jimmy Merritt al contrabaix i Freddie Waits a la bateria. Ell va ser un músic important amb una sonoritat calenta, voluminosa i molt de color, un remot seguidor del Dizzy Gillespie ... llàstima de la seva mort prematura que no ens ha permès saber a on hagués arribat.

Pianista MISTERIÓS a la segona part. Músic important al seu país d'origen, emigrarà a Suïssa el 1962 i allà el descobrirà Duke Ellington que se l' emporta a França, actuacions a Antibes, Palermo, ... i després als EEUU, actuarà a Newport, al Village Vanguard, Lincoln Jazz Center... El 1968 torna a Europa i es relaciona amb els John Coltrane, John Tchicai, Gato Barbieri, Don Cherry, que en aquella època feien un free de lo més rabiós. /// A partir de 1970 fa una llarga estada al seu país, es converteix a l' Islam, es canvia el nom i passarà a liderar els seus propis grups; la seva música sempre amb una concepció orquestral heretada del seu mentor Ellington, així com la tria d' excel.lents solistes, prendrà una dimensió ètnica molt marcada i la referència als olors, colors i paisatges del seu país son omnipresents a la seva música. El disc que estem escoltant és del 1995, manté les seves referències , té un caire més intim, una notable originalitat i una demostració magistral de com jugar amb els silencis i les intensitats ... naturalment també tenen el seu mèrit el baix i bateria que l'acompanyen. Pel meu gust ... IMPRESCINDIBLE.