Saxofon

El pianista Orrin EVANS va ser considerat un dels "Young Lions" de finals dels 90 quan va començar una llarga relació amb el segell Criss Cross, inicialment considerat un músic proper al Hard Bop i al Soul-Jazz, tenia i té influències de McCoy Tyner i també de l' Horace Silver. // El disc "Liberation Blues" de l'any 2014, té dues parts ben diferenciades, la primera seria estrictament la Liberation Blues Suite dedicada a la memòria del contrabaixista Dwayne Burno, antic amic i company en diferents formacions, mort uns mesos abans de gravar aquest disc, la resta dels disc en base a composicions pròpies i d'altres; cal destacar la vàlua dels músics que completen el quintet: el saxo tenor J.D. Allen, trompeta Sean Jones, contrabaixista Luckes Curtis i el sempre destacat Bill Stewart a la bateria, així com l'evolució de Orrin Evans a un Hard Bop més evolucionat i un lleuger apropament a la lliure improvitsació. Un BON DISC.

Plantejat en el programa fet a la ràdio com un "disc a cegues", es tracta d'una gravació de 1968, un trio que va ser estable del 64 al 68 amb el sempre excel.lent Tony Oxley a la bateria i el bon contrabaixista Jeff Cline. El pianista, també anglès, va néixer el 36, habitual al Ronnie Scott's de Londres a les dècades dels 60 i 70 on acompanyava els músics "de la casa" i també sovint a les nombroses figures de pas que desfilaven pel club. Membre important de la European Jazz Machine dels Phils Wood, Henry Teixier i Daniel Humair, a partir de 1975 va treballar sovint amb el guitarrrista Allan Holdsworh amb qui va fer bones actuacions i gravacions, també será un solicitat acompanyant de cantants com p.exemple Mel Tormé o Lena Horne i molt especialment Helen Merrill. // "Gyroscope" és el disc i si, el nostre pianista és Gordon BECK, un músic que ha participat de manera destacada en moltes aventures, aquesta en concret, ja ho hem dit, és de 1968, un període interesantíssim de la música en general i del Jazz britànic en particular ... un bon disc on si veuen traces de la psicodelia que imperava en aquells moments. RECOMANAT.

El pianista Orrin EVANS va ser considerat un dels "Young Lions" de finals dels 90 quan va començar una llarga relació amb el segell Criss Cross, inicialment considerat un músic proper al Hard Bop i al Soul-Jazz, tenia i té influències de McCoy Tyner i també de l' Horace Silver. // El disc "Liberation Blues" de l'any 2014, té dues parts ben diferenciades, la primera seria estrictament la Liberation Blues Suite dedicada a la memòria del contrabaixista Dwayne Burno, antic amic i company en diferents formacions, mort uns mesos abans de gravar aquest disc, la resta dels disc en base a composicions pròpies i d'altres; cal destacar la vàlua dels músics que completen el quintet: el saxo tenor J.D. Allen, trompeta Sean Jones, contrabaixista Luckes Curtis i el sempre destacat Bill Stewart a la bateria, així com l'evolució de Orrin Evans a un Hard Bop més evolucionat i un lleuger apropament a la lliure improvitsació. Un BON DISC.

Plantejat en el programa fet a la ràdio com un "disc a cegues", es tracta d'una gravació de 1968, un trio que va ser estable del 64 al 68 amb el sempre excel.lent Tony Oxley a la bateria i el bon contrabaixista Jeff Cline. El pianista, també anglès, va néixer el 36, habitual al Ronnie Scott's de Londres a les dècades dels 60 i 70 on acompanyava els músics "de la casa" i també sovint a les nombroses figures de pas que desfilaven pel club. Membre important de la European Jazz Machine dels Phils Wood, Henry Teixier i Daniel Humair, a partir de 1975 va treballar sovint amb el guitarrrista Allan Holdsworh amb qui va fer bones actuacions i gravacions, també será un solicitat acompanyant de cantants com p.exemple Mel Tormé o Lena Horne i molt especialment Helen Merrill. // "Gyroscope" és el disc i si, el nostre pianista és Gordon BECK, un músic que ha participat de manera destacada en moltes aventures, aquesta en concret, ja ho hem dit, és de 1968, un període interesantíssim de la música en general i del Jazz britànic en particular ... un bon disc on si veuen traces de la psicodelia que imperava en aquells moments. RECOMANAT.

El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.

El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.

El audio de este programa está repartido en tres bloques, el primero recoge gravaciones de Allan Holdsworth en la década de los 70 en pleno apogeo del Jazz-Rock: “Belladonna” de 1972 con el grupo NUCLEUS que lideraba Ian Carr y “Feels Good To Me” del 78 a nombre del bateria Bill Bruford. Un segundo bloque que incluye dos excelentes “rarezas”: “None Too Soon” de 1996, una serie de insólitas versiones de standards populares que grabará con el pianista Gordon Beck, con quien tuvo una larga asociación y “Touching On” de 1977, una incursión en el terreno de la libre improvisación con el bateria John Stevens. En el tercero encontraremos uno de sus discos más celebrado, “The Sixteeen Men of Tain” del año 2000, un período muy creativo que da como resultado esta música serena, reflexiva y de gran belleza que contiene dicho album; a continuación el retorno a sus orígenes con “Abracadabra” de SOFT WORKS, año 2003, una reedición de la antigua Soft Machine con antiguos miembros, que no coincidieron en el tiempo y terminamos con “Blues for Tony” de 2009, un recuerdo de su paso por el LifeTime de Tony Williams.

No hem d'esperar innovació ni grans sorpreses en un disc del saxo tenor i soprano Jerry BERGONZI, si podem esperar i de manera sobrada, unes interpretacions vibrants i fluides on acostuma a encadenar amb tota facilitat i naturalitat chorus rere chorus. Neix a Boston el 1947, una extensa carrera musical que comença a ser coneguda des de la seva participació en els últims quartets de Dave Brubeck a començaments dels 80, tot i que el reconeixement popular encara tardarà uns anys a arribar-li. "Simply Put" és un disc del 2009, Bergonzi no pot negar l' influencia de John Coltrane o Sonny Rollins a la seva música tot i que a mesura que ha anat avançant a la seva carrera se li troben trets del càlid i serè Joe Henderson de la seva darrera època; ben acompanyat en aquest "Simply Put" d' aquest excel.lent pianista que és Bruce Barth i els seus companys i amics habituals: contrabaixista Dave Santoro i bateria Andrea Michelutti. Un Jazz MOLT DISFRUTABLE.

Escoltem la cantant anglesa Tina MAY i el seu disc "One Fine Day" de 1999. Molta llibertat interpretativa, un ampli repertori que inclou originals, standards del Jazz o del Pop i un acompanyament sensacional on cal destacar l' Alan BARNES un multi- instrumentista capaç d' extreure totes les textures imaginables de qualsevol instrument de vent, bona aportació també de la pianista Nikki ILES una indisimulada admiradora de Bill Evans i un discret i bon treball de Mick Hutton, Simon Morton a la rítmica. Simplement DE-LI-CI-ÓS.!

No hem d'esperar innovació ni grans sorpreses en un disc del saxo tenor i soprano Jerry BERGONZI, si podem esperar i de manera sobrada, unes interpretacions vibrants i fluides on acostuma a encadenar amb tota facilitat i naturalitat chorus rere chorus. Neix a Boston el 1947, una extensa carrera musical que comença a ser coneguda des de la seva participació en els últims quartets de Dave Brubeck a començaments dels 80, tot i que el reconeixement popular encara tardarà uns anys a arribar-li. "Simply Put" és un disc del 2009, Bergonzi no pot negar l' influencia de John Coltrane o Sonny Rollins a la seva música tot i que a mesura que ha anat avançant a la seva carrera se li troben trets del càlid i serè Joe Henderson de la seva darrera època; ben acompanyat en aquest "Simply Put" d' aquest excel.lent pianista que és Bruce Barths i els seus companys i amics habituals: contrabaixista Dave Santoro i bateria Andrea Michelutti. Un Jazz MOLT DISFRUTABLE.

Escoltem la cantant anglesa Tina MAY i el seu disc "One Fine Day" de 1999. Molta llibertat interpretativa, un ampli repertori que inclou originals, standards del Jazz o del Pop i un acompanyament sensacional on cal destacar l' Alan BARNES un multi- instrumentista capaç d' extreure totes les textures imaginables de qualsevol instrument de vent, bona aportació també de la pianista Nikki ILES una indisimulada admiradora de Bill Evans i un discret i bon treball de Mick Hutton, Simon Morton a la rítmica. Simplement DE-LI-CI-ÓS.!

En aquest "Say When" de 2015 escoltarem un bon sextet liderat pel trombonista Steve DAVIS que farà un homenatge al "mestre", el gran J.J.// J.J. Johnson va ser el gran revolucionador els anys 50 i 60 d'un instrument "lent i farragós" com era el trombó fins que ell va donar-li una agilitat i vistositat mai vistes fins aquell moment, en aquest sentit Steve Davis pot ser el músic ideal per homenatjar-lo. Els bons músics que completen el sextet son: Eddie Henderson trompeta, Eric Alexander saxo tenor, Harold Mabern piano ( quin gran pianista), Nat Reeves contrabaix i Joe Farnsworth a la bateria; "Say When" és un revival de la música vital, vistosa i desenfadada que feia J.J. Johnson en els seus grups o l'Art Blakey en els seus Messengers, curiosament resulta senzill "confondre" el bateria Joe Farnsworht amb l' Art Blakey. Bona música, molt ben interpretada, ... un BON DISC.

El saxo alto i soprano Greg OSBY és un músic molt creatiu que sempre ha estat atent a la música que es fa "al carrer" com demostra la seva vincul.lació inicial al col.lectiu M-BASE que coliderava amb el saxo Steve Coleman i que plantejaven l' integració de la música de l' Ornette Coleman dels 60 i 70 amb la cultura musical urbana derivada dels Rap, Funk o Hip Hop.dels 80. // Channel Three" és una gravació de 2005, un trio molt ben compenetrat: Matt Brewer al contrabaix o baix elèctric ( aquí ens pot recordar a Jaco Pastorius) i Jeff "Tain" Watts a la bateria, ells asseguren a la perfecció una base rítmica musculosa i rica sobre la que Greg Osby deixarà volar la seva creativitat // Channel Three és un disc MOLT RECOMANABLE i també ho és l'excel.lent duet que fan Greg Osby i Marc Copland a "Round and Round" de l'any 2003.

En aquest "Say When" de 2015 escoltarem un bon sextet liderat pel trombonista Steve DAVIS que farà un homenatge al "mestre", el gran J.J.// J.J. Johnson va ser el gran revolucionador els anys 50 i 60 d'un instrument "lent i farragós" com era el trombó fins que ell va donar-li una agilitat i vistositat mai vistes fins aquell moment, en aquest sentit Steve Davis pot ser el músic ideal per homenatjar-lo. Els bons músics que completen el sextet son: Eddie Henderson trompeta, Eric Alexander saxo tenor, Harold Mabern piano ( quin gran pianista), Nat Reeves contrabaix i Joe Farnsworth a la bateria; "Say When" és un revival de la música vital, vistosa i desenfadada que feia J.J. Johnson en els seus grups o l'Art Blakey en els seus Messengers, curiosament resulta senzill "confondre" el bateria Joe Farnsworht amb l' Art Blakey. Bona música, molt ben interpretada, ... un BON DISC.

El saxo alto i soprano Greg OSBY és un músic molt creatiu que sempre ha estat atent a la música que es fa "al carrer" com demostra la seva vincul.lació inicial al col.lectiu M-BASE que coliderava amb el saxo Steve Coleman i que plantejaven l' integració de la música de l' Ornette Coleman dels 60 i 70 amb la cultura musical urbana derivada dels Rap, Funk o Hip Hop.dels 80. // Channel Three" és una gravació de 2005, un trio molt ben compenetrat: Matt Brewer al contrabaix o baix elèctric ( aquí ens pot recordar a Jaco Pastorius) i Jeff "Tain" Watts a la bateria, ells asseguren a la perfecció una base rítmica musculosa i rica sobre la que Greg Osby deixarà volar la seva creativitat // Channel Three és un disc MOLT RECOMANABLE i també ho és l'excel.lent duet que fan Greg Osby i Marc Copland a "Round and Round" de l'any 2003.

"Midnight Sun" és un àlbum recopilatori de balades de la cantant Dee Dee Bridgewater, és va editar el 2011 i recull algunes de les seves millors gravacions del període que comença el 1993 amb el disc "Keeping Tradition" (bona versió aquí de Angel Eyes), segueix amb el Midnight Sun de l' album "Dear Ella" que el 1997 va dedicar a Ella Fitzgerald i acaba amb el gloriós Good Morning Heartache del dic "Eleanora Fagan· que el 2010 va dedicar a Billie Holiday. No acostumem a recomanar àlbums recopilatoris però amb aquest "Midnight Sun" farem una excepció, ara ja és decisió teva si et conformes amb aquest o cerques els originals ...

I segona part amb músic MISTERIÓS, que feia temps que no en programàvem cap, un VIBRAFONISTA que no sembla clàssic el que (potser) ens permetria descartar músics com Lionel Hampton, Milt Jackson, Terry Gibs, Teddy Charles .etc... El disc es relativament recent, any 1999, ha tocat amb músics importants com Steve Coleman, Greg Osby, Gary Thomas, Jason Moran, Cassandra Wilson, ... i precisament alguns d'aquests intervenen en el aquest disc. Tecnicament és força bo i a part de la seva capacitat com a solista destaca liderant formacions d'una certa complexitat. La llista de vibrafonistes destacats és bastant curta amb noms com Gary Burton, Walt Dickerson, Karl Berger, Joe Locke, Bobby Hutcherson i uns pocs més ... WHO IS ?. Per cert, el disc el trobo FRANCAMENT BO ...