Sound System

Hola Pops!

La tardor refreda les nits i el cel de plom ens remet a la perifèria de Liverpool. Entre les tenebres, les restes dels fums industrials i les variacions geotèrmiques de la zona, hi trobarem la figura multidisciplinària d'un gal·lès de pedra picada i horitzons metafísics i siderals. Amb tots vostès Julian Cope. Aquest personatge, nascut l'any 1957, ha fet un recorregut artístic ric en canvis i evolucions permanents. Sorgit de l'escena Pop de la zona liverpolenca, va dirigir un projecte psicodèlic de gran volada vuitantera: The Teardrop Explodes. El ric espai de l'after-punk va possibilitar una concentració de bandes i artistes disseminats per la geografia northern de l'Anglaterra del seu temps i en aquell context Julian Cope va dirigir el seu projecte fins consolidar un nom propi dalt de l'estrellat del submón subcultural de Liverpool. La carrera de Julian Cope va fer un gir que encara perdura amb plena vigència. D'aquell potencial Pop-Star, per imatge i per algunes de les seves perles de Pop lleuger de finals dels anys 80, en va sorgir un fenòmen iconoclasta que anava sumant estils, estètiques i relats controvertits. La causa cultural de Julian Cope va integrar la seva devoció per el denominat Krautrock o rock alemany, per la música de combat, per textures de funk atòmic a la manera de George Clinton, passant per xuclar de tot el llegat del Folk-Rock britànic. Les seves inclinacions per la història popular, els mites, les llegendes, l'ecologisme i la tradició working class del radi d'acció comarcal, han fet d'aquest poeta i musicòleg un veritable cantautor intemporal i inabastable. La seva producció discogràfica ja suma una cinquantena de treballs. Avui centrarem el nostre Radio Wonderful en un disc conceptual i paranormal editat l'any 1992. Ens endinsem en la galàxia de Julian Cope amb el seu àlbum Jehovahkill. Anem de pet cap a un paratge habitat per druides, follets, robots, fantasmes, espectres, soldats i essers mutants guarnits amb parracs i closques de tortuga. Materia viva d'un altre mutant com el propi artista d'aquesta vetllada. Benvinguts al misteriós món de Julian Cope!

Hola Pops!

Avui apliquem les coordenades de navegació i ens presentem en el bell mig de la zona caribenya de l'Illa del Tresor. La nostra secció visita els indrets torrats i remullats de l'arxipèlag de Trinidad i Tobago. Temptem les essències del Calipso, uns dels sons determinants de la cultura sonora i popular de les illes atresorades del Carib. Aquesta música va tenir un gran esclat al llarg dels anys cinquanta, essent hegemònica en les colònies francobritàniques d'aquells temps. El Calipso navegava d'una banda a l'altra de les illes i jugava el seu rol vertebrador de la música d'arrel de la mateixa manera que, anys després, passaria amb els ritmes skatalítics i del reggae de factura jamaicana. Us presentem un programa dedicat a la figura del calipsònic artista Lord Kitchener. Es tracta d'un cas com un cabàs del que va representar l'escena del Calipso més representatiu i compartirà programa amb altres referents del seu estil. Ens hi posem en ocasió de la publicació del llibre Kitch dedicat a la figura del nostre Lord, obra de l'assagista britànic i trinidad-tobaguenc Anthony Joseph. Un llibre que il·lumina la trajectòria del protagonista del programa amb una descripció dels seus entorns socials i culturals, dels moviments migratoris i de les relacions entre les Antilles colonials i la metropoli britànica. Un camí paral·lel al de la relació del Reggae i de la Bass Culture jamaicana amb el seu entorn geogràfic i amb l'esclat dels seus sons arreu del món. El submón de la música popular antillana emergeix amb senyals com les desfermades per estils de diversa modalitat: Mento, Ska, Rocksteady, Reggae...i, com no pot ser d'altra manera: El Calipso! Sonoritat alegre, a voltes combativa, en altres moments tergiversada per les ulleres del turisme, però sempre immortal. La figura de Lord Kitchener, Kitch per als amics, acompanya el nom sagrat de Harry Belafonte en el zenit del Calipso. Mireu com són les coses que, probablement, gràcies al primer film de James Bond, Doctor No, el Calipso va prendre velocitat de creuer esdevenint un Crossover sonor d'alt voltatge. Justament amb aquella peli, ubicada a Jamaica, es constataria la relació entre el Calipso, Trinidad i Tobago i la pròpia Illa del Tresor. Invariablement, el Calipso navegava entre illes, taurons i tota mena de contrabandistes i pirates. També, doncs, serà el nostre homenatge soundsistèmic per al malaurat Sean Connery. Calipso (en grec antic “la que dissimula”) és, segons algunes fonts, una oceànide, però segons Homer, una nimfa, filla d'Atles i Plèione que vivia a la part occidental de la Mediterrània. El calipso d'avui el recuperem des de la Meditarrània, arran de les roques d'en Ponç i el rescatem d'un llarg viatge per paratges antillans sorgits d'un aplec infinit d'illes del tresor. Salut a tothom des de l'estudi 1 de la ràdio premianenca.

Hola Pops!

Sant Tornem-hi. Una setmana més. Disciplina sonora a dojo! La nau del Sounda' torna a emetre senyals des del planeta del Soul i presentem un especial del Soul Corner dedicat a un dels discos conceptuals més poderosos de la història de la música de la jove Amèrica negra. Entrem a sac dins de les profunditats romàntiques més extremes, als registres més polèmics de la vida i miracles d'en Marvin Gaye. Presentem un doble LP d'alt voltatge sentimental: "Here, My Dear". La collita més profitosa de l'any 1978. Un disc de la fase electromagnètica del Marvin Gaye més tempestiu i desfermat. La trajectòria vital del nostre artista va ser un camí d'ascensos i descensos des del cel a l'infern de les passions i sentiments. Del primer Marvin, alegre i ballador, facturador de singles Motown de gran èxit en pistes i escenaris, fins a la seva darrera etapa, farcit de problemes, desencontres i estats de glòria, passant per tots els seus compromisos amb les lluites per la igualtat de drets i contra el racisme, ens aturem en aquest àlbum justament encaixat en la filera de meravelles que encadena 'What's Goin' On', 'Let's Get it On' i 'I Wan't You'. Nosaltres gaudim de tota l'obra de Marvin Gaye i si avui toca aquest disc, un altre dia pot ser aquell altre i així fins que calgui i sense solució de continuitat. Una carrera sense alts i baixos, un torpediner de Soul sofisticat irrepetible. Avui ens guarnim d'etiqueta i imaginem una pista enfocada amb llums intermitents. Una sessió entre lacrimògina i somrient. La cosa d'aquest Sounda' va de tocar fibres i bellugar esperits: Benvinguts als canals amagats del manantial multiusos de la Motown.

Hola Pops!

Avui obrim en canal l'ànima d'una banda de trajectòria mutant. Fleetwood Mac ens remet a una cursa transformista que abarca des dels temps immemorials del Blues i del Progressive Rock amb denominació d'orígen britànica fins a un desenllaç posterior que els portaria a les escenes del A.O.R. Adult Rock Oriented, de característiques refinades, comerciament reeixides i interpretades amb criteris d'orfebreria Pop. En el vertex de la seva singladura, els Fleetwood van facturar el seu àlbum Rumours. Era l'any 77 i aquella obra ens oferia una mirada en dues direccions: Cap a un passat de tradició Pop a l'anglesa i cap a un futur de grans prestacions escèniques. Rumours resumia molts pals de la música del moment, fent incursions en el Brit-Folk acustic i en aquell Power Pop que batega incrustat en el seu memorable i festiu Don't Stop. La banda s'inicià l'any 1967 reunint alguns membres de la John Mayall Bluesbreakers. Peter Green –guitarrista consumat de l'escena del Blues londinenc–, Mike Fleetwood –baterista de pedra picada i sessió contínua– i el baixista John McVie, que encara practicava dobles militàncies a can Mayall i en l'emergent projecte Fleetwood. Els setanta van ser seus i sense manies proclamaven els seus himnes a base de producció, èxit a les dues costes atlàntiques i sonoritat apte per a tots els públics. La història dels Fleetwood Mac és també una cursa d'encontres, desencontres, reunions, escisions, reunificacions, parelles, trios, quartets i tota mena de combinacions. Una variació total aplicada a la música, als seus propis canvis estilístics, a les branques familiars i als enrenous contractuals. Pura Rock Music dins de l'ull de l'huracà dels anys explosius del Mainstream. En un context de foc creuat entre subcultures emergents, quan el Punk i la New Wave trucaven a la porta i justament enmig del preludi del video musical i de la MTV, s'alcen els Fleetwood Mac amb una aportació inclassificable i guanyadora. L'any 1977 és el seu cant del cigne. L'aresta d'una muntanya russa que uneix la vella tradició dels clubs de Rítme i Blues proto-pops amb l'esclat de la música de masses. Allò que coneixem com un veritable Crossover. Som-hi Pops!

Hola Pops!

Avui ens muntem un especial del Sounda'Juke-Box d'aquells que ja tocaven. Ha arribat l'hora de desconfinar la figura històrica de Neil Young i ho farem rebobinant alguns dels seus millors temes de diverses èpoques mutants. Us oferim un gran concert des del marc incomparable del Bellamar de Premià de Mar. El geni canadenc, de llarga trajectòria, ens remet sempre als seus orígens en el camp de Folk-Rock i la seva llarga successió de parades i evolucions: Des de la seva entrada a la seminal banda Buffalo Springfield, passant per les seves associacions amb Stephen Stills, David Crosby i Graham Nash, tripulant la nau dels anys daurats del Country-Rock i el Folk-Rock o descodificant el Hard Rock, practicant proto-Grunge i proto-punk i experimentant amb l'electrònica sintetitzada. Cantautor electro-acústic, infatigable en gires i enregistraments varis, estem davant d'una institució monumental de la història del Rock'n'Roll. La gent del Sounda' no podem restar en mode enjòlit a l'atzar del desencís. Així doncs, ens arrapem del tot orbs i amatents davant de la disbauxa elèctrica del nostre artista del dimarts i aquí teniu un programa ardent, electrocutador i magnètic. Volum a tort i dret, som-hi! Alcem els transistors, capturem les reverberacions i cremem les vàlvules a tota màquina! Neil Young en directe des del Bellamar premianenc! Gatzara assegurada. No us ho perdeu.

Hola Pops!

Avui arribem als limits de l'hora confinada i sotmetrem l'audiència a un 'tour de force' funk de primera divisió. Des de Cincinnati, Ohio, ens arriba un artista veterà d'eterna joventut, un dels millors de la tècnica slap del baix sideral per excel·lència: Bootsy Collins! El protagonista d'aquest Sounda' era un marrec de disset anys que apuntava maneres i tot d'una es va colar dins de la banda de James Brown per facturar la famosa línia de baix del hit de 1970 Sex Machine. Aleshores la cosa es va embalar i va passar d'actiu operari de la factoria de Mister Dynamite a recorrer tots els estrats de la galàxia funkadèlica. Va connectar amb George Clinton i al seu costat des del 1972 va remoure els baixos a les formacions multitudinàries de Funkadelic, Parliament i la P. Funk All Stars. Xuclant d'aquella mamella de virtuosos del Funk, el nostre home va liderar la potent Bootsy's Rubber Band, una banda empeltada del relat definidor de l'escola funkeeter d'Ohio i reforçada per l'agrupació ventosa dels Horny Horns, és a dir: Maceo Parker, Pee Wee Ellis i Fred Wesley. L'olimp del Funk i puntu! Però el senyor Bootsy no es va quedar en el punt del puntu i va saltar cap a altres aventures, patentant el seu baix-andrònima denominat Space Bass i replicant fil per randa totes les invencions i reinvencions del Hip-Hop i de la música de ball. Justament en aquest estadi de la seva llarga carrera, Collins va enregistrar un disc rodó com un pneumàtic i alegre com un picarol: Fresh Outta P. University. Som a l'any 1998 i Bootsy la va clavar colossalment per tancar el segle. El disc d'aquesta nit és justament aquest fenomenal Fresh Outta P. Universty. Una veritable piconadora que reuneix artistes del món funkadelic com Bernie Worrell i Garry Shider, al costat de rappers com Be-Wise i Rodney O, amb menció especial per la presència del mític disco-vibrafonista i director d'orquestra Vincent Montana JR. Per acabar, abans del puntu final, direm que darrera de les ulleres estelades i de la dentadura de Ronaldinho del nostre baixista, s'amaga una personalitat del tot compromesa amb la seva comunitat i amb la gent més marginada. D'aquí el seu paper actiu en projectes com la universitat del Funk d'Ohio, els seus tallers populars de música i la seva condició de membre honorari del moviment de suport afroamericà Phi Beta Sigma Fraternity. Ara sí, a escoltar el programa i puntu!

Hola Pops!

Avui la fem grossa. Sabem del caràcter introspectiu i lacònic de l'amic Bob Dylan. Sabem, també, de les mil variacions que ha generat la seva obra. Sabem, i ho sabem molt, que Dylan s'ho mira de reüll i que, amb seguretat demostrada, el veterà cantautor clava les seves orelles al transistor i ens escolta tots els dimarts del món. El que no sap l'artista de Minnesota és que el Sounda' de la setmana el deixarà retratat de cap a peus. Per tirar de reinvencions us oferim les visions de l'obra dylaniana perpetrades a base de tecles i veus, fruit de la saludable inventiva reinventadora del gran Ben Sidran. Ara ens toca remoure les fulles més altes de l'arbre del Rock i espilogar-les arran de terra cercant el segell de Ben Sidran. Us presentem un especial Dylan Different. Programem l'àlbum conceptual de Ben Sidran dedicat a Bob Dylan. Una nova volta de cargol a la molt inesgotable font del llegat dylanià. La font del manantial Dylan ens aporta aigua fresca degudament mesclada amb el sidral més enllimonat i selecte. Bodega Rosendo, tenim bon sidral!

Bob i Ben s'agermanen en un aplec d'aigua i sidral fet a la justa mesura de l'audiència soundèmica. Prepareu la fitxa rodona, premeu el selector i activeu el Sounda'Juke-Box. Els virus no entenen d'ones hertzianes. Hi som, ho fem i ho gaudim. Gargamelles ensidraladades a tot vent: Això és la sonoritat per sistema i ho fem d'acord amb les normes universals de la salut musical del planeta.

Grrrrrrrrrrrrrrrr… bombolletes a la gola, veus ronques a les cordes vocals, tecles afinades i moltes ganes de marcar noves immensitats i ritmes de nou amor. Apa "¡Qué bien todos unidos!" Glups i a la gàbia!

Hola Pops!

George Duke era un jove pianista de la sèrie B del Jazz dels anys setanta. El seu nom va fer un salt de crossover de la mà de Frank Zappa. El californià va fitxar Duke per a les seves Mothers of Invention i la música de Zappa va comptar amb el teclista en tres discos d'alt nivell, entre ells el superlatiu Apostrophe. Ambdós genis van realitzar un gira descomunal al llarg del planeta i aquesta va fer parada i fonda a Badalona, just a tocar de la nostra vila. Amb aquestes credencials al darrere, el pianista va facturar uns LPs en la línia elèctrica del Jazz Rock hegemònic del moment i es va situar en la senda dels Corea, Hancock i Zawinul impulsant la nova escena emergent. Coincidint en el temps amb l'aparició dels discos gloriosos de Wayne Shorter amb Milton Nascimento i l'esclat del Funk brasileny (El serial d'O Globo, el famós Dancing Days, era només la caricatura entranyable i enxicletada de l'assumpte) va arribar un George Duke pletòric, festiu, alegre, hedonista i dotat d'una mirada oberta al món. Com tanta gent d'aquells dies, la presència brasilenya va determinar l'evolució de molts artistes del Jazz-Rock mundial i així, amb el cas George Duke, ens varem regalar estones de joia sonora a base de fer rodar el disc de capçalera del nostre teclista del dia. Brazilian Love Affair és tot un catàleg de tropicalisme mesclat amb les variacions del Jazz, del Rock i del Funk. Una obra que data de 1979 i que passada la quarantena d'anys de trajecte, esdevé un clàssic entre els clàssics del gènere. Defugint conceptes com World Music, l'afer Duke -com el cas Weather Report- integraria una de les prestatgeries inclassificables del gran magatzem de la música enregistrada, material i espiritual que hores d'ara més volem preservar. I és que la gent del Sounda' també tenim un afer amorós amb Brasil, la seva música i el record d'una estada brasilenya a la nostra vila de part del Trio Mocotó, en el marc d'un Brasil 08330 de record imborrable. Amics i amigues del programa: Passem el control sanitari i entrem a l'avió. Elevem els nostres cors cap a una nova edició del Sounda' propulsada des del Vol 577 a Rio.

Buuuuuuuuuummmmmmmmmm!!! Zummmmmmmmm!!!

El comandant Jordi Duc I Saragata saluda el passatge en nom de la tripulació, els cinturons ben lligats, ja sabeu les normes del vol i ara només ens falta dir que gaudiu d'una bona volada. Popsssss!!!!

Hola Pops!

Tot apunta al bell mig de la diana. Avui festejarem la tardor evocant els temps de l'Acid Jazz. Aquella escena que ara ja sembla llunyana ens va oferir un bon repertori d'artistes i segells que reivindicaven el groove com a element distintiu de la seva afició cap al Jazz d'avantguarda, el Jazz-Rock i la seva traducció en uns formats adequats a la pista de ball. Una mescla de revivalisme, culte i transformisme marcadament militant. L'esclat de l'Acid Jazz, més enllà del segell discogràfic del mateix nom, coincidia amb una fase crepuscular de la lisèrgia sonora, la cultura de club, la revolució musical del Manchester Pop i les darreres embranzides d'un final de segle protagonitzat per una generació que descobrien la gran tradició del Funk, el Jazz, les llatinitats i la finor estilísitica combinanada amb les arts gràfiques i una certa retro-cultura del tot hedonista. En aquest context es van activar els Solsonics i el disc Jazz in the Present Tense es va convertir en el seu clàssic. Aquella escena, doncs, va aportar els seus referents i aquests han passat a ser també els clàssics del subgènere que avui ens ocupa. La banda nord-americana, però, va encaixar en un moviment molt arrelat a la Gran Bretanya. Convé incidir en les coordenades d'aquell fi de segle: Acid Jazz Records o Talking Loud van ser veritables institucions de l'Acid Jazz i editaven de tot i força. Figures com Eddie Piller o Gilles Anderson esdevienien punxadors, selectors, editors i productors tot terreny. Grups com Mother Earth, Courduroy, James Taylor Quartet, Groove Collective o Galliano eren els amos de la pista i replicaven les excel·lències del moviment virtuós del Red-Hot & Cool. Com també va succeir amb el cas dels Action Figure Party, la banda acidjazzera que ens acompanya totes les setmanes amb la seva sintonia de comiat dels nostres programes, des del primer dia d'emissió, en al·lusió directa a l'escena que ara rememorem. I fou justament així, en aquest context hiperbòlic, com i quan s'esplaiaren els protagonistes del programa d'avui, els Solsonics. Una agrupació que lluny de ser originaris de la vila de Solsona, solsonaven Groove pels quatre costats, des de Los Angeles, i a ple rendiment. La línia del Sounda' segueix una setmana més marcant els moments elevats de l'agenda sònica premianenca i internacional. Per sistema!

Hola Pops!

Can Francisquet puja la seva persiana de bat a bat i des del prestatge superior de la mítica merceria ens llisca un disc insòlit de la història del Jazz més intempestiu. Super-Sonic Jazz, original de l'any 1956, és una obra rodona i fundacional. Sun Ra i la seva Arkestra entraven per la porta gran de les avantguardes sonores i oferien el seu primer enregistrament en clau de Big Band interplanetària. Les essències i les tradicions, degudament metabolitzades per un pianista i director d'orquestra com Sun Ra, desfermaven una cruïlla entre aquestes i el futur que ja era el present de la radicalitat jazzística. El món de Sun Ra apareix com un subjecte sensitiu al marge de les normes i els codis terrenals. Aquest artista va obrir una discografia centenària que encara perdura més enllà de la seva mort. El llegat de l'Arkestra segueix viu i es multiplica en gires, concerts i discos a dojo. D'aquell jove pianista forjat a la Big Band de Fletcher Henderson, fins al fenomen paranormal de l'entitat Sun Ra, hi va una carrera literalment meteòrica, astral, sideral, interplanetària i còsmica. L'univers i les galàxies de Sun Ra obeeixen a una cultura fomentada des de la realitat paral·lela. Els sons del nostre artista inclouen totes les tendències del Jazz, et sorprenen amb registres ellingtonians, amb atmosferes pròpies del Miles Davis més elèctric i amb tot l'arsenal de la New Thing, del Free Jazz i de l'esperit iconoclasta d'Ornette Coleman i d'altres personatges afins. Avui, doncs, ens endinsem en el vestidor de Can Francisquet i ens mudem amb un trajo d'astronauta fet a base de combinar el bo i millor de les nostres teles: Leacril, Meyba, Brigadoon, Molfort's, Jim i Massana. Tot degudament perfumat a flor de pell amb un bon massatge integral de la marca Geniol. Amb tots vostès, Sun Ra... i puntu!