Últimas noticias de Cataluña | Onda Cero Cataluña

El Pressupostos de la Generalitat també es juguen a Madrid. I és que el futur dels comptes de la Generalitat, en última instància, està en mans de María Jesús Montero. És la vicepresidenta primera del govern central qui ha de moure la palanca per traspassar el 100% del tribut.

Els repubicans no tiren la tovallola, però apugen el to amb una esmena a la totalitat, perquè l'Executiu de Salvador Illa forci la Moncloa a garantir que Catalunya gestionarà i recaptarà l'IRPF. ERC ha assegurat que "no apugem apostes ni pressionem", sinó que "som coherents" amb els acords d'investidura. "El que fem és garantir que els acords als quals s'arriben es compleixin", ha assegurat la portaveu parlamentària, Ester Capellà.

El Govern, de la seva banda, diu que l’esmena a la totalitat d’Esquerra "no canvia res". La consellera portaveu, Sílvia Paneque, ha reiterat que compliran amb l'acord en matèria de l'IRPF i ha emplaçat els republicans a seguir negociant. "Hi ha temps per arribar a un acord" i no contempla "cap altre escenari" diferent a aprovar els Pressupostos, ha ritrat Paneque.

Les entitats socials demanen a la Generalitat una resposta “urgent” per combatre el sensellarisme. Adverteixen que els trenta milions d’euros que ha previst el Govern en els seus pressupostos per abordar aquest problema són “del tot insuficients”. De fet, asseguren que calen, com a mínim, cent milions cada any des d’ara fins al 2030. És el càlcul que han presentat aquest matí la Taula del Tercer Sector Social, Càritas, la Creu Roja, la plataforma d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) i l’Associació Sant Joan de Déu.

Les organitzacions insten també el Parlament a aprovar la llei contra el sensellarisme, que es troba en tràmit a la cambra catalana. Aquesta norma, diuen, permetria establir les actuacions i les partides necessàries per fer front a la qüestió. Això sí, les entitats recorden que ja saben quines són les eines per posar fil a l’agulla, però el que cal és més coordinació i, sobretot, diuen, “passar a l’acció”. "Actualment, tant els ens com les entitats estem participant en més de quinze grups de treball per tractar aquesta situació. Ens sembla interessant treballar-hi, però aquests grups han de tenir com a resultat una actuació immediata urgent: volem que s'actuï ja. Nosaltres participarem allà on calgui, però demanem que siguem més eficients en la gestió del temps i dels recursos", ha subratllat Bea Fernández, membre de la junta directiva d’ECAS.

El crit d'alerta de les entitats arriba en un context en què cada cop hi ha més persones sense sostre a Catalunya. De fet, el Comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social estima que més de 4.700 persones han utilitzat recursos d’atenció al sensellarisme el 2024, tot i que avisen que n’hi ha més, però que queden fora del radar.

L'associació ASPROSEAT neix d'un grup de mares i pares, treballadors de la fàbrica Seat, amb fills amb discapacitat. Des del 1979 treballa per atendre i donar resposta a les necessitats de les persones amb discapacitat al llarg de la seva vida, mitjançant la creació i gestió de serveis sostenibles i generadors de valor social, en el marc d’un compromís amb la igualtat d’oportunitats. Ho fa a través de sis entitats que en formen part i aborden diverses àrees. Hem conegut els seus projectes de la mà de la seva directora general, la Leticia Andrades, i també hem conegut un dels seus usuaris, el Miguel Rico.

L’atur va augmentar en 2.039 persones al febrer (+0,63%) a Catalunya, fins a situar-se en 327.253 desocupats, segons dades del Ministeri de Treball. És la segona comunitat autònoma on més creix l’atur en xifres absolutes respecte al gener.

Tot i això, en comparació amb el febrer de l’any passat, Catalunya registra 7.068 aturats menys (–2,11%), mantenint la tendència de descens interanual.

A escala estatal, el nombre de persones inscrites al SEPE va créixer en 3.584 (+0,15%), fins als 2,44 milions.

• Barcelona: +0,84%

• Lleida: +0,82%

• Girona: +0,44%

• Tarragona: +0,04%

Interanualment, l’atur baixa a totes les províncies, destacant Girona (–4,96%).

• Serveis: +1.140 aturats

• Construcció: –157

• Indústria: –141

• Agricultura: –34

• Sense feina anterior: +1.231

Al febrer es van signar 187.134 contractes a Catalunya:

• 77.841 indefinits (44%)

• 104.762 temporals (56%)

Són 2.093 contractes menys que al gener (–1,11%), però 6.884 més que fa un any.

La Seguretat Social va sumar 23.564 afiliats més (+0,62%) al febrer, fins a un total de 3.850.359 persones ocupades. És la comunitat autònoma on més creix l’afiliació, seguida de Madrid i la Comunitat Valenciana.

En termes interanuals, Catalunya registra 73.742 afiliats més (+1,95%).

A Espanya, el sistema va sumar 97.004 cotitzants (+0,45%).

A Catalunya hi havia 1.477 treballadors en ERTO a 28 de febrer.

Les relacions de parella continuen sent un dels grans reptes emocionals del nostre temps. Tot i que l’amor és “el que ens mou, ens agradi o no”, com recorda la psicòloga Sílvia Congost, entrevistada al programa Nits de radio arran de la presentació del seu nou llibre El arte de amar bien, les xifres de ruptures i divorcis evidencien que alguna cosa falla. Segons apunta, “hi ha poques activitats que comencem amb tantes expectatives i que fracassin tan sovint”, i, malgrat això, no sempre busquem formació ni eines per entendre per què.

Després de 25 anys de consulta, Congost assegura que ha pogut identificar patrons clars. “M’he basat en tots els casos als quals he pogut ajudar”, explica, per entendre què tenen en comú les parelles que perduren. El primer pas és l’autoresponsabilitat: deixar de situar la culpa només en l’exterior i mirar cap endins. “Com més mirem cap a dintre, més ens coneixerem a nosaltres mateixos”, defensa, subratllant la importància de revisar ferides, creences i expectatives abans de construir un projecte compartit.

Un altre dels errors habituals és deixar d’escoltar profundament l’altre. Explica que a la consulta sovint es troba amb parelles de dècades que no saben explicar què li passa realment a l’altra persona. “És un senyal que potser parlem, però no ens estem escoltant”, adverteix. Aquesta desconnexió subtil, sostinguda en el temps, acaba generant distància emocional fins que la crisi esclata.

Les crisis, però, no són necessàriament el final. “Tota relació passa per fases d’harmonia, desequilibri i després reparació”, afirma. El conflicte és inevitable, però el que marca la diferència és la manera d’afrontar-ho. Discutir és normal; faltar al respecte, no. “Hi ha uns límits que hem de tenir molt clars sempre”, insisteix. Quan les dues parts comparteixen la voluntat de reconstruir, la relació sovint es pot recuperar, però cal demanar ajuda abans que el desgast sigui irreversible.

Un dels punts més delicats és el perdó. Moltes persones creuen que demanar disculpes és simplement pronunciar la paraula “perdona”, però Congost alerta que això no és suficient. “Quan dius ‘perdona però’, ja no estàs demanant perdó de veritat”, afirma. El veritable penediment implica empatitzar amb el dolor causat i assumir responsabilitat sense justificacions. Segons la psicòloga, la manera com una parella discuteix i com es demana perdó pot anticipar el seu futur. Educar-se en aquestes habilitats, conclou, pot ser determinant per transformar el 70% de fracàs en relacions més conscients i duradores.

Hi ha llibres que expliquen la vida tal com és… i n’hi ha que, sense deixar de ser realistes, fan un pas més enllà i utilitzen la imaginació per fer-la suportable. És el cas de L’escafandra i la papallona de Jean-Dominique Bauby, un testimoni colpidor escrit després que l’autor patís una embòlia que el deixà completament paralitzat, amb l’única capacitat de parpellejar. Lletra a lletra, amb l’ajuda d’una infermera, va dictar un llibre que és un cant a la resistència, a la dignitat i al poder de la ment per volar —com una papallona— quan el cos és una escafandra immòbil.

També des de la mort arriba la veu narradora de Des de la meva cel·la (The Lovely Bones) d’Alice Sebold, la història d’una adolescent assassinada que observa, des d’un cel molt particular, com la seva família afronta el dol. Una perspectiva insòlita que transforma el drama en una reflexió delicada sobre l’amor, la pèrdua i la necessitat de trobar sentit a l’absència. Un fenomen editorial que fins i tot va arribar al cinema de la mà de Peter Jackson, tot i que —com comenta en Víctor— no sempre és fàcil traslladar aquesta ambigüitat literària a la pantalla.

La supervivència extrema és el motor de La vida de Pi de Yann Martel, on un jove nàufrag comparteix 227 dies en un bot salvavides amb un tigre de Bengala. Faula filosòfica o relat realista? Metàfora o veritat? La novel·la juga amb dues versions dels fets i convida el lector a decidir quina història prefereix creure. Una obra que reflexiona sobre la fe, el trauma i el poder de la narració com a eina per sobreviure a l’horror.

I per tancar el cercle, Big Fish de Daniel Wallace, adaptada al cinema per Tim Burton, ens parla d’un pare que construeix la seva vida a través d’històries fabuloses i d’un fill que intenta descobrir què hi ha de cert darrere de tanta exageració. Una reconciliació paternofilial que demostra que, a vegades, la fantasia no amaga la veritat: la revela. Perquè, com recorda Víctor Ruiz Novel, quan un llibre activa la nostra imaginació i ens sorprèn, ja ha complert la seva missió. I aquestes històries, sens dubte, ho fan.

No et perdis cap detall de la secció! Escolta-la ara completa!

Aquesta setmana, Robert Calvo parteix de dues històries virals vinculades al món animal —el cas del petit ximpanzé rebutjat en un zoo del Japó i el fenomen dels anomenats “therians”— per recordar-nos que sempre hi ha hagut fascinació pels animals a la televisió. I és aquí on apareix el nom de Consuelo Berlanga, presentadora de l’icònic Waku Waku, aquell concurs dirigit per Chicho Ibáñez Serrador que va convertir primats i gossos en estrelles catòdiques i que encara avui desperta nostàlgia.

Però la trajectòria de Berlanga va molt més enllà. Descoberta com a “chica Hermida” a Por la mañana, va aprendre del mestre Jesús Hermida una lliçó que encara ressona: quan s’encén el pilot vermell de la càmera, has de parlar com si només hi hagués una persona a l’altra banda i enamorar-la. Una filosofia que defineix una manera d’entendre la comunicació —honesta, propera i cuidada— i que connecta plenament amb l’esperit radiofònic que defensa el programa.

De magazines a concursos, de la copla als programes solidaris com Senderos de Gloria, Consuelo Berlanga ho ha fet gairebé tot a la televisió. També ha tastat la ràdio i fins i tot realities com Supervivientes. Amb llums i ombres —ella mateixa reconeix el preu personal d’una vida dedicada a la pantalla—, el balanç és clar: la televisió li ha regalat “ràfegues de felicitat”. Un homenatge emotiu que reivindica una manera de fer tele amb ànima i que convida a redescobrir una figura clau de la nostra història audiovisual.

Escolta’l ara a Nits de Ràdio.

El temps no és només hores, minuts i segons: és també una construcció social i una experiència profundament subjectiva. David Cueto explica que, tot i que tenim un acord universal per mesurar-lo, la manera com el vivim depèn del cervell, les emocions i l’entorn. Des de la psicologia i la neurociència es debat si disposem d’un "rellotge intern" que marca intervals o si la percepció temporal és fruit de la interacció de múltiples processos cognitius i fisiològics.

L’entrevista també aborda com aquesta percepció varia segons l’edat i la salut mental. En la infància, el temps sembla passar més lent perquè tot és nou i el cervell segmenta més experiències: "en l’edat adulta, la rutina l’accelera", diu Cueto. Trastorns com el TDAH, la depressió, l’ansietat o els episodis maníacs "poden alterar de manera significativa la vivència temporal". El llenguatge, l’atenció, la memòria i fins i tot els ritmes circadians juguen un paper clau en aquesta experiència.

Finalment, Cueto reflexiona sobre l’impacte de la societat hiperconnectada, que ens obliga a viure "pendents del rellotge" i pot augmentar l’ansietat i el FOMO. Davant d’això, "pràctiques com el mindfulness poden ajudar a reconnectar amb el present i regular millor la nostra experiència temporal", recomana el psicòleg. I sobre la dita que "el temps ho cura tot", el psicòleg matisa: "la distància temporal ajuda a gestionar el dolor, però cal treball emocional perquè la ferida cicatritzi de debò".

Alberto Gómez, periodista i expert en comunicació, ha posat el focus en un repte persistent: la invisibilitat mediàtica dels esports minoritaris. Tot i que la passió esportiva va més enllà del futbol, la realitat és tossuda: “Costa molt que determinades victòries surtin en portada”, adverteix l’Alberto. Insisteix que el desafiament és majúscul. La majoria de la població no coneix disciplines com el powerlifting, el lacrosse o el corfbol, i només es tornen visibles puntualment, com amb el cúrling durant els Jocs Olímpics d'hivern. El problema, però, és que la notorietat desapareix tan bon punt s’apaga la flama olímpica.

Per ampliar la mirada, la secció ha comptat amb el testimoni d’un altre especialista: Aleix Garcia, periodista i expert en comunicació esportiva, dedicat especialment al món de l’hoquei patins. Garcia ha confirmat el diagnòstic: “És pràcticament missió impossible lluitar contra el futbol”, deia. Però també ha apuntat que, gràcies a les xarxes socials i a una presència mediàtica més flexible, els esports minoritaris tenen avui més finestres que fa uns anys. Garcia ha aportat dades contundents: la selecció espanyola d’hoquei patins ha guanyat 8 dels últims 12 mundials masculins i 4 dels últims 5 en categoria femenina. Un palmarès impressionant que, segons reconeix, passaria a totes les portades si es tractés de futbol: “Molts d’aquests èxits ni tan sols apareixen a una cantonada de la portada”, lamenta.

Mobile World Capital és una fundació público-privada que impulsa la transformació digital de la societat i consolida Barcelona com a hub tecnològic global durant tot l'any, més enllà de la celebració del Mobile World Congress cada hivern a la capital catalana. En plena celebració del congrés, que enguany arriba a la seva vintena edició, Barcelona es converteix un cop més en l’epicentre mundial de la innovació. Paral·lelament, el recinte de Gran Via acull el Four Years From Now (4YFN), l'espai on les start-ups i les spin-offs prenen protagonisme i mostren al món el que arribarà d'aquí a quatre anys.

Entre les iniciatives destacades hi trobem The Collider, el programa de transferència tecnològica impulsat per Mobile World Capital, que acaba de tancar el 2025 amb 25 projectes incubats, 13 spin-offs actives i més de 20 milions d’euros d'inversió captada. Per entendre com es cuina aquesta innovació, La Ciutat ha parlat amb Albert Mascarell, director de Transferència Tecnològica de Mobile World Capital. L’equip de Mobile World Capital visita universitats i centres de recerca per identificar projectes amb potencial. Es porta a terme un any d'incubació, es fa una validació de mercat, es dissenya l'estratègia, es traça el model de negoci i es busca el futur CEO. S'acaba creant la companyia amb dos anys de suport intensiu, es contacta amb inversors, amb distribuïdors i es valida amb clients

Mascarell descriu el 4YFN com "el gran aparador internacional de l’ecosistema emprenedor de Catalunya i Espanya", un espai on es reuneixen start-ups, spin-offs i projectes tecnològics amb la mirada posada als mercats globals. Enguany hi passen més de 110.000 persones de més de 200 països, fet que converteix el certamen en una oportunitat única per captar inversors, distribuïdors i col·laboradors. "En 3 o 4 dies, una start-up pot aconseguir una visibilitat que d’altra manera no tindria. Aquí es tanquen contractes de distribució i s’hi firmen inversions internacionals", explica.

Mascarell destaca quatre grans àrees en clara expansió: Intel·ligència artificial (IA), Fotònica, Robòtica i Semiconductors. A Catalunya, però, hi ha un àmbit especialment potent: la salut. Projectes de teràpies, diagnòstic, sensors i salut digital són cada cop més sòlids i atractius per a la indústria farmacèutica. Un exemple és Ephion Health, spin-off que utilitza biomarcadors digitals i IA per monitorar el moviment de pacients amb malalties neurodegeneratives a partir de sensors portables.

UniSCool és una spin-off nascuda de la Universitat de Lleida el 2022 que s’ha especialitzat en un dels grans reptes actuals: reduir el consum energètic dels centres de dades, responsables d’una part molt significativa de l’ús elèctric global. Montse Vilarrubí, la COO, ho explica de manera clara: "Gairebé la meitat del consum energètic d’un centre de dades prové de la refrigeració. El nostre sistema permet reduir-lo fins a un 70%."

El segon projecte és Ephion Health, una spin-off nascuda d’Eurecat, l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital Sant Pau. La seva tecnologia parteix d’una idea tan antiga com la medicina: "Caminar és la millor medicina", deia Hipòcrates fa 2.000 anys. A partir d’aquesta premissa, l'empresa emergent utilitza intel·ligència artificial i sensors per convertir la manera com caminem en un indicador objectiu de salut. "Traduïm la mobilitat del pacient en una mesura precisa del seu estat de salut", explica el seu CEO, Quique Llaudet.