Aire!

Pep Bonet (Colònia de Sant Jordi, 1974) és fotògraf, documentalista, surfista... I tot amb una intensitat increïble que l'ha duit a destacar en tots els camps, ja sigui establint el rècord nacional de velocitat en wind surf o guanyant alguns dels premis més prestigiosos de fotoperiodisme.

https://ib3.org/aire-radio

https://www.facebook.com/AireIB3/

https://www.instagram.com/aire_ib3/

Segona part del programa dedicat a Cesc Mulet (Inca, 1957) realitzador, guionista, productor de documentals i programes de televisió. Script a Acción Mutante d’Àlex de la Iglesia, ha rodat més de 20 documentals i és part viva de la història de l’audiovisual a les nostres Illes.

Cesc Mulet (Inca, 1957) és realitzador, guionista, productor de documentals i programes de televisió. Va néixer en una llibreria i des de jove tenia clar que volia ser director de cinema, un somni pròxim al de ser astronauta en aquella Espanya gris de la Transició. Ell ho va aconseguir. Més o manco. Va ser script a Acción Mutante d’Àlex de la Iglesia, ha rodat més de 20 documentals i és un bocí, important i viu, de la història de l’audiovisual a les nostres Illes.

Segueix-nos a:

https://ib3.org/aire-radio

https://www.facebook.com/AireIB3/

https://www.instagram.com/aire_ib3/

Ens pots escriure a [email protected]

MARGALIDA CABOT (Banyalbufar, 1941) va conèixer de petita els secrets de la Font de la Vila, la font que dóna, encara avui, aigua a tots els horts i camps del terme de Banyalbufar, un sistema elaboradíssim tant a nivell hidràulic com de repartiment de tandes que demostra fins a quin punt l’enginy humà ha filat per aprofitar un bé que era molt escàs i apreciat: l’aigua. La professora MARIA ANTÒNIA CARBONERO, amb l’ajut de la na Margalida, el va estudiar en detall.

JOANA VIVES (Banyalbufar, 1929) i FRANCISCA VICH (Banyalbufar, 1936): són totes dues cunyades. Na Joana era fill dels dos fundadors de l’hotel Mar i Vent de Banyalbufar, el primer del poble. Na Francisca hi va entrar a fer feina un cop es va casar amb el seu germà, en Toni. Totes dues són part de la memòria d’un establiment amb història i d’un poble idiosincràtic, un dels més peculiars de la Serra de Tramuntana.

GUILLEM GRIMALT (Porreres, 1919): el passat 20 de febrer va complir 101 anys, però recorda com si fos ahir les experiències viscudes que, amb 18, va fer el servici militar i va ser enviat al front durant la Guerra Civil Espanyola. Els seus records són els de tants altres joves del bàndol nacional, un bàndol que no varen poder triar: dies de penúries, malaltia, avanços i crueltat. Tot plegat va quedar gravat a la memòria d’aquell fill d’amitger que va néixer i es va retirar a la foravila mallorquina.

MATILDE “SACHA” ARTÉS (Bons Aires, 1932): periodista i comunicadora d’origen argentí, va ser detinguda a Bolívia el 1972 per la policia militar del dictador Hugo Banzer. Anys després, el 1976, desapareixeria la seva filla Graciela, detinguda a Bolívia i després deportada a Argentina, juntament amb la seva néta, Carla, que només tenia 9 mesos. Sacha no va descansar fins que aconseguir recuperar la seva néta, el 1985. Actualment viu a Campanet.

PEP SÁNCHEZ “REI” (Sóller, 1938): va criar-se a la plaça de Sóller, on va viure tota la seva infància; fill de pare murcià i mare del poble, va ser el segon de cinc germans, tan mal estudiant com bo per contar històries. De petit va ser forner, fuster i finalment xofer, però estigués on estigués sempre tendrà alguna anècdota que contar.

FRANCISCA GINARD (Porreres, 1931): filla d’un Guàrdia Civil obert de ment, que la va criar per ser independent, sempre va ser una bona estudiant i una nina creient, que ja amb 16 anys donava feina a les seves amigues, cosint mocadors. Amb 19 va partir a Lourdes, França, per aprofundir en els seus coneixements de religió i en tornar va treballar a un hotel fins que va aprovar les primeres oposicions per ser mestra de formació professional, encara durant els anys de la dictadura. A partir de llavors, va recórrer mitja península i després, ja dins el sector privat, mig món.

ROSA RIERA (Porreres, 1930): filla de mestre d’obra, encara recorda com, amb 20 anys, es va convocar tots els habitants del poble per a construir, en un sol dia, la carretera que va de la vila al monestir de Monti-sion. Bona estudiant, li encantava anar escola. De fet, volia ser professora, però això implicava estudiar a Palma i la seva mare no ho va voler. En tot cas, els estudis li varen servir per ser tan espavilada que, només amb un poc de pràctica, va aprendre a ser comptable, una feina que faria durant més de 30 anys.