Branding Escolar en català

En l'episodi anterior he emprat aquesta expressió i algú se n'ha estranyat. Juan Carlos Jiménez, en una col·laboració a brandingescolar.com, n'explica el sentit.
I no només atenció al client, sinó en primer lloc atenció al client intern, és a dir, companys i subordinats, si en tenim, i encara abans, atenció al client intern personalíssim.

Quan parlem de marca, no ens referim només als seus identificadors (nom, logo, colors, etc.), sinó sobretot a allò que representen, una identitat, és a dir una manera específica d’entendre el servei que ofereixen. Per això, la marca inclou també una cultura compartida entre els membres de l’organització. Però és possible que no hàgim pensat mai situar dins de la marca, els consumidors. Tanmateix hi són, perquè determinen –com qualsevol altre d’aquests factors– les característiques de la marca. I justament perquè hi són uns públics, no n’hi ha d’altres.

En el món del màrqueting i del branding s'usen un munt de paraules críptiques. No tinguis cap recança, si et trobes amb un "marqueter", a interrompre'l cada cop que calgui perquè t'introdueixi una expressió que no entenguis, ni deixis que t'envaixi per això un sentiment d'inferioritat.

Quan Apple va recuperar Steve Jobs, en canvi, es va produir el gran creixement de la marca. El primer producte d’aquella nova etapa va ser l’iMac, que –a banda d’incorporar els avenços d’adaptació a Interent (d’aquí, la ‘i’ inicial)– va tenir la grandíssima singularitat de ser de plàstic transparent i colors variats.

No és sorprenent que l’èxit estrepitós de la companyia tecnològica vingui per una carcassa de plàstic? Algú dirà, amb raó, que el que hi havia darrere de la carcassa és una estratègia. És clar que sí! El que Steve Jobs cercava és que es convertís en un objecte estimat, que pogués entrar en la sala d’estar i en l’habitació dels nens.
Parlem ara de les escoles. No podríem tenir també una estratègia simple que ens diferenciés dels altres centres i ens fes tenir l’èxit dels iMacs? L’experiència ens diu que no és fàcil. Les respostes de moltes escoles, a la pregunta “Què us fa diferents? Què teniu que els altres no tenen?” o bé són titubejants o bé molt convençudes d’una característica que realment no els diferencia.

No és només que el professorat siguem el ambaixadors principals l’escola, és que de fet som la marca de l’escola. Ho crec així i ho vaig argumentar en la ponència que vaig fer al congrés de les Escuelas Católiques a Madrid.
https://www.youtube.com/playlist?list=LLyCBaARkKYaw-4d38SURxzA
Web del congrés:
http://congresomagister.es/
Les marques actualment més que mai venen determinades per la conducta de les persones. Evidentment, ens caldria molt més que un quart d’hora
per explicar de quina manera caldrà replantejar el màrqueting educatiu, perquè es vegi reflectit el paper imprescindible dels docents. Us ofereixo però, a menera, d’introducció el que hi vaig dir llavors. Espero que us doni alguna idea que pugueu posar-la en pràctica en la vostra escola.

La setmana passada vaig participar amb una ponència al XV congrés de les Escuelas Católicas a Madrid. El congrés tenia com a títol #Magister i abordava el paper transcendental que té el professorat. Hi havia més de 2000 congressistes i moltes ponències d'altísssim nivell (i entremig la meva). Us en poso l'enllaç perquè pugueu veure-les, si us interessa:
http://congresomagister.es/
Aquesta primera part sembla la continunació de l'episodi de la setmana passada, perquè ofereixo una alternativa a fer només màrqueting digital.

No hi ha fórmules secretes per captar alumnes online. No és cert. Com tampoc no és del tot cert que el màrqueting online sigui econòmic. Pel fet que tenir un web pugui sortir barat, obrir xarxes socials sigui gratuït i fer anuncis a Facebook molt econòmic, podríem pensar que tot és bufar i fer ampolles. I és senzillament fals. Què fem, doncs?

Hem insistit en la importància que el professorat sigui molt conscient del paper transcendental per fidelitzar les famílies al centre escolar i per a la seva satisfacció. Ordinàriament no ho és, perquè no ha rebut la formació imprescindible. No comentarem aspectes tècnics, pedagògics o educatius de les entrevistes. Dependran, a més a més, de les característiques de l’escola i els seus plantejaments educatius. Ens centrarem en els aspectes formals que configuren una entrevista satisfactòria, transportant-hi allò que sol aconsellar-se a la gent que es dedica a vendes o atenció al públic en les empreses de serveis.Per fer les coses bé, és important començar bé. Només hi ha una oportunitat per fer una bona primera impressió. En la manera com ens presentem inicialment, també en l’aspecte visual, condicionem el resultat de la reunió. Esforçar-s’hi no és ser fals, si es fa pensant en el bé dels altres. Deu coses per tenir en compte en l’inici d’una conversa amb pares i mares:

No, però sempre són els pares. De la mateixa manera que el bon metge no negocia amb el pacient el diagnòstic ni el remei, però els comunica amb amabilitat, els tutors i les tutores han de comunicar les males notícies de la millor manera possible.

Un dels punts importants en la formació que es dona a les persones que atenen el públic en les empreses és el control dels compromisos. Quan ens comprometem a alguna cosa, generem expectatives. Les expectatives no acomplertes comporten immediatament insatisfacció. El problema és que, als docents, això no ens ho ha ensenyat ningú. I així, quan parlem amb les famílies, no sempre som prou conscients d’haver adquirit una obligació, i acabem convertint-nos inevitablement en factor d’insatisfacció.
Ens cal aprendre, doncs, quan ja existeix un compromís previ, quan l’hem d’adquirir i quan ens convé, en canvi, evitar-lo, per al nostre bé, sí, però també per al de la mateixa escola.