Trob en la veu faulkneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar

Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta

Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada

I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària

On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai

Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo