Sé, des de fa estona, que tots els escriptors lúcids descriuen un combat

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta

Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada

I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària

On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai

Través aquesta vida pensat en alguna cosa que refusa d’entrar en el meu pensament i queda a la porta

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo

Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim

Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front

M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!