Sent l’olor de saladina, de terra de mata, de sang de cabrit, d’herbei tallat, d’humus humit, de camins novells, de fronteres antigues, d’absències

La pluja per una inclinació ventosa violenta umpl els vidres de rosada tumultuosa; i l’aigua comença a entrar per davall la porta amb la força d’una font ufana

Tota tu seràs un jeroglífic i les coves parietals amb bisons fletxats una casa on escric des del ventre del temps

Aquest és l’horitzó: la tinta relliga els uns amb els altres; escolta, tempera, vetla, conforta, aclimata; fa que un text en contínua fragmentació es mantengui unit

El vent escriu a les parets que carrisquegen, als vidres que tremolen, als arbres que xisclen, a les portes que grinyolen

Ella hauria repetit: no hi ha cap història fora de les nostres besades

Un lloc desconegut s’estén i avança a gran velocitat i tot el que coneixia pren un sentit nou, es confegeix una llum novella

El mot és aquest vent que fou aigua, i esdevé aigua, després d’haver tirat la seva màscara

Podem considerar els textos absents com un encontre entre el projecte de l’escriptor i l’activitat del lector

M’agrada aquesta escriptura modesta i obstinada que avança tota sola, viva, que no té en aparença res a dir llevat de denunciar les impostures del seriós