Res no m’emociona tant com el miracle de llegir.

Tot quadra: escriure és picar pedra a tomba oberta

No contis mai allò que et guia: la literatura s’escriu en la mortalla

Com puc celebrar les noces del verb i la carn intrigants, enigmàtiques i tumultuoses?

Cap esdeveniment és massa ínfim, ni massa banal, cap sentiment massa profundament sentit, per no afectar tota la condició humana.

No separaré immanència i transcendència, realitat i representació, no forçaré cap a un costat o cap a l’altre.

Hem perdut el gust de sentir, de témer-nos del caràcter d’una superfície, la singularitat d’una matèria, de les carícies de la llum, del tacte d’una pell

Potser escriure és això: sentir en totes direccions i molt de temps alguna cosa, i després escriure-la per recordar-la, per entendre-la, per desxifrar-la, per tremolar-la

Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquests temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència

Em digueres: com és que t’agrada llegir en veu alta els teus quadres de mots?