Ara, darrere els vidres que no s’han cruiat hi ha una llum negra semblant a la de les Vanitas del segle XVII que evoca l’amenaça atòmica i una possible fi del món

Defora hi ha pluges de sang humana i no humana, i hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt no importa quin moment del dia, i les paraules més repetides són mots d’escorxador

Som un ésser fugitiu, habitat per una espècie d’infinit.

Que pensament i memòria, pensament i reconeixement, pensament i sensació, meditin plegats

Aquesta llum efímera podria ser com la dels pelegrins d’Emmaús que descobriren Jesús ressuscitat quan va esbocinar el pa

L’home que ja comença a vellejar i que ara escriu Closcadelletra, conta setmana darrere setmana què és la seva vida?

Som en uns instants de vellut que em corsequen, en què cada hora és una aventura de la immunitat

Pots escriure: don narracionera a les meves idees perquè ressonin. Pot ser més poderosa l’encarnació dels pensaments que la seva expressió

Cal llegir això com si ho escrivís un tanoca, un babau, un recaragolat, la nit de la gran tempesta des de dins un bassiot amb les retxes de la pluja

M’agradaria escriure: estic trist pel meu país, i fer una llista de raons i desraons per fonamentar aquesta afirmació tan vertadera