El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens acosta al París de la "chanson française". Hi hem anat a principis del XX, quan aleshores en aquella ciutat hi passava de tot i tot era possible. Fins i tot que dues noies que, a priori, tenien un futur poc esperançador, es convertissin ens dues artistes del firmament musical. Els inicis d'una i de l'altra havien estat completament diferents: una sense cap mena de formació, l'altra amb els més alts estudis de música i més d'un premi. Què qui eren? Doncs hauràs de fer el viatge.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Milà per acomiadar amb tots els honors una de les més grans, Ornella Vanoni. Va morir el dia 21 de novembre als 91 anys, però, tot i morir sobtadament, tenia planificat el seu comiat. Havia disposat el que desitjava per al seu funeral: ser vestida amb un model de Dior, que les seves cendres fossin llançades en aigües del mar venecià i que el seu amic, el trompetista Paolo Fresu, interpretés la seva mítica cançó, "L'appuntamento". I així va ser!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a un dels llocs més delirants que hem anat mai en aquests viatges. Es tracta de Fordlàndia, una ciutat avui abandonada i que es troba al mig de la selva amazònica. La va somiar el magnat nord-americà Henry Ford, fundador de la Ford Motor Company. Era perfecta per a les seves idees de negoci, encara que això vol dir arrasar 110.000 quilòmetres quadrats de boscos, de selva, però valia la pena. Fins i tot li va posar el seu nom. I per què ho volia? Doncs hauràs de fer el viatge. Tot plegat, aires de grandesa i misèria humana barrejat. Per cert, la música està inspirada en Fordlàndia. La va escriure el compositor islandès Jóhann Jóhannsson el 2008, després d'haver sabut el fracàs de la planta de cautxú brasilera de Henry Ford.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre titulat "Los cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados". Es tracta de la primer edició, la del 1812, de les vuit que se'n van fer, en què descobrim que els contes "La caputxeta vermella", "La ventafocs" "La bella dorment", "Blancaneu" i molts i molts altres que ells van recopilar a l'origen no tenien res a veure amb la manera com ens han arribat. D'entrada, anaven adreçats a un públic adult i eren el reflex de les societats dels segles XVI, XVII, XVIII, i potser més enrere, de quan Alemanya estava dividida, segons els anys, en estats --de 180 a 300--, cadascun amb el seu rei, reina, príncep, princesa i les seves històries. Tot era diferent: la Rapunzel es queda embarassada del príncep en una de les visites; la Ventafocs, abans de casar-se, era un noi, i les madrastres que nosaltres vam conèixer moltes vegades eren les mateixes mares. Històries i contes brutals i sorprenents!

Avui en el nostre tour particular, entre altres destins, no hem volgut oblidar una data tan rodona, 20 de novembre del 2025. Per això, com a souvenir us he portat una auca anònima del segle XX i que va dedicada al dictador que va morir tal dia com aquest d'ara fa 50 anys i que, entre altres coses, diu: "Pel Sant de la Pilarica dintre del llit es fica. La família i el marquès diuen que no serà res, però criden amb urgències moltes doctes eminències.Tots els metges de l'equip diuen: 'Pobre! Ja està RIP!' Però com que són manats, controlats i ben pagats, va i l'entuben i l'injecten, i l'enxufen i el connecten, tot dient: 'Es fa el que es pot, mal que ens quedi un trist robot'. Tots els ultres del país van bevent glopets d'anís bo i dient: 'Miracle gran! Viu i tot, el farem sant.' La família, mentrestant, guarda joies tot resant. I així els dies van passant i la mòmia es va aguantant. I al cap de tres dies, catacruc! Ens consola que ha patit com pertoca a un malparit." Anònim del segle XX

Aquesta tarda el nostre particular viatge ens ha portat a conèixer noves músiques, nous personatges i també el perquè del nom d'alguns llocs. En aquest cas em refereixo al Camp de l'Arpa del Clot. El topònim procedeix, probablement, segons veus autoritzades, d'un dolmen que hi va haver en aquesta zona. Però també hi ha qui diu, veus més populars, que molt poca gent recorda l'existència d'una fàbrica de pianos en aquest barri. Eren els pianos Ortiz&Cussó, Sociedad Franco-Hispano-Americana. L'any 1912 l'empresa instal·lada a Barcelona va decidir traslladar la seva fàbrica als carrers Indústria i Independència. Fabricaven mil pianos a l'any, del quals molts s'exportaven a Europa i Amèrica. Doncs bé, els treballadors deixaven a fora de la fàbrica, deixaven o més ben dit llençaven, les arpes de ferro defectuoses i també els marcs. I aquella visió de tantes arpes donaria el nom del Camp de l'Arpa. O això diuen!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia. Per un costat hem anat al Teatro Sant'Angelo, el 14 de novembre del 1733, per assistir a l'estrena de l'òpera de Vivaldi "Motezuma", i per l'altre, com a souvenir del viatge us he portat a veure "Concierto Barroco". És una proposta escènica del barceloní Pol Roig, amb la direcció musical de Dani Espasa i basada en la novel·la del cubà Alejo Carpentier "Concierto barroco". L'espectacle es va poder veure i sentir el 14 i 15 de novembre a L'Auditori de Barcelona. Carpentier va escriure la novel·la emmarcada dins el moviment literari "Lo real maravilloso" i és precisament el que han aconseguit una companyia ad hoc de joves i no tan joves talents, apassionats i brillants, que han sabut aixecar una relectura fresca i alhora barroca, exuberant i alhora sensorial i natural de la novel·la del 1974. Perquè com diu Pol Roig, "comprendre el que ens precedeix és aprendre a interpertar-ho".

Avui, el nostre tour particular, l'he volgut començar amb un tema que va escriure Charles Chaplin per a la pel·lícula "Temps moderns" i que va titular "Smile". El títol no pot ser més suggerent per començar un viatge. Ens enlairem! Benvinguts al "Gran tour"!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el "Petit llibre de la natura. Arbres". L'han escrit Herman Shugart i Peter White i parla de manera divulgativa de l'anatomia i arquitectura dels arbres, la diversitat d'espècies, la dinàmiques dels boscos, els reptes de la conservació, mites, folklore, etc...! Com a banda sonora li he trobat unes peces per a piano que va escriure Sibelius i que fa referència a cinc arbres. Com a souvenir us he portat un blog "All you need is biology". Al darrere hi ha onze biòlegs, 6 noies i 5 nois, la majoria de la UAB i a UB i el blog, amb més de deu milseguidors està dedicat a la divulgació de la biologia, "tant si ets dels ram com si no". Jo m'he fixat en "La timidesa de la copa: arbres que no es toquen".El signa Mireia Querol Rovira i dona tres hipòtesis per intentat explicar-ho. Meravellós!I recorda, tot el que necessites és biologia i amor, esclar, tal com cantaven els Beatles!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a l'època medieval. Hem anat a París per conèixer la història que van protagonitzar Heloïsa i Abelard. Qui eren? Només us avanço que tots dos van acabar reclosos en un convent, abans havien tingut un fill. Ell havia estat mestre d'ella, però van ser separats, tot i que es van seguir relacionant a través de cartes. Un recull de missives que expressen els seus sentiments, les angoixes, els desigs, les passions. Les seves són les confessions de sentiments d'una dona que, malgrat la seva voluntat de ser coneguda no només com a abadessa sinó també com a concubina, serà elogiada en vida i després de morta com una gran dama de vida exemplar capaç de conduir un monestir que creixerà i adquirirà fama fins a la seva destrucció durant la Revolució Francesa. Tot i que tan sols podem reconstruir la imatge i les idees d'Heloïsa a través de la correspondència. En canvi, ell va deixar música, perquè també va ser compositor i poeta.