El gran tour

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos afroamericans. Tots dos van acabar aconseguint el reconeixement, però els hi va costar molt més que a un blanc amb les mateixes circumstàncies.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Praga el 1883. Ho hem fet per assistir a l'estrena de l'únic concert que el compositor txec Antonín Dvorák va escriure per a violí. De fet, l'havia d'estrenar el seu amic Joachim, però el músic li va anar donant llargues perquè, tot i que la partitura anava dedicada a ell, no li acabava de fer el pes. Llavors, qui el va estrenar? Doncs això i altres històries, romanços i poemes en el viatge d'avui.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Sibelius. Hem anat als Estats Units en el seu viatge, l'únic viatge que va fer per aquelles terres. L'any 1924, en tornar, ja gran, carregant a l'esquena la pèrdua de molts amics i amb la batalla perduda contra la seva adicció a l'alcohol, escriu: "L'alcohol és l'únic amic que no em decep mai! La música que ens ha acompanyat ho descriu tot plegat.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat al Club de Lectura del GT. Ho hem fet amb el llibre "Un Sartre molt diferent", de François Noudelmann. Seguint el rastre de Jean-Paul Sartre a través d'Arlette Elkaïm, la seva filla adoptiva, permet anar més enllà d'un simple reportatge biogràfic sobre la vida privada d'aquest filòsof francès. L'autor ens explica la tensió constant entre l'obligació que es va imposar a si mateix com a personatge públic i el desig també constant d'escapar-se d'aquest paper que, de vegades, li pesava com una llosa. En un dels capítols dedicat a la música descobrim que adorava Chopin, a qui interpretava des de petit amb la seva mare, però el seu romanticisme reprimit li feia dir que era una músic tou i sensibler, mentre que en la realitat era el seu predilecte!

Avui arrenquem el nostre viatge particular marxant a la ciutat de Nova York. Hi anem amb Liza Minelli, Leonard Bernstein i Betty Comden. Ells, cadascú a la seva manera, van fer posible que el musical "New York, New York" arribés a l'infinit i més enllà: "Em vull despertar en aquella ciutat que no dorm. Tindré un nou començament, allà mateix a la vella Nova York. Val més que us ho cregueu, gent. Depèn de tu (...). Estimats i estimades, tenim un bri d'esperança! Sembla que les coses comencen a moure's. No us sembla? Almenys a la ciutat de Nova York."

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb quatre germanes, les Wurm; tot i que només una d'elles va conservar el cognom patern, les altres tres se'l van canviar per "Verne". Es deien Mary, Alice, Mathilde i Adela. Quatre donasses de la història. Algú les coneix? Doncs això!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb La Milonga del Ángel, de Piazzolla. Forma part d'una sèrie d'obres en què el compositor utilitza la figura de "l'àngel" com a símbol espiritual i emocional. Aquest "àngel" no és un ésser religiós concret, sinó una metàfora: representa la puresa, la redempció i el costat espiritual de l'ésser humà dins del món intens i apassionat del tango. Als anys 1960, Piazzolla ja havia revolucionat el tango amb el seu "nuevo tango" ¿ una fusió de tango, música clàssica i jazz. Tot i així, el públic més tradicional de Buenos Aires el criticava molt, l'acusaven de "trair" el tango. Enmig d'aquesta tensió artística i vital, Piazzolla compon una sèrie d'obres amb un personatge simbòlic: "l'àngel".

Aquest àngel és una mena d'alter ego espiritual!

Avui el nostre particular tour ens farà viatjar a la primavera del 1936, quan Prokófiev tornava al seu país amb la partitura del ballet "Romeu i Julieta" entre mans. El músic havia abandonat el país el 1918, després de la Revolució d'Octubre i, després d'uns anys fructífers pels Estats Units i Europa, decidia postergar la seva prominent carrera a Occident. Li havien fet creure que els seus el necessitaven i, confiat, tornava a casa. Però amb poc temps en va tenir prou per adonar-se que aquella no era la terra promesa. L'estrena del ballet no arribava mai i el 1938 li van retirar el passaport. A partir d'ara, tot havia d'estar sota el control de Stalin, i Prokófiev, el músic famós, respectat a Occident i elogiat pels seus, començava a transigir, a sentir-se atacat i a obeir al règim. I això ja, fins al final dels seus dies. Com a souvenir, "Diguem no" i la paraula grega "Hybris". Els antics deien que els governants comencen a ser perillosos quan els causa terror reconéixer els errors!

Avui comencem el nostre viatge particular de manera poètica, amb Margarit i Léo Ferré: "Tu i jo sempre hem tornat junts a París. L'estació de França queda enrere ¿uns ferros dins la nit¿ com el passat. És blavosa la lluna vista des del tren, la lluna feta de records de l'ombra, com, per a mi, el París de fa trenta anys en els teus ulls ¿vull dir els d'aquella noia: literatura, exili, la cançó francesa...

Comencem!

Avui farem el nostre particular tour, entre altres destins, per conèixer una carta que l'escultor Rodin va escriure a la també escultora Camille Claudel. Promeses a dojo que en poc temps es van esvair. Ella va ser una d'aquelles artistes que ha quedat a la nostra memòria més per la seva vida amorosa que no pas per la seva obra.