El gran tour

Avui el nostre particular tour, entres altres destins, ens fa viatjar amb dues Curie, mare i filla. La filla va ser pianista i periodista, no volia saber res de la ciència; la mare va ser una de les grans cièntiques de la història. Com a souvenir us he portat una fotografia de la Conferència de Solvay del 1927. 28 homes i una dona, entre ells disset premis Nobel, només una persona amb dos. Ella, asseguda a primera fila, al costat dels científics més importants d'aquells moments.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una òpera i una pel·lícula. Totes dues transcorren i/o estan ambientades a Sicília i totes dues són intenses i apassionades. Les històries i les músiques, clar!

"Hic sunt dracones" és una expressió llatina que significa "aquí hi ha dracs". Doncs aquí anem, entre altres destins. Us convido que vingueu amb mi perquè marxem a una terra desconeguda, "terra incognita". Durant els segles XV al XVIII, els cartògrafs usaven aquesta expressió per marcar zones del món que encara no havien estat explorades. De vegades, als mapes hi posaven el famós "hic sunt dracones" per indicar llocs perillosos o inexplorats.

Viatgem amb un llibre que Sara Wheeler va escriure després de viure a l'Antàrtida durant set mesos (va ser la primera escriptora resident en aquella terra) i el resultat va ser "Terra incognita: Viatges a l'Antàrtida". Un fragment diu: "L'Antàrtida va suposar l'experiència més estimulant de la meva vida. L'únic continent sense amo, a més del més alt, el més sec i un altre regitzell de superlatius que representen l'esperança. Aquí no hi ha guerres (...)!"

"Estimada senyoreta Laura, vindré demà (...)", així comença una carta que va escriure el compositor francès Paul Dukas a Laura Albéniz. Viatjarem amb ells, i amb ells descobrirem altres mons. És el que tenen les cartes, que són un testimoni directe, planer i de vegades sincer de les persones. Laura Albéniz, pintora, salonnière, poliglota, li feia de secretària al seu pare Isaac i li contestava les cartes. Un cop mort ell, Laura va seguir cartejant-se amb alguns músics i artistes, entre ells Dukas. Van mantenir una relació d'amistat durant trenta anys. A la carta que us porto avui, ella té 18 anys, ell 45. I tan amics!

"Qui em pregunta quants amors he tingut, li responc que miri els boscos, per veure en quantes trampes han quedat els meus cabells." Paraula d'Alda Merini! Una bona manera de començar un viatge interior i seguir amb músiques i històries per aquest inabastable univers musical i poètic! Comença "El gran tour"! (reposició)

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb música del compositor Jordi Cervelló, dedicada a Pau Casals, i per rematar-ho, Eduard Toldrà. Tots tres eren músics "de la ceba", és a dir, patriotes fins al moll de l'os. Per cert, saps d'on prové l'expressió "ser de la ceba" o "ceballut"? Doncs vina a fer el viatge i en gaudiràs segur!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens farà viatjar per una ruta que ens portarà a una de les grans poetes nord-americanes, amb una obra marcada per una salut fràgil i la infelicitat, i que es va mostrar amb poemes d'amor, bellesa i mort: Sara Teasdale (1884 -1933). També coneixerem la compositora Lucy Walker i la muntanyenca del mateix nom. Totes dues angleses però separades per un segle i mig de distància. I com a souvenir recordarem la cursa de l'Olla de Núria d'aquesta edició 2025. Per què? Doncs perquè tots els camins, al final, conflueixen.

"Viatja i no l'hi diguis a ningú, viu una veritable història d'amor i no l'hi diguis a ningú, viu feliç i no l'hi diguis a ningú, la gent arruïna les coses", deia el poeta i pintor d'origen àrab libanès Khalil Gibran. Amb ell hem començat el viatge d'avui. Pel camí ens hem trobat música de tota mena i persones de tota mena i de totes les èpoques i estils: Rita Strohl, Leopold Kozeluch, Sacha Distel, Henry Purcell, Franz Liszt i John Barry. I entre aquestes músiques, hem parlat de llibres i pel·lícules. El llibre és de Petrarca, "Remeis per a la vida" , la pel·li de John Barry, "Memorias de África", i el souvenir es de Robert Redford. Un record d'un dels moments més icònics i sensuals del cinema.

"Tu mateix saps quins canvis provoca el pas d'uns anys en un artista que continua progressant; com més grans són els avenços que fem en l'art, menys satisfets estem amb les nostres obres d'una data anterior" (...), escriu Beethoven al poeta Friedrich von Matthisson. El músic s'havia enamorat d'un dels seus poemes, "Adelaide", fins al punt que el va convertir en una cançó. Temps després li escriu una carta: "No puc intentar excusar-me ni explicar per què li vaig dedicar una obra que em va sortir directament del cor, però mai us vaig fer saber la seva existència. De fet, fins i tot ara li envio 'Adelaide' amb un sentiment de timidesa." El poema va tocar clarament la fibra sensible de Beethoven, la vida personal del qual, com en el poema, sovint se centrava en els seus anhels per dones idealitzades i inabastables.

Avui, el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a l'Illa dels oblidats. Hi hem anat per rescatar de l'oblit un pianista, director d'orquestra i compositor, un dels músics/artistes més importants de la Rússia anterior a la Revolució del 1917. Es deia Alexander Siloti i havia nascut a Ucraïna, que llavors formava part de l'imperi Rus. Alumne al Conservatori de Moscou de Nikolai Rubinstein, Serguei Tanéiev i Piotr Ilitx Txaikovski, va debutar com a pianista a Leipzig als vint anys, gràcies a Liszt. A partir d'aquí li esperava una carrera imparable. Per cert, si avui dia és recordat es deu en part per haver estrenat, com a director, el famós Concert per a piano n. 2 del seu alumne i cosí, el també rus Serguei Rakhamninov.