El gran tour

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Roser Rosés. És l'autora i la protagonista del llibre del club de lectura d'"El gran tour" d'avui. Porta per títol "Trenes tallades: records d'una nena de Rússia". Escrit en primera persona, la Roser hi explica de manera delicada i punyent com els seus pares la van enviar a l'URSS per salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil. Hi va arribar amb 12 anys en un recorregut de 12.000 quilòmetres al llarg de set anys i mig plens de vivències, penúries, poques alegries i molts silencis. La banda sonora del llibre és de Svetlana i em sembla que és una música escaient per a aquest relat. Com a souvenir, "Rosa de torrent". Està escrit per a ella i dedicat a ella. L'hi va escriure el seu home, Alfred Vilaplana; el seu professor de català a la clandestinitat, amb qui acabaria casant-se.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a l'any 1948 quan a Prokófiev li esperava el pitjor: seria acusat de formalisme en el cèlebre Decret Jdànov (la llista de compositors estigmatitzats per les seves desviacions artístiques). A la desesperada, el músic va escriure una carta pública a manera de submisa autoinculpació i patètica assumpció dels postulats del realisme socialista: "En les darreres dècades l'art occidental ha empobrit extraordinàriament el llenguatge musical i l'ha desproveït de senzillesa, de comprensibilitat i d'harmonia¿" No li va servir de res.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a l'illa de Cuba. Ho hem fet per conèixer l'autora d'un dels boleros més famosos de la història, "Dos gardènies". Es deia Isolina Carrillo i va ser la compositora d'aquest bolero. La vols conéixer? T'ho explico.

Avui el nostre particular viatge l'hem volgut començar amb un poema: "No t'ennueguis amb records. Set claus barren set portes. Saps prou bé què hi ha darrera cadascuna per tornar-hi amb el pretext d'enyors o negligències. No s'esmena la vida ja viscuda (...)! Com a banda sonora "Remember when"! A partir d'aquí tot han estat històries passades, músiques d'altres temps i vivències de tota mena. Comença el "Gran tour", estimats i estimades!.

"No s'ha de tocar fort, sinó més aviat romàntic, tranquil, melangiós; ha de donar la sensació de contemplar amb tendresa, d'un cop d'ull, mil records estimats. És com meditar en un clima primaveral, però sota la llum de la lluna", deia Frédéric Chopin. Parlava del seus concerts per a piano, escrits quan encara era a Varsòvia i no havia fet els 21 anys. Tots dos tenen en comú l'estil i la forma i un tercer element, també molt important: la font d'inspiració. Les cartes del jove Chopin escrites a un amic de la infantesa revelen que els dos concerts van ser influenciats pel primer amor del compositor, Konstancja G¿adkowska. Avui viatgem fins a Varsòvia i coneixem una història bellíssima i desconeguda.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a la primavera del 1924. Ho hem fet per parlar d'un esdeveniment molt important per a la vida musical catalana: la visita de Maurice Ravel a Barcelona. En aquell moment Ravel ja tenia una gran reputació, tant al seu país com fora. La música a casa nostra devia molt a la música del país veí, i Barcelona, com tantes altres ciutats del món, que feia anys que s'emmirallava en París, no podia sentir-se més honorada de rebre un músic genuïnament francès, tot i tenir les arrels maternes basques. En parlem també perquè va néixer tal dia com a avui, el 7 de març, del 1875. Per cert, els actes es van presentar amb el nom de Festival Ravel, i el músic, com a Maurici.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dues de les cartes més tristes i delicades, sinó les que més, que Wolfgang Amdeus Mozart va escriure al llarg de la seva vida. En totes dues notifica la mateixa notícia a dues persones: l'amic de la família, l'abat Bullinger, i el seu pare, Leopold. La primera l'escriu la matinada del 4 de juliol del 1778. Anna Maria Perlt, la seva mare, fa poques hores que ha mort i el noi es desfoga amb el seu preceptor i li demana que prepari el seu pare perquè no trigarà gaire a donar-li la notícia ell mateix. La segona l'escriu quan fa sis dies que la mare és morta. Dues cartes delicades, emotives, on Wolfgang posa en mans de Déu el desenllaç fatal.

Aquesta tarda el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar a Hawaii. Ho hem fet amb la seva última reina, Lili'uokalani, una monarca il·lustrada, poeta i compositora amb més de 150 obres, que va lluitar fins a l'últim moment perquè els Estats Units no els arrabassessin el que era seu: "Jo, Lili'uokalani, reina per la gràcia de Déu i sota la Constitució del regne de Hawaii, protesto solemnement contra tot acte que es faci a la meva persona contra el govern unit de Hawaii. Per evitar qualsevol colisió i potser pèrdues de vides del meu poble, cedeixo el poder superior al ministre Jon Stevens dels Estats Units d'Àmèrica (...). Fet i escrit a Honolulu el dia 27 de gener del 1893. Cent anys després d'haver-li arrebassat les terres el president Bill Clinton va fer un discurs demanant perdó per aquella barbaritat. I de fons, escoltem música seva.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut fins a Venècia, al teatre Sant'Angelo, una nit de l'any 1733. La nit que Antonio Vivaldi, l'empresari del teatre, va estrenar una de les seves òperes, "Motezuma". Aleshores el músic tenia 53 anys i aquell títol va despertar molta curiositat entre els venecians, perquè s'escapava dels temes de l'època. Vivaldi estava fascinat per tot el que venia del nou món, particularment pel que tenia a veure amb Mèxic. Per això llegia tot el que podia i més per abordar el tema. Sabeu com va acabar l'estrena? Doncs haureu de venir amb mi a Venècia per saber-ho.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Roma, el 1830. Hi hem anat amb el jove Felix Mendelssohn ,que aleshores tenia vint-i-un anys. Tot un viatge iniciàtic a manera de Gran Tour: creuar els Alps des del fred sol luterà. i comprendre, com diu Goethe, el significat del marbre. La primavera rebrà el compositor a Roma, una ciutat transparent, lluminosa, engalanada, amb racons, capvespres, nostàlgia de les seves ruïnes i palaus. El compositor no és aliè als seus encants i hi passeja amb curiositat, i la pinta i llegeix Goethe. El jove se sent exuberant per la ciutat festiva perquè també celebra l'arribada d'un nou papa. És aleshores quan comença a escriure la Simfonia núm. 4, vitalista, rabiosament juvenil, testimoni d'aquells dies feliços: "Tot el país tenia un aire festiu tan gran que jo em sentia com un príncep fent l'entrada triomfal!". I a partir de tot plegat escriu la seva Simfonia n. 4, que anomena "Italiana".