El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destinacions, ens ha fet viatjar amb una carta escrita en un moment en què la guitarra es considerava encara un instrument sense gaire futur i una sortida de malviure, i més si era per a les noies. Però sempre hi ha qui obre el camí perquè altres puguin passar. El souvenir és d'una pintora que va treballar i viure a París en plena època cubista. Havia nascut a Santander i va haver de lluitar fins al darrer moment. Una es deia Maria Luisa Anido; l'altra, María Blanchard. Dues donasses de la història.

Avui el nostre particular viatge, entre altres destinacions, ens ha fet conèixer les dues dones de Johann Sebastian Bach. Amb elles va compartir intimitat, fills, llar i també música. Una es deia Maria Barbara i l'altra, Anna Magdalena; de cognom, un cop casades, Bach.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una època on apropiar-se de la propietat creativa d'altres persones era un signe d'estima. Prendre una melodia com a préstec --o fins i tot una peça sencera-- d'un col·lega i reajustar-la en una nova configuració estava ben vist. Així, són incomptables els préstecs entre els compositors renaixentistes. En l'actualitat la cosa ha canviat. Tot i així, fa cent anys, l'anglès Ralph Vaughan Williams va honorar aquesta pràctica en prendre com a préstec un tema del seu gran avantpassat anglès del segle XVI Thomas Tallis, per ampliar-lo en una elaborada fantasia, la coneguda com a "Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis", una de les obres més boniques de Vaughan Williams.

Avui el nostre particular tour, entre altres destinacions, ens ha fet viatjar pels balnearis del segle XIX, quan la ineficàcia de la medicina portava molta gent a tenir fe en "les aigües". Prendre el sol i banyar-se al mar es consideraven activitats indecoroses i, en canvi, els establiments de l'interior oferien aire saludable, lluny del fum i del poble ras. Preocupar-se de la salut i el menjar no és cosa de fa quatre dies, i molts músics passaven llargues temporades en balnearis a mans de metges que els prescrivien tot el millor. Però és que, a més a més, la música tenia un paper molt important a l'hora de distreure tots aquells clients. Banys, aigües, passejades, música, i també joc i sexe.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al club de lectura del GT. Ho hem fet amb un manifest escrit a principis de la dècada del 1580 a favor de la poesia i de la literatura, considerades en aquell temps una cosa inútil, sense interès i un perill per a la ment. L'autor era anglès, Philip Sidney. Com a souvenir us he portat un poema meravellós de Sulpícia, una jove poeta que va viure en l'època de l'emperador August. Ella va deixar escrita la seva història en forma de poema.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dues missives, una en forma d'adagietto i l'altra de carta. La primera la va escriure Gustav Mahler a la seva estimada Alma Schindler. Quan es van conèixer el músic estava escrivint la seva cinquena simfonia i, com a demostració del seu amor, va escriure per a ella aquest moviment, que molt musicòlegs veuen com una carta d'amor sense paraules. L'altra carta la va escriure Joan Manel Serrat per a una hostessa de vol de qui s'havia enamorat. Es deia Lucía i per a ella va escriure una de les cançons més boniques del seu repertori: "Vuela esta canción para ti, Lucía..."

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb un músic que en la seva època va tenir el més gran reconeixement, de públic i crítica, tant que al Palau de la Música Catalana hi ha un bust de marbre, de Josep Llimona, a la seva memòria. És de Carles Gumersind Vidiella, nascut a Arenys de Mar el 1856. Havia presentat la seva primera obra al Palau el 1908. El bust està al costat, a la mateixa alçada que una placa de marbre que commemora la primera vegada que es va interpretar la Missa en si m de Bach, a Catalunya. És a dir, en aquell moment els van posar a la mateixa alçada! Només dir-vos que juntament amb Enric Granados, Joaquim Malats i Ricard Viñes, va representar el cim del pianisme català a finals del XIX i principis del XX. Un gran personatge oblidat de casa nostra!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a un dia del 1887. Hem anat a la capella d'un castell d'un arquitecte i mecenes de les arts, Josef Hlávka, un personatge que, junt amb la seva dona, van fer molt per la cultura del seu país. El dia de la inaguració i consagració de la capella els propietaris van encarregar una missa a un compatriota, Antonin Dvorák. Una història preciosa!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha dut a terres occitanes. Allà hem estat amb Beatriu, comtessa de Dia, una trobairitz occitana del segle XII i una autèntica mestra de l'amor cortès. A principis del segle XII a Occitània va néixer una nova manera d'expressar-se a través del cant, entre cavallers i dames de la noblesa. I ella és un dels exemples més fascinants que ens ha deixat la història i el que s'ha anomenat l'amor cortès, que havia agafat forma dins els castells medievals en un ambient propici per a la música, la poesia i el divertiment. Ah, i un amor que es trobava fora del matrimoni!

Avui el nostre particular tour, com cada divendres, ens ha portat als Club de lectura del GT. El llibre d'avui és d'un anglès nascut el 1770, William Hazlitt. Va ser un assagista, crític dramàtic i literari, pintor, comentarista social i filòsof anglès, avui dia considerat un dels principals crítics i assagistes de la història de la llengua anglesa. La seva manera de pensar va fer que en la seva època no assolís la fama perquè parlava massa clar: "No és l'odi el que estimem sinó el plaer d'odiar, doncs no odia qui vol, sinó qui té autèntica fusta". Us agradarà! Com a banda sonora hem escoltat l'Heroica de Beethoven i és perquè Hazlitt va ser un fervent admirador seu.