El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Leopold Mozart escriu al seu fill, Wolfgang, després que aquest hagi emprès un viatge amb els Weber (el seu futur sogre i dues de les filles, una d'elles Constanze, amb qui s'acabaria casant ). El pare està esparverat i li diu: "La teva idea de viatjar amb el senyor Weber gairebé em fa perdre el cap. Estimat fill, com et pots haver deixat enganyar amb una idea tan abominable. Abandonar-me a la burla i a les rialles del príncep i de tota la ciutat que t'estima! Com ens has pogut fer això, a la teva germana i a mi! Fill, marxa a París i fes-ho aviat, i posa't a prop dels més grans! O Cèsar o res!"

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música d'una compositora completament oblidada. Era parisenca, havia nascut el 1887 i es feia dir Charles Sohy, Louis Rivière o Claude Vincent (els seus pseudònims), perquè el seu veritable nom era Charlotte Sohy. Una música interessant que la misogínia regnant en alguns ambients musicals parisencs la va desbancar del lloc que li pertanyia per dret propi.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'Opéra-Comique de París, el 3 de març del 1875. Hi hem anat per assistir a l'estrena de l'òpera "Carmen" de Georges Bizet. El compositor s'havia basat en la novel·la del mateix títol de Prosper Mérimée i aquest va ser el motiu dels escàndols que van acomanyar l'òpera, els llibretistes i l'autor. La comunitat artística gairebé al complet va condemnar la història de Carmen, per la seva "immoralitat". Com a souvenir, "Volem l'impossible". Per què? Doncs ens ho explica el poeta Marcial del s. I aC, i té a veure amb el comportament de Carmen i d'altres persones: "Si et tinc, no et vull, i si vens, fujo!"

Avui, el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb el cantant italià considerat el més gran dels castrats de la història, Farinelli. El 1737, en el cim més alt de la seva carrera, va ser contractat pel rei Felip V perquè amb el seu art, l'ajudés a mitigar la melangia. Va estar 25 anys a la cort espanyola. Quin era el seu rol? Per què va marxar? Com a souvenir us he portat un tema dels Bee Gees, i per què? Doncs perquè ells van ser per a molts els grans contratenors de la música lleugera. Els tres germans Gipps, amb el seu timbre molt ben fusionat (dos d'elles eren bessons) van trobar una manera de cantar que aviat va enamorar al públic. Com? Hauràs de fer el viatge. Per cert, ets més de Farinelli o de Bee Gees?

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha dut al paradís de l'escriptora i música gironina Aurora Bertrana: "La felicitat m'ofega i cal que provi de trobar un lligam espiritual amb Catalunya que no'm permeti de deixar-me guanyar poc a poc per la dolcesa poderosa i narcotitzadora de la Polinèsia¿" Ho hem fet amb el seu llibre "Paradisos oceànics". El lloc es referia a la Polinèsia francesa, on ella va arribar a finals de la dècada del 1920. Aleshores tenia trenta-tres anys i era la primera incursió en la literatura de viatges. Bertrana es va dedicar a descriure la seva naturalesa i la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonis forçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitat alliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. El fragment que he escolllit és d'una gran bellesa, igual que la banda sonora que he escollit avui. Per cert, una música que durant anys va estar prohibida pels missioners cristians. Aix!

Avui el nostre tour particular ens ha portat, entre altres destins, a una meravellosa carta del recull "Cartes a un jove poeta", i que el poeta Rainer Maria Rilke va adreçar, entre el 1903 i el 1906, a Franz Xaver Kappus, un jove cadet aspirant a poeta. Una de les cartes és una de les respostes més motivadores i clares del que realment significa crear. Un fragment diu així: "Vostè em pregunta si els seus versos són bons. M'ho pregunta a mi. Ara, ja que vostè m'ha permès donar-li un consell, demano que abandoni tot això. Vostè mira cap enfora, i això és precisament el que ara no hauria de fer. Ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha una única manera: entri en vostè mateix. Investigui el motiu que l'impulsa a escriure. Comprovi si estén les seves arrels fins al lloc més profund del seu cor, confessi's si es moriria, si escriure li fos negat. Això abans de res."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat la oportunitat de conèixer un compositor desconegut per la majoria de nosaltres. Provenia d'una família de músics i ell va ser el petit de tres germans. Era anglès, es deia Daniel Purcell. Nascut el 1664, el seu pare, Henry Purcell (músic), va morir l'any que ell va néixer i això marcaria la seva vida. Perquè mentre que el seu germà Henry, el gran, es va quedar sota la tutela del seu oncle Thomas Purcell, cavaller reial, ell es va quedar amb la mare, que tota sola havia de tirar endavant dos fills menuts. Tot i això, arribaria a ser organista, compositor, sobretot de música per a teatre i membre de l'altra societat anglesa. Algú el coneix? Doncs la seva música és tan meravellosa, com desconeguda!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Viena. Hi hem anat per assistir al concert de presentació de Ludwig van Beethoven davant de la societat vienesa. Va ser el 1795, el 29 de març. Feia tres anys que s'havia instal·lat definitivament, però al cap de poc d'arribar-hi Beethoven ja va advertir que per captivar aquell públic no només s'havia de mostrar com l'hàbil pianista que era, sinó també com a compositor. Aleshores tenia vint-i-dos anys. Per això, havia de reunir un bon nombre de composicions de la seva autoria, completament noves o no audicionades per un públic ampli, per enfrontar-se al debut. Finalment el dia va arribar. Va ser al Burgtheater 29 de març del 1795. L'obra escollida, el Concert per a piano i orquestra, l'opus 19, interpretada per ell mateix al piano. Com a souvenir hem estat fent un passeig al Burgtheater, amb Molière, Shakespeare i Calderón de la Barca i la seva "La vida es sueño"!

Avui el nostre particular programa, entre altres destins, ens ha portat a fer un tour per Roma. Hem estat amb Respighi i els seus "Pins de Roma", els de la Villa Borghese, els de les Catacumbes, els del turó del Gianicolo, i els de la Via Apia. També hem estat amb Fellini i la seva "La dolce vita" i ens hem acomiadat amb recança i com cal, "Arrivederci Roma". Perquè, que té Roma que tothom queda enamorat d'aquesta ciutat eterna? Goethe, quan la va visitar en el seu Gran Tour, va dir: "París serà la meva escola, però Roma la meva universitat. Perquè qui l'ha vista, ho ha vist tot".

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb el llibre d'un filòsof francès, contemporani nostre. El llibre parla de l'inexorable pas del temps i d'aquesta moda de cuidar-se més les arrugues del cos que les de l'ànima. Haureu de fer el viatge per saber-ne més, però us puc assegurar que tot el llibre és un tresor. La banda sonora "Avec le temps"! Quina, si no?