El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música del nord-americà Marvin Hamlisch. Fill d'immigrants vienesos jueus i nen prodigi, als 7 anys va ser acceptat a la Juilliard School de Nova York. Compositor, director i pianista, un dels disset artistes que han guanyat els premis més importants del món de l'espectacle nord-americà: Grammy, Emmy, Tony i Oscar. Amb trenta bandes sonores i uns quants musicals, va ser l'únic compositor que va guanyar tres Oscars, dedicats a la música pel mateix film. Va ser el 1973 per "Tal com érem" ("The way we were", de Sydney Pollack). Com a souvenir hem sentit el tema principal de la pel·lícula protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford. Es coneixen a la universitat: ell és un playboy encantador i ella, una fervent militant comunista. Quan es retroben alguns anys més tard, ell és un triomfador i ella segueix lleial a les seves idees: "La vida seria fàcil i sense problemes tal com érem joves", li diu ella.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb el Concert per a violoncel d'Edward Elgar, escrit l'estiu del 1918 i amb l'eco de la Primera Guerra Mundial encara al cap i com a part del seu testament musical. Dividit en quatre moviments, el segon i últim moviment contrasta amb l'auster i llarg tema principal. Resignació i amargor sembla que es barregin amb moments d'esperança. La versió no pot ser més adient: Jacqueline du Pré, la gran viol·loncelista britànica que el donaria a conèixer per mig món i el portaria al cim més alt. Però tot es va aturar quan als 28 anys li van detectar esclerosi múltiple i en poc temps va haver d'abandonar el que més estimava. Abans, però, ens va deixar versions meravelloses d'algunes obres de la història de la música.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Florida (EUA). Ho hem fet acompanyats de la música del compositor anglès Delius i del seu amanuense. L'obra ens recorda la importància de l'estada de Delius a Amèrica, on aparentment estava gestionant una plantació de cítrics de la família però va ser molt més que això. El resultat va ser "Appalachia", una obra que respira aquella terra pels quatre costats, fins al punt que el seu amanuense, que havia treballat amb ell durant molts anys, va voler saber d'on sortia aquell doll de naturalesa, fins al punt de viatjar a Florida per comprovar-ho. Com a souvenir us he portat un amanuense, amanuensis o ad manum servus qui antigament, en l'època romana, era l'esclau o el llibertí que tenia l'ofici d'escriure cartes i altres coses per encàrrec del seu amo o patró. Copista és el mot que designa qui reprodueix llibres a mà. D'aquí el seu sinònim, amanuense, a mà, ad manum servus! És que viatjant aprens tantes coses!

Avui el nostre particular tour l'hem començat amb un poema: "Mentiria si us digués que no tinc por / temo la malaltia, la humiliació / com tothom tinc els meus somnis, però he après a amagar-los, a cuidar-me a mi mateixa (...)" Louise Glück. I després de recórrer diferents indrets, hem fet la parada al club de lectura d'"El gran tour". Avui us he portat un llibre d'autoajuda del segle XIV. Un tresor! De qui? Haureu de fer el viatge.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Frederic Mompou va escriure el 1926 a la també compositora i pianista Montserrat Campmany. Barcelonina, s'havia criat a l'Argentina, on havia estudiat, i quan el 1928 retorna a la ciutat demana consells al mestre d'una obra seva amb arrels folklòriques. Mompou li diu: "El seu nom és tan català, i com a bon català que soc he sentit una mica de gelosia dels inques en veure que adquirien l'honor de la seva obra que la mà del destí hauria pogut donar a Espanya i d'Espanya a Catalunya!" Com a souvenir us he portat "Compondre en clau femenina", una exposició que ha organitzat la Biblioteca de Catalunya, comissariada per Pilar Estrada i Montserrat Molina. Són trenta-cinc dones, la majoria compositores, pràcticament desconegudesm i això fa que et preguntis: On eren? Per què no les coneixíem? Quin paper van jugar i quin no els van deixar jugar en la història de la música? Val la pena visitar-la!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Anglaterra. Hi hem anat per rescatar de l'oblit Dora Bright, pianista i compositora, contemporània de Vaughan Williams i Elgar, per situar-la en el temps. Formada a la Royal Academy of Music de Londres, Dora Bright va començar la carrera de pianista el 1889, amb vint-i set anys, i començava a viatjar per mig Europa i interpretant obres seves i d'altres compositors. Tres anys després, la Philharmonic Society li encarregava una fantasia per a piano, i es convertia en la primera dona que rebia un encàrrec d'aquella societat. Però l'embranzida que havia agafat va durar poc, perquè aquell any es casava i abandonava els escenaris, però no la composició. Bright va continuar component i engruxint el seu important catàleg, però es va decantar per presentar la seva música en societats benèfiques amb finalitats caritatives. Com a souvenir us he portat l'expressió "tenir fums". Per què? Doncs perquè explica moltes coses.

Aquesta tarda el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Viena. Ho hem fet per assistir a una triple estrena, sense precedents, i que va tenir lloc a la Porta de Caríntia, el 7 de maig del 1824. Aquell dia més de dues mil persones estaven espectants per assitir a un llarg programa que presentava tres estrenes de Ludwig van Beethoven. Començava amb l'obertura "La consagració de la llar", les tres primeres parts de la Misa Solemnis, i la Novena Simfonia, l'anomenada Coral. I el que jo he fet és desviar la mirada, que aquests dies està centrada en la Novena i a parlar de la Missa. Beethoven la considerava el seu millor treball. En la partitura original hi va anotar: "Von Herzen - möge es wieder zu Herzen gehen!" (Des del cor: que vagi al cor). Quan el músic la va escriure, la pau havia tornat al món que ells coneixien, tot i que Bethoven mirava més enllà del present, on la llibertat, la germanor i l'amor ho amarés tot. D'aquest ideal va sorgir la "Novena"!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut per les estepes de l'Àsia central. Hi hem anat amb el poema simfònic de Borodin i les indicacions que va anotar a la partitura --escrit en rus, alemany i francès--: "Del silenci de l'Àsia central surten els sons d'una pacífica cançó russa. Se senten també les melodies malenconioses de l'Est i les estampides dels cavalls i camells que s'acosten. Una caravana, escortada per soldats russos, creua el desert, seguint el seu camí sota la protecció de les armes russes. La caravana avança sempre cap endavant. Les cançons es barregen en harmonia comuna, la seva tornada s'esvaeix a poc a poc en la distància". Com a souvenir hem estat en una de les ciutats de la Ruta de la Seda, una ruta plena de deserts, d'estepes interminables i de terres on van florir ciutats comercials com Samarcanda, la ciutat més gran d'Àsia durant segles.

Aquesta tarda, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una novel·la d'intriga, passió, humor i música. Està protagonitzada per Ludwig van Beethoven i porta per títol "El misteri Razumovski". L'autor és l'escriptor, periodista i melòman Martín Llade, que amb la seva creativitat desbordant i la seva erudició ens trasllada a la Viena del 1814. Mentre a la ciutat se celebra un congrés per decidir el destí d'Europa després de la derrota de Napoleó, som testimonis d'un assassinat. A partir d'aquí arranca la història teixida amb fets reals i amb Beethoven com a protagonista fent de detectiu aficionat intentant resoldre l'entramat i nosaltres gaudint del mestre i la seva personalitat, que aflora en tot moment: apassionat, iracund, malhumorat, delirant, desmanegat, tot desembocant en un músic singular i genial! I mentre passa de tot i més, Beethoven s'està preparant per escriure la seva simfonia, que trasbalsarà per sempre la història de la música!

Aquesta tarda el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Felix Mendelssohn va escriure a un cosí de la seva dona en resposta a una suggerència que li havia fet i on queda clar que li vol demostrar qui té al davant. Data del 12 d'octubre del 1842 i tot el que diu és d'una gran saviesa: "Tant que es parla de la música i tan poques coses que se'n diuen. Estic convençut que les paraules no són suficients per expressar-la. La gent té dubtes de què ha de pensar mentre escolta música, mentre que tothom entén el significat de les paraules." I la carta segueix oferint petites perles que fan pensar.